Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

dissabte, 30 de desembre del 2023

Codonys, la fruita que té bonys

El codony és semblant a la pera i/o
a la poma i desprén una olor intensa.
Sempre m'ha cridat l'atenció el codony, aquesta fruita de forma irregular, d'aspecte abonyegat, que contrasta amb la resta de fruits rodons i de superfície llisa i fina. Però aquesta és la gràcia del codony (Cydonia oblonga): la seva estètica asimètrica, de pell rugosa i aspre, sovint amb una mica de borra, com de vellut. I sobretot, aquesta olor tan intensa i agradable, que es percep només entrar a la cuina. La meva mare encara conservava el costum de posar codonys a l'armari per perfumar la roba.

De fet, el codonyer és un arbre que es cultiva en tot l'arc del Mediterrani, des de temps antics. Es creu que té els seus orígens  als països caucàsics. A Catalunya, el trobem en zones de l'interior i pràcticament fins al pre-Pirineu, ja que és un arbre molt resistent, que suporta molt bé els freds.

El seu nom científic Cydonia oblonga prové de l'antiga ciutat grega de Cidó i l'epítet,  recorda la seva forma irregular i en algunes varietats, allargada.

El codonyer no és pròpiament una planta silvestre, sinó que trobem plantacions agrícoles de codonys que després es venen en el mercat. Ara be, donat que és una fruita conreada des de l'antiguitat, en podem trobar exemplars en nombrosos terrenys abandonats o antics horts. Solen presentar una forma descuidada i arbustiva, i sovint, són de varietats molt diverses i de bona qualitat. És a dir, que podem parlar de codonys cultivats, però també de codonys silvestres. 




El contrast de l'arbre: Primavera, quan 
treu la flor. Tardor-hivern, amb els fruits
a terra, i sense fulles. En aquest cas és un 
codonyer abandonat i assilvestrat.



Propietats del codony

Per la seva textura dura i sabor acidulat és una fruita considerada astringent, per això no se'n pot abusar i sempre és millor menjar-lo cuit. També té propietats digestives. És ric en vitamines A, B, PP i C. Conté Calci, Fòsfor, Magnesi, Potasi, Sodi, Ferro, ... Conté un 7% de sucre, pectina i tanins. Les llavors contenen més d'un 20% de mucílag. Per això es pot utilitzar per espessir les mateixes confitures.

Consum dels codonys

Donat que és un arbre força abundant, el codony forma part del receptari tradicional català i en trobem  diferents preparats. El fruit es pot consumir cru, però és molt aspre i dur. El millor és menjar-lo cuit. Tot i que algunes varietats, com les anomenades popularment codony-poma, són una mica més toves i suaus al paladar. 

Amb els codonys podem fer melmelada, compota, licors i sobretot, el cèlebre codonyat (membrillo), segurament el producte més conegut del codony. Una manera dolça i bona d'acompanyar el codonyat és maridant-lo amb formatges, tous i forts, unes torrades o galetes i ratafia. 

Codonyat, aquest amb flor de fonoll.
També és molt  tradicional l'allioli de codony, un preparat típic de tota la zona pre-pirinenca.

La vetlla de Nadal, es celebra la Fia-Faia a Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà) i és tradició, al final de la festa,  convidar els assistents a tastar torrades sucades amb allioli de codony. 

El codony també forma part d'un altre preparat tradicional:  l'arrop, elaborat bàsicament amb fruits de tardor bullits amb most. Pel seu aroma i sabor acidulat, el codony és un bon ingredient per elaborar licors. 

☝Idees útils:

  • Pelar els codonys amb un pelador de patates. És ràpid i pràctic.
  • Si quan es cullen es deixen 4-5 dies en repòs, costa menys de tallar-los.
  • Quan són molt madurs  -i si pot ser madurats a l'arbre fins a Nadal-, es poden menjar en cru.

Les meves receptes més habituals

El codonyat

Codonyat clàssic

Ingredients:

  • Un quilo de codonys
  • 500 g de sucre 
  • Una llimona


Netegem be els codonys, perquè no els pelarem. Si tenen la pell com de vellut, la raspallem una mica. Els partim a bocins, tots de mida regular perquè així es cuinaran millor. Els posem en una cassola, barrejats amb el sucre i una mica de pell de llimona (no posar-hi aigua!). 

Ho deixem al foc baix i sempre tapat. Amb la calor es sucre es fondrà (compte que no s'agafi!) i el fruit desprén la seva aigua. Remenar sovint fins que arrenqui el  bull.

Quan vegeu que el codony ja "neda" dins de l'olla,  destapem i deixem coure uns 50-60 minuts, fins que casi s'hagi begut el suc i tingui color coure fosc. Aleshores ho triturem tot i veureu que la pasta resultant es desenganxa de l'olla. Codonyat fet! Només cal repartir-lo en recipients i deixar-lo refredar. Després, guardeu-lo a la nevera.

☝Idees útils:

  • Si en feu molta quantitat, el podeu guardar congelat i així teniu codonyat per tot l'any.
  • Si voleu experimentar, hi podeu posar aromàtiques amb prudència, per ressaltar els gustos: el gerani d'olor, flor de fonoll, espígol, ...

