Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

dissabte, 25 de juliol de 2020

Les nostres publicacions silvestres


Arriben vacances i temps de descans per visitar i gaudir de la natura. Una bona ocasió per comprar i regalar llibres sobre plantes silvestres.
Us volem recordar que teniu a la vostra disposició tota la nostra petita biblioteca silvestre, de producció pròpia:


Són llibres divulgatius, bàsicament pràctics, però també per formar-se una idea completa dels vegetals  aprofitables.
Us poden ajudar en les vostres incursions silvestres, però també a adquirir coneixements de botànica, d'etnobotànica, d'història, i de la relació entre les plantes i els humans al llarg del segles.

ELS TROBAREU A  LES LLIBRERIES O TAMBÉ ELS PODEU ADQUIRIR A TRAVÉS DEL NOSTRE  BLOG. Només cal que ens feu una petició per mail a: naturacomestible@gmail.com  

Llibres per conèixer millor la natura 
La natura és delicada, sorprenent, imprescindible, vital, ... i la coneixem poc, malgrat que vivim a expenses d'ella. La (des)coneixem tan poc que fins i tot la maltractem.
Els llibres de natura tenen cada vegada més acceptació en el public lector perque d'alguna manera ens hi apropen i ens la fan mes familiar, més comprensible, més útil. 
El coneixement dels usos de les plantes, tant els actuals com els antics,  és una assignatura pendent i aquests llibres ens ajudaran a aprovar-la. 
No podem oblidar que hi ha una correlació entre els països que millor respecten la natura i el medi natural i els que tenen un nivell de vida més alt.



Llibres silvestres i roses "antigues" o centifolia



Receptes de La Farigola


dimecres, 1 de juliol de 2020

Ortiga, la millor verdura d'estiu

Si fessim una classificació de les millors verdures silvestres comestibles, la primera seria l'ORTIGA, sense cap mena de dubte. Per això li vam dedicar el nostre últim llibre de monografies de plantes:  LES ORTIGUESel llibre que us parla de tot allò que té a veure amb questa planta. 

I és ara, en aquests moments d'inici d'estiu, quan estan en el moment òptim per collir-les. Després de les generoses pluges que hem tingut, les ortigues estan per menjar-se-les.

Ortigues tendres


Com consumir les ortigues 
Les podem incorporar a la dieta de moltes maneres: en sopes i cremes calentes, en truita, en canapés, en un pesto, en gaspatxo, arrebossades, amb formatge, en un pastís de verdura, amb puré de patates, amb pasta, en la paella, estofades amb llegum, com a postres en un pastís de poma,... i un llarg etzètera.

Com cuinar les ortigues  
Admeten quasi totes les coccions: bullides, escaldades, saltejades, estofades, però també crues en batuts de verdures o pestos.

Com conservar les ortigues:
  • Les podeu assecar: un cop seques, les guardeu trinxades en pots de vidre, per anar afegint als plats: sopes, guisats, arrossos, ... 
  • Si us atreviu, també les podeu encurtir juntament amb altres verdures. 
  • Es poden congelar: escaldades i escorregudes, com si fossin espinacs i al congelador. 
Paella d'arròs amb ortigues

Curiositats i històries de l'ús de les ortigues 
Si us agrada la història, en el nostre llibre LES ORTIGUES hi trobareu també anècdotes, curiositats, utilització i altres mètodes d'aprofitament de les ortigues. Hi ha usos ben rebuscats i tradicions ben sorprenents.

També hi teniu informació nutricional, receptes culinàries, procediments i tot allò que fa referència a aquesta planta. Volem que el nostre llibre LES ORTIGUESeditat aquest 2020, sigui una mena d'enciclopèdia de tot allò que té a veure amb ortigues. Hi trobareu tot el que cal saber sobre aquesta planta, la millor verdura comestible. 

Receptes amb ortigues
Hi dediquem tot un capítol a mostrar unes 30 receptes i maneres d'elaborar les ortigues per poder-les incorporar al vostre menú. També en
 entrades anteriors d'aquest blog, teniu algunes receptes més, només cal que cliqueu aquí.

ortiga assecada


dissabte, 6 de juny de 2020

Móres de morera

Crema gelada de mora






















.



