Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

divendres, 18 d’octubre del 2013

Grataculs, un glop de vitamina C

Grataculs madurs
Els grataculs són el fruit de la gavarrera o roser silvestre (Rosa canina). En castellà es diuen escaramujos. Segurament molts coneixereu aquest arbust perquè fa unes flors blanques o rosades molt boniques i a finals d'estiu els seus fruits vermellosos són els més vistosos del bosc:

Quan els fruits són madurs, es recullen i es poden utilitzar per preparar molts plats. S'ha d'anar en compte perquè a l'interior contenen moltes llavors i tenen uns pèls urticants, pels quals es coneix com a "grataculs".


Propietats dels grataculs

D'entrada el nom d'aquest  fruit de la gavarrera, sobta una mica. Però cada cosa té un nom en funció dels seus atributs, que en aquest cas considero exagerats.

La planta anomenada Gavarrera (Rosa canina), la trobem estesa arreu del territori, pertany a la família de les Rosàcies, i se l'anomena també roser bord. De fet, s'hi assembla molt.  A la primavera ens delecta amb les seves flors també comestibles, amb pètals rosats o blancs, ideals per decorar amanides. A l'estiu comença a treure el fruit i ara a la tardor,  ja és del tot vermell i comença a ser tou, és el moment de collir-lo. S'aconsella fer-ho a partir  de les primeres glaçades, perquè són molt més tous i pansits, però ens arrisquem de que algun es passi de tou i es vulgui podrir. Cal valorar-ho. Jo els cullo  ben madurs, però que no estiguin arrugats.

És el típic fruit de bosc per "picar" quan vas a buscar bolets, igual que les cireres de pastor o els aranyons. Si és ben madur, es pot menjar cru: collit i a la boca, només cal treure la setzena de pinyolets que té a dins i menjar-se l'embolcall. Té una textura seca, molt poc sucosa, de fet, és un fruit amb un baix contingut d'aigua i una polpa molt seca.


Els grataculs  són un autèntic regal de la natura. Fixem-nos que ens ve donat en uns moments en que ens hem de preparar  per passar un llarg hivern:  cal cuidar el  cos i enfortir-lo per tal que el fred hivernal no ens afecti, ens hem de carregar de defenses... i per tot això que necessitem, tenim els fruits de la gavarrera, a dojo, per tot arreu,  en marges, camps abandonats, sotabosc...
El més interessant d'aquests fruits és que nutricionalment són molt rics en vitamina C. Molt, molt rics.

Per fer-nos una idea, si una llimona conté 50mg de vitamina C per 100gr, el grataculs conté 500mcg de vitamina C per 100gr, una gran quantitat. És per tant una excellent font en aquesta vitamina i un gran fruit antioxidant.

Aprofitem-los, perquè cap més fruit ens proporciona tanta vitamina C concentrada com els grataculs, el fruit de tardor més adient  per reforçar les nostres defenses i fer front a l'hivern, una autèntica medecina desaprofitada. 



Propietats nutricionals del grataculs

Excel.lent per combatre l'avitaminosis, el cansament, l'encostipat. Es un poderós antioxidant, és diürètic, conté mucílag i pectina, que faciliten   el trànsit intestinal, i sobretot, una alta concentració de minerals. D'entre tots els elements cal destacar-ne:

 
vitaminesmg. per cada 100gr.minerals:mg. per cada 100gr.
A15000Calci
257
B10,0Fòsfor  
258
B20,1Ferro
0,5
PP0,6Potassi290
C2000Sodi
146

Com consumir grataculs

Els Grataculs ens serveixen per fer melmelades, sopes, cremes, xarop, ... i per barrejar amb les amanides o guisats.

Grataculs madurs collits
Xarop de gavarrera
A tall d'exemple: els podem posar una setmana en aigua i sal, això els estovarà i els hidrata. Passats aquests dies, els obrim, els espinyolem i la capa vermella de la polpa, ben esmicolada, la tirem damunt de les amanides. Com que no l'hem cuit, aquesta polpa tan prima, però densa de nutrients, ens proporcionarà tota la seva superdosi de vitamina C sencera.

