Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Rovellons, els bolets més clàssics

Rovellons de tots els colors: rosats, carbassa, vermells, verds i fins i tot blavosos.
Després de les últimes pluges, ja podem gaudir dels Rovellons dels nostre boscos. Un dels bolets més populars, més coneguts, més buscats. Dels més esperats i més saborosos.

El Rovelló és un bolet que creix a mida de la terra que l'alimenta. Què vull dir amb això?, doncs que en funció del tipus de terreny i vegetació, el rovelló té diferent color, pot variar de tonalitat i inclús pot semblar un altra bolet, però no deixa de ser un rovelló.

Fins i tot he detectat que en una mateixa àrea geogràfica, un rovelló és diferent en funció d'on ha estat collit i té diferent aroma i sabor.



Lactarius sanguifluus és el Rovelló que per la part superior pot tenir diverses tonalitats, des del vermell granatós, al rosat, passant per pinzellades de tonalitats verdes i quasi blaves, en funció del terreny. En ocasions té una forma com de copa, amb el barret amb tendència a elevar-se. La seva pinta, si la gratem, deixa anar un suc vermell (com sang), que quan s'oxida es torna verd. En algunes contrades se l'anomena rovelló esclatasangs.

Lactarius deliciosus és el Rovelló vermell intens, tirant a taronja. és el que en algunes zones s'anomena també Pinetell, però a la zona sud del Bages, l'anomenem Rovelló de pinta vermella, perquè tant la part superior com la pinta, tenen la mateixa tonalitat de color carbassa, amb "pigues" del mateix color a la cama. Es caracteritza perquè sol tenir una forma molt arrodonida, quasi perfecte i amb un dibuix concèntric. Sol tenir la forma plana, excepte quan és molt vell, que també té tendència a la forma de copa.

Lactarius deterrimus, un Rovelló molt semblant a l'anterior, però més irregular.
Tots els rovellons són comestibles. 

Cuina amb rovellons

El Rovelló és un dels bolets més utilitzats, dels més versàtils. Es pot fer a la brasa o a la planxa, amb oli, all i julivert. O també en estofats de carn. Es el típic ingredient per acompanyar el tall.
Jo he provat aquest cap de setmana dues versions diferents, per innovar:
  • Un aperitiu de rovelló cru amb formatge
  • i després un arròs de conill i rovellons.
Trobareu la recepta a l'apartat de Cuina del Bolet.



diumenge, 7 d’octubre del 2012

Sapa de raïm, el dolç sense sucre

Ahir vaig fer  Sapa i avui l'hem degustada  per postres. Que bona i que dolça¡¡ Un licor ben senzill de fer i que lliga amb galetes, pastes o fruits secs... o fins i tot com aperitiu ¡¡. 

La Sapa és el suc del raïm concentrat, most concentrat, ni més ni menys. Passejant per camps abandonats, vaig trobar uns ceps carregats de raïm que estava al seu punt. Raïm negre que ningú hagués donat res per ell, de gra xic i menut, però molt dolç. De fet, per fer la Sapa serveix qualsevol raïm, blanc o negre, però jo sempre m'estimo més fruits poc conreats, si són mig salvatges, millor (segur que no han estat fumigats).

El procediment per fer la Sapa l'he tret d'un fantàstic receptari de cuina sarda, una troballa que vaig fer durant les passades vacances. No  he trobat traducció catalana, Sapa és el nom sard d'aquest concentrat:

Procediment:
Es posa el raïm dins d'un recipient gran, i amb les mans es va aixafant, fins que queden tots suc. Es guarda fins l'endemà, tapat amb un drap, que es maceri be. Aleshores es cola amb el xinés, prement, que s'escorri be el suc, i es posa a bullir. El secret està en que al bullir el suc vagi perdent tota l'aigua per evaporació i que quedi només un terç del suc, que és el sucre del raïm (amb uns tres quilos de raïm he obtingut mig litre de Sapa).  Un cop reduït el líquid, es deixa refredar abans de posar-ho en una ampolla. Jo ho guardo a la nevera,  com a licor per beure fred.