El torró de codony

Ingredients:

  • els mateixos que el codonyat anterior
  • Les nous caramelitzades li donen
    un toc cruixent
    250 g. de nous
  • Mel

Procedim a elaborar un codonyat, com el de la recepta anterior. Mentre es cou, trossegem les nous, mirant que no quedin senceres del tot, però tampoc esmicolades. Les torrem a la paella amb 1 o 2 cullerades de mel. 

Les estenem en un motlle pla, rectangular, en forma de torró. Quan el codonyat estigui cuit, l'aboquem damunt les nous, premem be i ja està. 

Per tal que quedi una mica dur, caldria que estés en fred durant almenys una setmana, així acaba de perdre l'aigua i es talla "com un torró".


L'allioli de codony

Deia ma mare que la maionesa ben
feta sempre ha de "fer niu".
Això vol dir que emulsiona
 be...
Ingredients:

  • Un codony
  • Un gra d'all
  • Oli d'oliva verge
  • Sal

Pelem el codony amb el pelador. El fem a bocins i el bullim durant uns 20 minuts. L'escorrem i el deixem refredar.

Mentrestant, en un morter clàssic piquem  l'all, ben pastat, amb un pessic de sal. En un plat aixafem el codony, fins que quedi com puré. L'afegim al morter, barregem una mica i setrill a la ma, anem tirant oli i remenant a poc a poc i suaument, sempre en el mateix sentit.

La barreja ha d'emulsionar i, com deia la meva mare, "fer niu". Arribats al niu, significa que està ben lligada. Aleshores, anem lligant fins que ja en tinguem prou. Abans però, tastar per rectificar de sal.


Compota de codony i poma 

Ingredients:

  • 750 g. de codony
  • Compota de codony amb nata i galeta de garrofa
    250 g. de poma
  • 500 g. de sucre
  • Una llimona
  • Canyella (optatiu)

Netegem be els codonys (no cal pelar-los) i els fem a trossos. En canvi, les pomes si que les pelarem, i també les tallem. Ho posem en una olla amb una mica de pell de llimona, hi afegim aigua, just per cobrir la fruita. Ho deixem coure uns 20 minuts.

Ho traiem, colem el suc i triturem els fruits amb el passapurés o amb una opció automàtica suau. Seguidament ho pesem per afegir-hi la meitat del seu pes en sucre. Es posa de nou al foc uns 10 minuts, fins que el sucre es fongui  i la compota  tingui la consistència correcte. 

Si cal podem afegir el suc de coure. També podem guardar els pinyols del codony i la poma, i ficar-los dins d'una bosetta a l'olla. Deixaran anar mucílag i ferà més compacte la confitura.

Quan estigui fred ho posem en pots de vidre i si volem guardar-los caldrà estarilitzar-los al bany maria.

Una mica d'història

El codony té diferents mètodes d'aprofitament, segons les èpoques i els països. Si ens remontem al llibre de cuina més antic de casa nostra, el Sent Soví, curiosament no esmenta el codony. Però si que el trobem citat en el Llibre del Coch (Barcelona, 1520), en una recepta (capítol 107) que barreja el codony, ametlles, caldo, ous i un pilot d'espècies, per obtenir un Bon codonyat (no queda clar quina és la textura final).

Codonys madurs, acabats de collir per Nadal.
L'arbre al fons, amb la fulla groguejant

La tradició de consumir codony ve de lluny, com podem comprovar en el llibre d'Apici: L'art de la cuina. Alli trobem el codony com espessidor de salses, o com ingrediet vegetal per acompanyar plats de caça.

Com a curiositats, en el sud d'Itàlia practiquen una tècnica de cocció dels codonys que consisteix en coure'ls colgats sota de cendra.

 A Turquia mengen una varietat de codony gran i sucós, amanit amb sal i llimona. 

En alguns països mediterranis, de cultura àrab, els tallen prims i els assequen per guardar-los així. 

A Xipre elaboren una mena de codonyat perfumat amb una varietat de gerani aromàtic.

Dins de l'antiga tradició farmacèutica del segle XIX, trobem l'anomenat Jarabe de membrillos compuesto, que s'elaborava amb suc de codony, canyella, clau i gingebre, tot cuit amb vi dolç i sucre, i que es prenia com astringent i estomacal.

Folklore

Que el codony és un fruit amb tradició històrica ho cerrtifica el folklore. En el Pallars  i a l'interior de les comarques de Tarragona, tenen un joc de paraules que reproduim aquí, extretes del llibre Botànica popular catalana, de Cels Gomis.

La tia Maria, de genollons, 

collia codonys;

de genollons, codonys collia

la tia Maria.


El codonyer floreix a final de primavera, i en aquest aforisme trobem recollit aquest fet:

Quan la codonyera 

floreix i madura,

el dia i la nit

són d'una mesura. 

    

Tot i ser un fruit bo, que té moltes aplicacionss i que es pot conservar prou be,
és poc apreciat. Sovint trobem codonyers on els fruits es malmeten i tanmateix són ben bons.


dijous, 21 de desembre del 2023

Bon Nadal

Us desitgem unes Bones Festes nadalenques, amb el deisg posant en que el 2024  podrem tenir un any de pluja que ens porti una natura ufanosa i així gaudir de moltes plantes i flors silvestres.

