Un menú silvestre complet

Què ha de portar un menú perquè sigui complet? Des d'un punt de vista nutricional, ens cal llegum i cereal, clorofil·la (fulla verda) i verdures d'arrel o subterrànies, preferentment de temporada. Fruita, llavors o fruits secs i algun fermentat. A més, hi ha d'haver aliment cru i aliment cuit.

La manera com coem els aliments també és important perquè ens aportin l'energia que necessitem. Aquí presentem una amanida crua, però també una sopa (bullit), unes croquetes (fregit) i un pastís de verdura (forn).

Des d'una perspectiva social i sostenible, molt millor que siguin productes ecològics,  de temporada, de collita pròpia o local i de productors  km0. En tenim molts a casa nostra i ben a prop i que ofereixen molta qualitat.

El següent menú silvestre està pensat en racions per a 4 persones i conté una mostra dels elements citats:

1.- Un entrant per picar:

Croquetes de cereal i malves

• una tassa d'arròs
• unes 50 fulles de malva
• un ou i farina galeta per arrebossar
• un pessic de comí
• tiges de fonoll, aleixandri o àpit d'aigua
• sal i pebre

L'arros i la malva s'empasten molt be i formen una base moldejable, però no tenen un gust potent, per això  introduim en aquest plat plantes de sabor potent i saboroses.

Coem l'arròs durant 10 minuts, posarem a bullir una part d'arròs i 5 d'aigua i quan estigui cuit el deixem refredar unes dues hores.

Escaldem les malves durant 3 minuts, les escorrem i les trinxem damunt del tallador. Ho barregem amb l'arròs i les tiges de les herbes esmicolades, Hi posem  el comí, la cúrcuma, sal i pebre.

Tot ben barrejat, ha de tenir una textura enganxosa i ferma, que ens permeti moldejar les croquetes. Ho estenem formant un corró i tallem les croquetes a la mida desitjada. Les banyem en ou, les passem pel pa ratllat i les fregim.

2.-  Un primer plat calent i contundent

Sopa de llegum i fonoll 

• dues patates mitjanes
• 4 grans d'all
• 250 gr de mongeta seca (preferentment del ganxet)
• un bon manat de fulles tendres de fonoll silvestre
• pebre vermell, sal i oli

El dia abans posarem les mongetes en remull per coure-les l'endemà, amb una fulla de llorer.

Posem un litre i mig d'aigua a l'olla i hi tirem les patates pelades i trossejades. Quan estiguin cuites, les passarem per la batedora, per aconseguir que el caldo quedi blanc i espès. Laminem els alls i els sofregim.

En l'olla on hem trinxat la patata, afegim les mongetes cuites, els alls sofregits, el fonoll tallat ben menut, sal i el pebre vermell. Ho deiem coure uns 10 minuts i ho servim.  (Aquest plat admet uns bocins de pernil o cansalada en el sofregit  dels alls, que donaran un gust més potent a la sopa).

3.- Un plat fresc, amb fibra i fruita

Amanida silvestre amb salsa ravenissa 

• herbes silvestres diverses
• un grapat de flors de ravenisses
• una taronja
• sal, oli i una mica de tamari

Netegem be totes les herbes i les disposem en el plat.

Fem la salsa en la batidora: posem un grapat de flors de ravenissa, la taronja, oli, sal i ho passem per la batedora. Al final tastem el punt de dolç i picant, i afegim un rajolí de salsa de sola o tamari, que reforçarà els gustos.

4.- Verdura al forn amb formatge del país

Pastís de porro i herbes silvestres

• 4 porros
• una ceba
• un ou
• un bon grapat de mostassa silvestre o planta similar
• tiges tendres de fonoll
• formatge sec d'ovella o cabra

Primer tallem els porros ben menuts i els ofeguem en una paella. Fem el mateix amb la ceba. Escaldem les herbes silvestres 3 minuts, les escorrem i les trinxem. 

En un bol gran barregem porro, ceba i herbes trinxades, i també el fonoll, trinxat ben menut. 

Ratllem el formatge i en tirem un grapat a la barreja, juntament amb l'ou. Salem i especiem amb herbes seques. Ho posem en una safata per anar al forn i el deixem coure 30 minuts a 180º.

5.- El millor del bosc al plat

Mató de Montserat  banyat amb xarop d'avet i productes del bosc  

• Un mató de Montserrat de 250 gr.
• un brioix casolà
• xarop d'avet*
• fulles tendríssimes d'avet (gemmes)
• pinyons torrats
• flors de romaní
• violetes

Tallem una porció de brioix quadrada, i una altra de mató, que siguin iguals. Banyem el brioix, li posem al damunt al mató i el mullem amb un rajolí més de xarop. Escampem pel damunt els pinyons torrats i les flors de romaní i un pessic de fulles tendres d'avet.

