Concurs de receptes

El  COL·LECTIU EIXARCOLANT  acaba de convocar un concurs de receptes amb  plantes silvestres comestibles per contribuir a la seva divulgació.

Es tracta d'un concurs de receptes amb plantes silvestres de temporada tardor/hivern. Està obert a tothom que hi vulgui participar, experts o no en la cuina amb plantes silvestres, i té per objectiu mostrar com les espècies silvestres comestibles tenen mil i una possibilitats a la cuina.

Com participar-hi?

Per a participar-hi només cal preparar una recepta que contingui una o més plantes silvestres i presentar-la omplint el formulari (també serà necessari una foto del plat final, una dels ingredients, i/o del procés. Aquestes s’adjuntaran al formulari).

Període de presentació: 

des del 4 de novembre del 2019 fins al diumenge 1 de març del 2020.

Per a més informació es pot consultar la web eixarcolant.cat o entrar directament al  formulari d'inscripció.

Com cuinar el Fonoll

El Fonoll (Foeniculum vulgare) el trobem des dels inicis de la primavera fins entrada la tardor. És una planta tan abundant que gairebé no necessita presentació. Les seves fulles tendres són una delícia quan les combinem amb qualsevol plat. Avui us porto una recepta senzilla, ràpida, fresca i molt nutritiva, que la podeu fer aquests dies de calor amb aquesta planta tan aromàtica i abundant:

Sopa freda de cogombre, iogurt i fonoll

Recepta de sopa freda de cogombre i fonoll

Ingredients (per a  4 persones):

- 4 cogombres

- 3 iogurts naturals, sense sucre ni edulcorants

- una culleradeta de café de comí en pols

- un manadet de fulles fresques de Fonoll ben tendre

- oli d'oliva verge

- sal 

Elaboració:

- Pelem els cogombres i traiem les llavors de dins i els trossegem.

- Els posem a la batedora o el túrmix, amb els iogurts,  el Fonoll esmicolat i el comí. 

- Ho triturem i al final hi afegim sal, un bon raig d'oli i segons l'espessor, una mica d'aigua.

- Es guarda a la nevera i es menja fred com a primer plat.

És una sopa freda d'estiu fàcil de preparar, deliciosa i molt refrescant. Des del punt de vista nutricional, és un plat molt ric en potassi, que es troba tant en els cogombres com en el Fonoll i en el comí en pols. El potassi és molt interessant a l'estiu i pels esportistes, perquè és un mineral que perdem per la suor. Per tant serà una recepta ideal per quan tornem d'una excursió aquests dies, per recuperar electrolits com el potassi i el sodi. 

A més a més una dieta rica en potassi és molt recomanable per les persones amb hipertensió i problemes de cor i mala circulació, perquè aquest mineral és necessari perquè el cor faci correctament la seva contracció i descontracció. 

Un altre punt nutricionalment destacable és el seu alt contingut en calci, tant del iogurt com del Fonoll i el comí (sí, les espècies també són molt riques en calci!). I per descomptat, és un plat que ens hidrata, molt important aquests mesos d'estiu. 

Bon profit!!!

Farigola, per la gola i per menjar

La Farigola  (Thymus vulgaris) és una planta aromàtica i medicinal ben coneguda. Segurament és de les plantes del nostre país  més arrelada a la nostra cultura tradicional i popular. Es la planta que mai faltava a les cases, per les seves múltiples utilitats. Com a condiment, encara ara és al pot de les espècies de gairebé totes les cuines.
Com a remei, la Farigola és aquella planta que "ho cura tot", gràcies a les propietats del Thymol com a bactericida  i fungicida. La Farigola és un bon desinfectant, també un bon expectorant, serveix pel constipat, pel mal de coll (recordeu la dita: per la gola, farigola), per la bona digestió, ...
I també com aliment, les famoses Sopes de Farigola formen part de la cuina tradicional més bàsica, però també més oblidada, perquè sovint anava lligada a un tipus d'alimentació lligada a la misèria o a la malaltia.
No oblidem que la Farigola és també una de les millors plantes mel·líferes, i la mel elaborada bàsicament amb aquesta planta és de les més delicioses.

La Farigola, o Timó, o timonet, ... com li volgueu dir, és en realitat una planta potentíssima en aromes, un autèntic concentrat de sabor (apart de la concentració de propietats medicinals). I com a tal no la podem deixar de banda a la cuina diària.
Un bon hàbit per gaudir permanentment de les seves múltiples propietats, és posar sempre un pessic de farigola seca en qualsevol guisat o amanida. 

La Farigola es pot menjar:

• Seca: Ara a la primavera és el moment idoni per collir-la, en plena floració. La deixeu estesa en un lloc sec i fosc i en 15 dies ja la podeu trinxar fregant-la amb les mans. La garbelleu amb un colador de cuina, per recollir les flors i fulletes seques  i la podeu guardar en un pot de vidre tot l'any. Ja teniu condiment per tots els plats que volgueu.