Pau, amor, consciència i flors 💓



divendres, 17 de novembre del 2023

Video 1: La collita d'aranyons

Novembre: Els aranyoners (Prunus spinosa) ja han perdut quasi tota la fulla. Els fruits, les petites prunes negres de la mida d'una oliva, encara són a l'arbre. És el moment de collir-les perquÈ ja són toves. La collita d'enguany en molts indrets ha estat minsa o inexistent, per la sequera. 

L'aranyó és un dels diversos fruits negres silvestres que podem trobar en els nostres boscos. Aquests concretament, els hem trobat al pre-Pirineu. 


Amb els aranyons podem fer el patxaran.
Teniu la recepta i més info sobre aquest fruit silvestre en aquesta altra pàgina, del mateix blog.

dimecres, 4 d’octubre del 2023

La gran cita anual de les plantes silvestres

 La Jornada Gastronòmica de les plantes oblidades

El proper 7 d'octubre, a Igualada


més informació a Eixarcolant

No us la perdeu¡¡¡




diumenge, 9 de juliol del 2023

La Milfulles, un sabor atrevit

Planta jove: roseta bassal d'Achillea

La planta denominada Milfulles (Achillea millefolium) és molt habitual en els prats de muntanya: pastures, marges i llindars de bosc, tot i que també la podem trobar en latituds més baixes. 

Es una planta herbàcia resistent al fred i a la calor, però no és una planta de secà. Requereix climes frescals i temperats, sòls drenats i un punt d’humitat. La podem cultivar també al jardí i es reprodueix ràpidament, a través de les seves arrels,  arribant a formar espesses colònies. 

La morfologia de la planta és una roseta bassal de fulles allargades i completament segmentades. Amb aparença de tenir multitud de fulles minúscules o "mil fulles". 

A la primavera i estiu, treu una tija llarga, amb fulles alternes, que pot superar els 80-100 cm segons tipus de sòl. Al capdamunt presenta els capítols de flors blanques, menudes, de 5 pètals,  agrupades en forma de corimbe.

El gènere de les Achillea té diverses varietats repartides en diferents habitats. En algunes d'elles les flors poden tenir tonalitats rosades, més o menys intenses. Una particularitat que es dona sobretot en les milfulles de jardí.


Usos comestibles de la milfulles

Planta adulta: manté les fulles bassals
i ja té tija i flor en poncella
La Milfulles és una planta comestible i podem consumir-ne les fulles i les flors. Les fulles tendres i crues són molt bones en amanides, saltejats o truites. Són molt aromàtiques i fortes de sabor i quan envelleixen poden ser un xic amargues pels tanins que contenen. 
Sempre és preferible  collir les fulles quan són ben tendres i abans de la floració. Per evitar el sabor potent que tenen, es poden escaldar 5 minuts i passar-les després per la paella amb una mica de mantega i untar-ne el pa..

Les flors tenen un sabor encara més potent i perfumat. Es poden utilitzar per perfumar un formatge, panacota, flam, ... De fet, històricament, al nord d’Europa s’havien utilitzat per perfumar la cervesa. 

I si voleu experimentar, podeu provar de perfumar un vi blanc... O un formatge tendre...

Donat que la Milfulles és una planta de sabor potent i un xic amarg,  se la sol posar en molts licors casolans. Entre ells, la Ratafia.

 

Receptes amb milfulles

Amanida de llenties i milfulles

Amanida de llenties amb Milfulles
i decoració de flors silvestres
Ingredients per a  2 persones:

  • Un bon grapat de Milfulles
  • 200 g de llentíes seques
  • Un pebrot verd
  • Una ceba tendra
  • Tomàtec sherry
  • Olives negres
  • Vinagreta (oli, llimona, mel i vinagre)


Elaboració:

  • Posem les llenties en remull i passades 2-3 hores les coem, les escorrem i esperem que es refredin.
  • Tallem les milfulles ben menudes, que quedin quasi com serradures, i les escampem pel damunt.
  • Afegim el pebrot i la ceba tot ben esmicolat, els tomàtecs, les olives i amanim amb la vinagreta.
  • Ho deixem reposar una hora a la nevera i ens ho mengem fresquet.
  • Decorem el plat amb flors per fer-lo més atractiu i salvatge.

Usos medicinals

És una planta medicinal molt apreciada, utilitzada des de l’antiguitat, i de la qual se n’han trobat testimonis diversos en restes arqueològiques . Els seus usos són multiples però estan vinculats, sobretot, a la dermatologia. 

Més info medicinal aquí.











diumenge, 11 de juny del 2023

Figuera de moro, deliciosa verdura invasora

Figuera de moro en companyia d'una
caputxina. S'observen clarament les
penques joves i tendres i les velles
d'anys anteriors.

La figuera de moro (Opuntia ficus-indica (L.) Miller) és una planta al·lòctona i molt invasora, que es va instal·lar al nostre país arrel del descobriment d'Amèrica. D'aquí s'ha anat estenent per tot el Mediterani i ara ja es pot trobar arreu del món.

Es una planta de la família de les Cactàcies i del gènere de les Opuntia, que agrupa moltes varietats. A Catalunya en tenim unes 10 i totes elles serien comestibles, si no fos per les seves nombroses i llargues punxes. De tots els cactus del gènere Opuntia el més conegut és la figuera de moro.

