Aniversari: 10 anys del Blog

Vam iniciar aquest blog de GASTRONOMIA SALVATGE I CUINA SILVESTRE en el mes de març de 2011, just ara fa deu anys. Simultàniament també, vam obrir la seva corresponent pàgina de Facebook:  PLANTES SILVESTRES COMESTIBLES. 

Volem agrair tothom per les més de 370000 visites que hem rebut  al llarg d'aquest període i pels més de 4000 seguidors del FB. Estem orgulloses d'aquestes xifres, que ens encoratgen a seguir. 

Un camí a seguir... 

Amanida silvestre d'aniversari: 10 anys ¡¡

Són 10 anys que han passat volant. Però és moment de fer una paradeta i una reflexió. En aquell moment (2011),  hi havia a casa nostra molt poca informació a les xarxes relativa al consum de les plantes silvestres.  La nostra idea ha estat sempre de fomentar la seva divulgació per diverses vies.

Durant aquests 10 anys les coses han canviat de manera molt favorable per totes les persones que estimen la natura i la considerem una alternativa útil per aconseguir una la nostra sobirania alimentària i uns productes molt saludables des del punt de vista nutricional. És un àmbit ple d'oportunitats i actualment ja hi ha força ressò mediàtic en favor del coneixement de les plantes i el seu ús alimentari. Però estem encara a les beceroles i el camí per recórrer és llarg i ample.

I un projecte constant

En aquests 10 anys de blog de GASTRONOMIA SALVATGE, hem dut a terme diverses iniciatives de cara a la divulgació de les plantes silvestres:

El nostre primer llibre

• Ens hem donat a conèixer arreu de les diverses fires, mercats i celebracions relacionades amb l'àmbit de la natura i el seu aprofitament: Mercat de les Espècies d'Argençola, Eixarcolant, Fira de les Herbes de Vilanova de Sau, ...

• Hem publicat diversos llibres relatius a les plantes silvestres i els seus usos:  HERBES A LA CARTA (2014), LA FARIGOLA (2019), LES ORTIGUES (2020) i EL ROMANI (2021) i el que tenim en preparació pel proper any... (sorpresa!). Els podeu trobar a totes les llibreries. 

• Apart, també hem fet diverses col·laboracions amb institucions, escoles i publicacions.

• Pel que fa  LES ORTIGUES (2020), estem supercontentes pel fet de que és un dels tres llibres finalistes dels premis  internacionals Gourmand Awards 2021, en la seva categoria.

• També hem donat a conèixer aquest món de la cuina silvestre  a través dels cursos, sortides i tallers que cada any organitzem a través de Natura Comestible 

La nostra "trilogia" de les Bones Herbes

Són doncs 10 anys divulgant el consum de les plantes silvestres i ensenyant com consumir-les, però també difonent la seva història i la seva relació amb els humans al llarg dels segles.

Gràcies a tothom per seguir-nos en aquest BLOG, en el FACEBOOK, i en INSTAGRAM.

Cicle de Tallers de reconeixement

Iniciem el cicle de Tallers de Reconeixement de Plantes Silvestres Comestibles.

Aprofitarem d'entrada, que les pluges d'inici d'any han estat (excessivament) generoses  i que les temperatures suaus han avançat el temps primaveral.

Hi ha molt per collir. Molt i bo.😀😀

Per això hem programat tres tallers, pràcticament tots similars, per tal que pogueu escollir a quin us voleu apuntar. Els grups són de 10-12 persones màxim.

Mail inscripcions: naturacomestible@gmail.com

Dates i preu

Les dates dels tallers, a escollir, són:

7 de març i 14 de març.

Preu del Taller: 25€ per persona

DESCRIPCIÓ DELS TALLERS

Els enfocarem sobretot a les Plantes Depuratives, que són les que ens ajudaran a netejar l’organisme després dels àpats copiosos d’hivern.

El taller consta d’una sortida de matí de dissabte, que dura unes 4 hores, durant les quals farem una caminada amb parades de reconeixement, identificació i collita de plantes comestibles.

 Transitarem per indrets plens de vegetació, al peu del massís de Montserrat.

Al final del taller farem un pica-pica amb plantes que haurem collit i que tastarem en forma d’aperitiu.

  
  

Propera estada de plantes silvestres

El proper mes de maig organitzem un curs d'estada rural a la muntanya per descobrir, conèixer, collir i cuinar amb plantes silvestres comestibles. Es farà el cap de setmana del 25-26-27 de maig, en plena primavera i enmig d'un indret natural preciós, a Ribes de Freser. L'estada estaria pensada per arribar divendres al vespre, passar tot el dissabte, i tornar la tarda del diumenge.

TEMES QUE VEUREM EN EL TALLER

• Aprendre a reconèixer les plantes comestibles més habituals i en el seu entorn.
• Com collir-les i quines parts de les plantes són bones.
• Com distingir-les de les tòxiques.
• Metodologia i receptes per cuinar-les i combinar-les amb altres ingredients.

Els menús seràn vegans i ovolactovegetarians i elaborats amb les plantes que collirem. Cal reservar plaça amb antel·lació.  Per a més informació sobre les activitats, horaris i preus, envieu-nos un correu a: naturacomestible@gmail.com

Ravenisses, flors al plat

Tots hem vist la Ravenissa alguna vegada (Diplotaxis erucoides),  una planta de la família de les Brassicàcies, que envaeix els camps acabats de llaurar. Destaca sobre la resta de vegetació,  perquè les seves flors omplen de blanc les feixes i els marges.

