Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris FRUITS SILVESTRES. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris FRUITS SILVESTRES. Mostrar tots els missatges

diumenge, 22 de gener del 2023

Fruits negres silvestres (o "fruits del bosc")

Nabinera en fase de floració

Quan diem fruits negres silvestres ens referim a aquells que en l'estat de maduresa, quan són aptes per al consum, són de color fosc (negre, morat, lilós, gris, ...) Parlar de "fruits silvestres" és un concepte més ampli i ens agrada més que no pas l'expressió "fruits del bosc", que té una connotació més aviat comercial.

En aquesta entrada del blog presentem alguns dels fruits silvestres comestibles de color negre més habituals, més coneguts o més abundants a casa nostra.

Però compte!!! Hi ha una gran majoria de fruits negres silvestres que són tòxics, en diferents graus. Per això, aquesta entrada està dividida en dues parts:

  1. els fruits negres comestibles
  2. els fruits negres tòxics 


☝És molt important conèixer-los tots, els comestibles i els tòxics,

 per poder collir amb seguretat i confiança.


1. Fruits negres comestibles d'alta muntanya

Nabius (Vaccinium myrtillus)

Nabius madurs, a punt per menjar

El nabiu o mirtil és el fruit de la nabinera, una planta que en estat silvestre, només creix a alta muntanya, en llocs freds i a partir dels 800 m. fins els 2500 aprox. A Catalunya el trobarem en els vessants pirinencs, generalment  formant extenses colònies de mates que mesuren un o dos pams d'alçada. 

A la primavera treu una flor rosada, en forma de campaneta i a l'estiu apareixen els nabius, de color gris fosc i amb una capa de pruïna que els protegeix. El nabiu és molt dolç, té moltes vitamines i és una fruita molt antioxidant. Es menja cru, però també se'n pot fer melmelades. Actualment és un dels "fruits del bosc" que es conrea i es comercialitza.


Fruit madur de Nabiu uliginós


Nabiu uliginós (Vaccinium uliginosum)

És molt similar al nabiu, de fet, són de la mateixa família. El trobarem gairebé sempre en els mateixos indrets que els nabius, inclús barrejat entremig d'ells, ja que comparteixen hàbitat. Tant les plantes com el fruit són molt, molt similars. És fàcil confondre'ls. 

La tradició considera aquests fruits com a no comestibles, al·legant que poden produir vertigen. De tota manera, els estudis més recents no apunten en aquest sentit, sinó que els efectes lleugerament tòxics es manifestarien quan se'n mengen grans quantitats i en el cas que la planta estés contaminada per un determinat fong. També cal dir que el seu gust és bastant neutre, a diferència de la dolçor dels nabius. 

Per tant, en cas de confusió, no cal espantar-se. Com en tot, prudència i no atipar-se'n.




Comparativa entre els dos tipus de Nabius: A l'esquerra 
 el Vaccinium myrtillus, que té els fruits amb "melic" i la
 fulla de color verd viu. A la dreta Vaccinium uliginosum
que te les fulles més arrodonides i és de color verd glauc.



Camarina (Empetrum nigrum)

Els fruits menuts s'amaguen
sota les fulles.

És una altra planta de l'estadi alpí, que només la trobarem en les zones més altes del Pirineu. L'empetrum no fa més de 10 cm d'alçada, i és quasi una planta rastrera.  Fructifica a final d'estiu i el seu fruit és una boleta petita, mida pèsol, que sovint costa percebre perquè queda amagada entre les fulles.

Aquesta planta abunda molt en els països escandinaus, on és molt apreciada per fer confitures. Però a casa nostra no té tradició de consum perquè n'hi ha poca i molt localitzada a l'alta muntanya pirinenca. Però si en trobeu, la podeu consumir tal qual, collida directament.



Fruits negres comestibles de la plana

Móres negres d'esbarzer

Les móres (Rubus fruticosus)

Sense cap mena de dubte, les móres són un dels fruits silvestres més coneguts, més abundants i més apreciats. Si observem una foto de móres veurem que n'hi ha de dos colors: les vermelles estan en procés de maduració, i les negres són les móres madures que ja es poden menjar. 
Les móres són fruits molt dolços, amb un alt contingut de vitamina C i molts antioxidants. Es poden consumir en cru, directament de la planta, fer-ne  pastissos de móres  o melmelada.
No tenen contraindicacions, l'únic inconvenient és que per collir-les cal anar amb compte de no punxar-se amb les espines de l'esbarzer o romaguera, un arbust perenne, que cobreix àmplies superfícies en zones no conreades i assilvestrades. 