El que ens ha quedat és dolçor  líquida concentrada, sense haver-hi posat gens de sucre.  El manual indica que al bullir s'hi posi una pell de llimona, i així ho vaig fer la primera vegada: deliciós. Però  avui ho he canviat per unes umbel·les de flors de fonoll, que han accentuat molt la seva dolçor.

Segons esplica el meu receptari, la tècnica de la Sapa  la feien servir les mestresses de casa sardes per tenir sempre a ma un "sucre" per endolcir pastissos, galetes, compotes, macedònies, i tot el que fos, ja que el sucre  calia comprar-lo i en una economia agrícola de subsistència com la de la illa, això no sempre era possible. Un cop feta la Sapa, ara em resta experimentar amb ella les seves múltiples aplicacions culinàries.
  • Des del punt de vista nutricional, cal tenir present que els sucres concentrats ens donen molta energia ràpida, immediata, per tant, són apropiats per prendre abans de fer esforços, com per exemple, una copeta de sapa abans d'anar a caminar o fer esport.
  • El Raïm (vitis vinifera) es caracteritza per tenir un 81% d'aigua i un 18% de glúcids. Aquestes dues proporcions afavoreixen poder fer un suc extremadament dolç com la Sapa.
  • Si voleu veure com les cuineres sardes fan el pa de sapa o saba:
          http://www.youtube.com/watch?v=igUtYfrQ_iA&feature=player_detailpage


dijous, 6 de setembre del 2012

Phisalis, un fruit diürètic

La passada temporada vaig descobrir un indret on creixia el Phisalis (Phisalis alkekenji), enguany hi he tornat i estic fent unes bones collites. Els Phisalis serveixen per acompanyar amanides, postres, pastissos, ... es mengen crus i donen vitalitat i color als plats, apart de nodrir el cos. 

Però l'altra dia em vaig atrevir a fer-ne confitura. El procés és laboriós, com gairebé totes les fruites salvatges, però el resultat, fabulós. El procediment: "desembolicar" tots els fruits, posar-los a bullir amb sucre i després, passar.los pel xinés, per treure'ls el pinyol. La recepta és la mateixa fórmula que la recepta de la confitura de mores del Receptari. El resultat és molt original, molt bo. 

D'entre  les múltiples virtuts d'aquesta planta, concretament del fruit, vull destacar la seva capacitat diürètica (comprovada i molt efectiva¡) . 



Per altres qualitats, us remeto a aquesta web, on està molt ben explicat: 

divendres, 31 d’agost del 2012

L'Amarant, "espinac" d'estiu

Tot l'estiu podem menjar verd si volem: l'amarant és una planta molt estesa, invasora, que la trobem a dojo arreu de camps llaurats, hortes, jardins... és una planta que tothom ha arrencat alguna vegada perquè feia nosa, sense saber que al cos li fa tant i tant de benefici. 

Jo he aconseguit, malgrat la tremenda sequera que hem viscut, trobar un lloc mig ombrívol i amb un cert grau d'humitat, acabat de llaurar, on els amarants pugen amb força i vigor, amb un fullam esplèndid, que m'ha permès de collir-ne un bon ram, per després, a casa, triar les fulles i escaldar-les. 

L'amarant, un cop cuit,  es molt similar a l'espinac, però amb molts més nutrients, més proteïnes i vitamines. Si el barregem amb llegum i/o cereal tenim un àpat molt complert pel que fa nutrients essencials.
Amarant


L'amarant és una planta de la família de les Amarantàcies, encara que darrerament alguns autors l'inclouen dins de les Quenopodiàcies (de fet, és molt freqüent trobar l'amarant  creixent al costat del blet, una Quenopodiàcia). Va ser introduïda després del descobriment d'Amèrica, on els indis del Nord la consumien de manera habitual, però aquí no va tenir èxit, però això si, es va estendre per tot arreu, de manera salvatge. 

Actualment l'Amarant és una planta habitual, una herba comú de molts camps. Hi ha diverses varietats d'amarant, fins i tot de jardí, però la varietat  que aquí em refereixo, com a comestible, és  l'Amaranthus retroflexus.