De la planta se'n poden aprofitar dues parts:

1. Els fruits: són les anomenades figues de moro, que podem adquirir a l'estiu en els mercats. 

2. Les penques verdes, que en realitat són les tiges de la planta, que presenten forma aplanada. Es cullen a inici de primavera, mentre són tendres. Són una verdura excel·lent i desconeguda aquí.

A Mèxic és molt habitual consumir les penques o raquetes de la figuera de moro. Alli, la planta es cultiva amb finalitats comercials i li diuen nopal i els fruits són les tunas. Són aliments habituals de la seva dieta.

Comestibilitat de la figuera de moro

Les parts tendres com aquestes són les
més fàcils de netejar. Amb el ganivet es
poden llevar fàcilment les minúscules fulles 
 i les punxes que amaguen
Aquí no tenim costum de consumir-los. Tota planta que tingui punxes ens fa respecte i provoca rebuig. 
Però la figuera de moro ens l'hauriem de començar a mirar de manera positiva, ja que en tenim molta d'escampada pel territori i és de les poques plantes que pot superar temperatures de calor superiors a 50º. En un escenari de canvi climàtic, serà una de les verdures silvestres tendres que tindrem a disposició, quan les petites no suportin la calor.

A la cuina, aquestes penques de forma ovalada i aspecte carnós són una verdura molt versàtil. Es poden consumir crues, cuites, guisades, bullides, a la planxa, al vapor... Hi ha moltes maneres d'elaborar-les i són altament nutritives.

 

Com i quan collir les penques

Les collim a la primavera, ben tendres, seleccionant les que no fan més de 10-12 cm d'allargada. Les afagem per l'extrem final arrodonit (encara no li han crescut les punxes) i fem un cop sec de ganivet a la base. (És a dir, les podem collir sense protecció, però amb compte que la resta de la planta no ens punxi).

Netejarem les penques amb un ganivet, damunt una superfície plana,  rascant en les dues direccions i retallarem el contorn. Ho esbandim en aigua i ja està. Observarem que treuen molta mucositat i regalimen. És el mucílag de la planta.


Com preparar les penques

Penques netes i les restes que hem
tallat i desestimat
Quan tenim les penques netes les podem guardar en un tupper a la nevera durant 2-3 dies. Més dies  no perque s'oxiden. També es poden congelar. Es poden consumir crues o cuites.

Com tallar les penques: Podem tallar la penca en làmines de 2 mm, ben fines (tallarines). També en tires de 1 cm, simulant la mongeta tendra, o en cuadradets, com si fossin bocins de pebrot.

Per menjar-les crues: Un cop tallades, les posem en un recipient de vidre amb una mica de sal pel damunt, i amb la ma, les anem removent durant uns 2 minuts. Veurem que treuen molta salivera mucilaginosa. Les deixem reposant així mitja hora, i passada l'estona, les esbandim varies vegades amb aigua, fins que veurem que ja no tenen mucílag. I ja es poden posar a l'amanida.

Per menjar-les cuites: Es couen amb una mica d'aigua i sal, fins que quedin tovetes (uns 10 minuts). Al final hi posem llimona, perque ens tallarà la mucositat. Un cop cuites, es poden fer  sopes, cremes, estofats de verdura, ...

Per fer-les al vapor, només cal posar-les 10 minuts i ja les tenim cuites. 
Per coure-les  a la planxa, els fem tres talls verticals, per fer-les suar més i que l'oli penetri a dins, i les coem.
També admeten la cocció en forma d'arrebossat i/o tempura.

Valors nutricionals i beneficis de la figuera de moro


      Amanida fresca amb "tallarines" de figuera de moro




És molt rica en fibra soluble i aporta sensació d'atipar ❗❗❗

☝És una verdura amb propietats  hipoglucemiants,  per això es considera útil per prevenir la diabetis o en el seu tractament, ja que contribueix a disminuir la concentració de glucosa a la sang❗❗❗



Receptes amb figuera de moro com a verdura

1. Amanida amb tallarines de nopal

  • Ingredients:
Tomàtec sherry, ceba morada, pebrot groc, pastanaga i olives negres.
Un brot de fonoll
Una penca de figuera de moro laminada de 2 mm. d'ample. 

  • Elaboració: 
Tallem la penca i la preparem amb sal (com s'indica més amunt)
Posem tots els ingredients en el plat, i els "tallarins" de la penca dessalada.
Amanaim amb una vinagreta i decorem amb fonoll.


2. Penques a la planxa:

Penca a la planxa amb formatge d'herbes
  • Ingredients: 
Una penca per persona, un gra d'all, ceba morada.
Formatge tou d'herbes

  • Elaboració:
A la penca neta li marquem uns quants talls, però sense partir-la. Això ferà que surti més mucílag i aigua, que ajudaran a coure-la.
Posem un raig d'oli a la paella i sal. Col·loquem la penca, amb sal al damunt també, i un pessic de pebre vermell. De manera simultània, ho saltegem amb la ceba i l'all.
Passats 10 minuts aprox. ho treiem i muntem el plat amb una mica de formatge tou.

3. Suc verd: 

El mucílag de la planta ens aporta cremositat a qualsevol suc verd.
La figuera de moro queda molt be triturada amb menta, fonoll, meló i cogombre. 
Compte: per tal de trencar la viscositat que provoca el mucílag, cal batre el suc durant 1 minut. 