*El xarop d'avet (Abies alba) s'obté deixant les pinyes, collides a l'estiu, cobertes de sucre i dins d'un pot de vidre. El sucre s'empapa del sabor i la resina de la pinya i esdevé líquid. Abans de Nadal ja es pot colar i guardar.

Concurs de receptes

El  COL·LECTIU EIXARCOLANT  acaba de convocar un concurs de receptes amb  plantes silvestres comestibles per contribuir a la seva divulgació.

Es tracta d'un concurs de receptes amb plantes silvestres de temporada tardor/hivern. Està obert a tothom que hi vulgui participar, experts o no en la cuina amb plantes silvestres, i té per objectiu mostrar com les espècies silvestres comestibles tenen mil i una possibilitats a la cuina.

Com participar-hi?

Per a participar-hi només cal preparar una recepta que contingui una o més plantes silvestres i presentar-la omplint el formulari (també serà necessari una foto del plat final, una dels ingredients, i/o del procés. Aquestes s’adjuntaran al formulari).

Període de presentació: 

des del 4 de novembre del 2019 fins al diumenge 1 de març del 2020.

Per a més informació es pot consultar la web eixarcolant.cat o entrar directament al  formulari d'inscripció.

Amanides verdes d'hivern

No som hivern encara, però les baixes  temperatures ja ens hi porten. Algunes plantes valentes, no s'espanten i aguanten be les glaçades, busquen créixer en racons amagats, marges ben arrecerats, arraconats i parets ben protegides del vent. 

Si parem atenció quan sortim a passejar, podem trobar en aquests moments la Dent de Lleó (Taraxacum officinale) en un estat molt tendre. La Picagallina  (Stellaria media), que comença a créixer perquè el que li agrada de debò, és precisament el fred intens i la tindrem aquí per collir-la i menjar-l durant tot l'hivern.

I finalment, encara és possible collir alguns Colitxos  (Silene vulgaris) que la tardor ens ha regalat. Tres plantes molt nutritives, de fulla verda,  per construir una amanida barrejada amb alvocat, decorada amb codonyat casolà,  sembrada de sesam i chia, i perfumada amb una pluja d'herbes seques en pols (farigola, romaní, sajolida...).

L'hivern ens brinda moltes oportunitats silvestres per alimentar-nos de manera sana.

Colitxos

Stellaria media

Dent de Lleó

Créixens, la verdura aquàtica

Els Créixens silvestres, o Créixems  (Nasturtium officinale  W.T. Aiton o també Rorippa nasturtium-aquaticum L.) són una de les  anomenades "verdures oblidades", molt consumides en el passat, però totalment deixades de banda en l'actualitat. Part d'aquest oblit ve donat, segurament,  perquè és una planta molt delicada i és difícil que arribi al mercat en condicions òptimes: Quan es cullen s'han de posar en un tupper amb una mica d'aigua i consumir-les en les properes 24 hores. Nomes així aconseguirem que es mantinguin tendres i cruixents.

En el passat sembla que es consumien  sovint, ja que en Font i Quer, explica que als mercats de Barcelona hi havia les anomenades creixemaires, les dones que venien petits rams de créixens, però ja esmenta que sovint era difícil trobar-los en bon estat, per les característiques abans esmentades. 

Créixens adults amb la seva flor. Interessant observar la forma i disposició de les fulles

On podem trobar créixens? 

Els créixens els trobem al llarg de tot l'any i en llocs on hi circuli constantment aigua molt neta: naixement de les fonts, recs d'aigua neta,  petits rierols, ... la  presència dels créixens indica que l'aigua és pura i sense contaminació, sinó la planta no pot créixer i desenvolupar-se. Per tant, la buscarem sempre en llocs amb aigua corrent i sovint la trobarem  ben be dins de l'aigua, com  una planta aquàtica més i generalment mai creix  sola, sinó que  viu formant colònies, a vegades molt extenses.

Com identificar els créixens?

Créixem jove que evoluciona en forma d'estrella.

Els créixens pertanyen a la família de les Brassicàcies (la mateixa família que la col) i presenten diverses formes al llarg de tot el seu procés de creixement, cosa que a vegades dificulta la seva identificació.