Per fer una crema: Bullir-los sencers i ben madurs, uns 15 minuts, passar-hi la batedora, colar-lo amb el passapurés, per tal de separar la polpa i el suc dels pinyols que els pinyols. Equilibrar-ho amb crema de soja, sal i oli.

Per afegir a amanides s'han de triar bé i és una mica laboriós
Us deixo dues receptes que vaig fer per Botanical online:


Per més informació:

- Llistat de plantes amb més vitamina C

dissabte, 14 de setembre del 2013

Móres, delícies d'estiu

Per mi les móres són per excel.lència, el millor fruit salvatge de l'estiu. El seu sabor és únic i les confitures de móra són les més delicades i exquisides que es poden obtenir en aquest temps.
Anar a collir móres es pot convertir en una activitat  familiar dels últims dies de vacances. Es requereix paciència i un bon equip de persones, ja que si no ens hi posem tots, donat que  són tan menudes, costa molt d'omplir el cistell. 
Mores


Les Móres (Rubus fruticosus) són el fruit dels esbarzers, aquesta planta de la família de les rosàcies que creix i envaeix les vores dels camins, torrents, terres de conreu abandonades, parets, ...  N'hi ha diverses varietats, totes elles molt similars i els fruits són tots comestibles en cada una d'elles. Els esbarzers, juntament amb altres plantes, formen això que es denomina bardissa: conjunt de plantes  que creixen en un mateix indret, que es complementen i que formen un hàbitat tupit i dens que cobreix el terra i dificulta o impedeix el pas. D'entre tota la bardissa, els esbarzers són els reis, i si be són plantes molestes perquè tenen espines, les hem de veure com les proveïdores d'un dels millors fruits morats de l'estiu. A partir de juliol ja comencen a madurar algunes de les móres i al llarg de tot l'agost i setembre se'n poden anar collint.

Propietats de les Móres:  

Contenen vitamina A, vitamines del grup B, potassi, magnesi, calci, ferro, coure i manganès. Però sobretot  fruits molt rics en Vitamina C (35 mg per cada 100 gr. de polpa). (Fixem-nos que la natura ens els dóna a final d'estiu, per tal de proveir-nos de vitamina C de cara a no refredar-nos a l'hivern). Són fruits que pertanyen  al grup de colors morats, que es caracteritzen tots  per tenir propietats comunes:  http://www.botanical-online.com/colores_alimentos.htm

Mores
Com cuinar les Móres:
Es poden  menjar crues o posar-les com a decoració de pastissos i postres.
Se'n pot fer confitura, xarop, coulis, gelats, ... Però el punt de partida és sempre el mateix. I el secret és treure els pinyolets als grans de móra per obtenir una confitura ben fina.

Recepta de Confitura de Móres:


  • Submergim les móres a l'aigüera, per tal que es netegin de la pols i possibles insectes, les escorrem, les pesem i les posem en una cassola. 
  • Afegim la quantitat de sucre equivalent a la meitat del pes de les móres. (Recomano sucre integral no refinat, és més sa i queda molt be). 
  • Tapem i deixem a foc lent. Hi posem un tros de pell  de llimona a dins. 
  • Veureu que el sucre es va fonent, remeneu fins que la barreja quedi líquida i deixeu bullir uns 20 minuts.  Ho acabeu de triturar amb la batedora. Mai posar-hi aigua¡¡
  • Quan encara està calent ho passem pel colador xinés i amb la ma de morter ho anem remenant. Amb aquesta operació aconseguim que els pinyols de les móres quedin dins del xino i la polpa i el suc, queden separades i formen una fina i excel.lent confitura. 
  • És un procés de paciència, però el resultat s'ho  val. 
  • Omplim els pots de vidre amb la melmelada i els bullim al bany maria.


Recepta de Xarop de Móra

Aquesta polpa que ens queda dins del colador xinès, cal guardar-la¡¡ Un cop feta tota la confitura, posem aquesta polpa a la cassola, la cobrim d'aigua, ho barregem be, posem sucre i ho deixem bullir 5 minuts. Tot seguit, ho colem en una ampolla, es guarda a la nevera  i tenim un xarop de Móra per poder banyar pastissos o fer un xupito fred.