Precaucions: les plagues

Els brots nous d'aquest any mergeixen
tendres de les penques (tiges) velles.
 S'hi observen les taques blanques de
la cotxinilla
A l'actualitat la majoria d'aquestes plantes estan afectades greument per un insecte anomenat "cotxinilla" (Dactylopius coccus), que empastifa totes les penques amb uns filamentss blancs d'aspecte cotonós, segregats pel propi insecte, per tal de  protegir-se.
La cotxinilla és un paràsit específic de la figuera de moro. Les femelles han estat recol·lectades des de molt antic, en els països americans productors, per extreure'n l'àcid carmínic, amb que s'han elaborat pintures, així com també el carmí vermell dels pintallavis.
Si premem la part blanca de les penques amb els dits, veurem que ens queden de color vermell.

A l'hora de recol·lectar les penques o brots per a consum humà, ho farem a la primavera, i seleccionant les més joves, a les quals encara no ha accedit la cotxinilla  
Una penca o tija de l'any anterior, damunt la qual
creixen les poncelles que donaran peu a les flors
i els fruits


divendres, 26 de maig del 2023

Mercat de les Espècies 2023

Aquest és el cartell de la propera edició del Mercat de les Espècies d'Argençola, que tindrà lloc el proper dissabte dia 10 de juny. Vegeu la nota de premsa de la presentació de l'event.

També us passem l'enllaç a la programació, només 
cal clicar aquí

Nosaltres, com a Gastronomia Salvatge, hi serem presents en un dels tallers.

Us hi esperem. A reveure... !!

dilluns, 22 de maig del 2023

REMEIART 2023

El proper 4 de juny ens espera un nou event al voltant de la cultura de les plantes: el REMEIART 2023, en la seva 12a. edició.

Gastronomia Salvatge hi sera present un la presentació de dues de les activitats del programa de la fira, ple d'activitats, mostres, conferències, tallers, música, ... Un dia per gaudir amb la família i amb tot el que ens poden oferir les plantes.

Us hi esperem!



dilluns, 10 d’abril del 2023

Passejada i taller a Port de la Selva


Veurem l'ortiga balera 

L'Ajuntament de Port de la Selva, a tocar del Cap de Creus, organitza la Fira de l'Espàrrec  durant el cap de setmana del 15 i 16 d'abril.

D'entre els divesos actes programats hi ha una  passejada-taller de plantes silvestres, a càrrec de Gastronomia Salvatge, guiada per Montserrat Enrich.

La sortida serà a l'entorn  petit nucli de La Vall de Santa Creu, (molt a prop de Port de la Selva) per un indret idíl·lic, ple de bones herbes i amb vistes al mar.

Al final del recorregut  podrem tastar un aperitiu amb les herbes recollides.

Per assistir a aquesta sortida cal inscriure's prèviament a l'oficina de turisme de Port de la Selva: 

Correu electrònic: turisme@elportdelaselva.cat

El paisatge muntanyenc de vora mar d'aquesta zona és molt ric en vegetació, tant autòctona com naturalitzada, i es beneficia de la humitat constant de l'aire marí, cosa que fa que hi poguem trobar diversitat de plantes, moltes d'elles comestibles.

Vista del Port de la Selva, des de la Vall de Santa Creu


Us hi esperem¡¡¡

dimecres, 29 de març del 2023

El bàbol, el bròquil en miniatura


El bàbol (Cardaria draba o Lepidium draba) és una de les verdures que podríem qualificar d'efímeres. Pertany a la gran família de les Crucíferes o Brassicàcies, com la col, la mostassa o el coliflor. És una planta que creix de manera abundant, formant colònies a la vora de camins, de conreus o en feixes abandonades. A l'estiu, amb les calors, pràcticament desapareix.

Inflorescència de bàbol, la part més comestible

Descripció de la planta

Les fulles són de color verd glauc i l'alçada no sobrepassa els 40-50 cm, segons la qualitat i humitat del sòl. Les flors són diminutes i blanques, disposades en forma de corimbe. 

El bàbol apareix a inici de primavera i té un creixement molt ràpid. A partir del moment en que puntegen les inflorescències, cal collir-les. Si esperem 2-3 dies més, ja han esclatat les minúscules flors blanques i ja no tindrà aquesta aparença de bròquil. 

Parts comestibles del bàbol

Grup de plantes a la vora del camí
Tota la planta és comestible, però el que té realment interès gastronòmic és el conjunt d'inflorescències menudes quan encara són en estat de poncella i presenten una aparença com de bròquil minúscul, de la mida de la ungla. 

En aquest moment collirem aquestes inflorescències immadures, amb unes tisores (si ens segueixen unes fulles no passa res) i les posarem i transportarem  en un tupper, amb compte. Les consumirem el mateix dia, ja que si es marceixen perden la turgència que les fa atractives. Com a molt, es poden guardar un dia a la nevera.

Com consumir el bàbol?

Es pot consumir cru, a l'amanida, però és un xic picant, com totes les crucíferes. El més aconsellable és coure'l al vapor uns 3 minuts o escaldar-lo just un minut. Més temps no, perquè el capdellet es desfà. D'aquesta manera també preservem millor el seu contingut de vitamina C. Les fulles també es poden menjar, bullides o al vapor.