Es tracta d'una planta adventícia, que  creix amb molta rapidesa i floreix generosament. La podem trobar, poc o molt,  al llarg de tot l'any, però sobretot, quan floreix amb més entusiasme i tapissa els camps de blancor,  és ara la la primavera. Suporta molt be el fred, i és de les poques plantes que   podem veure florides també  durant l'hivern. A l'estiu es fica en els horts, per buscar la humitat, ja que la secada no li agrada.

La Ravenissa és de la mateixa família que la col i  la mostassa. Tota ella és comestible, si bé l'intens sabor de les seves fulles  (un sabor molt intens que ens recorda la col), no les fa agradables al paladar. Però si que podem aprofitar les seves inflorescències per  fer una bona salsa. 

Si ens fixem, al collir una tija de Ravenissa, veiem que a mida que creix, va florint i allí on hi havia una flor, aviat hi trobem una petita tavella anomenada siliqüa. on estan madurant les llavors. Aquestes petites tavelles, si les tasteu, veureu que  ja tenen un gust picant, que ens transporta al gust de mostassa. Mentrestant, a l'extrem de la tija, hi ha el pomet de flors blanques, esclatades,  i poncelles encara per madurar.  I és que la Ravenissa és una planta que constantment està florint i produint llavors.  Això explica que sigui tan fecunda i que estigui tan escampada arreu.

Com fer Salsa de Ravenisses?

Per la nostra salsa de Ravenisses, agafarem el capdamunt de les tiges, només la part florida.

Posarem totes les flors de Ravenissa en el pot de la batedora

Afegim un gra d'all, unes gotes de llimona, sal, una cullerada de salsa de soja i  oli d'oliva. 

Ho batem intensament i ja tenim una salsa "picantona" per amanir, per barrejar amb la pasta o senzillament, per sucar-hi pa. 

Podeu guardar la salsa a la nevera uns 2-3 dies, en un pot de vidre. Però tingueu present que en aquest cas, la característica de picant, s'incrementa lleugerament.

Amanida amb decoració de salsa de Ravenisses

Farigola, per la gola i per menjar

La Farigola  (Thymus vulgaris) és una planta aromàtica i medicinal ben coneguda. Segurament és de les plantes del nostre país  més arrelada a la nostra cultura tradicional i popular. Es la planta que mai faltava a les cases, per les seves múltiples utilitats. Com a condiment, encara ara és al pot de les espècies de gairebé totes les cuines.
Com a remei, la Farigola és aquella planta que "ho cura tot", gràcies a les propietats del Thymol com a bactericida  i fungicida. La Farigola és un bon desinfectant, també un bon expectorant, serveix pel constipat, pel mal de coll (recordeu la dita: per la gola, farigola), per la bona digestió, ...
I també com aliment, les famoses Sopes de Farigola formen part de la cuina tradicional més bàsica, però també més oblidada, perquè sovint anava lligada a un tipus d'alimentació lligada a la misèria o a la malaltia.
No oblidem que la Farigola és també una de les millors plantes mel·líferes, i la mel elaborada bàsicament amb aquesta planta és de les més delicioses.

La Farigola, o Timó, o timonet, ... com li volgueu dir, és en realitat una planta potentíssima en aromes, un autèntic concentrat de sabor (apart de la concentració de propietats medicinals). I com a tal no la podem deixar de banda a la cuina diària.
Un bon hàbit per gaudir permanentment de les seves múltiples propietats, és posar sempre un pessic de farigola seca en qualsevol guisat o amanida. 

La Farigola es pot menjar:

• Seca: Ara a la primavera és el moment idoni per collir-la, en plena floració. La deixeu estesa en un lloc sec i fosc i en 15 dies ja la podeu trinxar fregant-la amb les mans. La garbelleu amb un colador de cuina, per recollir les flors i fulletes seques  i la podeu guardar en un pot de vidre tot l'any. Ja teniu condiment per tots els plats que volgueu.

Suggerència!!!!  Proveu una llesca de pa amb tomàtec amb un bon raig oli d'oliva i una espolsada de farigola seca per damunt: una delícia. 

• Farigola tendra i crua: Amb unes tisores aneu tallant les inflorescències tendres ara que estan al seu punt. Un cop a casa, les renteu suaument sota l'aixeta, per treure possibles insectes que adoren aquest aroma. Feu una amanida de pasta i hi tireu les flors de farigola per damunt, ben tallades.

• Farigola Fregida: Colliu amb unes tisores les petites branquetes de Farigola, renteu-les sota l'aixeta i tot seguit, enfarineu-les en un plat. Les fregiu  en oli ben calent i mengeu-les tot seguit. Als nens els agrada molt!! 

Enfarinem els brots i els fregim

tot seguit, els escorrem

• Farigola en Sopa: La Sopa de Farigola és casi un plat nacional.  Jo l'havia vist a fer sovint a la meva mare quan volia menjar alguna cosa ràpida i no tenia temps per cuinar: En realitat, ella sempre es feia Sopa de Timó, que és com l'anomenem en la meva zona.  Mentre posava l'aigua a bullir,  tallava unes llesques de pa molt i molt primes, que quasi es trencàven. Les posava totes al fons del plat, amb  la branca de farigola pel damunt, un gra d'all i s'hi abocava l'aigua bullent, per escaldar-ho tot. I així tal qual s'ho menjava. En ocasions, s'hi afegia també un ou pel damunt i ho remenava tot plegat, quedant així una sopa més cremosa. 