La morera és un arbre frondós, de fulla caduca, que té tres utilitats bàsiques i àmpliament conegudes: 
  • fer una bona ombra gràcies a l'espès fullatge. 
  • alimentar els cucs de seda que tots i totes hem tingut a casa alguna vegada, 
  • i finalment, alimentar els ocells amb els seus fruits.
Aqui parlem d'un altra ús poc conegut: la comestibilitat dels fruits de la morera, que passen força desapercebuts per la gent. Les qualitats nutricionals són ignorades de la gran majoria i és un fruit desaprofitat.


La morera

La morera és d'origen asiàtic i a casa nostra en tenim dues varietats: Morus alba i Morus nigra. El primer fa els fruits groc pàl·lid, com de cera, i el segon els fa més grans i de color negre vinós i més sucosos.
La morera varietat Morus alba és la més abundant perquè és la que es feia servir per mantenir les indústries dels cucs de seda. A la regió de Múrcia en podem trobar moltes encara, perquè antigament la indústria de producció de la seda hi estava força implantada. 
És un arbre caducifoli, de la família de les moràcies, habitual en jardins i parcs perquè creix ràpidament i fa bona ombra. Les fulles són grosses, algunes quasi com la ma, i tenen el contorn dentat.
A final de primavera treuen el seu fruit, les móres. Sovint els ocells s'encarreguen que passin desapercebudes i no tinguin temps ni de caure al terra. 
Com que els fruits són molt delicats i es fan malbé de seguida, no es venen al mercat, i aquest és el motiu bàsic pel qual els consumidors no els coneixen. Les mores en són un exemple de que quan una cosa no és al mercat, és com si no fos comestible.

Mores fresques de Morus alba

Confusions

Se'ns planteja una evident confusió d'ordre lingüistic. Per una banda tenim les móres de la morera, i per altra banda les móres de l'esbarzer o romaguera, que maduren a finals d'estiu. Totes són bones. La confusió queda aquí i no va més enllà, ja que mai trobarem els dos tipus de móra alhora, sinó que la primera és de procedència arbòria i apareix a la primavera, i l'altra procedeix d'una planta herbàcia, d'aspecte arbustiu i que punxa, i arriba ben entrat l'estiu.

L'únic que tenen en comú  els dos tipus de móres és que són fruits comestibles i deliciosos. Des del punt de vista botànic, els respectius fruits són un conjunt de drupes (petits fruits minúsculs, agrupats, i cadascú amb el seu respectiu pinyol diminut).







Mora tendra a dalt de la morera

Consumir les mores de la morera

Són tan petites que el millor és menjar-les crues, directament de l'arbre, però també en podem fer confitura. 
Una altra manera de consumir-les és assecant-les, com les figues.  Les deixem al sol i en 3-5 dies ja estan seques (a nosaltres no ens convenç massa el resultat...) En algunes cultures de centre d'Europa ho solien fer, i després les molíen per obtenir-ne una farina endolcidora.

Són molt nutritives: per exemple, tenen tant de ferro (Fe) com els espinacs!! Aquí us mostrem quins són els valors principals pels quals destaca la mora de morera. La resta de nutrients que posseeix, hi són en quantitats insignificants. 
(valors expressats en mg/100 gr.)

 Ca
 Calci  
 P
Fòsfor 
  Fe
 Ferro  
 Na
  Sodi 
 
K
Potassi       
   48   50    4    58   240

Mores assecades

Recepta amb mores de la morera

Ingredients:
70 grs. de sucre
150 grs. de mores de morera
100 ml. de nata líquida per muntar
un iogurt natural sense sucre

Preparació:
Per fer la melmelada: posem les móres en un cassó, amb el sucre (en guardem una cullerada apart), ho tapem i es deixa coure a foc molt lent durant uns 10 minuts, fins que el sucre s'hagi fos i els fruits es puguin coure en el propi suc. Vigilem que no es ressequi massa. Ho triturem i es deixa refredar.

Mentrestant, muntem la nata amb una cullerada de sucre. Quan ha pujat hi afegim el iogurt i mesclem be els dos làctics amb les varilles, i finalment la melmelada de móra.

Repartim en vasets i ho deixem al congelador. Cal menjar-lo quan encara estigui cremós, no molt dur.

    
               



dissabte, 16 de maig de 2020

Bossa de pastor, de tot cor

Les fulles bassals dentades són un element identificador
Li diuen bossa de pastor perquè els seus fruits tenen la forma d'un saquet lligat i estrenyut. És una manera de veure-ho... En canvi jo trobo que més aviat tenen forma de cor, molt més fàcil d'identificar, ja que actualment, poca gent sap quina forma tenien les bosses que duien els pastors.