Vegeu també...: Mores a totes hores

http://www.gastronomiasalvatge.com/2015/08/mores-totes-hores.html


Les fulles de l'esbarzer també es poden menjar

L'esbarzer és una planta de la qual no només podem aprofitar les móres, sinó que les seves fulles també són comestibles i medicinals. 

Podeu agafar les fulles tendres, que no tenen punxes, per posar a les amanides, ben picadetes fines. Tenen efectes bactericides i diürètics. I una dosi de vitamina C de 90 gr. per cada 100 gr. de fulla ¡¡¡ 
Un esbarzer florit


També les podeu deixar assecar i tenir-les sempre a punt per posar a qualsevol infusió al llarg de l'hivern.

Móres, delícies d'estiu

Per mi les móres són per excel.lència, el millor fruit salvatge de l'estiu. El seu sabor és únic i les confitures de móra són les més delicades i exquisides que es poden obtenir en aquest temps.
Anar a collir móres es pot convertir en una activitat  familiar dels últims dies de vacances. Es requereix paciència i un bon equip de persones, ja que si no ens hi posem tots, donat que  són tan menudes, costa molt d'omplir el cistell. 
Mores


Les Móres (Rubus fruticosus) són el fruit dels esbarzers, aquesta planta de la família de les rosàcies que creix i envaeix les vores dels camins, torrents, terres de conreu abandonades, parets, ...  N'hi ha diverses varietats, totes elles molt similars i els fruits són tots comestibles en cada una d'elles. Els esbarzers, juntament amb altres plantes, formen això que es denomina bardissa: conjunt de plantes  que creixen en un mateix indret, que es complementen i que formen un hàbitat tupit i dens que cobreix el terra i dificulta o impedeix el pas. D'entre tota la bardissa, els esbarzers són els reis, i si be són plantes molestes perquè tenen espines, les hem de veure com les proveïdores d'un dels millors fruits morats de l'estiu. A partir de juliol ja comencen a madurar algunes de les móres i al llarg de tot l'agost i setembre se'n poden anar collint.

Propietats de les Móres:  

Contenen vitamina A, vitamines del grup B, potassi, magnesi, calci, ferro, coure i manganès. Però sobretot  fruits molt rics en Vitamina C (35 mg per cada 100 gr. de polpa). (Fixem-nos que la natura ens els dóna a final d'estiu, per tal de proveir-nos de vitamina C de cara a no refredar-nos a l'hivern). Són fruits que pertanyen  al grup de colors morats, que es caracteritzen tots  per tenir propietats comunes:  http://www.botanical-online.com/colores_alimentos.htm

Mores
Com cuinar les Móres:
Es poden  menjar crues o posar-les com a decoració de pastissos i postres.
Se'n pot fer confitura, xarop, coulis, gelats, ... Però el punt de partida és sempre el mateix. I el secret és treure els pinyolets als grans de móra per obtenir una confitura ben fina.

Recepta de Confitura de Móres:


  • Submergim les móres a l'aigüera, per tal que es netegin de la pols i possibles insectes, les escorrem, les pesem i les posem en una cassola. 
  • Afegim la quantitat de sucre equivalent a la meitat del pes de les móres. (Recomano sucre integral no refinat, és més sa i queda molt be). 
  • Tapem i deixem a foc lent. Hi posem un tros de pell  de llimona a dins. 
  • Veureu que el sucre es va fonent, remeneu fins que la barreja quedi líquida i deixeu bullir uns 20 minuts.  Ho acabeu de triturar amb la batedora. Mai posar-hi aigua¡¡
  • Quan encara està calent ho passem pel colador xinés i amb la ma de morter ho anem remenant. Amb aquesta operació aconseguim que els pinyols de les móres quedin dins del xino i la polpa i el suc, queden separades i formen una fina i excel.lent confitura. 
  • És un procés de paciència, però el resultat s'ho  val. 
  • Omplim els pots de vidre amb la melmelada i els bullim al bany maria.


Recepta de Xarop de Móra

Aquesta polpa que ens queda dins del colador xinès, cal guardar-la¡¡ Un cop feta tota la confitura, posem aquesta polpa a la cassola, la cobrim d'aigua, ho barregem be, posem sucre i ho deixem bullir 5 minuts. Tot seguit, ho colem en una ampolla, es guarda a la nevera  i tenim un xarop de Móra per poder banyar pastissos o fer un xupito fred.