• Aquesta és la meva recepta de Sopa de Timó o Sopa de Farigola, sense l'ou, basada en potenciar molt el sabor de la planta seca.

                               
SOPA DE FARIGOLA
Ingredients:
(Per 4 persones)

• 8 grans d'all
• 4 llesques de pa sec (que sigui un bon pa)
• una patata mijana
• farigola seca

Trinxem els alls ben menuts i els posem a daurar en un cassola fonda, amb una cullerada sopera de farigola seca (si es tendra requereix el doble).

Pelem la patata i la laminem molt fina.

Quan els alls estan daurats, afegim la patata i mig litre d'aigua, hi tirem les 4 llesques, sal i un pessic de pebre i ho deixem arrencar el bull. 

Quan el pa i la patata estiguin força desfets, ho acabem de remenar intensament amb el batedor manual, afegim una segona cullerada de farigola,  i ja ho podem emplatar.

Important NO fer servir la batedora, ja que ens quedaria com una crema. Cal que quedin els petits trossos  de patata i all i fulles.  

La Borratja, l'estrella blava

Una de les plantes més boniques, útils i nutritives que creix ara a la primavera és la Borratja, borraina o borratja. Es una planta efímera, de creixement ràpid, floració i extinció. Ara la podem veure molt ufanosa i a l'estiu no no en quedarà ni rastre. Toca aprofitar-la doncs.

La podem trobar sobretot a les vores de camins i carreteres, sol créixer  en colònies i les seves flors blaves són molt vistoses. ës fàcil de reconèixer perquè les seves fulles  amples, surten d'una roseta basal i són molt rasposes, si be no arriben a punxar.

La Borratja (Borago officinalis) pertany a la família de les Boraginàcies i és una de les verdures silvestres més consumides des de temps immemorials. Ens podem menjar les fulles, els peciols tendres i les flors, que les posarem per decorar les amanides. Però de fet, la part que més  aprofitarem són les fulles guisades com a verdura. Per això és interessant saber-les reconèixer en el punt en que la planta comença a créixer, durant el mes de febrer, quan encara té les fulles aplanades arran de terra i no s'han començat a elevar.

La Borratja és una planta anual i de creixement  molt ràpid. La reconeixem molt bé quan està florida, perquè aleshores, és inconfusible,  però quan ja ha tret les flors, les fulles comencen a estar malmeses o una mica velles. L'ideal és conèixer-la quan encara no ha  començat a florir, que és quan les fulles són més maques i tendres. 

Borratges adultes en plena floració.

Propietats de la Borratja:

En la  Borratja hi trobem tota la gamma de nutrients, en aquest sentit és una verdura molt completa, ara be, les seves proporcions són modestes dins de la gamma de plantes silvestres (hi ha plantes amb proporcions de nutrients molt més altes), però tot i així, es pot afirmar que les  dosis de nutrients que conté la Borratja, són lleugerament superiors a les dels espinacs, i concretament, les Borratges tenen més ferro (3,30 mg.) que aquests últims. A destacar que és de les poques fulles silvestres que conté Magnesi (52 mg.). 

Com aprofitar la  Borratja?

• fulles tendres de Borratja per fer bunyols, que són delciosos. Senzillament rentant les fulles, arrebossar-les amb farina i ou i ja està. Delicioses com aperitiu.
• Cuinant les fulles com si fossin espinacs..
• En forma de sopa o crema vegetal, barrejades amb altres verdures o en una sopa de carbassó.
• I les seves flors ens proporcionen el to blau i viu a les amanides.

:

Una collita de borratja

Pannacota amb decoració de flors de borratja

Podeu trobar receptes aquí:  http://www.botanical-online.com/recetasdeborraja.htm

1ª Jornada Gastronòmica de les Plantes Oblidades

Voleu tastar les Plantes Silvestres Comestibles? Voleu conèixer les seves aplicacions i descobrir els seus sabors? Ara en teniu l'oportunitat.

Us convido a assistir a la 1ª Jornada Gastronòmica de les Plantes Oblidades, que tindrà lloc a Igualada el proper dissabte 12 de març.

En aquesta Jornada tindreu l'oportunitat  única de tastar diferents productes elaborats amb espècies silvestres (infusions, amanides, cuina silvestre, condiments i begudes); de participar en Xerrades i Tallers per descobrir quines característiques tenen aquestes espècies i què podem fer amb elles; d'assistir a Trobades i Taules rodones per parlar sobre el passat i el present dels usos tradicionals de la vegetació i intercanviar experiències;  de degustar un Dinar elaborat amb plantes silvestres; i de passejar per la Fira de Productes Silvestres on descobrireu i podreu comprar productes alimentaris fets amb plantes silvestres a Catalunya.

Cartell de les jornades

La Jornada vol donar veu als coneixements tradicionals de la vegetació, transmesos de generació en generació durant segles, i que ara estan en greu perill de desaparició; i ho fa demostrant que aquests coneixements, degudament adaptats al context actual, són els fonaments a partir dels quals innovar i transformar el model agroalimentari actual.

En el coneixement tradicional  hi  podem trobar les bases per avançar vers una agricultura més sostenible, una alimentació de qualitat, i un entorn rural dinàmic que contribueixi a la preservació dels valors naturals  i culturals de l'entorn.