Suggerència!!!!  Proveu una llesca de pa amb tomàtec amb un bon raig oli d'oliva i una espolsada de farigola seca per damunt: una delícia. 

• Farigola tendra i crua: Amb unes tisores aneu tallant les inflorescències tendres ara que estan al seu punt. Un cop a casa, les renteu suaument sota l'aixeta, per treure possibles insectes que adoren aquest aroma. Feu una amanida de pasta i hi tireu les flors de farigola per damunt, ben tallades.

• Farigola Fregida: Colliu amb unes tisores les petites branquetes de Farigola, renteu-les sota l'aixeta i tot seguit, enfarineu-les en un plat. Les fregiu  en oli ben calent i mengeu-les tot seguit. Als nens els agrada molt!! 

Enfarinem els brots i els fregim

tot seguit, els escorrem

• Farigola en Sopa: La Sopa de Farigola és casi un plat nacional.  Jo l'havia vist a fer sovint a la meva mare quan volia menjar alguna cosa ràpida i no tenia temps per cuinar: En realitat, ella sempre es feia Sopa de Timó, que és com l'anomenem en la meva zona.  Mentre posava l'aigua a bullir,  tallava unes llesques de pa molt i molt primes, que quasi es trencàven. Les posava totes al fons del plat, amb  la branca de farigola pel damunt, un gra d'all i s'hi abocava l'aigua bullent, per escaldar-ho tot. I així tal qual s'ho menjava. En ocasions, s'hi afegia també un ou pel damunt i ho remenava tot plegat, quedant així una sopa més cremosa. 

• Aquesta és la meva recepta de Sopa de Timó o Sopa de Farigola, sense l'ou, basada en potenciar molt el sabor de la planta seca.

                               
SOPA DE FARIGOLA
Ingredients:
(Per 4 persones)

• 8 grans d'all
• 4 llesques de pa sec (que sigui un bon pa)
• una patata mijana
• farigola seca

Trinxem els alls ben menuts i els posem a daurar en un cassola fonda, amb una cullerada sopera de farigola seca (si es tendra requereix el doble).

Pelem la patata i la laminem molt fina.

Quan els alls estan daurats, afegim la patata i mig litre d'aigua, hi tirem les 4 llesques, sal i un pessic de pebre i ho deixem arrencar el bull. 

Quan el pa i la patata estiguin força desfets, ho acabem de remenar intensament amb el batedor manual, afegim una segona cullerada de farigola,  i ja ho podem emplatar.

Important NO fer servir la batedora, ja que ens quedaria com una crema. Cal que quedin els petits trossos  de patata i all i fulles.  

Sucs Verds Silvestres

Una de les maneres més sanes i eficaces  de gaudir de les propietats de les plantes silvestres és incorporant-les als sucs verds i als sucs de fruita. 

Excepte les aromàtiques, solen ser fulles sense sabors potents, per tant, quan les barregem amb altres hortalisses,  verdures i/o fruites, no n'alteren el sabor i en podem aprofitar tots els seus nutrients.

Quines són les herbes més adients per fer sucs?

Hem de triar sempre plantes silvestres amb  fulles amb un alt contingut d'aigua: 

Borratja,  Picagallina, Verdolaga, Fonoll, Créixens, Julivert, Dent de Lleó, ... Totes aquestes són plantes en les quals el contingut d'aigua és, com a mínim,  un   85%  del  conjunt de nutrients.

Suc Verd amb Picagallina (Stellaria media) (mida per a un got)

- dues pastanagues

- un kiwi

- una llimona

- un bon grapat de Stellaria media (molt rica en Ferro i Magnesi¡¡)

Suc Multicolor amb Fonoll (suc molt aromàtic. Mida per a un got)

- dues pastanagues
- tres maduixes
- un bon grapat de Fonoll
- una taronja
- mitja llimona

Fruita, hortalisses i herbes silvestres. Excel.lent combinació

Mostassa blanca, mostassa silvestre

Dins del gènere de les Mostasses podem trobar diferents plantes, totes elles molt similars, i a vegades quasi idèntiques. Totes pertanyen a la família de les Brassicàcies, la mateixa família de la col. La planta d'avui és la Mostassa Blanca (Sinapis alba L.), que la podem trobar formant colònies i abunda en terraplens, marges i terrenys que hagin estat llaurats i després abandonats. Es una planta adventícia, que s'instal·la ràpidament quan troba un terreny remogut. 

En un hivern suau com l'actual, ja la trobem florida i ben ufanosa, no ens deixa indiferent. La Mostassa Blanca silvestre presenta un aspecte molt ramificat, amb un fullatge dens i fulles lobulades. Si les freguem, la seva olor ens recorda la col, la ravenissa o els créixens...