Vegeu també...: Mores a totes hores

http://www.gastronomiasalvatge.com/2015/08/mores-totes-hores.html


Les fulles de l'esbarzer també es poden menjar

L'esbarzer és una planta de la qual no només podem aprofitar les móres, sinó que les seves fulles també són comestibles i medicinals. 

Podeu agafar les fulles tendres, que no tenen punxes, per posar a les amanides, ben picadetes fines. Tenen efectes bactericides i diürètics. I una dosi de vitamina C de 90 gr. per cada 100 gr. de fulla ¡¡¡ 
Un esbarzer florit


També les podeu deixar assecar i tenir-les sempre a punt per posar a qualsevol infusió al llarg de l'hivern.

dimarts, 25 de juny del 2013

Ametllons, les ametlles tendres

Diu la dita que per Santa Magdalena l'ametlla ja és plena (22 juliol). Per tant, ara és el moment de collir els  ametllons, és a dir, les ametlles encara tendres que ens ofereixen els  ametllers, siguin  abandonats o a la vinya. Denominem Ametllons a les ametlles immadures, (però comestibles),  que en aquesta època  encara són verdes per la part externa, gruixudes i d'aparença dura.

Ametllons trencats

En aquest moment  l'ametlla interior ja està formada i té consistència per ser menjada. A partir d'ara, si la deixem a l'arbre, s'anirà assecant en totes les seves 4 capes:

La capa l'exterior o polpa, que és la part sucosa del fruit, i no és comsetible. Ara presenta un color verd i és la capa més gruixuda, que  s'anirà assecant i caurà, per deixar al descobert la segona capa:
la closca, de material prou fort i consistencia llenyosa,  per protegir el fruit, o sigui,  l'ametlla pròpiament dita.

Si  ara trenquem  la closca de l'ametlló,  trobem aquesta ametlla tendra, envoltada per una lleugera pell  equivalent a la tercera capa, i que la llevarem  perquè sinó ens resultaria amargant. Es la pell que cubreix  els ametllons, de color groc pàl·lid i quan l'ametlla és seca es torna de  color marró torrat, que és com generalment la coneixem, ja que les ametlles que es venen al mercat són ja seques, trencades i amb la seva pell prima,  torrada i trencadissa.

Els ametllons són doncs ametlles prematures, que no se solen trobar al mercat, però que pels que viuen al camp són prou conegudes.

Ametllons trencats i pelats
En aquest estadi del fruit, des de finals de juny fins a primers d'agost,  les ametlles es poden menjar fresques i tendres: són cruixents i sucoses i lleugerament dolces. Però també en podem fer una sopa fresca, vegeu el receptari.

Menjar ametlles és molt recomanable per la salut, ja que tenen altes dosis de fòsfor, magnesi, potasi i sobretot, de calci. De tota manera, els ametllons, donada la seva condició de fruit immadur que no ha arribat a la seva plenitud, no em consten  dades de la seva composició nutricional, que probablement  no sigui  la mateixa que el fruit madurat, del qual sí que hi ha àmplia bibliografia.

dimecres, 12 de juny del 2013

L'Ortiga, la ventafocs de les plantes

Si haguéssim de fer un pòdium amb les tres millors plantes comestibles (i medicinals) que ens ofereix la Naturalesa, l'Ortiga hi seria present. D'ella només en podem dir coses bones, però  fins i tot la pròpia gent d'alta muntanya,  que la tenen a tort i a dret al seu abast,  en tenen una opinió molt negativa, i tot pel fet de ser de les poques plantes que "piquen". L'Ortiga és una planta excel·lent, injustament menystinguda. Us convido, quan en trobeu una, a observar-la amb una lupa i veureu que en la seva superfície té com una mena de minúscules punxes, que contenen un líquid, que al fregar amb la pell és el que ens produeix aquesta lleugera cuissor, que desapareix al cap de poc. 

Colònia d'ortigues...