• Jornada  organitzada pel Col.lectiu Eixarcolant-Universitat de Barcelona. Vegeu el programa d'actes.
• Totes les activitats (excepte el dinar) són gratuïtes.
• Per participar en els Tasts i el DINAR, cal inscripció  prèvia, a través del formulari que trobareu a:    www.eixarcolant.cat

La Xicoira, l'"escarola silvestre"

La Xicoira és una herba molt abundant que creix enmig de prats, vores de camins i conreus abandonats. Ara la tenim al seu punt òptim per poder-la collir i consumir-la en amanides. La Naturalesa ens la proporciona just en el moment en que les seves funcions depuratives ens són més necessàries. 

La Xicoira és la Cichorium Intibus L. de la família de les Compostes. Planta comestible que creix amb moltes  fulles juntes, en forma de roseta desordenada i molt tupida, de color verd intens i dentades, amb un nervi central que sol ser blanquinós. Se la pot confondre amb la Dent de Lleó, perquè les fulles es poden assemblar en alguns moments del seu creixement.

De fet, les fulles de la Xicoira evolucionen de menys a més dentades a mida que es fan velles.

Les Xicoires adultes les tenen molt més dentades que quan són joves, però aleshores ja és fàcil distingir la planta perquè ens podem fixar en les  diverses ramificacions, amb nombroses flors blaves, inconfusibles. Les flors de la Xicoria són molt decoratives, però només s'obren quan tenen sol.  

Floreixen des de la primavera fins a la tardor i tot plegat, ens recorda una mica l'escarola domèstica, amb la qual està emparentada.

Quines parts de la Xicoira són comestibles?

Totes, Des de l'arrel, que es pot fer servir per torrar i fer un sucedani del café, fins a les flors, que ens decoren les amanides i les llavors, també.

Però la part més interessant i que ens cundirà més, són les fulles tendres, abans de que la planta tregui la flor. Inicialment les fulles més petitones i joves tenen el contorn uniforme i a mida que creixen, van apareixent "dents de serra".

Com consumir la Xicoira?

El millor és menjar-la crua en l'amanida, escollint sempre les fulles més tendres, perquè a mida que es fan velles, amarganteixen més.

Hi ha una manera per fer que les Xicoires siguin més tendres i cruixents: si localitzem Xicoires en un lloc controlat, els posem al damunt una teula, i en el termini de 7-10 dies, les fulles s'hauran entendrit i seran quasi blanques i molt cruixents, molt semblant a l'escarola.
Propietats de la Xicoira: Com totes les plantes amargues, està molt indicada per activar les funcions de l'aparell digestiu i és considerada depurativa del fetge.
Recepta amb Xicoira:
vegeu la pestanya del meu Receptari Silvestre

Les Serves, una fruita desconeguda

Les Serves  són el fruit de la Servera (Sorbus domestica), un arbre de la família de les Rosàcies que en les nostres latituds pot arribar a tenir  alçades de més de 10 mts., la qual cosa fa que els seus fruits quedin allunyats de la nostra vista, a no ser que sapiguem rastrejar el terra i trobar les serves madures que han caigut.

Es tracta doncs d'una planta, un arbre concretament, la Servera,  que creix en estat salvatge i del qual en podem aprofitar els seus fruits. El trobem sovint a la vora de camins, carreteres  o en vinyes perdudes, generalment aïllat, ja que no li agrada la companyia d'altres arbres. 

La  Serva  és petita, arrodonida,   i amb un baix contingut en aigua. Tant pel color com per la textura, ens recorda la poma i la pera, o  totes dues  alhora, ja que la seva polpa fa com un granet que es nota en el paladar, i és una fruita àcida i  aspre. Per això cal esperar que sigui ben madura per poder-la consumir. Quan és a l'arbre, malgrat el seu color groc i/o vermellós, encara és verda per menjar. Esperarem  que caiguin i les guardarem  dos o tres dies, fins el moment en que agafen un color torrat i són toves: aquest és el "punt de menja". Si les tasteu en aquest moment, veureu que és com menjar una compota de poma-pera, molt dolça i amb un punt d'àcid. 

Si algú s'atreveix a menjar les  Serves  acabades de collir, li deixaran una boca aspre i àcida per tot el dia. No li desitjo pas¡  Molt important doncs: que les  Serves  tombin a marró i siguin un pel toves.

Hi ha una dita catalana que diu "és eixut com una serva", fent referència a aquell que és molt reservat i poc tractable. Així són les  Serves  quan encara no estan en el seu punt de maduració, eixutes i aspres.

Una mica d'història

Les Serveres són arbres de fusta molt dura, que al llarg de la història s'ha utilitzat per moltes coses. Acostumen a viure molts anys, fàcilment podem trobar Serveres de 100 anys, però hi ha països mediterranis que tenen Serveres monumentals que superen i doblen aquesta edat.

Alguns autors afirmen que els romans les plantaven en les vinyes i avui el que ens queda són les reminiscències d'aquells antics conreus de Serveres. Es diu que en feien una fermentació que anomenaven "serevisa", mot que ha donat nom a un altre fermentació totalment diferent, que tots coneixem actualment, la cervesa.

Trobem una breu referència a les Serves en una obra de Plató: El Banquet, quan Aristopahes diu: "... tallava cada individu en dues meitats, com els que tallen les Serves i les posen en conserva..."  Deixa entreveure per tant, que les Serves són un fruit que ja a l'antiguitat clàssica era popular, apreciat i útil.

Consum de les serves:

El més pràctic és consumir-les crues, però en alguns països mediterranis en fan maceracions i destil·lats. Per aquells que els agraden els sabors nous i atrevits, jo us recomano tastar les Serves ben madures. Ara ja es poden collir, però sobretot, abans de menjar-les, les heu de guardar a casa uns quants dies, que madurin i s'estovin. Per menjar-les crues, han de ser ben farinoses i aleshores, es mengen d'una sola mossegada, no cal pelar-les. L'altra alternativa és la  confitura de Serves. 