En podem consumir les fulles, fresques com amanida -són realment cruixents quan són tendres i remullades-, com a verdura -cuinades de la mateixa manera qui cuinaríem els espinacs-, o barrejades amb altres hortalisses,  llegums o cereals. També els seus espigalls verds, quan laplanta és madura, fan una diminuta llavor de color negre, que també és comestible. Dins de la gamma de plantes silvestres l'Amarant destaca per la seva alta proporció dels següents nutrients, mesurats en mg/100 gr. de producte:


Calci: 476 mg.
Potassi: 410 mg.
Fòsfor: 74 mg
Ferro: 5,5 mg (més del doble que els espinacs ¡¡)

Apart, també subratllar una proporció de 5 gr. de proteïna per cada 100 gr. de planta, que en vegetals verds, és molt.  I afeigir a més a més, el contingut també generós de vitamines del grup B;  vitamina C, magnesi i  sodi.
Vegeu el receptari amb les receptes d'amarant.

dijous, 30 d’agost del 2012

L'esbarzer: dolor i dolçor

L'esbarzer és una planta odiada perquè creix ufanosament, envaint el terreny  amb les seves grans rames arquejades i plenes de punxes. El trobem en tots els llocs oblidats, es fa l'amo dels camins no transitats, impedint-ne el pas,  envaeix les zones de conreu abandonades, marges, zones rocoses i llindars dels boscos. 


Esbarzer florit

Qui no s'ha esgarrinxat mai amb un esbarzer i se li han clavat les seves punxes...? Ara be, tot el dolor que produeix la punxada de l'esbarzer,  la planta el compensa a final d'estiu amb la dolçor dels seus fruits: les Móres, un fruit arrodonit, compost de nombroses petites drupes negres, que contenen suc i un diminut pinyol. La mida  de les móres varia molt segons l'indret on creix l'esbarzer. Hi té a veure el grau d'humitat i si l'esbarzer ha tingut aigua o no. Quan la planta no ha petit secada, les móres poden arribar a ser de la mida d'una cirera. El cert és que com més aigua té, més suc trobem a les drupes.

L'esbarzer (Rubus fruticosus) pertany a la família de les Rosàcies i n'hi ha diverses espècies i subespècies, totes comestibles i moltes d'elles tan similars que gairebé no es distingeixen unes d'altres. 


Mores

La móra és un fruit altament nutritiu, conté  vitamines del grup B, potassi, magnesi,  calci, ferro, coure i magnesi, però el principal component a destacar és la vitamina C (35 mg. per 100 gr. de polpa). Fixeu-vos que la natura ens proporciona ara, just a final d'estiu, aquest apreciat fruit per tal d'enfortir el nostre cos de cara als possibles refredats de l'hivern ¡¡¡

També podem consumir les fulles com a planta medicinal, perquè són bactericides, antidiarreiques i diürètiques, i també tenen vitamina C,  tant fresques com seques.

Anar a collir móres és una activitat per fer en grup, és un pretext per fer una excursió, cistell en mà,  a la vora del riu o per camins poc transitats i ombrívols. Compte amb les punxades, va be sempre portar unes tisores per tallar les rames que fan nosa,  però sempre acabem amb algunes esgarrinxades ¡¡¡


Com consumir-les?

Com que fresques no ens les podem menjar totes, les podem congelar, dins de pots de vidre. Així les podem usar a l'hivern,  quan volem fer un pastís o per decorar un gelat.
També en podem fer confitura. Només cal tenir present que el seu pinyolet pot ser molest. En aquest cas, vegeu en el receptari com procedir per eliminar el pinyol i obtenir una confitura finíssima només amb la polpa  i el suc. Segur que després d'haver-la tastada, ens mirarem els esbarzers amb uns altres ulls. 