Idees per consumir el bàbol:

  • "Bròquils" mini de bàbol al vapor
    Cuit com s'indica i servit com aperitiu o acompanyament.
  • Lliga molt be amb formatge tendre i un  raig d'oli.
  • Dins d'una amanida de tomàquet, olives negres i formatge.
  • Triturat amb oli i sal, com a salsa picantona per amanir.
  • Es pot preparar en salmorra o vinagre, com a conserva.
  • El podem escampar damunt una pizza com a verdura.






Pizza amb bròquilets de bàbol.
Abans de coure i després, ja cuita.

dimarts, 28 de febrer del 2023

Cicle de tallers 2023

Iniciem el nou cicle de Tallers de reconeixement de Plantes Silvestres Comestibles per aquesta primavera.

Finalitat dels tallers: 

El coneixement de les plantes ens permet poder-les consumir i eixamplar el nostre ventall d'aliments. Saber quines són les plantes que ens alimenten és empoderament i ens beneficia de cara a la nostra salut. 
Però també és una ocasió per conèixer millor el medi natural, per valorar cada racó del nostre paisatge i veure l'estreta relació que hi ha entre les plantes i les persones. En definitiva, són tallers o sortides que ens presenten la natura d'una manera que mai ens l'han ensenyada. 
En el taller donem molta importància a explicar comc elaborar i/o cuinar-les per poder-les consumir amb seguretat, i sobretot, que siguin apetitoses.

Lloc:

Els tallers es fan dins del terme municipal de Monistrol de Montserrat i de Marganell, tots al peu de la muntanya. Les dades concretes de la trobada es comuniquen a cada pesona quan s'ha inscrit.

Agenda:

Març: dies 11 i 25 de març
Maig: dia 6

Horaris i preu:



Els tallers s'imparteixen durant el matí dels dissabtes. 
Al final del trajecte es fa un petit tast de les herbes que s'han recollit.
El preu per persona és de 25€.  

Inscripcions:


envieu un mail, indicant quin dia voleu venir,  amb el nom i el telèfon a: 
naturacomestible@gmail.com
 

diumenge, 22 de gener del 2023

Fruits negres silvestres (o "fruits del bosc")

Nabinera en fase de floració

Quan diem fruits negres silvestres ens referim a aquells que en l'estat de maduresa, quan són aptes per al consum, són de color fosc (negre, morat, lilós, gris, ...) Parlar de "fruits silvestres" és un concepte més ampli i ens agrada més que no pas l'expressió "fruits del bosc", que té una connotació més aviat comercial.

En aquesta entrada del blog presentem alguns dels fruits silvestres comestibles de color negre més habituals, més coneguts o més abundants a casa nostra.

Però compte!!! Hi ha una gran majoria de fruits negres silvestres que són tòxics, en diferents graus. Per això, aquesta entrada està dividida en dues parts:

  1. els fruits negres comestibles
  2. els fruits negres tòxics 


☝És molt important conèixer-los tots, els comestibles i els tòxics,

 per poder collir amb seguretat i confiança.


1. Fruits negres comestibles d'alta muntanya

Nabius (Vaccinium myrtillus)

Nabius madurs, a punt per menjar

El nabiu o mirtil és el fruit de la nabinera, una planta que en estat silvestre, només creix a alta muntanya, en llocs freds i a partir dels 800 m. fins els 2500 aprox. A Catalunya el trobarem en els vessants pirinencs, generalment  formant extenses colònies de mates que mesuren un o dos pams d'alçada. 

A la primavera treu una flor rosada, en forma de campaneta i a l'estiu apareixen els nabius, de color gris fosc i amb una capa de pruïna que els protegeix. El nabiu és molt dolç, té moltes vitamines i és una fruita molt antioxidant. Es menja cru, però també se'n pot fer melmelades. Actualment és un dels "fruits del bosc" que es conrea i es comercialitza.


Fruit madur de Nabiu uliginós


Nabiu uliginós (Vaccinium uliginosum)

És molt similar al nabiu, de fet, són de la mateixa família. El trobarem gairebé sempre en els mateixos indrets que els nabius, inclús barrejat entremig d'ells, ja que comparteixen hàbitat. Tant les plantes com el fruit són molt, molt similars. És fàcil confondre'ls. 

La tradició considera aquests fruits com a no comestibles, al·legant que poden produir vertigen. De tota manera, els estudis més recents no apunten en aquest sentit, sinó que els efectes lleugerament tòxics es manifestarien quan se'n mengen grans quantitats i en el cas que la planta estés contaminada per un determinat fong. També cal dir que el seu gust és bastant neutre, a diferència de la dolçor dels nabius. 

Per tant, en cas de confusió, no cal espantar-se. Com en tot, prudència i no atipar-se'n.




Comparativa entre els dos tipus de Nabius: A l'esquerra 
 el Vaccinium myrtillus, que té els fruits amb "melic" i la
 fulla de color verd viu. A la dreta Vaccinium uliginosum
que te les fulles més arrodonides i és de color verd glauc.



Camarina (Empetrum nigrum)

Els fruits menuts s'amaguen
sota les fulles.