Fullatge i flors de mostassa blanca

Planta de mostassa blanca silvestre, fulles

Com aprofitar la Mostassa Blanca silvestre?

En aquests moments d'hivern el seu aprofitament rau en les flors, d'un groc intens i molt viu, que fan que la plana ens cridi l'atenció. Si collim els capítols florits podem fer-ne una salsa groga de gust profund, per amanir la verdura o la pasta.

Amb les fulles més tendres del capdamunt, en farem una lactofermentació per menjar-les crues. I més endavant, quan la planta grani, podrem aprofitar les llavors per fer una picada i obtenir el sabor de la mostassa. 

Salsa de Mostassa blanca o Salsa Sinapia  

• un bon grapat de flors de mostassa blanca
• un gra d'all petit
• una cullerada de vinagre suau (de poma)
• una cullerada de suc concentrat de poma
• una cullerada de suc de gingebre ratllat
• oli d'oliva verge per cobrir tota la barreja

Tots aquests ingredients els posem a la batedora i ho barregem suaument perquè quedi lligat. Cal regular l'oli, perquè no quedi una barreja molt líquida. Hauria de quedar com una maionesa lleugera. I el resultat tampoc és de salsa picant.

La podem guardar a la nevera en un pot de vidre uns quants dies.

Al ser una salsa de color molt viu, dóna vida i alegria a les amanides. I no cal dir que també és  bona per sucar-hi pa tou¡¡ 

Recepta salsa de mostassa amb flors de mostassa, espècies i oli. És boníssima sucada en pa o com a vinagreta d'una amanida.

Com aprofitar les ortigues

La climatologia que patim d'enguany, amb una llarga tardor lleugerament regada,  i un hivern que no acaba d'arribar, ha fet que les ortigues hagin tingut una segona reviscolada llarga i profitosa que ens ha permès (i permet encara, en alguns llocs) un aprofitament d'aquesta planta.

Sense cap mena de dubte l'ortiga és una de les millors -o la millor- de les plantes silvestres comestibles per la seva gran quantitat i diversitat de nutrients, entre els que destaca molta fibra, antioxidants i minerals.

És altament recomanable consumir-la amb assiduïtat, i durant tot l'any. Però quan la climatologia no ens ho permet, o la planta encara no ha brotat, podem recórrer a  consumir les ortigues seques, i així menjar-ne  al llarg de tot l'hivern.

fulles d'ortiga assecades

Com cuinar amb ortiga seca?

Ara estem encara a temps per aprofitar els brots tendres que creixen en aquesta llarga tardor, per assecar aquestes ortigues i tenir-ne reserva per tot l'hivern. Sense cap mena de dubte, un pessic d'ortiga seca en els guisats, ens complementarà la nostra alimentació amb  nutrients molt necessaris per passar l'hivern.

Truita de patata amb ortiga seca

Com aprofitar les Ortigues de cara a l'hivern?

Collirem el capdamunt dels brots tendres de les ortigues i les posem a assecar en un lloc sec i fosc, ben esparpillades. En 3-4 setmanes estaran seques.

Les esmicolem fregant-les amb les mans, intensament, per tal que es converteixin en pols. Aquesta pols d'ortiga la guardarem en un pot de vidre i ja la podrem fer servir per tirar-ne una cullerada sopera a cada plat que cuinarem: a l'arròs, al la pasta, als llegums estofats, al guisat, al caldo, a la truita, ... ... en podem posar a tot arreu. El seu sabor és neutre, no alterarà el gust de cap plat, però si que l'enriquirà a nivell nutricional.

L'ortiga assecada, actuarà com un complement alimentari més.

La proporció de l'ortiga seca és de 5 a 1. És a dir, que per 500 gr. d'ortiga fresca us en quedaran 100 gr. d'ortiga seca. A més, el polsim d'ortiga en els plats dóna un toc de color molt viu. No sols és l'efecte nutricional, sinó també el resultat decoratiu.

Ahhh¡¡¡ L'ortiga seca no pica, no us faci por esmicolar-la amb les mans¡¡¡

Com aprofitar les Serves

Les Serves (Sorbus domestica) són fruites amb un alt poder nutritiu: contenen àcids i  glúcids en abundància, provitamina A i vitamina C, i una proporció de 7g.  de proteïnes per cada 100gr. de pes.

És una fruita que val la pena de  conèixer i aprofitar. El seu alt contingut en pectina fa que sigui molt apte per fer compotes, barrejada amb altres fruits del moment.

Avui hem  sortit de collita i hem trobat un bon grapat de Serves i de Pomes silvestres, que són molt més gustoses que les de compra. També hem collit un bon grapat de Phisalis i raïm  de la parra.

Aquí us deixo la meva recepta de Compota de Serves i Poma, que com podeu observar a la foto, el resultat és més semblant a un flam que una compota, i això és degut a que tant la Serva com la Poma tenen molta pectina.