Móres d'arbre (Morus nigra)

Móres de l'arbre morera
Les móres de morera són fruits que pengen d'un arbre, la morera (Morus nigra), el mateix arbre on la canalla va a collir les fulles per alimentar els cucs de seda.
Les moreres poden donar fruits blanquinosos o fruits negres, segons la varietat. Solen créixer en parcs urbans, vores de carretera o properes a zones urbanitzades. Els fruits de la morera són poc coneguts i no hi ha massa tradició de consum, però tanmateix, són comestibles i molt dolços. Es poden menjar espicassant-los directament de l'arbre o també se'n poden fer melmelades. 


Els aranyons (Prunus spinosa)

Aranyons madurant

Són els fruits de l'aranyoner, un arbust que creix silvestre, en antics terrenys de conreu, zones amb força bardissa o vorals de camí. És una planta fàcil de reconèixer  perque  treu primer la flor blanca, a inici de primavera,  i després tot el fullatge.  Els aranyons es fan visibles a l'arbre a partir de juliol, però no són madurs fins entrada la tardor, quan ja es poden collir per fer confitures o el famós licor de patxaran.  L'aranyoner es sol utilitzar com arbust per fer tanques vegetals.





Corimbe de saüc amb fruits
Saüc (Sambucus nigra)

Si baixem de cota i ens situem en llocs frescals, vores de rius, o inclús al costat de velles cases de pagès, trobarem el saüc, un arbust sovint amb aparença d'arbre. A la primavera els seus corimbes són blanquinosos, i en els mesos de juliol i agost apareixen els fruits madurs, menuts, negres i sucosos. 

El fruit del saüc és comestible i te diverses aplicacions. És aconsellable menjar-lo cuit: en pastissos, confitures, sucs o xarops per a la tos. Són uns fruits molt rics en potassi¡ 




Ginebró (Juniperus communis)

Gàlbuls madurs de ginebró

El ginebró és un arbust que produeix uns gàlbuls o fruits molt petits, rodons i de color negre blavós. Tenen un pinyol a dins i una a polpa escassa, però amb un sabor agradable,  molt intens i dolç que ens recorda la resina. Ens els podem menjar directament collits de la planta o es poden assecar amb finalitats medicinals. També són ideals per perfumar alguns plats. Cal no confondre el ginebró amb el càdec, un altre arbust molt similar, quasi idèntic i de la mateixa familia. En aquest mateix blog teniu més informació per aprendre a distingir-los. 

Trobem els ginebrons en el bosc mediterrani i/o en zones adjacents i terrenys abandonats, compartint hàbitat amb el càdec o el llentiscle. També creix en alta muntanya, fins a l'estadi subalpí. Els fruits es fan servir per elaborar el licor de ginebra.

Lledons (Celtis australis)

Els lledons immadurs són de
 color groc i es van transformant
en negres a mida que maduren. 
Els lledons són els fruits del lladoner. Quan són verds tenen l'aspecte d'una petita cirereta grogosa, i es transformen  a negre total quan són madurs, ja ben entrada la tardor. És un fruit comestible, molt dolç, que es pot utilitzar per posar als guisats o menjar-lo cru directament de l'arbre. Té un pinyol força gros i molt poca polpa.

Els lledoners són arbres amb copes de gran volum, amb moltes branques i solen  créixer a les vores de camins, de conreus o dels rius. Inclús en algunes ciutats com Barcelona, els lladoners han estat plantats per fer ombra als carrers.


Lledons madurs .. i negres




2. Fruits negres tòxics


El llorer (Laurus nobilis)

El llorer és una de les plantes més conegudes i utilitzades a la cuina. Fem servir les seves fulles per aromatitzar els plats, pel seu perfum intens degut als seus olis essencials. És una planta molt vinculada a la nostra tradició i costums, com ara la festa de Rams.

El llorer és una planta dioïca, amb peus masculins si femenins. Són aquests els que produeixen uns fruits negres, similars a les olives, als quals se'ls pot extreure un oli que te aplicacions en cosmètica i en farmàcia. Però aquests fruits no es poden consumir de l'arbre, perquè contenen substàncies considerades tòxiques.