És una altra planta de l'estadi alpí, que només la trobarem en les zones més altes del Pirineu. L'empetrum no fa més de 10 cm d'alçada, i és quasi una planta rastrera.  Fructifica a final d'estiu i el seu fruit és una boleta petita, mida pèsol, que sovint costa percebre perquè queda amagada entre les fulles.

Aquesta planta abunda molt en els països escandinaus, on és molt apreciada per fer confitures. Però a casa nostra no té tradició de consum perquè n'hi ha poca i molt localitzada a l'alta muntanya pirinenca. Però si en trobeu, la podeu consumir tal qual, collida directament.



Fruits negres comestibles de la plana

Móres negres d'esbarzer

Les móres (Rubus fruticosus)

Sense cap mena de dubte, les móres són un dels fruits silvestres més coneguts, més abundants i més apreciats. Si observem una foto de móres veurem que n'hi ha de dos colors: les vermelles estan en procés de maduració, i les negres són les móres madures que ja es poden menjar. 
Les móres són fruits molt dolços, amb un alt contingut de vitamina C i molts antioxidants. Es poden consumir en cru, directament de la planta, fer-ne  pastissos de móres  o melmelada.
No tenen contraindicacions, l'únic inconvenient és que per collir-les cal anar amb compte de no punxar-se amb les espines de l'esbarzer o romaguera, un arbust perenne, que cobreix àmplies superfícies en zones no conreades i assilvestrades. 


Móres d'arbre (Morus nigra)

Móres de l'arbre morera
Les móres de morera són fruits que pengen d'un arbre, la morera (Morus nigra), el mateix arbre on la canalla va a collir les fulles per alimentar els cucs de seda.
Les moreres poden donar fruits blanquinosos o fruits negres, segons la varietat. Solen créixer en parcs urbans, vores de carretera o properes a zones urbanitzades. Els fruits de la morera són poc coneguts i no hi ha massa tradició de consum, però tanmateix, són comestibles i molt dolços. Es poden menjar espicassant-los directament de l'arbre o també se'n poden fer melmelades. 


Els aranyons (Prunus spinosa)

Aranyons madurant

Són els fruits de l'aranyoner, un arbust que creix silvestre, en antics terrenys de conreu, zones amb força bardissa o vorals de camí. És una planta fàcil de reconèixer  perque  treu primer la flor blanca, a inici de primavera,  i després tot el fullatge.  Els aranyons es fan visibles a l'arbre a partir de juliol, però no són madurs fins entrada la tardor, quan ja es poden collir per fer confitures o el famós licor de patxaran.  L'aranyoner es sol utilitzar com arbust per fer tanques vegetals.





Corimbe de saüc amb fruits
Saüc (Sambucus nigra)

Si baixem de cota i ens situem en llocs frescals, vores de rius, o inclús al costat de velles cases de pagès, trobarem el saüc, un arbust sovint amb aparença d'arbre. A la primavera els seus corimbes són blanquinosos, i en els mesos de juliol i agost apareixen els fruits madurs, menuts, negres i sucosos. 

El fruit del saüc és comestible i te diverses aplicacions. És aconsellable menjar-lo cuit: en pastissos, confitures, sucs o xarops per a la tos. Són uns fruits molt rics en potassi¡ 




Ginebró (Juniperus communis)

Gàlbuls madurs de ginebró

El ginebró és un arbust que produeix uns gàlbuls o fruits molt petits, rodons i de color negre blavós. Tenen un pinyol a dins i una a polpa escassa, però amb un sabor agradable,  molt intens i dolç que ens recorda la resina. Ens els podem menjar directament collits de la planta o es poden assecar amb finalitats medicinals. També són ideals per perfumar alguns plats. Cal no confondre el ginebró amb el càdec, un altre arbust molt similar, quasi idèntic i de la mateixa familia. En aquest mateix blog teniu més informació per aprendre a distingir-los. 

Trobem els ginebrons en el bosc mediterrani i/o en zones adjacents i terrenys abandonats, compartint hàbitat amb el càdec o el llentiscle. També creix en alta muntanya, fins a l'estadi subalpí. Els fruits es fan servir per elaborar el licor de ginebra.

Lledons (Celtis australis)

Els lledons immadurs són de
 color groc i es van transformant
en negres a mida que maduren. 
Els lledons són els fruits del lladoner. Quan són verds tenen l'aspecte d'una petita cirereta grogosa, i es transformen  a negre total quan són madurs, ja ben entrada la tardor. És un fruit comestible, molt dolç, que es pot utilitzar per posar als guisats o menjar-lo cru directament de l'arbre. Té un pinyol força gros i molt poca polpa.

Els lledoners són arbres amb copes de gran volum, amb moltes branques i solen  créixer a les vores de camins, de conreus o dels rius. Inclús en algunes ciutats com Barcelona, els lladoners han estat plantats per fer ombra als carrers.


Lledons madurs .. i negres




2. Fruits negres tòxics


El llorer (Laurus nobilis)

El llorer és una de les plantes més conegudes i utilitzades a la cuina. Fem servir les seves fulles per aromatitzar els plats, pel seu perfum intens degut als seus olis essencials. És una planta molt vinculada a la nostra tradició i costums, com ara la festa de Rams.

El llorer és una planta dioïca, amb peus masculins si femenins. Són aquests els que produeixen uns fruits negres, similars a les olives, als quals se'ls pot extreure un oli que te aplicacions en cosmètica i en farmàcia. Però aquests fruits no es poden consumir de l'arbre, perquè contenen substàncies considerades tòxiques.