COMPOTA DE SERVES I POMES SILVESTRES 

• Serves madures 
• Pomes silvestres
• ambdues fruites a parts iguales
• Sucre integral no refinat, la meitat del pes net de la fruita
• llimona

Tallem les pomes a trossos, amb la pell inclosa, ja que no han estat tractades. Afegim les Serves més madures, a les quals prèviament els tallarem la punteta de la base. (Les Serves tenen dos petits pinyols que amb paciència es poden treure al tallar-les per la meitat, però si es deixen,  al menjar la compota quasi no es noten).

Posem tota la fruita en una olla amb una cullerada de ratlladura de llimona i el sucre, tapat i a foc molt lent, fins que el sucre es fongui. Remenarem sovint i ho tindrem una hora al foc, fins que estigui tot desfet.

Si cal ho acabem de trinxar amb la batedora al final de la cocció.
Ho posem en motllos i ho deixem refredar mínim 8 hores. Passat aquest temps, es pot desemmotllar i ja tenim la compota en forma de flam.

Si no voleu tenir tanta feina, podeu consumir les serves ben madures. Es pot saber el moment òptim de maduresa prement-les: veureu que és tova,  la pell es trenca i ja podeu xuclar la polpa. En la foto de l'esquerra  podeu distingir les Serves madures, de color marró, de les Serves  encara verdes, de colors més vius

Móres, delícies d'estiu

Per mi les móres són per excel.lència, el millor fruit salvatge de l'estiu. El seu sabor és únic i les confitures de móra són les més delicades i exquisides que es poden obtenir en aquest temps.

Anar a collir móres es pot convertir en una activitat  familiar dels últims dies de vacances. Es requereix paciència i un bon equip de persones, ja que si no ens hi posem tots, donat que  són tan menudes, costa molt d'omplir el cistell. 

Mores

Les Móres (Rubus fruticosus) són el fruit dels esbarzers, aquesta planta de la família de les rosàcies que creix i envaeix les vores dels camins, torrents, terres de conreu abandonades, parets, ...  N'hi ha diverses varietats, totes elles molt similars i els fruits són tots comestibles en cada una d'elles. Els esbarzers, juntament amb altres plantes, formen això que es denomina bardissa: conjunt de plantes  que creixen en un mateix indret, que es complementen i que formen un hàbitat tupit i dens que cobreix el terra i dificulta o impedeix el pas. D'entre tota la bardissa, els esbarzers són els reis, i si be són plantes molestes perquè tenen espines, les hem de veure com les proveïdores d'un dels millors fruits morats de l'estiu. A partir de juliol ja comencen a madurar algunes de les móres i al llarg de tot l'agost i setembre se'n poden anar collint.

Propietats de les Móres:  

Contenen vitamina A, vitamines del grup B, potassi, magnesi, calci, ferro, coure i manganès. Però sobretot  fruits molt rics en Vitamina C (35 mg per cada 100 gr. de polpa). (Fixem-nos que la natura ens els dóna a final d'estiu, per tal de proveir-nos de vitamina C de cara a no refredar-nos a l'hivern). Són fruits que pertanyen  al grup de colors morats, que es caracteritzen tots  per tenir propietats comunes:  http://www.botanical-online.com/colores_alimentos.htm

Mores

Com cuinar les Móres:

Es poden  menjar crues o posar-les com a decoració de pastissos i postres.

Se'n pot fer confitura, xarop, coulis, gelats, ... Però el punt de partida és sempre el mateix. I el secret és treure els pinyolets als grans de móra per obtenir una confitura ben fina.

Recepta de Confitura de Móres:

• Submergim les móres a l'aigüera, per tal que es netegin de la pols i possibles insectes, les escorrem, les pesem i les posem en una cassola. 
• Afegim la quantitat de sucre equivalent a la meitat del pes de les móres. (Recomano sucre integral no refinat, és més sa i queda molt be). 
• Tapem i deixem a foc lent. Hi posem un tros de pell  de llimona a dins. 
• Veureu que el sucre es va fonent, remeneu fins que la barreja quedi líquida i deixeu bullir uns 20 minuts.  Ho acabeu de triturar amb la batedora. Mai posar-hi aigua¡¡
• Quan encara està calent ho passem pel colador xinés i amb la ma de morter ho anem remenant. Amb aquesta operació aconseguim que els pinyols de les móres quedin dins del xino i la polpa i el suc, queden separades i formen una fina i excel.lent confitura. 
• És un procés de paciència, però el resultat s'ho  val. 
• Omplim els pots de vidre amb la melmelada i els bullim al bany maria.

Recepta de Xarop de Móra

Aquesta polpa que ens queda dins del colador xinès, cal guardar-la¡¡ Un cop feta tota la confitura, posem aquesta polpa a la cassola, la cobrim d'aigua, ho barregem be, posem sucre i ho deixem bullir 5 minuts. Tot seguit, ho colem en una ampolla, es guarda a la nevera  i tenim un xarop de Móra per poder banyar pastissos o fer un xupito fred.