Opinions apart, anem a conèixer la Capsella bursa-pastoris. El seu nom llatí es podria traduir per "arqueta o capseta en forma de bossa de pastor." L'arqueta seria la siliqua de contorn més o menys triangular, que conté les llavors al seu interior.
La bossa de pastor pertany a la família de les brassicàcies, com la col, la mostassa, les ravenisses, ... i si ens fixem en les seves menudes flors, de 4 pètals,  hi veurem una gran similitud amb les de la resta de crucíferes.

Hàbitat de la bossa de pastor

La trobem enmig d'herbassars, talussos, vores de rieres, d'hortes, en el jardí, en terres remogudes o acabades de llaurar, ... Sol créixer gairebé sempre acompanyada d'altres herbes, i per això, quan només té la roseta bassal, és difícil d'identificar fins que no apareixen les seves característiques siliqües en forma de cor. Aleshores, és inconfusible.

Fotos de flors i fruits
Possibles confusions: Com que pot creixer al costat de xicoires, roselles, llicsons, cosconilles, ... És fàcil confondre-la amb totes aquestes perque les fulles s'assemblen molt. Però això no representa cap problema, perquè totes aquestes són comestibles.

Comestibilitat de la bossa de pastor

Roseta bassal, enmig d'altres plantes
En podem consumir les fulles, les flors i els fruits. Ara be, al ser una planta de creixement ràpid, les fulles bassals, que són tendres i cruixents, quan són visibles, a vegades ja estan massa velles, perque la planta ja està treient la tija amb els seus fruits. Per collir-es en el moment òptim, cal doncs aprendre a reconèixer les fulles abans no treguin fruit.

Com consumir la bossa de pastor

Es consumeixen bàsicament les fulles crues i tendres, en amanides. Encara que també es poden coure en sopes o saltejats.
Les flors i els fruits també es poden posar per damunt les amanides.

Curiositats

Es una planta molt apreciada en els països balcànics i de l'orient mediterrani, també al Japó i a Xina, on la venen en alguns mercats.
Se li atribueixen propietats hemostàtiques, tòniques i diürètiques.
Com a valors nutricionals, és rica en vitamines del grup B (B1, B2 i B3), vitamina C, calci, fòsfor, potassi i provitamina A. Conté un alcaloide, la bursina.


Els fruits, amb forma de cor




Roseta bassal exuberant

dijous, 9 d’abril de 2020

Els Pinyons, que en són de bons !!

Pinya oberta a l'escalfor del forn. 
Observeu la seva brillantor per la reïna fosa
Tenim un gran pi pinyoner al costat de casa i per fi he aconseguit una canya prou llarga com per fer caure les pinyes abans que s'obrin, ja que sinó, els ocells no em deixen mai cap pinyó. Aquesta vegada han caigut senceres i encara tancades, i me'ls menjaré jo.

Els pinyons em fan venir bons records de la meva infància, perque era un entretenimant de quitxalla durant les llargues vesprades d'hivern: posavem les pinyes a la vora del foc, per tal que amb l'escalfor s'obrissin. Aleshores, amb un tronc feiem saltar els pinyons a terra, damunt d'un paper,  i amb un martellet els anàvem trencant, els pelàvem i els posavem en un platet per menjar-los tots junts. Haviem passat moltes estones, tots els germans, ocupats i quiets.

El confinament em permet repetir i recordar aquells  moments entranyables. Avui hem posat les pinyes al forn, hem trencat els pinyons i han volat. Una activitat distreta, que també ha servit per comprendre el per què els pinyons no poden ser barats, donada la paciència i delicadesa que es necessita per obtenir-los.

Branca del pi amb flor masculina

El pi pinyoner (Pinus pinea)

És l'arbre del gènere Pinus més gran del nostre país. Viu sobretot en les zones litorals menys fredes. Es distingeix fàcilment per la seva gran capçada, arrodonida, bastant espessa i densa. Vist de lluny, la seva forma seria el prototipus d'arbre que dibuixen els més petits. Un pi pinyoner adult mesura entre a 15-20 m. d'alçada, o inclús més. Els exemplars adults, més fàcils de reconèixer, pugen rectes, tenen la soca gruixuda i l'escorça esquerdada, amb clapes irregulars de tonalitats color marró.
Com tots els pinus, les seves fulles són de tipus agulla, agrupades de dues en dues.

Les pinyes... 