Inicialment la planta presenta una forma arrodonida, amb els petits brots que creixen plans  damunt la superfície de l'aigua, al voltant de l'ull central  de la planta, en forma d'estrella, i les seves fulles acaben en un extrem arrodonit.
A mida que la planta creix, s'allarguem els pecíols, les fulles prenen una forma en punta suau, i la planta es va ramificant, sense deixar d'arrossegar-se i els brots treuen  noves arrels per captar més aigua.

A partir d'aquí, la planta es va dreçant per treure la flor: és molt petita, i blanca, amb 4 pètals minúsculs i en aquest estat és quan ja la trobem formant  colònies tupides. Les fulles han canviat de forma i ara són més allargassades i acaben en punta. 

Però pel voltant de les adultes, segueixen sortint plantes petitones, és un no parar. És en aquest estat de creixement quan és millor collir-les, perque el sabor és més suau. Tot i que al ser sempre tan tendres, en qualsevol moment són comestibles.  En la  planta  adulta, el sabor és més potent, més intens, qüestió de gustos...

Possibles confusions amb els créixens

Gairebé sempre,  els créixens comparteixen hàbitat amb una planta molt similar de la família de les Apiàcies, l'Api bord (Apium nodiflorum). Quan les plantes són adultes és molt fàcil distingir-les, per les respectives inflorescències, però en la primera fase de creixement, quan encara tot són fulles, sovint es fa difícil. De tota manera això no seria un problema a l'hora de consumir-les, perquè l'Api bord també és comestible i si el tasteu, veureu que el seu sabor ens recorda l'api comú.
Per dir-ho  col·loquialment: els créixens i l'api bord són grans amics, que comparteixen indrets i poden compartir les nostres amanides, però cadascú amb el seu sabor independent.

Plantes joves d'Api bord. Observeu la semblança amb els créixems. Cal observar que, mentre que el créixem creix de manera més planera, l'apì s'enlaira de forma recta.

A  l'esquerra, un brot recte d'Api bord,  A la dreta un altra brot de Créixems amb ramificació, observeu la seva forma sinuosa.

Consum dels créixens

Els Créixens són ideals  per consumir en cru. El 90% és aigua (cosa que explica el perquè és tan delicada). El seu sabor una mica picant,  ens recorda la mostassa. També en alguns supermercats se'n troba una varietat cultivada i envasada. També en podem fer una salsa crua, amb oli, llimona i sal. I fins i tot se'n poden fer sopes de verdura. Però sempre haurem de tenir present que el seu sabor és potent i penetrant, per això, amb poques fulles ja és suficient, ja que en cru i en grans quantitats fins i tot podria ser irritant per les vies urinàries.

Com aliment, el seu consum està molt estès en els països de l'orient mitjà, i existeixen, a l'abast de tothom, nombrosos estudis que fan referència a les seves qualitats antioxidants, anti-inflamatòries,  anti càncer i hepatoprotectores.
Els Créixems són una planta plena de nutrients i contenen diversitat de vitamines en proporcions altes. Però sobretot cal deestacar el contigut en minerals:
Ferro: 5,1mg. Sodi: 51 mg. Potassi: 282 mg. Magnesi: 25 mg. Calci: 190 mg. 

*Precaucions:
Les plantes aquàtiques poden estar contaminades per un paràsit anomenat Fasciola hepàtica, propi dels animals remugants, que necessita aigua per desenvolupar el seu cicle larvari, que és llarg i complexe, i necessita de l'existència d'un determinat cargol aquàtic per fer la seva metamorfosi, abans de convertir-se en un bacteri perillós, que quan sortirà del cargol  s'adossarà a les fulles de les plantes aquàtiques. com ara l'Api bord o els Créixens. ,
L'existència  de ramaderia aprop dels llocs de collita, és motiu per prendre precaució.  Cal desistir de collir-ne en llocs freqüentats per ramats de vaques, ovins o pastures,
És aconsellable que abans de consumir les plantes fresques que collirem, en  llocs no contaminats, les posem en remull amb vinagre i llimona. 

Créixem en flor

Curiositats dels créixens

L'origen del seu nom ve de dues paraules llatines:  nasus (nas) + tortus (tort) = Nasturtium, ja que segons alguns autors, aquell que la tastava, havia d'arrugar el nas, perquè els créixens  tenen  un punt de picant. Però  és aquest punt de sabor com de mostassa el que li dóna la gràcia en les amanides.
També és per aquest motiu que en català se l'anomena també Morritort.