Vegeu també...: Mores a totes hores

Les fulles de l'esbarzer també es poden menjar

L'esbarzer és una planta de la qual no només podem aprofitar les móres, sinó que les seves fulles també són comestibles i medicinals. 

Podeu agafar les fulles tendres, que no tenen punxes, per posar a les amanides, ben picadetes fines. Tenen efectes bactericides i diürètics. I una dosi de vitamina C de 90 gr. per cada 100 gr. de fulla ¡¡¡ 

Un esbarzer florit

També les podeu deixar assecar i tenir-les sempre a punt per posar a qualsevol infusió al llarg de l'hivern.

Móres, delícies d'estiu

Per mi les móres són per excel.lència, el millor fruit salvatge de l'estiu. El seu sabor és únic i les confitures de móra són les més delicades i exquisides que es poden obtenir en aquest temps.

Anar a collir móres es pot convertir en una activitat  familiar dels últims dies de vacances. Es requereix paciència i un bon equip de persones, ja que si no ens hi posem tots, donat que  són tan menudes, costa molt d'omplir el cistell. 

Mores

Les Móres (Rubus fruticosus) són el fruit dels esbarzers, aquesta planta de la família de les rosàcies que creix i envaeix les vores dels camins, torrents, terres de conreu abandonades, parets, ...  N'hi ha diverses varietats, totes elles molt similars i els fruits són tots comestibles en cada una d'elles. Els esbarzers, juntament amb altres plantes, formen això que es denomina bardissa: conjunt de plantes  que creixen en un mateix indret, que es complementen i que formen un hàbitat tupit i dens que cobreix el terra i dificulta o impedeix el pas. D'entre tota la bardissa, els esbarzers són els reis, i si be són plantes molestes perquè tenen espines, les hem de veure com les proveïdores d'un dels millors fruits morats de l'estiu. A partir de juliol ja comencen a madurar algunes de les móres i al llarg de tot l'agost i setembre se'n poden anar collint.

Propietats de les Móres:  

Contenen vitamina A, vitamines del grup B, potassi, magnesi, calci, ferro, coure i manganès. Però sobretot  fruits molt rics en Vitamina C (35 mg per cada 100 gr. de polpa). (Fixem-nos que la natura ens els dóna a final d'estiu, per tal de proveir-nos de vitamina C de cara a no refredar-nos a l'hivern). Són fruits que pertanyen  al grup de colors morats, que es caracteritzen tots  per tenir propietats comunes:  http://www.botanical-online.com/colores_alimentos.htm

Mores

Com cuinar les Móres:

Es poden  menjar crues o posar-les com a decoració de pastissos i postres.

Se'n pot fer confitura, xarop, coulis, gelats, ... Però el punt de partida és sempre el mateix. I el secret és treure els pinyolets als grans de móra per obtenir una confitura ben fina.

Recepta de Confitura de Móres:

• Submergim les móres a l'aigüera, per tal que es netegin de la pols i possibles insectes, les escorrem, les pesem i les posem en una cassola. 
• Afegim la quantitat de sucre equivalent a la meitat del pes de les móres. (Recomano sucre integral no refinat, és més sa i queda molt be). 
• Tapem i deixem a foc lent. Hi posem un tros de pell  de llimona a dins. 
• Veureu que el sucre es va fonent, remeneu fins que la barreja quedi líquida i deixeu bullir uns 20 minuts.  Ho acabeu de triturar amb la batedora. Mai posar-hi aigua¡¡
• Quan encara està calent ho passem pel colador xinés i amb la ma de morter ho anem remenant. Amb aquesta operació aconseguim que els pinyols de les móres quedin dins del xino i la polpa i el suc, queden separades i formen una fina i excel.lent confitura. 
• És un procés de paciència, però el resultat s'ho  val. 
• Omplim els pots de vidre amb la melmelada i els bullim al bany maria.

Recepta de Xarop de Móra

Aquesta polpa que ens queda dins del colador xinès, cal guardar-la¡¡ Un cop feta tota la confitura, posem aquesta polpa a la cassola, la cobrim d'aigua, ho barregem be, posem sucre i ho deixem bullir 5 minuts. Tot seguit, ho colem en una ampolla, es guarda a la nevera  i tenim un xarop de Móra per poder banyar pastissos o fer un xupito fred.

Vegeu també...: Mores a totes hores

Les fulles de l'esbarzer també es poden menjar

L'esbarzer és una planta de la qual no només podem aprofitar les móres, sinó que les seves fulles també són comestibles i medicinals. 