Com fer que l'ortiga deixi de picar

Aquestes "punxes" desapareixen quan la planta és seca o al bullir-la i fins i tot a l'aixafar-la. Però amb uns guants de goma i unes tisores, podem salvar aquest inconvenient i fer una bona collita que ens servirà per moltes coses, tant per alimentar-nos com per curar-nos.

Aquest paté vegetal està fet amb fulles d'ortiga. No pica perquè vam xafar les ortigues.

Propietats de l'ortiga

L'Ortiga no necessita massa presentació, tothom la coneix de forma despectiva, i aquí del que es tracta és de donar-li tota l'importància  que es mereix dins de la gamma de plantes  útils per al consum i utilització dels humans. Apart de ser comestible, també no fa ni un segle que es feia servir per treure'n fibra tèxtil...

N'hi ha de dues classes: Urtica dioica, que és la que fa les fulles més grans i la trobem generalment en terrenys rics en nitrogen. Li agraden els indrets ben adobats, per això és fàcil veure-la a alta muntanya, on les vaques pasturen. L'altra, l'Urtica minor, la trobem més aviat en camps de conreu o entremig de l'hort, és més baixeta i té les fulles més petites i arrodonides. Tant l'una com l'altra són  comestibles, però evidentment, l'Urtica dioica, la de fulla gran, condeix més. Tant les unes com les altres acostumen a créixer en  formant colònies.
Ortigues en un marge de camí

Com collir ortiga

Tota l'Ortiga és comestible, però ens limitarem a collir-ne  només la part de l'ull, la més tendre, els 3-4 cm del capdamunt de la planta, que si la tallem amb tisores, torna a brotar i així no la malmetem i ens en podem aprofitar.  Si aixafeu amb els dits una fulla (per trencar les vesícules que couen), us la podem menjar crua, és ben bona ¡¡¡

Les ortigues s'han de triar i rentar. Només es mengen les fulles tendres, els brots de  dalt

Com cuinar l'ortiga

Per utilitzar-la per a menjar, cal escaldar-la prèviament, o bullir-la directament amb els altres ingredients quan la consumim com a verdura. Com a condiment li va molt bé la nou moscada o el formatge sec. 
La podem menjar com a verdura de fulla verda normal, amb oli i sal (igual que uns espinacs), en una crema vegetal barrejada amb alguna altra verdura, saltejada, en truita, com a ingredient en una paella d'arròs, estofada amb llegums, en un pastís de verdura, canelons, lassagnes, o fins i tot en un pastís de poma, com a postres.


Sopa d'ortiga

Valor nutritiu de l'ortiga

En el mercat farmacèutic l'ortiga té moltes  aplicacions i productes, però què millor que collir-la fresca i consumir-la també  com aliment diari? Les Ortigues contenen tots els  nutrients en dosis molt altes, que superen àmpliament els aliments habituals. Cal destacar que és molt rica en vitamina C, en proteïnes , i sobretot, en ferro (el doble de la dosi de Fe que tenen els espinacs¡¡¡)  Per això un consum habitual, com a verdura,  ens proporciona la dosi de Fe que necessitem.



gr. per cada 100 gr. de planta
CaCalci630
FeFerro7,8
PFòsfor105
KPotassi410
MgMagnesi71
NaSodi1
Proteïnes8
Vitamina A7000
vitamina B10,15
Vitamina B20,15
Vitamina PP0,6
Vitamina C333


Les ortigues són molt abundants, per sort, i en qualsevol sortida a l'alta muntanya o en llocs humits, en podem recollir un bon ram pel consum domèstic. 

La que ens sobri, la podem assecar:  dues setmanes en un lloc sec i ventilat son suficients per tenir-la prou seca com per esmicolar-la amb les mans (tranquils que no picarà...) i guardar-la en un pot de vidre, amb el propòsit de que cada dia que fem un guisat o sopa li podem tirar pel damunt una cullerada d'ortiga seca, que incrementarà el seu poder nutritiu i energètic sense alterar-ne el sabor, ja que l'ortiga seca té un sabor neutre, i donarà l'aspecte de que li hem tirat julivert esmicolat.  D'aquesta manera, podem menjar ortigues tot l'any.

Us recomano vivament que us busqueu un bon llibre sobre les excel·lents propietats de les ortigues, que són tantes que aquí no hi cabrien, i per sort, la bibliografia al respecte és molt completa.