Móres a totes hores

Qualsevol moment del dia és bo per fer una passejada i aprofitar l'immens tresor dolç que la natura ens ofereix aquestes setmanes: Les Móres. Podem menjar Móres a totes hores. Pels que poden passejar pel camp tot és collir i menjar. I si en podem fer una bona collita,  aleshores les congelem en petits recipients, per adornar els  postres al llarg de l'hivern.

Podem fer confitura de Móres, xarop de Móres  per confeccionar gelats de Móres, coulís,  i fins i tot un pastís de Móres. Aquest estiu solen ser grosses i molt sucoses gràcies a les últimes pluges que hi  han ajudat

Una acurada  administració i distribució de les Móres que collim, ens permet poder-ne menjar fins ben entrat l'hivern. No oblidem que és un fruit que conté molts anti-oxidants, per tant, molt convenient, .

Això si, cal posar-hi paciència i sofrir alguna esgarrapada, ja que els esbarzers no ens no posen fàcil.

No desaprofiteu l'ocasió de fer una bona provisió de Móres. A l'apartat de receptes us poso la recepta del Pastís de Móres.

I si voleu saber com fer la confitura en un post antic, cliqueu a la imatge següent. Sort i ànims!:

Propietats de les mores i l'esbarzer

Violes o violetes, perfum i sabor

Les  violes o violetes apareixen a finals de febrer i duraran fins a finals d'abril. Són prou conegudes pel seu delicat aroma, però cal primerament aclarir que hi ha diverses varietats de violes. El gènere de les violes comprèn també diverses plantes herbàcies, moltes d'elles de jardí, com ara els pensaments.

La viola o violeta que ens interessa és la violeta boscana (com la defineix en Fabra per diferenciar-la de les de jardí), és a dir, la Viola odorata, la que creix en estat salvatge i que té un agradable perfum (no totes les violes són perfumades...¡).

La Violeta és doncs una planta que la podem trobar en els marges humits,  a les vores de rieres i rierols o inclús al mig del bosc frondós. Li agradem els llocs ombrívols. La podem distingir fàcilment per les seves tonalitats, que van des del blau-cel fins el lila morat, i pel seu delicat perfum.Aquestes són les violetes que aprofitarem per collir ara que és l'època i els alegraran els nostres àpats.

Receptes que podem fer de violetes:

- posar-les a l'amanida, crues.

- glaçejar-les.

- fer-ne licors, xarops, i begudes aromatitzades.

També les fulles del violers són comestibles i les tenim a disposició durant tot l'any. Són altament mucilaginoses, amb una gran dosi de vitamina C i vitamina A. Són ideals per posar en qualsevol crema de verdures (carbassó, carbassa, ...) perquè els dóna un toc de cremositat molt agradable.

Altres propietats de les violetes:

Tota la planta està indicada per a la tos i els refredats i és sudorífica. Ara és doncs el moment d'assecar-ne les flors, en un lloc fosc i sec per gaudir-ne tot l'any. Aquesta infusió de flors de violeta és una autèntica delícia,

Podeu trobar molta més informació, completíssima,  sobre la violeta a:
http://www.botanical-online.com/medicinalsvioleta.htm

Recepta: Xarop de violetes

Per un  pot de 1 litre de líquid:

- 1/3 de vi blanc (millor sec)

- 2/3 d'aigua fresca

- violetes per omplir (sense cues)

- una cullerada de sucre no refinat

- un pessic de sal.

Es posa tot dins del pot, es tapa be i es deixa a la nevera, remenant a diari, durant una setmana,

Veurem aleshores que les violes han perdut el seu tint i l'han passat al líquid. és el moment de colar-ho tot, ben escorregut.

Ho posem en una olla, juntament amb la meitat de sucre  respecte del seu pes. Es deixa bullir just fins que el sucre estigui fos, i es deixa refredar. I ja ho podem embotellar. El sucre i el vi fan que es conservi bé.

Aconsello sempre el sucre biològic no refinat per un tema de salut, però si es fa amb sucre blanc, el color queda més lilós i més autèntic, però menys saludable.

La Minúscula Cardàmina

Parlem avui de la Cardàmina (Cardamina hirsuta), una planta de la família de les Brassicàcies (la mateixa família  de la col), que creix en forma de roseta, generalment molt arran de terra, formant una bonica forma circular, en ocasions quasi perfecta, amb les seves fulles esteses cap enfora i amb un eix central molt pronunciat. Floreix a partir d'ara, i les seves flors blanques són minúscules.

La Cardamina suporta molt be el fred hivernal

la planta és petitona, no més grossa que la mà

On trobar la Cardàmina - Hàbitat

 És una planta tan petitona com deliciosa, que en la seva fase adulta ens cap a la palma de la ma. És molt abundant en marges, escletxes de parets, al mig de les feixes llaurades, però al ser tan petita, no li parem atenció i costa de veure perquè està barrejada enmig de plantes més vistoses i voluminoses. Li agraden, això si, els llocs una mica ombrívols i millor si tenen un punt d'humitat. Però també és una planta que la trobem a vegades enmig del jardí i en alguna torreta. Doncs no l'arrenqueu, poseu-la a l'amanida¡¡.

Quin gust té la planta?

