Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

dilluns, 22 de gener del 2018

Sopes de Farigola

Les  Sopes de Farigola són encara avui dia, un dels plats senzills i casolans que formen part de l'alimentació de moltes llars, i crec que mai se n'ha parlat prou, per tractar-se justament d'un plat humil i senzill, vinculat a la cultura de l'aprofitament dels aliments, un tema que sempre està present, de manera més o menys manifesta, en l'actualitat de la nostra alimentació. Les Sopes de Farigola han fet créixer molta gent. Són realment profitoses i nutritives? Jo crec que si, potser per això aquella vella dita: "qui menja sopes, se les pensa totes"

Sopes de Farigola, Sopes de Timó


Fa uns dies vaig publicar en la meva pàgina del Facebook Plantes silvestres comestibles/farigola , una entrada relativa a la recepta de Sopes de Farigola i he de dir que he quedat gratament sorpresa de la quantitat de likes que ha tingut, però també,  per la quantitat de comentaris rebuts, els quals m'han impulsat a fer aquesta entrada de blog, relativa  a les Sopes de Farigola, perquè he pogut constatar que és un plat força habitual. Per fer Sopes de Farigola  hi ha diverses variants, encara que totes tinguin un denominador comú, però en aquest cas, tractant-se d'un plat nacional, d'un plat que forma part de la cultura gastronòmica catalana més elemental, crec que val la pena dedicar una entrada del blog a totes les persones que encara practiquen  aquesta deliciosa i sana tradició i contribueixen a divulgar-la.
.
Gràcies als comentaris del Facebook es pot constatar com la recepta de Sopa de Farigola és un plat habitual i la gent la prepara sovint, més del que jo imaginava. Per tant, crec que es pot afirmar amb rotunditat, que malgrat tot, la Sopa de Farigola és un plat actual i molt estès, en la nostra cuina casolana.

La seva composició i metodologia bàsica no pot ser més simple: pa, oli, aigua calenta i farigola per donar gust. Per aquest motiu, molta gent l'anomena i la coneix com Sopa Escaldada.

Anàlisi nutricional de la Sopa de Farigola

Des de l'òptica energètica i nutricional, la Sopa de Farigola és equilibrada i ens aporta:
  • Hidratació pel cos.
  • Energia i escalfor, perquè és un plat que es menja calent.
  • Glúcids, perquè aprofitem el pa, derivat d'un cereal (millor si és integral).
  • Greixos: sempre s'hi posa el raig d'oli (millor d'oliva verge).
  • Sabor i digestibilitat: el Tymol dóna sabor, és antisèptic i  un potent digestiu i antibiòtic. .
  • Proteïnes: si hi afegim un ou, creix el seu valor en proteïna i també en vitamines.
  • Més defenses: l'all és bactericida, i sobretot, té molta vitamina C i  vitamina B6. 
La  Recepta  seguida per aquesta foto: Pa torrat, ben prim. Un gra d'all untat pel damunt i un bon raig d'oli. La resta de l'all, escampat pel plat. Tot plegat es banya amb una infusió potent de farigola. Es deixa reposar una estona abans de començar per tal que el pa s'estovi i es desfaci.

Com es fan les Sopes de Farigola? la sopa de Timó? la Sopa escaldada?


Doncs mireu, he pensat que cadascú hi digui la seva. És  molt senzill de fer-la. Per això us transcriuré a continuació els comentaris públics de l'entrada del Facebook Plantes silvestres comestibles/farigola, en relació a aquest tema. Crec que apart de tenir un valor estrictament culinari també tenen un interès etnològic molt revelador.  Queda molt clar que és un dels plats senzills més populars.

Comentaris  extrets del FB de gener 2018:


Montserrat Prats La meva iaia posava llesquetes fines de pa sec o torrat amb oli i sal al plat i despres hi posava la infusió de farigola. Bonissima!
Maria Teresa Rojo El meu pare en menjava cada nit. Llesquetes de pa finissimes, una mica torradetes, un raig de oli d'oliva, i l'infusio d'aigua amb farigola per sobre. Li encantaba.
Tresa Prats Farre Jo en vaig menjar ahir, hi poso l´aigua colada de fer bullir la frigola . 3 alls i un raig de oli de oliva i els trossos de pà, desprès un ou i ho passo tot per al minipimer, quan ha bullit un bon rato
Trese Bosch Roca Ami m'agrada molt, i també i fico ou 👏👏

Rosa Maria Tous Minguell Una manera molt bona d' aprofitar el pa sec
Susana Fernandez Bonissima,reconfortant ,desinfectant , antibiotica...!!
Josepa Sole Queda boníssima si fregiu una mica el pa junt amb uns grans d'all, quant està ben fregidet, es posa als plats i es tira l'infusio de timó ben calenta per sobre!