Els pins tenen flors masculines i flors femenines. La pinya gran que coneixem és l'òrgan femení madurat i que conté les precioses llavors que són els pinyons. Des de que és fecundada pel pol·len de les flors masculines, la pinya triga tres anys a esdevenir madura i plena de pinyons. Una mduració molt lenta, com podeu veure.
Cada pìnya pesa entre 300-400 gr.
Les pinyes tancades presentan diverses taques externes de reïna que ajuden a mantenir les seves escames ben closes, per protegir els pinyons. Inicialment les pinyes són de color verd i agafen un to marró al madurar. Amb la calor la pinya s'obre i les aus es mengen els pinyons abans que puguin caure.

... i els pinyons

Els pinyons són la joia nutritiva del pi, però també la seva llavor. Com a tal, el pinyó té dos embolcalls: la closca externa, de naturalesa dura i llenyosa, que cal trencar amb un martellet, fent un cop sec. Fa un polsim negre que emmascara els dits. A dins, trobem el pinyó embolcallat per una finíssima pell de color marró, que es deixa pelar, però també es pot menjar. Els pinyons que comprem al mercat estan tots pelats i per això són blancs.

Una pinya com la de la foto, que pesa uns 360 gr. tenia aproximadament uns 90 pinyons, que un cop trencats, han pesat uns 20 gr. És a dir, quan comprem 100 gr. de pinyons estem consumint 5 pinyes.


En primer pla tenim dues pinyes obertes i "barnissades" de manera natural, per la pròpia reïna.  Al fons, dues pinyes seques que s'han obert en el propi arbre. I al mig, dues pinyes madures, tancades i plenes de pinyons, cobertes de reïna.

Com treure els pinyons de les pinyes

Antigament, a les cases de pagès, es posava la pinya a la vora del foc i s'obria en poca estona, per l'efecte de l'escalfor. Calia vigilar que no s'hi enganxés la flama perquè la reïna és molt inflamable.
Si no tenim foc, la podem posar al forn. A temperatura baixa d'uns 70-80 º durant unes 3 hores, s'obre totalment i permet extreure be els pinyons. La pinya de les fotos ha estat oberta d'aquesta manera.


Valor nutricional dels pinyons

El pinyó és un gran aliment. És un dels fruits silvestres  amb uns valors nutricionals més alts. D'entre els seus nutrients en podem destacar l'alta proporció de lípids, de Fe (Ferro) i de Mg (Magnesi):

Pinyons extrets. Oserveu el polsim negre que emmascara.
A l'esquerra, els pinyons amb la pell i a la dreta ja pelats.
Proteïnes: 32 gr/100 gr.
Glúcids: 12 gr/100 gr
Lipids: 48 gr/100 gr
Calories: 565 kcal/100 gr

Fòsfor: 508 mg/100g
Ferro: 9,2 mg/100 gr
Potassi: 600 mg/100 gr
Magnesi: 235 mg/100 gr.

Vitamina B1 (Tiamina): 0,8 mg/100 gr
Vitamina B2 (Riboflavina): 0,2 mg/100 gr
Vitamina PP (Niacina): 3,6 mg/100 gr

Dades segons Guide Nutritionnel des plantes de F. Couplan

Funció decorativa de les pinyes

Si obrim les pinyes al forn, veurem que les clapes de la reïna inicial, de color blanquinós, s'han desfet i han recobert tota la pinya d'una lluentor preciosa, talment com si l'haguessim barnissat.
Amb aquesta pàtina tan lluenta, la pinya se'ns conservarà molt de temps i ferà goig, sembla pintada. I el millor de tot és que la reïna, quan s'asseca,  no fa cap olor que molesti. Queden molt decoratives i es poden aprofitar per fer centres nadalencs.


Pinya vista des de la seva base, observeu la lluentor que proporciona la reïna fosa.

dilluns, 16 de març de 2020

L'Aleixandri, una planta que enamora

Si, confesso que estic enamorada de l'Aleixandri. I no, no és cap senyor. És una planta que ho té tot, sabor, olor, gust, fibra, fulles i nutrients. De fet, l'aleixandri es pot aprofitar des de la punta de l'arrel fins a la última llavor. Tant pel seu gust, com per l'aroma que té, no deixa indiferent a ningú. I per això sorprèn que sigui tan desconegut, a pesar de ser una planta, que pel seu aspecte, es fa notar.
Aleixandri florit, en etapa avançada.
 Fixeu-vos en la seva bràctea ratllada

L'aleixandri és una planta de la família de les umbel·líferes: Smyrnium olusatrum, que significa planta comestible de color negre (les llavors són negres). També se li diu esmirni, api cavallar, cugul, o angèlica de Montjuïc.