Amanides silvestres d'hivern

Hi ha la falsa creença que les plantes silvestres són més pròpies de la primavera. Fals. Si be és cert que a partir de març-abril tot creix de manera esponerosa i abundant, i que podem fer unes collites excel·lents, a l'hivern també podem trobar petits tresors enmig de les parets humides, vorals d'aigües i fonts, marges ombrívols d'alguns camps i feixes... Amb paciència podem fer petites collites extraordinàries:

Podem trobar xicoia, fonoll (que tot just vol puntejar), cosconilles  (tenyides de morat pel fred), pimpinella, cardamina, picagallina, dent de lleó, créixems, llicsons (que pugen acovardits), barretets de bisbe, llantén, vinagrella, ... tot plegat,  suficient per confeccionar una excel·lent amanida silvestre d'hivern,

Ben combinada amb hortalisses del temps, tenim una amanida silvestre hivernal amb una varietat de fulla verda que mai trobaríem al mercat. Molt adient per depurar el cos després de les festes...

Bon amanida¡¡

fonoll

picagallina

enciamet de font

cosconilles

xicoia

Farigola, per la gola i per menjar

La Farigola  (Thymus vulgaris) és una planta aromàtica i medicinal ben coneguda. Segurament és de les plantes del nostre país  més arrelada a la nostra cultura tradicional i popular. Es la planta que mai faltava a les cases, per les seves múltiples utilitats. Com a condiment, encara ara és al pot de les espècies de gairebé totes les cuines.
Com a remei, la Farigola és aquella planta que "ho cura tot", gràcies a les propietats del Thymol com a bactericida  i fungicida. La Farigola és un bon desinfectant, també un bon expectorant, serveix pel constipat, pel mal de coll (recordeu la dita: per la gola, farigola), per la bona digestió, ...
I també com aliment, les famoses Sopes de Farigola formen part de la cuina tradicional més bàsica, però també més oblidada, perquè sovint anava lligada a un tipus d'alimentació lligada a la misèria o a la malaltia.
No oblidem que la Farigola és també una de les millors plantes mel·líferes, i la mel elaborada bàsicament amb aquesta planta és de les més delicioses.

La Farigola, o Timó, o timonet, ... com li volgueu dir, és en realitat una planta potentíssima en aromes, un autèntic concentrat de sabor (apart de la concentració de propietats medicinals). I com a tal no la podem deixar de banda a la cuina diària.
Un bon hàbit per gaudir permanentment de les seves múltiples propietats, és posar sempre un pessic de farigola seca en qualsevol guisat o amanida. 

La Farigola es pot menjar:

• Seca: Ara a la primavera és el moment idoni per collir-la, en plena floració. La deixeu estesa en un lloc sec i fosc i en 15 dies ja la podeu trinxar fregant-la amb les mans. La garbelleu amb un colador de cuina, per recollir les flors i fulletes seques  i la podeu guardar en un pot de vidre tot l'any. Ja teniu condiment per tots els plats que volgueu.

Suggerència!!!!  Proveu una llesca de pa amb tomàtec amb un bon raig oli d'oliva i una espolsada de farigola seca per damunt: una delícia. 

• Farigola tendra i crua: Amb unes tisores aneu tallant les inflorescències tendres ara que estan al seu punt. Un cop a casa, les renteu suaument sota l'aixeta, per treure possibles insectes que adoren aquest aroma. Feu una amanida de pasta i hi tireu les flors de farigola per damunt, ben tallades.

• Farigola Fregida: Colliu amb unes tisores les petites branquetes de Farigola, renteu-les sota l'aixeta i tot seguit, enfarineu-les en un plat. Les fregiu  en oli ben calent i mengeu-les tot seguit. Als nens els agrada molt!! 

Enfarinem els brots i els fregim

tot seguit, els escorrem

• Farigola en Sopa: La Sopa de Farigola és casi un plat nacional.  Jo l'havia vist a fer sovint a la meva mare quan volia menjar alguna cosa ràpida i no tenia temps per cuinar: En realitat, ella sempre es feia Sopa de Timó, que és com l'anomenem en la meva zona.  Mentre posava l'aigua a bullir,  tallava unes llesques de pa molt i molt primes, que quasi es trencàven. Les posava totes al fons del plat, amb  la branca de farigola pel damunt, un gra d'all i s'hi abocava l'aigua bullent, per escaldar-ho tot. I així tal qual s'ho menjava. En ocasions, s'hi afegia també un ou pel damunt i ho remenava tot plegat, quedant així una sopa més cremosa. 