Planta d'heura. S'observen els
fruits negres madurats i alguns
de grocs, encara immadurs

Heura (Hedera helix)

Les heures són plantes molt habituals en boscos, torrenteres, llocs erms i humits, rocams, ... És una planta que tan aviat s'arrossega pel terra, es repenja damunt altres arbustos o tapissa el terreny, els murs i s'enfila als arbres. Les cases antigues solen tenir heures que cobreixen la façana. Són plantes molt apreciades per donar verdor als jardins.

Quan són adultes i estan ben instal·lades en un lloc, comencen a florir i treuen un ramell de fruits negres, molt similar a les móres. Malgrat que tant la flor com els fruits atrauen molt a les abelles, per als humans són fruits altament tòxics, per tant, NO comestibles. 




 
Els fruits de la belladona són molt lluents
 (foto presa a Montserrat)

Belladona (Atropa belladonna)

És una planta herbàcia, anual, ramificada, capaç d'alçar-se fins a 1 m. Creix en llocs humits, ombrívols i frescals, en muntanya mitjana i fins els 1500 m. Pot compartir hàbitat amb l'esbarzer (móres). La distingim fàcilment pels seus fruits negres i brillants que creixen al llarg de la tija i que maduren de juny a agost.  Poden mesurar entre 1 i 1,5 cm de diàmetre i estan envoltats i/o sostinguts pels cinc sèpals de la flor.

La belladona conté molts alcaloïdes, tota ella és altament tòxica. L'enverinament per belladona paralitza les terminacions nervioses, provoca deliris i parada respiratòria. Es caracteritza per l'aparició de taquicàrdies, eixamplament de les pupil·les i el rostre envermelleix.  


Roldons o Emborratxacabres (Coriaria Myrtifolia)

S'aprecia molt be la morfologia dels fruits

Els roldons són arbustos preferentment de secà i de terrenys calcaris, que creixen en llocs incultes,  abandonats, vores de torrents i camins. Comparteixen hàbitat amb els esbarzers (romagueres) i és molt fàcil que la canalla es confongui quan van a collir móres, ja que els fruits s'assemblen molt i maduren alhora. 
Font i Quer, en el seu Dioscòrides, relata l'enverinament de molts infants de pagès, per la ingestió del fruit altament tòxic del roldó, capaç de provocar la mort, segons dosi.


El roldó és de fulla caduca, de manera que a l'hivern només percebem els seus llargs serments, però a l'estiu s'omple d'un fullatge verd intens, i al final de la tija  presenta els seus fruits arrodonits, de la mateixa mida i color que les móres, d'aspecte sucós, però dividit en grills. A diferència de l'esbarzer, el roldor no té punxes ni espines.


L´évol o fals saüc (Sambucus edulus)

La seva petinença botànica al gènere del saüc fa que se l'associï amb aquest i això pugui generar certa confusió, que es veu agreujada pel fet que en algunes àrees geogràfiques, poden créixer en els mateixos indrets. El saüc i l´évol comparteixen hàbitat
Dos corimbes d´évol, un d'ells ja amb fruit madur
en llocs humits, preferentment vora de rius, torrents, cunetes, marges  i també de cases.  

L'évol és una planta herbàcia anual, que pot arribar a 1m o 1,5 mts i té aspecte de tija amb fullam i sempre el trobem formant colònies de bastants individus. Creix a la primavera i desapareix a final de tardor, quan ja ha fructificat. Floreix en forma de corimbe, atapeït de flors blanques que miren al cel. Les seves fulles desprenen un cert mal aroma.

L'évol és un arbust considerat tòxic pels seus dràstics efectes purgatius.Els seus fruits minúsculs i negres i es poden confondre amb els  fruits del saüc. Aquí és on hi ha el major risc. Teniu més informació sobre les diferències entre saüc i évol clicant en aquest apartat.


Fruits madurs del mafull
El marfull (Viburnum tinus)

És un dels arbustos més abundants i bonics que omple de verdor el nostre paisatge. Prolifera molt fàcilment i és de fulla perenne. Per això també el trobem en algun jardí o formant tanques. És molt resistent al fred i a la sequera. Destaca per les fulles verdes i coriàcies i per les seves flors. El marfull facilita l'ombra i la humitat en els boscos i aporta aliment als insectes, gràcies al llarg període de floració. Però també als ocells, perquè els fruits romanen molt de temps a la planta.

El marfull crida l'atenció quan floreixen els seus nombrosos corimbes, amb boniques flors de color blanc o rosat, que duren des de febrer fins a finals d'abril. El  fruit és una drupa ovalada, de color blau fosc, com metal·litzat i mesura uns 5 mm. Es consideren fruits tòxics pels seus efectes dràstics com a purgatiu, fins el punt que els manuals de plantes medicinals han exclòs aquesta planta del seu repertori.



Una planta de marfull en plena floració, fent funció de tanca vegetal


Nota:

  • La llista de fruits negres tòxics és molt més àmplia que la de comestibles.
  • Anirem incorporant nous fruits al llarg de la temporada, a mida que vagin apareixent i poguem aportar documentació gràfica.





Cursos de plantes silvestres

Arxiu del blog