Descripció de l'aleixandri


Es una planta bianual, per tant, quan la sembrem, durant el primer any només treu fulles i tiges, de poc més d'un pam, similar a un julivert gegant, i mentrestant, l'arrel s'assenta i creix, per tal de que al segon any la planta tingui una base sòlida i suficient empenta per treure una tija alta i robusta, amb varis brots laterals, que donaran lloc a les diverses umbel·les dobles, que floriran a final d'hivern. És la primera umbel·lífera de l'any en florir, i durant la primavera, ja li maduren les llavors. A inici d'estiu, la planta ja comença a assecar-se i desapareix. Només podrem endevinar la seva existència per les tiges seques plenes de llavors que s'escampen durant l'estiu. Tornarem a veure l'aleixandri quan comenci a rebrotar, pels voltants de Nadal.
La planta iniciant la floració
Les fulles són d'un color verd intens, molt aromàtiques, i ens recorden una mica a l'api. Les tiges joves, abans de la floració, són sucoses, cruixents, saboroses. Les flors són intensament aromàtiques i gustoses. Les llavors, molt nombroses, són fortes i dures, i són tan abundants, que converteixen l'aleixandri en una planta invasora que en terrenys de conreu, cal tenir controlada.
Es important ressaltar que la FAO la considera una planta amb potencial alimentari i com alternativa a conreus en terrenys castigats pel monocultiu.

Hàbitat de l'aleixandri


Sempre  trobarem l'aleixandri creixent en colònies, en ocasions molt extenses, ubicades en llocs de sòls rics, i no molt assolellats. Prefereix els indrets ombrívols i frescos. És una planta que creix, floreix i madura en època de fred. Quan arriba la calor, ella ja ha fet tot el seu cicle i s'asseca, però l'arrel persisteix. A l'estiu s'asseca completament i ens costarà d'identificar-lo si no és per les seves umbel·les seques que encara queden dretes.
Trobem aleixandri en abundància en els pobles del litoral. N´hi ha importants colònies al voltant de Barcelona, sobretot a Montjuïc i Collserola, a l'Empordà, i al Rosselló. També abunda en punts del litoral atlàntic.

Breu història de l'aleixandri


Umbel·les i fulles
És un planta bàsicament comestible, que cundeix i que té una llarga tradició documentada, que es remunta a la cuina dels romans. Apici (segle I),  la cita en De re culinaria, en 3 rerceptes diferents, i la denomina holisatro. També s'esmenta com aliment en l'obra del metge jueu Maimònides (1138-1204). Havia estat una planta tradicionalment cultivada i apreciada durant segles, fins que a principi del segle XIX va aparèixer l'anomenat api dels italians, (l'apium graveolens, que encara mengem) i que era més fàcil de conrear i més eficient com a conreu, ja que permet diverses collites per any.
A partir de l'inici de la revolució industrial, l'aleixandri desapareix de les cuines i dels conreus i deixa de ser una hortalissa comestible per esdevenir una planta silvestre i olvidada, però gràcies a la seva fortalesaa i capacitat de disseminació,  resisteix a prop d'on sempre havia estat cultivada.  A partir d'aquí queda en l'oblit històric. No la trobem recollida en els llibres d'hortalisses cultivables ni tampoc en els manuals de plantes silvestres, per considerar-la una verdura.

Com consumir l'aleixandri


Parts consumibles de l'aleixandri: tiges, fulles, flors i llavors.
Les tiges de les fulles, abans de que floreixi la planta, són tendres són sucoses i es poden consumir talladetes i crues, com si fos un ciboulet. Les podem posar a l'amanida i ens donen una textura molt cruixent. En canvi, la tija que ja té flor al capdamunt, és molt fibrosa i poc sucosa, no és adient per consumir-la tendra. La tija més gruixuda o les més fibroses, es poden bullir, com si fossin herbes del caldo. És un perfecte substitutiu de l'api per posar a l'olla.
Les fulles ens recorden l'api, les podem menjar crues en amanida si són ben tendres, sinó, bullides com a verdura, sola o amb altres hortalisses. Al bullir-les, perden una mica el seu sabor fort.
Les flors es poden menjar crues, talladetes com si fossin un pesto, o be arrebossades.
Les llavors seques i negroses, es poden triturar amb el molinet de cafè. Tindrem una pols fosca, semblant al pebre, però que no pica gens. Aquest "pebre" d'esmirni ens serveix per espolsar damunt del peix blanc per donar-li sabor.
Les arrels havien estat molt consumides en el passat, sobretot a les illes Britàniques, perquè es guardaven be en el celler, per tenir provisions per passar l'hivern.
Imatges de tres fases del procés de floració