Podeu agafar les fulles tendres, que no tenen punxes, per posar a les amanides, ben picadetes fines. Tenen efectes bactericides i diürètics. I una dosi de vitamina C de 90 gr. per cada 100 gr. de fulla ¡¡¡ 

Un esbarzer florit

També les podeu deixar assecar i tenir-les sempre a punt per posar a qualsevol infusió al llarg de l'hivern.

Sapa de raïm, el dolç sense sucre

Ahir vaig fer  Sapa i avui l'hem degustada  per postres. Que bona i que dolça¡¡ Un licor ben senzill de fer i que lliga amb galetes, pastes o fruits secs... o fins i tot com aperitiu ¡¡. 

La Sapa és el suc del raïm concentrat, most concentrat, ni més ni menys. Passejant per camps abandonats, vaig trobar uns ceps carregats de raïm que estava al seu punt. Raïm negre que ningú hagués donat res per ell, de gra xic i menut, però molt dolç. De fet, per fer la Sapa serveix qualsevol raïm, blanc o negre, però jo sempre m'estimo més fruits poc conreats, si són mig salvatges, millor (segur que no han estat fumigats).

El procediment per fer la Sapa l'he tret d'un fantàstic receptari de cuina sarda, una troballa que vaig fer durant les passades vacances. No  he trobat traducció catalana, Sapa és el nom sard d'aquest concentrat:

Procediment:

Es posa el raïm dins d'un recipient gran, i amb les mans es va aixafant, fins que queden tots suc. Es guarda fins l'endemà, tapat amb un drap, que es maceri be. Aleshores es cola amb el xinés, prement, que s'escorri be el suc, i es posa a bullir. El secret està en que al bullir el suc vagi perdent tota l'aigua per evaporació i que quedi només un terç del suc, que és el sucre del raïm (amb uns tres quilos de raïm he obtingut mig litre de Sapa).  Un cop reduït el líquid, es deixa refredar abans de posar-ho en una ampolla. Jo ho guardo a la nevera,  com a licor per beure fred.

El que ens ha quedat és dolçor  líquida concentrada, sense haver-hi posat gens de sucre.  El manual indica que al bullir s'hi posi una pell de llimona, i així ho vaig fer la primera vegada: deliciós. Però  avui ho he canviat per unes umbel·les de flors de fonoll, que han accentuat molt la seva dolçor.

Segons esplica el meu receptari, la tècnica de la Sapa  la feien servir les mestresses de casa sardes per tenir sempre a ma un "sucre" per endolcir pastissos, galetes, compotes, macedònies, i tot el que fos, ja que el sucre  calia comprar-lo i en una economia agrícola de subsistència com la de la illa, això no sempre era possible. Un cop feta la Sapa, ara em resta experimentar amb ella les seves múltiples aplicacions culinàries.

• Des del punt de vista nutricional, cal tenir present que els sucres concentrats ens donen molta energia ràpida, immediata, per tant, són apropiats per prendre abans de fer esforços, com per exemple, una copeta de sapa abans d'anar a caminar o fer esport.
• El Raïm (vitis vinifera) es caracteritza per tenir un 81% d'aigua i un 18% de glúcids. Aquestes dues proporcions afavoreixen poder fer un suc extremadament dolç com la Sapa.
• Si voleu veure com les cuineres sardes fan el pa de sapa o saba:

          http://www.youtube.com/watch?v=igUtYfrQ_iA&feature=player_detailpage

Phisalis, un fruit diürètic

La passada temporada vaig descobrir un indret on creixia el Phisalis (Phisalis alkekenji), enguany hi he tornat i estic fent unes bones collites. Els Phisalis serveixen per acompanyar amanides, postres, pastissos, ... es mengen crus i donen vitalitat i color als plats, apart de nodrir el cos. 

Però l'altra dia em vaig atrevir a fer-ne confitura. El procés és laboriós, com gairebé totes les fruites salvatges, però el resultat, fabulós. El procediment: "desembolicar" tots els fruits, posar-los a bullir amb sucre i després, passar.los pel xinés, per treure'ls el pinyol. La recepta és la mateixa fórmula que la recepta de la confitura de mores del Receptari. El resultat és molt original, molt bo. 

D'entre  les múltiples virtuts d'aquesta planta, concretament del fruit, vull destacar la seva capacitat diürètica (comprovada i molt efectiva¡) . 

Per altres qualitats, us remeto a aquesta web, on està molt ben explicat: 

http://www.botanical-online.com/physalis_alkekenji.htm

Búrnia de figues: un plat amb història per menjar a l'hivern

La Búrnia de Figues s'elabora amb figues, sucre i pètals de Rosa. En el meu cas, he utilitzat la Rosa centifolia, la més perfumada de totes,  i figues saioles, que són de color verd clar i tenen una pell més resistent per mantenir-se senceres.

Què és una Búrnia? Quan jo era petita i em feia un cop de cap i em sortia una protuberància al front, fruit de la trompada, em deien que m'havia sortit una "búrnia".