Dolors Palau Sancho Jo simplement escaldo el pa amb un raixet d'oli del rax, verge sense refina, un polcet de sal i apa ha menja

Trese Bosch Roca T'ens k esclafa el ou al centre del plat, al moment k treus la hollá del foc... Mmmmmmmm👍
Manage


Abraham Simon Tant de bo fos veritat que la gent la cuina sovint , no crec pas que sigui així. Només aportar que la sopa de farigola forma part de les "sopes escaldades" juntament amb la sopa d'all, de menta, de pa, etc ... que també es feien amb el suc de bullir llegums o verdures. Gairebé sempre amb pa. De fet dir "sopa de pa" és una redundància doncs en origen "sopa" vol dir pa sucat en un líquid. Són ideals després d'un dia d'exessos de menjar o de beure, per l'estomac. No només són habituals al Principat sinó també a la Catalunya Nord i país Valencià i a la resta de la península on hi solen afegir altres herbes i pebre vermell. També crec que en diuen sopes de pastor. I en diuen també "sopa d'afaitar" crec que és a la Garrrotxa o més amunt a muntanya cap al Ripollès. Hi ha una llegenda recollida per Joan Amades que explica que el Rei Jaume, es va perdre pel bosc tot anant de cacera, van anant passant les hores i va trobar una caseta, , allà vivia una dona pobra i gran, el rei li va demanar menjar, ella li va fer una sopa d'all amb pa en un tupí, doncs no tenia res més. Va preparar-li la millor sopa d'all que mai el rei havia menjat. Mai més en va menjar una d'igual feta pels seus cuiners. 

Cati Salamià A casa l’escaldem amb el suc o brou q ha quedat de bullir verdura o mongeta seca. A la base del plat hi posem pa torrat fregat amb all oli i sal i menta o farigola. És contundent! Però a l’hivern è mel!


I amb la farigola o Timó, d'altres éssers vivents, en fan altres coses, també molt bones:  fent mel....



dimarts, 2 de gener del 2018

Ginebró i càdec: Els fruits més petits del bosc

Ginebró, una ratlla blanca i fruit negre

Passejant  pel bosc trobem sovint Ginebrons i Càdecs, arbustos verds, atapeïts de minúsculs  gàlbuls,  denominació botànica  que reben els seus "fruits", tots ells comestibles,  petites joies gastronòmiques que val la pena de conèixer més a fons.
Però també trobem altres exemplars de la mateixa espècie, d'aparença estèril, només amb les fulles o segons la temporada, cosits de flor (d'aspecte de petita pinya) que quan la toquem deixa anar una fina pluja groga.

L'explicació és que el Ginebró i el Càdec són plantes dioiques, que vol dir que hi ha peus mascle i peus femella. Aquests últims els coneixerem fàcilment perquè són els que tenen els fruits, mentre que a prop d'ells sempre trobarem algun exemplar sense res, o en flor, que és el que fecundarà la planta femella, gràcies a la polinització que es produeix per l'acció del vent o els insectes. 

Els fruits d'ambdues espècies es poden collir tot l'any, però són més abundants a la tardor. I damunt d'un mateix exemplar, trobarem fruits en diversos estadis de maduració, de manera que sempre en podrem collir de madurs mentre els altres seguiran madurant.

Càdec, dues ratlles blanques,  fruit marró
Càdec en flor, a punt de polinització




















Com distingir-los

El Ginebró (Juniperus communis) i el Càdec (Juniperus oxicedrus) són dues plantes de la família de les Cuprisàcies, que comparteixen habitats i tenen un aspecte molt similar a simple vista, però si ens apropem veurem quines són les seves diferències més notòries:



Ginebró Càdec
fulles: una ratlla blanca dues ratlles blanques
fruits: color negre color marronós
aspecte: d'arbre o avet d'arbust arrodonit

Un Ginebró, on s'aprecia el tronc central erecte i alguns
gàlbuls encara immadurs


Tot i ser dos arbustos molt similars, el Ginebró és més "presumit", té tendència a pujar dret, recte, amb vocació d'avet, i les seves branques solen estendre's  planeres, intentant fent angle recte respecte el seu tronc central.