Receptes amb aleixandri

Canapés de planta fresca
  • tiges tendres d'aleixandri
  • formatge tou per untar
  • oli, sal i llimona
Tallem les tiges ben menudes, els tirem unes gotes de llimona per evitar l'oxidació, les barregem amb el formatge tou, ben aixafat amb la forquilla. Afegim oli i sal i amb aquesta pasta untem les llesquetes de pa o torradetes.


Canapés de planta fresca i nous
  • tiges tendres d'aleixandri
  • fulles tendres d'aleixandri
  • formatge tipus mató
  • nous trencades
  • oli, sal i llimona
Tallem tiges i fulles ben menudes, les barregem amb el formatge aixafat i amb tots els ingredients. La pasta resultant la podem untar damunt d'una torrada.

Més informació sobre l'aleixandri

Si voleu aprofundir sobre l'esmirni,  us puc remetre a un article meu, publicat per FLORA CATALANA, on podeu trobar molta més informació sobre característiques, història i consum d'aquesta planta. Cliqueu aquí: Revista Milfulles: les vicissituds de l'aleixandri


Les bràctees ratllades són una característica
Bràctea i tija, element identificador de l'aleixandri

Imatges d'una colònia de Smyrnium olusatrum a la muntanya de Montjuïc

Añadir leyenda
Llavors d'esmirni en procés de maduració



planta sencera

dimarts, 3 de març de 2020

LES ORTIGUES, el nou llibre

Per fi ja el tenim!! El nostre últim llibre, dedicat a Les Ortigues. Avui es comença a distribuir a les llibreries del país. És el segon volum de la col·lecció Bones Herbes, de Farell Editors, que vam encetar l'any passat, amb la publicació de La Farigola.

Seguim pensant en la necessitat d'enfocar cada planta en tots seus àmbits i contextes històrics i socials, ja que cada vegada estem més convençudes que les plantes estan intrínsecament lligades a la vida dels humans i no els fem el cas que es mereixen.
D'aquí la idea de presentar-les en tota la seva extensió: botànica, conreu, jardineria, lingüística, costums i tradició, història, comerç, medicina, preparats, usos diversos, ... i sobretot, fent molta incidència en les seves virtuts i en el seu ús a la cuina.

On comprar el llibre Les Ortigues:

  • Directament a totes les llibreries
  • o be us el podem enviar per correu a casa vostra. En aquest cas, el preu és de 20€ i ens podeu fer la comanda a: naturacomestible@gmail.com

Un superaliment de km.0

Ni més ni menys. Així és com la podríem classificar per fer honor a la veritat i donar-li el valor que realment té. Les seves possibilitats nutricionals són il·limitades, i aquí us apuntem receptes, mètodes i idees per tal de poder familiaritzar-se amb les ortigues i menjar-les.  Incorporar aquesta verdura a la dieta, és garantia de salut, atenent l'elevada proporció i diversitat de nutrients.

Els usos de l'ortiga

Us sorprendrà veure la quantitat d'urticàcies que hi ha a la natura, us ajudarà a distingir les bones de les que no ho són, coneixereu les aplicacions que tenen, apart de la salut i l'alimentació, i del paper que aquesta planta ha tingut al llarg de la història, enemiga per uns i panacea per altres. Medicina, aliment, vestit, i remei contra la impotència sexual. L'ortiga és la planta de les paradoxes més inversemblants. Un llibre per aprendre i entretenir.

Una ullada a l'índex

Voleu saber els temes que hi trobareu a dins?
Feu una ullada clicant a l'índex del llibre 

dilluns, 24 de febrer de 2020

Nyàmeres, delícies subterrànies

Tothom ha vist les nyàmeres formant extenses colònies vora el riu, amb unes flors grogues que ens recorden els girasols en miniatura. Però pocs saben que aquestes plantes invasores tenen uns tubercles comestibles que en temps de guerra i penúria han salvat molts pobles d'Europa de la misèria i la fam.
Potser aquesta característica, que les converteix en planta útil, és el que també l'ha condemnada a l'oblit com aliment, perquè un cop superades les misèries, ningú té ganes de seguir consumint el menjar que li aporta mals records.