• Aquesta és la meva recepta de Sopa de Timó o Sopa de Farigola, sense l'ou, basada en potenciar molt el sabor de la planta seca.

                               
SOPA DE FARIGOLA
Ingredients:
(Per 4 persones)

• 8 grans d'all
• 4 llesques de pa sec (que sigui un bon pa)
• una patata mijana
• farigola seca

Trinxem els alls ben menuts i els posem a daurar en un cassola fonda, amb una cullerada sopera de farigola seca (si es tendra requereix el doble).

Pelem la patata i la laminem molt fina.

Quan els alls estan daurats, afegim la patata i mig litre d'aigua, hi tirem les 4 llesques, sal i un pessic de pebre i ho deixem arrencar el bull. 

Quan el pa i la patata estiguin força desfets, ho acabem de remenar intensament amb el batedor manual, afegim una segona cullerada de farigola,  i ja ho podem emplatar.

Important NO fer servir la batedora, ja que ens quedaria com una crema. Cal que quedin els petits trossos  de patata i all i fulles.  

La Borratja, l'estrella blava

Una de les plantes més boniques, útils i nutritives que creix ara a la primavera és la Borratja, borraina o borratja. Es una planta efímera, de creixement ràpid, floració i extinció. Ara la podem veure molt ufanosa i a l'estiu no no en quedarà ni rastre. Toca aprofitar-la doncs.

La podem trobar sobretot a les vores de camins i carreteres, sol créixer  en colònies i les seves flors blaves són molt vistoses. ës fàcil de reconèixer perquè les seves fulles  amples, surten d'una roseta basal i són molt rasposes, si be no arriben a punxar.

La Borratja (Borago officinalis) pertany a la família de les Boraginàcies i és una de les verdures silvestres més consumides des de temps immemorials. Ens podem menjar les fulles, els peciols tendres i les flors, que les posarem per decorar les amanides. Però de fet, la part que més  aprofitarem són les fulles guisades com a verdura. Per això és interessant saber-les reconèixer en el punt en que la planta comença a créixer, durant el mes de febrer, quan encara té les fulles aplanades arran de terra i no s'han començat a elevar.

La Borratja és una planta anual i de creixement  molt ràpid. La reconeixem molt bé quan està florida, perquè aleshores, és inconfusible,  però quan ja ha tret les flors, les fulles comencen a estar malmeses o una mica velles. L'ideal és conèixer-la quan encara no ha  començat a florir, que és quan les fulles són més maques i tendres. 

Borratges adultes en plena floració.

Propietats de la Borratja:

En la  Borratja hi trobem tota la gamma de nutrients, en aquest sentit és una verdura molt completa, ara be, les seves proporcions són modestes dins de la gamma de plantes silvestres (hi ha plantes amb proporcions de nutrients molt més altes), però tot i així, es pot afirmar que les  dosis de nutrients que conté la Borratja, són lleugerament superiors a les dels espinacs, i concretament, les Borratges tenen més ferro (3,30 mg.) que aquests últims. A destacar que és de les poques fulles silvestres que conté Magnesi (52 mg.). 

Com aprofitar la  Borratja?

• fulles tendres de Borratja per fer bunyols, que són delciosos. Senzillament rentant les fulles, arrebossar-les amb farina i ou i ja està. Delicioses com aperitiu.
• Cuinant les fulles com si fossin espinacs..
• En forma de sopa o crema vegetal, barrejades amb altres verdures o en una sopa de carbassó.
• I les seves flors ens proporcionen el to blau i viu a les amanides.

:

Una collita de borratja

Pannacota amb decoració de flors de borratja

Podeu trobar receptes aquí:  http://www.botanical-online.com/recetasdeborraja.htm

Mostassa blanca, mostassa silvestre

Dins del gènere de les Mostasses podem trobar diferents plantes, totes elles molt similars, i a vegades quasi idèntiques. Totes pertanyen a la família de les Brassicàcies, la mateixa família de la col. La planta d'avui és la Mostassa Blanca (Sinapis alba L.), que la podem trobar formant colònies i abunda en terraplens, marges i terrenys que hagin estat llaurats i després abandonats. Es una planta adventícia, que s'instal·la ràpidament quan troba un terreny remogut. 

En un hivern suau com l'actual, ja la trobem florida i ben ufanosa, no ens deixa indiferent. La Mostassa Blanca silvestre presenta un aspecte molt ramificat, amb un fullatge dens i fulles lobulades. Si les freguem, la seva olor ens recorda la col, la ravenissa o els créixens...