Podeu trobar més informació interessant a: http://www.botanical-online.com/zarzamoraspropiedadesalimentarias.htm   

dilluns, 23 de juliol del 2012

Una altra interpretació


En les últimes setmanes ha aparegut a la premsa nacional la notícia de la publicació a la prestigiosa revista Natur Wissenschaften,  del treball d'un grup de científics i paleontòlegs, que han estat excavant i estudiant les coves dels homes neardentals de El Sidrón, a Astúries.
Segons els articles apareguts a la premsa nacional, els investigadors, a través de complicats mètodes per analitzar la placa dental dels 5 individus estudiats, han pogut identificar que menjaven molts vegetals, i concretament dues plantes: la milfulles i la camamilla  (Achillea millefollium i Chamomilla suaveolens) . Ambdues plantes són àmpliament reconegudes des de fa segles per les seves propietats medicinals, sobretot la camamilla, molt habitual avui dia.
I així és com ens ho ha presentat la premsa quan ha revelat la notícia, a través d'aquets titulars: "els primitius ja consumien plantes medicinals". Heus aquí el meu desacord.

No es pot negar que fessin ús de les plantes com a medicina, però més aviat es podria afirmar que feien de l'alimentació la seva medicina (conscient o inconscientment). Però el desconeixement actual sobre la comestibilitat de les plantes silvestres, porta a pensar que les restes trobades en aquest estudi, siguin restes de plantes consumides com a"medicina", i no com aliment.  En realitat, els primitius consumien un gran quantitat de vegetals com aliment, entre els quals cal comptar-hi  la milfulles i la camamilla. Per això m'inclino més a pensar que el fet que aquells neardentals d'El Sidrón haguessin consumit milfulles  i camamilla, obeïa més a una necessitat nutricional  que no pas medicinal.  Tant una com l'altra són plantes que es poden menjar. I els seus efectes sobre el nostre cos, es noten a nivell de benestar.

Per tant, almeu entendre, la notícia no és "que els neardentals del Sidrón ja coneixien les plantes medicinals", sinó que "consumien plantes per les seves bondats gastronòmiques", pel seu gust , en aquest cas amarg, però lleument perfumat i no desagradable.  A l'insistir en el consum de plantes silvestres amb finalitats medicinals és com si ens entestessim a tancar els ulls a una realitat com és que els neardentals  tenien uns hàbits de consum que abarcaven una immensa quantitat de plantes salvatges que avui ignorem. Aquestes eren la base de la seva alimentació. 
Podeu veure la notícia a:


"Milfulles al plat"

Jo m'inclino per la milfulles, que la trobo deliciosa, i que apart de ser vulnerària, bactericida  i hemostàtica i segons alguns autors, també ajuda a baixar la pressió sanguínia, des de l'òptica gastronòmica és  digestiva perquè  augmenta els sucs gàstrics i la bilis  i disminueix les fermentacions intestinals. Per tant, molt indicada en un àpat fort. Es molt possible que els neardentals la consumissin per facilitar doncs les seves digestions, i en especial, si eren de caça.
---------------------------------------------------------------------------------
  • Com menjar la milfulles?


Pel seu gust intens és ideal per fer un pesto, que podem barrejar amb formatge blanc i fer uns canapès. També ens ajuda a donar gust a plats febles, com els cereals o els llegums. A mi personalment m'agrada molt barrejat amb pasta o amb llentíes (vegeu-ne la recepta)

  • Com menjar la camamilla?
Les floretes de camamilla són bones per decorar l'amanida, sobretot si abans les hem submergides una estona en la vinagreta.




dimarts, 3 d’abril del 2012

La inteligència de les plantes

Tendim a veure les plantes com elements de consum i no com elements vius i amb personalitat pròpia. En la nostra cultura tot té un ús i les plantes no se n'escapen: plantes per menjar, per curar, per tenyir, per alimentar els animals, per gaudir, per decorar, etc etc. 

És una visió utilitària de les plantes, totes al nostre servei. No ens plantegem en canvi, que també són éssers vius, com nosaltres i que tenen dret al seu espai i el seu dret a viure i fins i tot el seu llenguate propi.

Sortosament  hi ha botànics que s'han dedicat a estudiar les plantes sota aquest punt de vista i ens les poden presentar com uns éssers vius que tenen la seva pròpia"personalitat", encara que això pugui sonar extrany. 