Per sort, aquests prejudicis s'han anat esborrant de la mentalitat dels que ho van patir, i actualment les nyàmeres es cultiven en algunes  parts d'Europa. Són els tupinambours francesos, que podem trobar fàcilment en els mercats, ara a l'hivern i a la primavera. Aquí, amb sort, també en podem aconseguir, però falta coneixement del producte per familiaritzar-s'hi.

Com collir nyàmeres

Si tenim localitzada alguna colònia d'aquesta planta de la família de les asteràcies, coneguda com Heliantus tuberosus, podem collir fàcilment els tubercles per consumir. Ara és el moment més indicat, perquè és quan el tubercle s'enriqueix de nutrients del sòl, per poder engendrar la planta, amb èxit, a partir de la primavera.

Com obtenir les nyàmeres

Ens caldrà una eina per esgarrapar el terra, a una profunditat d'uns 10 cm. Com que creix en llocs humits, no ens costarà molt de trobar-ne ni d'excavar. Ens guiarem pels troncs secs de les flors de la temporada passada, que ens indiquen on estan les arrels engrossides que ens interessa arreplegar. 

Part comestible de les nyàmeres

La part comestible de les nyàmeres són únicament els tubercles, collits a l'hivern o inici de primavera, abans de que la planta rebroti. És en aquesta època quan tota la força de la planta es concentra en les parts subterrànies, per protegir-se i alimentar-se, de cara a engendrar el nou rebrot de la propera temporada.
Té una textura  molt fibrosa, però també farinosa alhora. El seu gust ens recorda una mica la carxofa, però sense ser amarga.
Des del punt de vista nutricional, és molt rica en inulina, una fibra prebiòtica que ens aporta bacteris saludables a l'intestí i apta pels diabètics.
Destaca el seu percentatge de Potassi (K): 280 mg/100 gr. També el contingut en Ferro (Fe) 3,4 mg/100 gr -al mateix nivell que els espinacs- i en Fòsfor (P): 80 mg/100 gr. -4 vegades més que el plàtan-


Com consumir les nyàmeres

Quan tenim els tubercles collits i nets, els rasquem amb el ganivet. La pell és molt fina, quasi inexistent, només cal llevar les parts dures.

Els podem fer laminats i fregits a la paella.
També tallar-los a bastonets i posar-los a confitar en vinagre i aigua, per menjar-los amanits en cru.
Però el millor, en opinió meva, és degustar-los en una crema calenta.

Recepta: Crema de nyàmeres

  • Ingredients:
Ceba trinxada i nyàmeres, a parts iguales.

  • Elaboració:
Posem la ceba a la cassola amb un raig d'oli, sal i foc baix, remenant molt sovint, fins que es confiti, ben be una hora. Si queda seca, hi tirem un rajolinet d'aigua.
Quan estigui ben cuita, hi posem les nyàmeres trinxades, ho cobrim d'aigua i ho deixem bullir uns 30 minuts.
Cap al final, posem la sal que convingui i ho triturem amb la batedora.

Curiositats

És una planta originària de nord Amèrica, on els indígenes ja la consumien i fou portada a Europa pels francesos, que dominaven aquelles zones de l'actual Canadà. Cap el 1600 va arribar a França i poc a poc es va anar implantant per al consum humà, fins que un segle més tard, aproximadament, i per diverses raons, es va arraconar i la societat de l'època començà a prestar atenció a les patates, força més productives.
Com a vegetal invasiu, veiem però que en només 400 anys, s'ha fet mestressa de moltes vores de riu, probablement com a restes d'antics conreus abandonats. Les nyàmeres arriben a fer fins a 3 metres d'alçada,  i creix formant colònies.

dimecres, 12 de febrer de 2020

Cicle de Tallers de reconeixement

Iniciem el cicle de Tallers de Reconeixement de Plantes Silvestres Comestibles.
Aprofitarem d'entrada, que les pluges d'inici d'any han estat (excessivament) generoses  i que les temperatures suaus han avançat el temps primaveral.
Hi ha molt per collir. Molt i bo.😀😀
Per això hem programat tres tallers, pràcticament tots similars, per tal que pogueu escollir a quin us voleu apuntar. Els grups són de 10-12 persones màxim.
Mail inscripcions: naturacomestible@gmail.com

Dates i preu
Les dates dels tallers, a escollir, són:
7 de març i 14 de març.
Preu del Taller: 25€ per persona

DESCRIPCIÓ DELS TALLERS


Els enfocarem sobretot a les Plantes Depuratives, que són les que ens ajudaran a netejar l’organisme després dels àpats copiosos d’hivern.