En canvi, el Càdec és  més anàrquic, més ramificat i té més tendència a ocupar espai que no pas a créixer en alçada. Les seves branques, sovint mostren un aspecte com decaigut.


Ambdues plantes són molt habituals en els nostres boscos mediterranis i des del punt de vista gastronòmic, els seus fruits (gàlbuls)  són aprofitables.  Tant els fruits del Ginebró com els del Càdec tenen molt poca polpa, i aquesta és encara menor en anys o àrees  de sequera.  L'ideal és poder-les recollir després d'una temporada generosa en pluges, en especial a la tardor, que també ferà que aquests fruits siguin més grossos i carnosos, ja que sinó, només trobem el pinyol. 


Càdec ple de gàlbuls. En aquest estat ja es poden collir per acompanyar el guisat.
Fixeu-vos com les branques tenen un aspecte caigut.

Consum del Ginebró


Les baies del Ginebró es cullen quan són ben negres,  solen ser més petites que les del càdec i hem d'esperar que siguin negres per consumir-les. Les podem menjar crues quan anem a passejar pel bosc. Tenen un sabor molt dolç i resinós,  força agradable. Són riques en  propietats antioxidants.
Les podem utilitzar per donar sabor a  preparacions culinàries més sofisticades. Però molt de compte, que són ingredients molt potents, amb una mica n´hi ha prou. Aconsello ser prudent  la primera vegada i que cadascú trobi la seva mida, segons la fortor que es desitgi.

Canapé de pastanaga untat
amb formatge de ginebró.
  • Si les  triturem  amb el molinet de cafè, obtindrem una mena de "sorra" molt perfumada, i la podrem barrejar amb la massa d'un pastís, per tal de donar-li un sabor original.  Contribueix a endolcir i donar gust especial a les madalenes, pa de pessic, pastissos... 
  • També  podeu  barrejar una miqueta d'aquesta "sorra" amb formatge tou i untar el pa o uns canapés. 
  • Són bones per fer infusions, per les seves múltiples propietats medicinals que podreu consultar  aquí. De fet, a les botigues de dietètica les venen en bossetes. 
  • Es posen en els pikles de col amb sal i vinagre. Ajuden a conservar i donen gust


Consum del Càdec


Els gàlbuls del Càdec es cullen quan tenen un color marró fosc intens,  són més carnosos que els de Ginebró, tenen més polpa, però són menys dolços. Igualment, es poden consumir en cru,  però no tenen massa sabor ni interès gustatiu. Ara be, es poden utilitzar per barrejar i adobar plats de caça, per donar gust als rostits de conill, guisats de carn  o fins i tot, per completar els guisats de bolets i donar-hi un toc de bosc més accentuat.
Quan es submergeixen en els estofats, s'hidraten, la seva polpa esdevé més carnosa i es produeix un intercanvi de gustos amb el suc que millora el plat.

Curiositats


Amb els gàlbuls d'aquestes dues plantes, junts o per separat,  s'elaboren diferents begudes alcoòliques aromatitzades, que tenen com  a comú denominador l'aroma del ginebró o del càdec. Segons la zona o el país, s'hi afegeixen també altres plantes aromàtiques i el procés d'elaboració pot variar. 
El producte final rep  diferents denominacions segons el procediments emprats i la tradició de cada lloc, i se'l coneix per Ginebra o Gin. Aquí podeu trobar informació d'una antiga destileria que conserva encara  la tradició de elaboració de Gin

El Càdec és una planta que creix fàcilment en les zones litorals de la nostra costa, suporta be la calor i deuria ser molt abundant a la zona nord del país, fins el punt de que la denominació de la població de Cadaqués deriva del mot càdec. El nom deriva del grec Kedros (cedre). Juniperus oxicedrus, nonvol dir altra cosa que "Ginebre color de cedre oxidat", ni més ni menys que el color dels seus fruits. 

El Ginebró és una planta molt resinosa, i quan s'escalfa, aquesta sàvia esdevé un oli que antigament era molt apreciat pels pastors d'alta muntanya per curar les ferides del bestiar. Per això, una de les tradicions ja oblidades és la fabricació d'oli de ginebró. 
Si esteu interessats podeu informar-vos de la  Primera festa de l'oli de Ginebre  o be en aquest altre  blog per veure  com s'elabora l'oli de ginebró.

Preparació de la pedra  per cremar el ginebró 
L'oli que es desprén per la calor,
raja dins del recipient


Cursos de plantes silvestres

Arxiu del blog