La seva capacitat d'adaptació a diferents entorns, terrenys i climes ja de per si és una pista que ens porta a pensar que en les plantes hi ha alguna mena d'inteligència que desconeixem, però que és el que les ajuda a sobreviure. I gràcies a això, en podem gaudir.

En aquest sentit, us vull convidar a llegir/veure l'entrevista que Eduard Punset li va fer al botànic Stefano Mancuso el 26 de novembre de 2010. Interessantíssima, ens dóna uns nous punts de vista fins ara insòlits:
http://www.rtve.es/television/20101227/redes-raices-inteligencia-plantas/390278.shtml 


For them who wants to hear the english conference from Mancuso:



diumenge, 25 de març del 2012

El Card marià, un banquet per depurar el cos

Card Marià
Amb les últimes pluges el Card marià (Silybum marianum) comença a créixer amb força. És el moment de collir-lo i aprofitar-lo.

Personalment, a mi m'agrada sempre contemplar-lo en detall abans de tallar, perquè el dibuix de les seves fulles el trobo senzillament preciós, semblen totes iguals i són totes diferents. 

Les betes blanques sobre el verd de fons formen un estampat perfecte, encisador, un dels dissenys més bonics de la natura.

El Card marià pertany a la mateixa família de les carxofes, i fa una flor similar però mes petita. 

Es una planta silvestre invasora, espinosa, amb les fulles dotades de punxes en el extrems. És  de creixement molt ràpid i  ens florirà a partir de maig. És molt abundant, i creix en colònies, a la vora de camins, terrenys abandonats, etc...

El Card marià és una planta ideal per descongestionar el fetge, per depurar l'organisme després dels menjars forts de l'hivern. Per això la Naturalesa ens la proporciona  ara,   per tal d'ajudar-nos en les cures depuratives de primavera. El podem consumir fresc o cuinat.

Tronxos de card marià

El procés de recol·lecció requereix uns guants i unes tisores per tallar la fulla arran de terra. Després, a casa, agafem la fulla per un cap i pelem el tronxo, per tal que quedi despullat de la part "estampada" que és la que  té les punxes a l'extem. Els tronxos es podem posar a l'amanida o bullir-los per fer guisats o sopes. Tenen un toc dolcet que els fa agradables de menjar.

Els podeu barrejar amb la verdura habitual, fer-los en bexamel, en sopa, acompanyant els guisats de carn, ... o a l'amanida. (vegeu algunes idees en l'apartat de receptes)

dimecres, 7 de març del 2012

Malves, verdes i tendres

La Malva (Malva sylvestris) és una de les poques plantes comestibles de fulla que trobem ara a final d'hivern. Aguanta molt be el fred, les plantes, ara,  solen ser escanyolides perquè el fred no les ha deixades créixer, però permeten aprofitar algunes poques fulles. 

Si l'hivern ha estat plujós, en aquesta època de l'any que som ara, la planta ja comença a ser ufanosa i podem fer una bona collita per un àpat. A partir de la primavera la Malva inicia un creixement ràpid, dens, i començarà a florir entrant l'estiu, però les fulles no les perd mai. De tota manera, quan són més bones és en aquesta època, prèvia a la floració.

Fulles de malva

De la Malva aprofitarem les fulles com a verdura, sobretot per coure, però també per l'amanida si són ben tendres. I les flors, per consumir com a decoració de les amanides.