En realitat la Búrnia és una mena d'olla petita, de terrissa, amb forma una mica  com de pera, o sigui, amb  protuberància a la part de la base. D'aqui -suposo-, la seva equiparació amb el bony que et surt quan et dones un cop de cap. Per tant, és fàcil entendre  el per què a aquesta l'elaboració de les figues amb roses, se la denominava Búrnia, perquè  aquest és  el tipus de recipient ideal per posar la barreja i guardar-la, encara que actualment tenim els pots de vidre que van molt millor.

La Búrnia de Figues és una elaboració dolça,  del Renaixement,  que surt esmentada per primera vegada en el Llibre del Coch, de Rupert de Nola. (l'elaboració la reprodueixo en l'apartat de receptes).

La preparació s'ha de fer  en el mes d'agost, quan els figues són madures, però no obertes, i es perfumen amb roses, que poden ser del jardí, però que jo m'estimo més que siguin de la varietat Rosa centifolia, o roses antigues, de les quals encara se'n pot trobar alguna mota mig asilvestrada en jardins abandonats o cases de pagès antigues o algun hort aïllat, o al costat d'alguna bassa...  Es la Rosa ideal per perfumar  i en aquest cas, ens perfuma les figues. També podem fer servir la Rosa damascena, molt similar.

La Búrnia de Figues preparada a finals d'agost es pot consumir als dos o tres mesos, quan el sucre s'ha fet liquid, mentrestant es guarda a la nevera, per menjar-la quan fa fred, com a postres o per esmorzar. Les calories de les figues i l'energia del sucre perfumat amb rosa, són un aliment potent per combatre el fred a l'hivern.

Cal matisar que la recepta original de Robert de Nola  fa servir figues seques, però per la meva experiència, és millor utilitzar les figues saioles al final de la seva maduració, quan han perdut aigua i es volen començar a assecar, just en el punt que volen cure de la figuera.

(Més info sobre la búrnia de figues i roses)

Phisalis alkekengi

El Physalis serveix per decorar pastissos, és molt comú

La planta de Phisalis alkekengi no es pot dir que sigui pròpiament una planta salvatge. Però si que pot ser perfectament una planta asilvestrada, que s'ha escapat d'algun jardí o que per l'acció humana (a l'hora de llençar la brossa de la poda del jardí en llocs no apropiats), s'ha aconseguit involuntàriament sembrar Phisalis en llocs on tota sola no hauria crescut mai. 

A resultes d'això, ara puc dir que he trobat Phisalis en estat salvatge, creixent al costat  de la bardissa, en un lloc humit i ombrívol, aprop  de la vinagrella, del blet i a sota els saücs. La sorpresa ha estat agradable i he aprofitat per collir-ne una bona bossa.

La Phisalis és una planta de la família de les solanàcies. N'hi ha moltes varietats, però una de les més habituals, i concretament la que he pogut trobar, és la varietat alkekengi, originària del Japó, i utilitzada aquí sobretot com a planta decorativa de jardineria.  

Se n'aprofita el fruit, que és comestible i altament nutritiu. En climes atemperats, pel  que he pogut comprovar, la planta s'aclimata be si té un mínim de frescor i humitat i pot arribar a invadir ella sola una àrea de terreny, convivint amb altres plantes.  És a dir, que es pot convertir prefectament en una planta salvatge.

Fa una flor similar a la de la patata, que després, quan madura, durant tot l'estiu, dóna un fruit que està  cobert  per un  calze de color verd, i es va tornant vermell del tot. Aquest calze amaga a dins com una petita cierera comestible, molt rica en vitamina C, i diürètica. La "càpsula" que conté el fruit es guarda molt be (fa un mes que les vaig collir i encara es poden anar menjant i es converven be fora de la nevera).

És un fruit que segurament haureu vist com a element decoratiu dels pastissos. I posats a parlar de pastissos, he volgut imitar les arts dels pastissers professionals, per aprofitar el cistellet de Phisalis que he trobat.

El mes de les confitures

Plantes silvestres comestibles de tardor

Fruits de gavarrera (Rosa canina) per fer mermelada

Setembre marca la fi de l'estiu, l'hora de collir els fruits i fer-ne confitura per tot l'hivern. La Natura ens brinda tot un seguit de fruits silvestres que podem aprofitar per fer unes bones confitures i gelees per tenir uns esmorzars hivernals ben dolços o per fer pastissos casolans amb fruits propis.

Fruits silvestres per fer confitura aquest mes:

• móres
• figues de moro
• serves
• grataculs

Confitura de Figues de Moro:

La collita de les figues es pot considerar com "activitat d'alt risc", les conseqüències d'una caiguda damunt de les plantes poden ser serioses i empipadores. Compte doncs¡ Cal collir les figues de moro amb unes pinces de la carn, per no haver-les de tocar, i pelar-les amb uns guants.