Receptari:
- Sopa d'ortiga
- Arròs d'ortiga i moixarnons

dilluns, 10 de juny del 2013

Moixernons, bolet de primavera

Moixernons, "muixarrons", "muxernons"... i encara trobaríem alguna altra variant dialectal en alguna vall pirinenca amagada. És un dels bolets de primavera més clàssics, juntament amb les carreretes o els marçots. 

D'entre tots tres,  el moixernó destaca per ser el bolet més olorós: només collir-lo ja podem sentir la seva fragància  penetrant, com d'herbes fresques i concentrades, que convida a menjar-los ràpid perquè ens fan venir gana.


Moixernons

Els moixernons creixen enmig de prats d'alta muntanya,  generalment a partir dels 1500 mts, entremig de l'herba, tot just acaba del fred i les glaçades. Quan n'hi ha molts, l'indret on creixen  es pot percebre a distància, perquè formen el que s'anomena erols (porció de terra on el miceli del bolet és molt abundant).  També els trobem en clars de bosc, al peu de matolls o ginebrons.

El moixernó és un bolet rodó, color crema i a vegades tirant a groguenc, i sol créixer en colònies o en petits grups. Els boletaires van cada any a buscar-los en els mateixos indrets, que anomenen moixerraneres. 

Com tots els bolets, s'han de cuinar de seguida, ja que sinó perden qualitat i es tornen més groguencs. Es poden menjar  sols i amb all i julivert, amb suc,  en una sopa o crema, o en truita, però sens dubte, en els estofats és on se'ls treu millor partit.  El secret  rau en no deixar-los coure molt, perquè al perdre l'aigua  queden molt fibrosos.


Vegeu les Receptes:
  • Cassola d'arròs amb moixernons i ortiga.
  • Remenat de moixernons.



diumenge, 31 de març del 2013

Pimpinella, fulla amb regust de meló

La Pimpinella és una planta de fulles comestibles, arrodonides, serrades i minúscules. Les més grans són de la mida d'un cèntim, per tant, atipar-se'n resulta difícil, però tastar-les bo i barrejades  en les amanides i purés els dóna un toc de frescor perquè les fulles tenen un lleuger regust  a meló.

Pimpinelles acabades de collir
La Pimpinella (Sanguisorba minor, o dita també Poterium sanguisorba) pertany a la família de les Rosàcies, creix arreu, fins i tot al jardí, però les plantes que anirem a buscar, seran les més tupides, i les trobarem en llocs de sòls rics, un xic humits i sobretot en aquesta època, en que després de les pluges creixen de manera ufanosa, formant grans motes, molt generoses, amb brotets que arranquen des del terra. La Pimpinella és una planta molt abundant en qualsevol marge, boscos, vores de rieres i llindant a zones de conreu.

Com collir pimpinella

Les fulles són verdes i a vegades tirant a gris. Les podem collir gairebé durant tot l'any, però  ara és quan la planta és més rica i tendre, té més creixent i més concentració de nutrients,  abans que tregui la flor.

Tallem els brotets arran de terra, uns quants de cada planta per no malmetre-les totes, i a casa triem les fulles, que les escamparem en forma de pluja damunt les amanides. Admeten tot tipus de maridatge: amb tomàtec, ceba, enciam, formatge, iogurt, etc.

La Pimpinella té un altre nom en català que sempre m'ha agradat i que em suggereix que podia haver estat una menja molt distinguida i selecte: se la denomina també Enciam de Cavaller...

Vegeu una recepta de Pimpinella, a títol de  suggerència en l'apartat del Receptari.

Aspecte general d'una planta de pimpinella

dimecres, 6 de febrer del 2013

Amanides salvatges d'hivern

Malgrat que l'estació hivernal és freda i no permet el creixement de les plantes, ans al contrari, les manté a ratlla fins que arribi la primavera, sempre podem trobar algunes plantetes, molt valentes, que resisteixen be les baixes temperatures, que els hi agrada el fred i que tímidament treuen el cap i van fent la viu-viu.