Trobareu que té un lleuger gust com de mostassa i un suau punt de picant, però precisament per això, li dóna un molt bon gust a les amanides d'herbes. 

Ens recorda molt als créixens, que són també de la mateixa família. Des de l'òptica nutricional,  ens  aportarà molta vitamina C, clorofil·la i betacarotens, tots ells antioxidants. Ens la podem menjar tota, tan les fulles com les flors.

Ara ja la podem trobar arreu, i en podrem gaudir ben be fins a finals de primavera. La seva forma sempre arrodonida fa que ens sigui fàcil de localitzar-la, si ens hi fixem be. Aprofiteu-la¡
(Nota: la mida, tal com la veieu a la foto, és la seva mida real¡¡)

El plantatge, petit però valent

Al Plantatge  de fulla estreta no li espanta l'hivern. El sobreviu gràcies a la seva gran vitalitat i fortalesa. Es d'aquelles plantes que sempre sobreviu, hivern i estiu, amb sequera o sense... Amb poca terra o amb molta... Creixerà més o menys, però és una planta de les que sempre en trobem una mostra.

Ara, amb el fred, la neu i les gelades, el podem trobar en petites mates, més aviat esquifides, però que creixen amb gran fortalesa i amb unes rosetes basals amb fulles molt tendres, apropiades per barrejar amb una amanida. A la primavera les trobarem formant grans rosetes atapeïdes de fullam i ufanoses.

Tots els plantatges són comestibles si són ben tendres.Hi ha tres tipus de Plantatges: Plantago major, plantago media i plantago lanceolata, que és el que té les fulles més estretes i és el que més abunda ara, al mig de l'hivern. En aquests moments, les seves fulles són menudes, arronsades, com si estesin espantades pel fred, però molt tendres.  Més endavant, les fulles s'estiraran i creixeran  fins a un pam d'alçada, en forma de llança,  i del mig de la roseta, en sortiran les flors. 

El  Plantago lanceolata (que veieu en les fotografies adjuntes), és una planta herbàcia perenne i la més  resistent de totes les del seu gènere,  ja que tant el trobem en llocs humits, com en camps secs o al mig d'un camí, on malgrat que el trepitgin, segueix resistint i creixent.

La manera de reconèixer el plantatge és a través dels 5 nervis que recorren les seves fulles, de dalt a baix, formant una mena de fils.

Comestibilitat dels plantatges:

Dels Plantatges n'aprofitarem les fulles en el seu estat més tendre, ja que sinó ens faran fils. Es poden consumir bullits com a verdura, però també crus en amanides,  o trinxats i barrejats amb altres verdures. No és una planta gustosa ni aromàtica, sinó bastant neutra, però té un gran interès pel seu contingut en vitamina C: per 100 gr de fulles fresques, s'obtenen 70 gr. de vitamina C. Conté també mucílag i àcid silícic. Per tant, des del punt de vista medicinal, és una planta apropiada pels refredats.    

Altres usos dels plantatges:

El suc dels plantatges tenen propietats astringents, hemostàtiques i vulneràries,  això els fa indicats per guarir o calmar petites ferides externes. En cas de picada d'una abella o d'ortigues o similar, agafeu unes fulles de plantatge, matxuqueu-les perquè treguin suc i us fregueu la part irritada: l'efecte calmant és immediat i eficient.

Recepta: Boletes de formatge i plantatge

Un plat petit ple de fulles tendres de plantatge, unes branquetes de fonoll, una rodanxa de formatge de cabra tipus "rulo", llimona, nous i oli d'oliva. (us hi sortiran unes 6-8 boletes)

Amb una forquilla aixafeu el formatge. Talleu les herbes (el plantatge i el fonoll) ben menudes i barregeu-les amb el formatge, unes gotes de llimona i un raig d'oli. Aixafeu aquesta barreja fins que quedi ben barrejada. Feu unes boletes amb la ma (si  la barreja és  massa pastosa, poseu-la  a la nevera i quan estigui freda, podreu fer les boles sense problema).

Torreu les nous en una paella, piqueu-les nous ben fines, i  "enfarineu"  les boles per aquest trinxat de nous, que quedin ben cobertes.

El resultat és una bola de formatge,  tova, amb regust d'herbes i cruixent de nou torrada.

Herbes a la Carta

Aquest és el títol del meu nou llibre, escrit amb la col·laboració d´Elisenda Carballido, experta en Nutrició i Dietètica, i que el podreu trobar a partir del 13 d'octubre a totes les llibreries.

HERBES A LA CARTA (Cossetània Edicions) és un llibre per endinsar-nos en el coneixement de les plantes silvestres comestibles: Ens mostra on trobar-les, com les podem reconèixer, com collir-es, com preparar-les per fer-les apetitoses i sobretot, les seves propietats nutritives.

L'objectiu d'aquesta obra és proporcionar la informació bàsica per començar a endinsar-nos en aquest fascinant món de les  plantes  silvestres que ens brinda la Natura, per tal d'obtenir-ne els millors aliments i saber optimitzar-los en els fogons.

El llibre HERBES A LA CARTA s'endinsa també en la història de la nostra  cuina, per mostrar-nos com i de quina manera el consum de plantes silvestres ha format part de la nostra cultura culinària i gastronòmica. Per tant, vist des d'aquesta òptica, el que fa és tornar-nos, en certa manera, als nostres orígens, ja que el consum de plantes silvestres comestibles és tan antic com la mateixa humanitat.