Fullatge i flors de mostassa blanca

Planta de mostassa blanca silvestre, fulles

Com aprofitar la Mostassa Blanca silvestre?

En aquests moments d'hivern el seu aprofitament rau en les flors, d'un groc intens i molt viu, que fan que la plana ens cridi l'atenció. Si collim els capítols florits podem fer-ne una salsa groga de gust profund, per amanir la verdura o la pasta.

Amb les fulles més tendres del capdamunt, en farem una lactofermentació per menjar-les crues. I més endavant, quan la planta grani, podrem aprofitar les llavors per fer una picada i obtenir el sabor de la mostassa. 

Salsa de Mostassa blanca o Salsa Sinapia  

• un bon grapat de flors de mostassa blanca
• un gra d'all petit
• una cullerada de vinagre suau (de poma)
• una cullerada de suc concentrat de poma
• una cullerada de suc de gingebre ratllat
• oli d'oliva verge per cobrir tota la barreja

Tots aquests ingredients els posem a la batedora i ho barregem suaument perquè quedi lligat. Cal regular l'oli, perquè no quedi una barreja molt líquida. Hauria de quedar com una maionesa lleugera. I el resultat tampoc és de salsa picant.

La podem guardar a la nevera en un pot de vidre uns quants dies.

Al ser una salsa de color molt viu, dóna vida i alegria a les amanides. I no cal dir que també és  bona per sucar-hi pa tou¡¡ 

Recepta salsa de mostassa amb flors de mostassa, espècies i oli. És boníssima sucada en pa o com a vinagreta d'una amanida.

La Xicoira, l'"escarola silvestre"

La Xicoira és una herba molt abundant que creix enmig de prats, vores de camins i conreus abandonats. Ara la tenim al seu punt òptim per poder-la collir i consumir-la en amanides. La Naturalesa ens la proporciona just en el moment en que les seves funcions depuratives ens són més necessàries. 

La Xicoira és la Cichorium Intibus L. de la família de les Compostes. Planta comestible que creix amb moltes  fulles juntes, en forma de roseta desordenada i molt tupida, de color verd intens i dentades, amb un nervi central que sol ser blanquinós. Se la pot confondre amb la Dent de Lleó, perquè les fulles es poden assemblar en alguns moments del seu creixement.

De fet, les fulles de la Xicoira evolucionen de menys a més dentades a mida que es fan velles.

Les Xicoires adultes les tenen molt més dentades que quan són joves, però aleshores ja és fàcil distingir la planta perquè ens podem fixar en les  diverses ramificacions, amb nombroses flors blaves, inconfusibles. Les flors de la Xicoria són molt decoratives, però només s'obren quan tenen sol.  

Floreixen des de la primavera fins a la tardor i tot plegat, ens recorda una mica l'escarola domèstica, amb la qual està emparentada.

Quines parts de la Xicoira són comestibles?

Totes, Des de l'arrel, que es pot fer servir per torrar i fer un sucedani del café, fins a les flors, que ens decoren les amanides i les llavors, també.

Però la part més interessant i que ens cundirà més, són les fulles tendres, abans de que la planta tregui la flor. Inicialment les fulles més petitones i joves tenen el contorn uniforme i a mida que creixen, van apareixent "dents de serra".

Com consumir la Xicoira?

El millor és menjar-la crua en l'amanida, escollint sempre les fulles més tendres, perquè a mida que es fan velles, amarganteixen més.

Hi ha una manera per fer que les Xicoires siguin més tendres i cruixents: si localitzem Xicoires en un lloc controlat, els posem al damunt una teula, i en el termini de 7-10 dies, les fulles s'hauran entendrit i seran quasi blanques i molt cruixents, molt semblant a l'escarola.
Propietats de la Xicoira: Com totes les plantes amargues, està molt indicada per activar les funcions de l'aparell digestiu i és considerada depurativa del fetge.
Recepta amb Xicoira:
vegeu la pestanya del meu Receptari Silvestre

La Jonça, "caramels de bosc"

Quan era petita i  la meva mare  em portava pel bosc, sempre  em feia collir les floretes de la Jonça i tastar el seu gotim secret, que em recordava el sabor de la mel. Era realment com menjar un caramelet, un  "caramel de bosc", com jo anomeno sempre a les flors de la Jonça.  Encara ara, quan em passejo per boscos i els seus llindars i terrenys de secà abandonats, tinc el costum d'anat collint aquestes floretes  blaves, a vegades liloses,  i mossegar-les.
A la base de la flor  s'emmagatzema un punt de dolçor, en el fons del seu ovari. 