Són plantes verdes, menudes, depuratives, que no solen ser molt abundants, però que en alçades mitjanes, fins als 600-800 mts. poden créixer al recer de murs, parets de vinya, i prats assolellats.
Amb tot aquest reguitzell de plantes podem fer una deliciosa, nutritiva i depurativa amanida d'hivern.

Amb una petita mostra de cadascuna, un cop a casa, podem fer un mesclum amb totes elles i barrejar-les amb altres ingredients o fins i tot amb escarola o enciam. Fins i tot hi podem posar alguna floreta que trobem també ara en aquest temps, com les calèndules silvestres (Calendula arvensis) o les flors de mostassa(Sinapis alba).


En les fotografies podem veure diverses plantes collides aquest cap de setmana. a les quals no els espanten les glaçades de la Catalunya central, i que ens han servit per fer una bona amanida:

Fonoll, (Foeniculum vulgare) que ara treu petits brots tendres, i li dóna sabor profund a l'amanida.

Cosconilles (Reichardia picroides), ara són molt menudes, però molt tendres.

Barretets de bisbe estan en el seu millor moment, ara és quan treuen fulla i són tendres.

Fulles de violer (Viola odorata), el moment ideal per menjar-les, abans que treguin la flor.

Stellària, (Stellaria media), és ara que  les trobem crescudes, fresques i ufanoses.
Fulles de violer i stellària
Berros (Nasturtium officinale), al costat d'alguna font n'hi trobem en abundància.

Vinagrella (Rumex acetosa), comencen a créixer molt tímidament, encara  espantades pel fred...

Pimpinella (Poterium sanguisorba), tot l'hivern que n'hi ha en llocs humits...

Enciam salvatge (Lactuca virosa) ja es comença a deixar veure alguna planteta que neix i treu alguna fulla...

Pixallits o dent de lleó  (Taraxacum officinale) en llocs humits i protegits o boscos, el trobem ben tendre

Llicsó de paret (Sonchus terrenimus), adora les parets amb sol i protegides del fred.

Barretets de bisbe, Pimpinella i fulles d'enciam silvestre


 


dilluns, 14 de gener del 2013

La discreta Stellària (Stellaria media)

Avui parlarem de la discreta Stellaria o picagallina. Aquesta planta menuda coneguda com Stellaria media, de la família de les Caryofil·làcies és excel·lent per afegir a les amanides i  molt nutritiva.

Sol passar desapercebuda, tot i que és molt abundant i creix en colònies, formant un conjunt de múltiples plantes que s'aixequen un pam de terra, les unes a tocar de les altres, generalment molt atapeïdes quan troben un indret propici.

Flors i fulles

Li agraden els sols frescos, a la ombra i protegida del sol i creix també enmig d'altres herbes diverses, a la vora de camins, al peu de murs poc assoleiats, en els jardins.... té una aparença i una consistència molt fràgil, per això a vegades no la trobem dreta sinó tombada a terra.

Les seves fulles són molt petites, ovalades, de la mida d'un cigró... Però un dels trets més característics per identificar la Stellària  és la seva flor: de color blanc, menuda com les fulles, amb cinc pètals minúsculs, però dividits, de manera que a simple vista es perceben 10 pètals i no 5. La Stellària és una planta de tardor-hivern-primavera, quan la temperatura i el clima l'acompanyen.

Ara doncs és el moment ideal per  consumir-la, la trobem en abundància. Collir-la és molt entretingut, donat que és molt menuda, però és una planta fresca, ideal per barrejar a les amanides, a les quals dóna un toc de diversitat i de frescor,  o per fer sopes, ja que és una verdura excel·lent.

Propietats: és diürètica i expectorant
Nutrients: Calci, Fòsfor, Potasi, Magnesi, vitamina A i vitamina C. Però si per alguna cosa destaca  la Stellària és pel Ferro (Fe) perquè en conté: 8,4 mg/100 gr., quasi la mateixa proporció de Fe que les llenties (9 mg/100 gr).

Per tant, val la pena que cada vegada que  anem a passejar mirem de collir-ne un bon ramell per posar a totes les amanides o als plats de verdura. No hauria de mancar a cap amanida d'hivern.
Altres denominacions: Borrissol, picagallines, ...

Cursos de plantes silvestres

Arxiu del blog