HERBES A LA CARTA ens presenta les plantes sota el seu vessant de comestibilitat, per sortir dels tòpics de que les herbes només són remeieres, medicinals o aromàtiques. La riquesa gastronòmica de les plantes va molt més enllà, en el món de les herbes trobem tots els gustos (dolç, àcid, amarg, o salat) totes les textures, tots els colors, totes les vitamines i minerals que necessitem. Aquí es presenten les  herbes com a plat únic, com acompanyament, com a protagonistes dels menús diaris. Herbes comestibles,  dignes de figurar en les cartes dels millors restaurants, com ja està passant, però d'una manera encara molt tímida... 

En HERBES A LA CARTA es descriuen les plantes silvestres comestibles més habituals de la nostra extensa flora i geografia, aquelles que ens trobem al jardí, a l'hort o al camp. Concretament són 25 plantes (les més conegudes), amb la descripció, els usos i fotografies, així com 93 maneres diferents d'utilitzar-les, bàsicament receptes per poder-les cuinar i gaudir dels seus sabors, les seves textures i propietats nutritives. 

No hem d'oblidar que la principal virtut del consum de plantes silvestres comestibles és l'energia que ens aporten per  l'aprofitament dels seus elements nutritius, que en les plantes silvestres es troben en una major proporció de concentració que en les plantes de conreu.

Amb aquesta obra a la butxaca  podreu anar cada setmana al camp, a collir una planta diferent (o més) i poder-la incorporar a la vostra dieta habitual.

HERBES A LA CARTA: Us convido a gaudir d'aquesta obra, espero que us agradi i sobretot, que us sigui útil i profitosa... 

Moltes gràcies

Parlen de nosaltres!

"HERBES A LA CARTA" A LA RÀDIO

El Programa de RAC1 "Tot és possible" es fa ressó del llibre que acaba d'aparèixer. Escolteu-lo¡¡¡: https://soundcloud.com/cosset-nia-edicions/herbes-a-la-carta-i-tocats-del-bolet-al-tot-es-possible-de-rac1

El pots adquirir a les llibreries o a botigues online

L'Amarant està d'oferta

Notícia breu: l'Amarant està d'oferta.

Les sovintejades pluges que cauen d'ençà el  juny i el que portem de juliol, han fet que enmig dels rostolls creixin, ufanoses, multitud de plantes d'amarant. 

En aquests moments, podem trobar plantes joves, que ben just si tenen un pam, tendres i vigoroses, que ens conviden a collir-les i degustar-les. Més enllà, veurem ja les mates d'amarants que van créixer a finals de maig, que ja estan totes espigades. Així, podrem comparar i veure l'evolució d'aquesta planta comestible.

Quan un camp ha estat llaurat o segat, les primeres plantes verdes que hi creixen són els amarants i els blets. Doncs bé, si observeu els camps segats, veureu, entremig de la palla,  clapes verdes d'amarants. Estan en el seu millor moment per ser collits i consumits.

Com recollir amarant

Tallarem amb unes tisores les 4-5 fulles del capdamunt, que són les més tendres i verdes. Atenció de no collir-ne cap que tingui unes taques blanques, són fongs (els podem veure per la part de sota la fulla).

Com consumir les fulles d'amarant 

El millor és posar-les mitja hora en aigua fresca, perquè esdevinguin turgents i consumir-les amb l'amanida. També les podem bullir i fer-les amb panses i pinyons, com els espinacs. 

No ens podem deixar perdre l'excel.lent oportunitat que ens brinda enguany aquest temps de pluges d'estiu, que ens fa créixer aquest aparador d'amarants¡¡ Les fulles són gruixudes, amb cos, no es malmeten fàcilment, però si que es panseixen ràpid. Si en collim una bossa, un cop bullides fan una bona torna. Ja tenim una verdura deliciosa i molt nutritiva per aquest estiu, i així contribuir a la ingesta de fulla verda, tan necessària per a la nostra correcta alimentació.  Aprofitem l'oferta¡¡

(en les fotos podeu veure a dalt els amarants espigats i a baix les plantetes joves enmig del rostoll)

L'Alfals també és per als humans

Efectivament, l'Alfals és una planta silvestre comestible, apta per als humans. Tothom sap que és un dels aliments bàsics del bestiar, sobretot a l'hivern, quan se'l mengen bo i sec. Doncs be, també nosaltres ens el podem menjar, i ho hauríem de fer amb regularitat, donades les grans propietats nutritives d'aquesta planta.

Alfals jove, en el millor moment per collir-ne les fulles

L'Alfals (Medicago sativa) és una planta herbàcia de la família de les Fabàcies, que es conrea de cara a obtenir farratge pels animals, però donat que arrela amb molta facilitat, s'escampa i la podem trobar en estat silvestre fora dels camps de conreus,  a les vores de camins, marges, ... De seguida que arriba la primavera comença a brotar, i ho ferà tantes vegades com el tallem, és a dir, que si som curosos, no ens faltarà mai alfals: tallem els brots del capdamunt, i torna a créixer ràpidament, tornem a tallar, i insisteix en créixer, ...  i així podem anar jugant amb ell fins que floreix.

Com menjar alfals?

Us heu fixat que a les herboristeries i farmàcies venen càpsules d'alfals com a complement nutricional? i que podem comprar també  alfals germinat al supermercat...? Per tant, és una planta que ja la tenim mig incorporada a la nostra dieta, però  per tancar el cercle, també podem menjar l'Alfals fresc, acabat de collir: les seves fulles són excel.lents  escampades damunt l'amanida, com a verdura fresca, o també com a verdura cuita, acompanyant uns espinacs o una col-i-patata, o barrejades amb altres ingredients, en un pastís de verdures.