Flors de malva


Propietats de la malva

De la Malva cal destacar-ne diverses qualitats:

1. El seu alt contingut en mucílag, cosa que la fa molt digestiva i facilita el trànsit intestinal. Per aquest motiu, aconsello barrejar-la amb altres plats de verdura, amb cereals o llegum (ben trinxada dóna la  mateixa impressió de que s'hi hagués tirat julivert). És una verdura bastant insípida i no altera el sabor dels plats, si se'n posa poca. 
En canvi, si que pot alterar la textura quan en fem un plat amb abundant quantitat, com per exemple una sopa: ens deixa una sensació peculiar a la boca. Per evitar-ho, la podem barrejar amb patata, carbassó, o qualsevol altra verdura fina. El mucílag de la Malva ens ajuda a fer un arròs cremós o una crema melosa.
Flors de malva


2. Si en algun  element nutricional la Malva és campiona, és en el seu alt contingut de Calci (Ca). La proporció és de 690 mg per cada 100 grs. de fulla. Per tal que us feu una idea del que això significa, ho podem comparar amb la llet (aliment que s'acostuma a prendre pel seu "alt" contingut en calci) i que només té 124 mg de calci per cada 100 grs de líquid.  A partir d'aquí, que cadascú valori si no és millor una crema de malves que un got de llet¡¡


3. També tenim la Malva entre les plantes que contenen més alta quantitat de proteïna, en la proporció d'uns 5 gr/100gr. Per tant, amb una bona alquímia culinària, la podem barrejar amb altres aliments vegetals i obtenir un plat proteïnic  complet (veure receptari)


La Malva és una planta abundant, ufanosa i  generosa  que creix la major part de l'any. És una de les millors plantes silvestres comestibles pel seu alt contingut en nutrients:  apart de la Proteïna i el Calci en proporcions comparativament molt altes, també ens aporta bones dosis de  Ferro, Potasi, Sodi, Riboflavina, Niacina i vitamina A. Tenint en compte que en la  natura la trobem arreu, caldria aprofitar-la millor, perquè poques verdures tenen tants nutrients com la Malva.

dimecres, 1 de febrer del 2012

Búrnia de figues: un plat amb història per menjar a l'hivern

La Búrnia de Figues s'elabora amb figues, sucre i pètals de Rosa. En el meu cas, he utilitzat la Rosa centifolia, la més perfumada de totes,  i figues saioles, que són de color verd clar i tenen una pell més resistent per mantenir-se senceres.

Què és una Búrnia? Quan jo era petita i em feia un cop de cap i em sortia una protuberància al front, fruit de la trompada, em deien que m'havia sortit una "búrnia".

En realitat la Búrnia és una mena d'olla petita, de terrissa, amb forma una mica  com de pera, o sigui, amb  protuberància a la part de la base. D'aqui -suposo-, la seva equiparació amb el bony que et surt quan et dones un cop de cap. Per tant, és fàcil entendre  el per què a aquesta l'elaboració de les figues amb roses, se la denominava Búrnia, perquè  aquest és  el tipus de recipient ideal per posar la barreja i guardar-la, encara que actualment tenim els pots de vidre que van molt millor.

La Búrnia de Figues és una elaboració dolça,  del Renaixement,  que surt esmentada per primera vegada en el Llibre del Coch, de Rupert de Nola. (l'elaboració la reprodueixo en l'apartat de receptes).

La preparació s'ha de fer  en el mes d'agost, quan els figues són madures, però no obertes, i es perfumen amb roses, que poden ser del jardí, però que jo m'estimo més que siguin de la varietat Rosa centifolia, o roses antigues, de les quals encara se'n pot trobar alguna mota mig asilvestrada en jardins abandonats o cases de pagès antigues o algun hort aïllat, o al costat d'alguna bassa...  Es la Rosa ideal per perfumar  i en aquest cas, ens perfuma les figues. També podem fer servir la Rosa damascena, molt similar.

La Búrnia de Figues preparada a finals d'agost es pot consumir als dos o tres mesos, quan el sucre s'ha fet liquid, mentrestant es guarda a la nevera, per menjar-la quan fa fred, com a postres o per esmorzar. Les calories de les figues i l'energia del sucre perfumat amb rosa, són un aliment potent per combatre el fred a l'hivern.
Cal matisar que la recepta original de Robert de Nola  fa servir figues seques, però per la meva experiència, és millor utilitzar les figues saioles al final de la seva maduració, quan han perdut aigua i es volen començar a assecar, just en el punt que volen cure de la figuera.

(Més info sobre la búrnia de figues i roses)

Cursos de plantes silvestres

Arxiu del blog