El taller consta d’una sortida de matí de dissabte, que dura unes 4 hores, durant les quals farem una caminada amb parades de reconeixement, identificació i collita de plantes comestibles.

 Transitarem per indrets plens de vegetació, al peu del massís de Montserrat.

Al final del taller farem un pica-pica amb plantes que haurem collit i que tastarem en forma d’aperitiu.
  
  

divendres, 17 de gener de 2020

Confitures d'hivern: cabell d'àngel

Cabell d'àngel, ben enrossit, al punt
La tradició  de fer confitura de cabell d'àngel va de baixa, tot i ser una de les típiques de l'hivern. He decidit de fer aquesta entrada perquè val la pena de recuperar-la.

Algú posa cara de sorpresa quan s'entera que el cabell d'àngel de les ensaïmades o dels tortells, prové de la carn d'una varietat de carbassa concreta: la Curcubita ficifolia. No és una planta silvestre, sinó que es cultiva amb finalitats comercials, però també, a vegades, creix en racons de l'hort i s'enfila allí on vol o pot.
El cert és que es tracta d'una varietat de curcubitàcia poc coneguda i no sempre fàcil de trobar als mercats tradicionals.
Aquí la coneixem com carbassa de cabell d'àngel. En castellà li diuen també "cidra". La reconeixerem per la seva pell verdosa amb taques blanques. Impossible de confondre-la.

Carbasses de cabell d'àngel

carbasses de cabell d'àngel
Aquesta mena de carabasses es cullen a final d'estiu i principi de tardor, i es guarden a casa, en llocs foscos i airejats. Pesen entre 2-3 o 4 quilos. A mida que van reposant, es van aclarint de color, perden aigua i, per tant, una mica de pes.
Abans d'utilitzar-les, cal que reposin mínim 3-4 mesos o més, segons la mida.
Escollirem les més esblanqueïdes, perquè són les més madures i ens costarà molt poc de separar la closca de la fibra interior.
Sabrem que la carbassa és madura quan al picar damunt la closca sentim soroll de buidor. Això ens indica que la carn s'ha aprimat i és més filosa, que és el que ens interessa.
Ara a l'hivern és quan estan llestes per elaborar el cabell d'àngel.


 Quan la carbassa és madura l'escorça es separa fàcilment

Parts consumibles

D'aquest tipus de carbassa es pot consumir tot. Quan encara no ha tret els fruits, les fulles i flors són comestibles (igual que els carabassons). De tota manera, val la pena esperar i aprofitar els fruits finals per fer delicioses melmelades de cabell d'àngel.


Com fer confitura de cabell d'àngel

Primer cal trencar la carbassa. (La meva mare tenia un mètode infal·lible: la tirava al terra amb energia i s'esberlava o es trencava en trossos).
Amb un ganivet, es va separant la carn de la closca.
Traiem les llavors negres que es pugui.
Cal pesar totes aquestes parts blanques, per calcular el sucre.
Les tallem de manera que no quedin trossos molt grans.
Es posa tot en una olla i s'afegeix el sucre.
La proporció és de un quilo de carbassa per mig de sucre.
Ho deixem macerar unes 3 hores o més. Millor una nit.
Finalment, ho posem al foc molt lent, tapat.
No s'hi posa aigua! el sucre i la carbassa ja n'han fet.
Remenem sovint i mirem d'esclafar els trossos grans que queden, per ajudar a la cocció.
En una hora ja veurem com al remenar apareixen els fils.
Ha de coure durant uns 90-120 minuts, fins que no quedi aigua i només les fibres de la carbassa, en forma de filaments.
Quan està freda ja la podeu guardar en pots i bullir-los al bany maria.

La melmelada feta,... es fon a la boca.

Recepta alternativa: cabell d'àngel amb taronja

Aquesta recepta me la va donar la meva veïna Agustina: El procediment és el mateix, però s'hi posa una taronja al principi, pelada i sense l'envoltura blanca, que és molt amarga. El resultat és molt encertat.




Cursos de plantes silvestres

Arxiu del blog