Quin gust té l'alfals?

L'alfals té un gust ben be d'herba, un gust àcid, una mica allimonat... També les seves flors liloses són bones a les amanides.

Què ens aporta?

L'Alfals ens aporta Vitalitat sobretot, tant pels seus nombrosos nutrients, com per la manera de créixer que té l'Alfals: fixem-nos que és una planta que creix sempre, i es fa molt ràpid. Tant si la talles com si la vols eradicar, ella és tenaç, s'entossudeix a créixer i a romandre sempre en els mateixos llocs. És una planta d'actitud perseverant.

Pel que fa els seus nutrients, ens aporta proteïnes: uns 7 gr. per cada 100 gr. que en plantes, que és una proporció força alta, cosa que explica que sigui tan aprofitada pels animals.

En les seves fulles trobem també un alt percentatge de vitamina A, C, moltes vitamines del grup B, de Calci (el triple que  en els espinacs), Ferro, Potassi,... Seria una de les plantes que, juntament amb l'ortiga, la malva i altres, es podria classificar fins del grup de Plantes Reconstituents.
Per això és important poder-la incorporar, de manera discreta però persistent, dins de les amanides diàries. No els alterarà el sabor, i si que ens enriquirà l'àpat a nivell nutricional.

Alfals adult, en flor

Diferents estudis afirmen que, pels seus components, ajuda a baixar el colesterol dolent. Podeu trobar més informació tècnica acurada a:  http://www.botanical-online.com/medicinalsalfalfa  

Dent de Lleó, planta imprescindible

La Dent de Lleó, o també Pixallits (Taraxacum officinale) és una planta tan habitual com imprescindible. Pertany a la família de les Asteràcies o Compostes, que té diverses espècies comestibles, però aquesta és una de les més conegudes com a comestible  i que té més renom com planta medicinal.

Fulles i flors de dent de lleó o pixallits

Hàbitat - on trobar dent de lleó o pixallits

Li agraden els prats humits, millor si han estat de pastoreig; els racons ombrívols del bosc i indrets frescos. La trobem sempre al llarg de l'any, però ara a la primavera és quan és més tendra i les seves fulles fan de més bon menjar, bo i crues. A partir d'ara ja treu le seves nombroses flors d'un groc llimona espectacular i és fàcil d'identificar-la enmig de tot l'herbam.

La Dent de Lleó és coneguda com a planta medicinal per les seves propietats diürètiques i depuratives, però precisament per això és convenient consumir-la amb freqüència. Si la mengem com aliment habitual, no haurem de recórrer a ella com a medicina¡¡¡ I donat que és molt abundant, no tenim excusa.

Com collir dent de lleó o pixallits

Collirem sempre les fulles, amb unes tisores, però no arran de terra, perque la part baixa de la fulla té més nervi i ens resultaria un pel dura. Tallem sempre a partir d'on comença a eixamplar-se la fulla, seleccionant només la part verda. Haurem de consumir-la aviat, perquè és molt sensible i es panseix ràpidament.

Com ens la menjarem? senzillament en l'amanida. Té un gust un pel amarg, però és per això que aconsello barrejar-la amb altres fulles (enciam, àpi, ...) i fer una bona vinagreta. Així és més fàcil de consumir.

També recomano menjar-la com a verdura bullida, igual que uns espinacs. Però en aquest cas, amb una mica de julivert, menta o fonoll, per matar l'amargor. De tota manera, cal dir que la Dent de lleó és amarga com més velles són les fulles, i sobretot a l'hivern. Ara són tendríssimes i gairebé l'amargor no es nota.

Propietats de la Dent de Lleó o Pixallits:

Planta molt rica en vitamines, però destaca per damunt de les altres plantes pel seu altíssim  contingut en vitamina A (14000 Ul/100gr), vitamina C (50mg/100gf), vitamines del grup B i quantitat de minerals, entre els que destaca el calci i el potassi:

	mg/100gr.
Calci	470
Fòsfor	74
Ferro	3,3
Sodi	76
Potassi	590
Magnesi	36

Recepta amb dent de lleó o pixallits:

PASTÍS DE DENT DE LLEÓ I CEREAL

• una plàtera plena de Dent de lleó (es redueix molt un cop bullida)
• una plàtera plena de fules de Dent de Lleó (es redueix molt al bullir)
• una tassa gran d'arròs integrel bullit
• dos porros
• un carbassó
• un ou
• 100 ml de crema de soja
• 50 grams de formatge preferiblement sec
• unes grapat de fulles tendres d'orenga
• Fem bullir les fulles de la  Dent de Lleó amb sal uns 10 minuts, les escorrem i les tallem ben menudes. Tallem els porros i el sofregim a la paella, li afeigim el carbassó tallat a daus i l'orenga ben picolada. Ho deixem coure una mica més i quan ja està tot cuit, hi tirem l'arròs bullit i remenem...
• En una plàtera per anar al forn, ben untada, hi posem les verdures: la dent de lleó, el porro amb el carbassó i l'arros i ho barregen be, juntament amb la crema de soja i un ou batut. afeigim sal i pebre i un polsim de formatge per compactar. Ho enfornem al bany maria 45 minuts, amb la resta de formatge pel damunt.

També en aquesta època de l'any podem aprofitar per collir les flors immadures i conserver-les en salmorra, com si fossin tàperes. Són molt bones¡¡¡

Més receptes: http://www.botanical-online.com/diente-leon-recetas.htm