La Jonça  (Aphillantes monspeliensis) és una planta de la família de les Asparagàcies i és l'única espècie del gènere Aphillantes, que significa "planta sense fulles", ja que a cop d'ull només percebem la tija i la flor. 
Es una planta herbàcia amb tiges que surten arran de terra i ens recorden els joncs. Sol créixer formant colònies, però també la trobem escampada en motes separades. Floreix intensament ara a partir de l'abril i poc o molt va donant flors durant tot l'estiu. La trobarem sobretot en llocs secs i calcaris.  

La Jonça és una flor per collir i menjar, és a dir, per picotejar... Molt delicada perquè es fa malbé de seguida, però si aconseguiu collir-la i conservar-la amb molta cura, dins d'un tupper, queda preciosa per decorar un pastís de xocolata. 

Violes o violetes, perfum i sabor

Les  violes o violetes apareixen a finals de febrer i duraran fins a finals d'abril. Són prou conegudes pel seu delicat aroma, però cal primerament aclarir que hi ha diverses varietats de violes. El gènere de les violes comprèn també diverses plantes herbàcies, moltes d'elles de jardí, com ara els pensaments.

La viola o violeta que ens interessa és la violeta boscana (com la defineix en Fabra per diferenciar-la de les de jardí), és a dir, la Viola odorata, la que creix en estat salvatge i que té un agradable perfum (no totes les violes són perfumades...¡).

La Violeta és doncs una planta que la podem trobar en els marges humits,  a les vores de rieres i rierols o inclús al mig del bosc frondós. Li agradem els llocs ombrívols. La podem distingir fàcilment per les seves tonalitats, que van des del blau-cel fins el lila morat, i pel seu delicat perfum.Aquestes són les violetes que aprofitarem per collir ara que és l'època i els alegraran els nostres àpats.

Receptes que podem fer de violetes:

- posar-les a l'amanida, crues.

- glaçejar-les.

- fer-ne licors, xarops, i begudes aromatitzades.

També les fulles del violers són comestibles i les tenim a disposició durant tot l'any. Són altament mucilaginoses, amb una gran dosi de vitamina C i vitamina A. Són ideals per posar en qualsevol crema de verdures (carbassó, carbassa, ...) perquè els dóna un toc de cremositat molt agradable.

Altres propietats de les violetes:

Tota la planta està indicada per a la tos i els refredats i és sudorífica. Ara és doncs el moment d'assecar-ne les flors, en un lloc fosc i sec per gaudir-ne tot l'any. Aquesta infusió de flors de violeta és una autèntica delícia,

Podeu trobar molta més informació, completíssima,  sobre la violeta a:
http://www.botanical-online.com/medicinalsvioleta.htm

Recepta: Xarop de violetes

Per un  pot de 1 litre de líquid:

- 1/3 de vi blanc (millor sec)

- 2/3 d'aigua fresca

- violetes per omplir (sense cues)

- una cullerada de sucre no refinat

- un pessic de sal.

Es posa tot dins del pot, es tapa be i es deixa a la nevera, remenant a diari, durant una setmana,

Veurem aleshores que les violes han perdut el seu tint i l'han passat al líquid. és el moment de colar-ho tot, ben escorregut.

Ho posem en una olla, juntament amb la meitat de sucre  respecte del seu pes. Es deixa bullir just fins que el sucre estigui fos, i es deixa refredar. I ja ho podem embotellar. El sucre i el vi fan que es conservi bé.

Aconsello sempre el sucre biològic no refinat per un tema de salut, però si es fa amb sucre blanc, el color queda més lilós i més autèntic, però menys saludable.

La Minúscula Cardàmina

Parlem avui de la Cardàmina (Cardamina hirsuta), una planta de la família de les Brassicàcies (la mateixa família  de la col), que creix en forma de roseta, generalment molt arran de terra, formant una bonica forma circular, en ocasions quasi perfecta, amb les seves fulles esteses cap enfora i amb un eix central molt pronunciat. Floreix a partir d'ara, i les seves flors blanques són minúscules.

La Cardamina suporta molt be el fred hivernal

la planta és petitona, no més grossa que la mà

On trobar la Cardàmina - Hàbitat

 És una planta tan petitona com deliciosa, que en la seva fase adulta ens cap a la palma de la ma. És molt abundant en marges, escletxes de parets, al mig de les feixes llaurades, però al ser tan petita, no li parem atenció i costa de veure perquè està barrejada enmig de plantes més vistoses i voluminoses. Li agraden, això si, els llocs una mica ombrívols i millor si tenen un punt d'humitat. Però també és una planta que la trobem a vegades enmig del jardí i en alguna torreta. Doncs no l'arrenqueu, poseu-la a l'amanida¡¡.