Les trinxem a daus i les posem en una cassola amb sucre de canya no refinat, res d'aigua. La mida és 750 gr. de Figues i 250 gr. de sucre. Es tapa, es deixa a foc lent, i poc a poc el sucre es desfà i els fruits perden l'aigua. Es deixa bullir uns 20 minuts i es passa pel passapurés, per tal que el suc i la carn del fruit quedin separats dels múltiples pinyolets que té aquest fruit.

A partir d'aquí  ja es pot consumir o posar en pots i bullir-los al bany maria abans de guardar.

Es una melmelada molt dolça, transparent i viscosa i amb un sabor nou molt peculiar.

Una altre recepta ideal és la Mermelada de fruits de gavarrera

Setembre: l'hora de collir els fruits

Gra de Pastanaga Salvatge (Daucus carota). Un excel·lent i desconegut condiment, un sabor fort, aromàtic, penetrant i alhora, fresc. Aquesta planta és molt abundant, gairebé invasora. La trobem arreu i la podem distingir per les seves flors blanques, disposades  en forma d'umbel·la, que floreixen des de maig i juny fins a final d'agost. A partir d'aquí l'umbel·la es contrau com per protegir els minúsculs granets que fa. És el moment de collir-les, assecar-les i passada una setmana, les podem desfer-les amb les mans, per separar el gra dels minúsculs tronquets. Podem guardar aquests granets en un pot de vidre i ens serviran per condimentar les llenties, les amanides, el puré, etc. 

Jo he volgut provar de fer pa amb gra de Daucus carota, i a l'hora de pastar la massa hi vaig posar dues cullerades de gra. El resultat, un sabor penetrant, desconegut, però que convida a menjar. En definitiva, un pa per sorprendre.

Agost: temps de móres

Recepta confitura de Móres

A l'agost ens maduren les móres. És el moment de fer-ne confitura, coulis, o xarop. Recollir-les és tot un entreteniment, i cal subratllar que no totes les móres tenen el mateix gust.  En uns esbarzers són més dolces que en d'altres... Generalment, la dolçor va associada també a la mida, com més grosses i sucoses, més dolces. L'inconvenient que tenen a l'hora de fer-ne melmelada és que el diminut pinyolet que té cada boleta del fruit, es troba en la textura final, però això té solució i amb paciència, us pot quedar una confitura molt fina i delicada. Vet aquí una recepta per fer una confitura de móres deliciosa:

Ingredients per la confitura de móres:

- un quilo de móres

- 250 grs. de sucre no refinat

- un pessic de ratlladura de llimona

Preparació de la confitura de mores: 

Rentem les móres, per tal que marxin els possibles insectes i brosses. Les posem a la cassola, juntament amb el sucre, res d'aigua. Tapem i les posem al foc baix, afegim la llimona i anem remenant fins que veiem que han tret la seva pròpia aigua i el sucre s'ha fos. Mantenim tapat i ho deixem bullir a foc lent uns 40 minuts, vigilant que no s'agafin.

Finalment ho passem per la batedora, que quedin ben desfetes. El pas següent és el definitiu per aconseguir una textura sense pinyols: quan encara està calent, anem passant la confitura pel colador xinés, ajudant-la amb una mà de morter per premsar. Veureu que el suc i la polpa es desprenen, i dins del colador hi queda una massa compacta, que són els pinyolets. Cal anar fent aquesta operació fins acabar amb tota l'olla.

Per un quilo de móres us sortiran uns dos pots de confitura.

Usos i propietats de l'espígol

L'espígol (Lavandula spica) és una planta relaxant,  digestiva i estimulant de l'activitat de l'organisme. Té un sabor fort i potent. A part de ser relaxant pels seus components químics, també ho és si fem aquesta recepta, ja que requereix arrancar les petites flors de l'"espiga" una per una, una activitat de molta paciència que també ens relaxa.

Flors d'espígol

Recepta de Galetes "Espigolades"

• 100 grs de farina, 
• 80 grs de sucre, 
• 50 grs de mantega, 
• dos ous, 
• una tasseta de flors d'espígol

Procediment:

Barregem la mantega (que estigui tova) i el sucre, afegim els ous ben batuts, remenem, afegim la farina, remenem i remenem, fins que quedi una pasta ben cremosa, llavors hi tirem les flors i seguim remenant,  que quedi tot ben barrejat.

Haurem de tenir el forn engegat a 200º, ben calent.

Preparem  una safata amb un paper sulfuritzat i hi anem posant cullerades de la pasta resultant, escampades perquè no s'ajuntin unes amb les altres. Ho deixem coure al forn uns 8-10 minuts i ja està.

Són ideals per acompanyar el cafè o una infusió.

Hem publicat la recepta a: http://www.botanical-online.com/receta-galletas-lavanda.htm