Quin gust té la planta?

Trobareu que té un lleuger gust com de mostassa i un suau punt de picant, però precisament per això, li dóna un molt bon gust a les amanides d'herbes. 

Ens recorda molt als créixens, que són també de la mateixa família. Des de l'òptica nutricional,  ens  aportarà molta vitamina C, clorofil·la i betacarotens, tots ells antioxidants. Ens la podem menjar tota, tan les fulles com les flors.

Ara ja la podem trobar arreu, i en podrem gaudir ben be fins a finals de primavera. La seva forma sempre arrodonida fa que ens sigui fàcil de localitzar-la, si ens hi fixem be. Aprofiteu-la¡
(Nota: la mida, tal com la veieu a la foto, és la seva mida real¡¡)

El plantatge, petit però valent

Al Plantatge  de fulla estreta no li espanta l'hivern. El sobreviu gràcies a la seva gran vitalitat i fortalesa. Es d'aquelles plantes que sempre sobreviu, hivern i estiu, amb sequera o sense... Amb poca terra o amb molta... Creixerà més o menys, però és una planta de les que sempre en trobem una mostra.

Ara, amb el fred, la neu i les gelades, el podem trobar en petites mates, més aviat esquifides, però que creixen amb gran fortalesa i amb unes rosetes basals amb fulles molt tendres, apropiades per barrejar amb una amanida. A la primavera les trobarem formant grans rosetes atapeïdes de fullam i ufanoses.

Tots els plantatges són comestibles si són ben tendres.Hi ha tres tipus de Plantatges: Plantago major, plantago media i plantago lanceolata, que és el que té les fulles més estretes i és el que més abunda ara, al mig de l'hivern. En aquests moments, les seves fulles són menudes, arronsades, com si estesin espantades pel fred, però molt tendres.  Més endavant, les fulles s'estiraran i creixeran  fins a un pam d'alçada, en forma de llança,  i del mig de la roseta, en sortiran les flors. 

El  Plantago lanceolata (que veieu en les fotografies adjuntes), és una planta herbàcia perenne i la més  resistent de totes les del seu gènere,  ja que tant el trobem en llocs humits, com en camps secs o al mig d'un camí, on malgrat que el trepitgin, segueix resistint i creixent.

La manera de reconèixer el plantatge és a través dels 5 nervis que recorren les seves fulles, de dalt a baix, formant una mena de fils.

Comestibilitat dels plantatges:

Dels Plantatges n'aprofitarem les fulles en el seu estat més tendre, ja que sinó ens faran fils. Es poden consumir bullits com a verdura, però també crus en amanides,  o trinxats i barrejats amb altres verdures. No és una planta gustosa ni aromàtica, sinó bastant neutra, però té un gran interès pel seu contingut en vitamina C: per 100 gr de fulles fresques, s'obtenen 70 gr. de vitamina C. Conté també mucílag i àcid silícic. Per tant, des del punt de vista medicinal, és una planta apropiada pels refredats.    

Altres usos dels plantatges:

El suc dels plantatges tenen propietats astringents, hemostàtiques i vulneràries,  això els fa indicats per guarir o calmar petites ferides externes. En cas de picada d'una abella o d'ortigues o similar, agafeu unes fulles de plantatge, matxuqueu-les perquè treguin suc i us fregueu la part irritada: l'efecte calmant és immediat i eficient.

Recepta: Boletes de formatge i plantatge

Un plat petit ple de fulles tendres de plantatge, unes branquetes de fonoll, una rodanxa de formatge de cabra tipus "rulo", llimona, nous i oli d'oliva. (us hi sortiran unes 6-8 boletes)

Amb una forquilla aixafeu el formatge. Talleu les herbes (el plantatge i el fonoll) ben menudes i barregeu-les amb el formatge, unes gotes de llimona i un raig d'oli. Aixafeu aquesta barreja fins que quedi ben barrejada. Feu unes boletes amb la ma (si  la barreja és  massa pastosa, poseu-la  a la nevera i quan estigui freda, podreu fer les boles sense problema).

Torreu les nous en una paella, piqueu-les nous ben fines, i  "enfarineu"  les boles per aquest trinxat de nous, que quedin ben cobertes.

El resultat és una bola de formatge,  tova, amb regust d'herbes i cruixent de nou torrada.