Planta d'heura. S'observen els
fruits negres madurats i alguns
de grocs, encara immadurs

Heura (Hedera helix)

Les heures són plantes molt habituals en boscos, torrenteres, llocs erms i humits, rocams, ... És una planta que tan aviat s'arrossega pel terra, es repenja damunt altres arbustos o tapissa el terreny, els murs i s'enfila als arbres. Les cases antigues solen tenir heures que cobreixen la façana. Són plantes molt apreciades per donar verdor als jardins.

Quan són adultes i estan ben instal·lades en un lloc, comencen a florir i treuen un ramell de fruits negres, molt similar a les móres. Malgrat que tant la flor com els fruits atrauen molt a les abelles, per als humans són fruits altament tòxics, per tant, NO comestibles. 




 
Els fruits de la belladona són molt lluents
 (foto presa a Montserrat)

Belladona (Atropa belladonna)

És una planta herbàcia, anual, ramificada, capaç d'alçar-se fins a 1 m. Creix en llocs humits, ombrívols i frescals, en muntanya mitjana i fins els 1500 m. Pot compartir hàbitat amb l'esbarzer (móres). La distingim fàcilment pels seus fruits negres i brillants que creixen al llarg de la tija i que maduren de juny a agost.  Poden mesurar entre 1 i 1,5 cm de diàmetre i estan envoltats i/o sostinguts pels cinc sèpals de la flor.

La belladona conté molts alcaloïdes, tota ella és altament tòxica. L'enverinament per belladona paralitza les terminacions nervioses, provoca deliris i parada respiratòria. Es caracteritza per l'aparició de taquicàrdies, eixamplament de les pupil·les i el rostre envermelleix.  


Roldons o Emborratxacabres (Coriaria Myrtifolia)

S'aprecia molt be la morfologia dels fruits

Els roldons són arbustos preferentment de secà i de terrenys calcaris, que creixen en llocs incultes,  abandonats, vores de torrents i camins. Comparteixen hàbitat amb els esbarzers (romagueres) i és molt fàcil que la canalla es confongui quan van a collir móres, ja que els fruits s'assemblen molt i maduren alhora. 
Font i Quer, en el seu Dioscòrides, relata l'enverinament de molts infants de pagès, per la ingestió del fruit altament tòxic del roldó, capaç de provocar la mort, segons dosi.


El roldó és de fulla caduca, de manera que a l'hivern només percebem els seus llargs serments, però a l'estiu s'omple d'un fullatge verd intens, i al final de la tija  presenta els seus fruits arrodonits, de la mateixa mida i color que les móres, d'aspecte sucós, però dividit en grills. A diferència de l'esbarzer, el roldor no té punxes ni espines.


L´évol o fals saüc (Sambucus edulus)

La seva petinença botànica al gènere del saüc fa que se l'associï amb aquest i això pugui generar certa confusió, que es veu agreujada pel fet que en algunes àrees geogràfiques, poden créixer en els mateixos indrets. El saüc i l´évol comparteixen hàbitat
Dos corimbes d´évol, un d'ells ja amb fruit madur
en llocs humits, preferentment vora de rius, torrents, cunetes, marges  i també de cases.  

L'évol és una planta herbàcia anual, que pot arribar a 1m o 1,5 mts i té aspecte de tija amb fullam i sempre el trobem formant colònies de bastants individus. Creix a la primavera i desapareix a final de tardor, quan ja ha fructificat. Floreix en forma de corimbe, atapeït de flors blanques que miren al cel. Les seves fulles desprenen un cert mal aroma.

L'évol és un arbust considerat tòxic pels seus dràstics efectes purgatius.Els seus fruits minúsculs i negres i es poden confondre amb els  fruits del saüc. Aquí és on hi ha el major risc. Teniu més informació sobre les diferències entre saüc i évol clicant en aquest apartat.


Fruits madurs del mafull
El marfull (Viburnum tinus)

És un dels arbustos més abundants i bonics que omple de verdor el nostre paisatge. Prolifera molt fàcilment i és de fulla perenne. Per això també el trobem en algun jardí o formant tanques. És molt resistent al fred i a la sequera. Destaca per les fulles verdes i coriàcies i per les seves flors. El marfull facilita l'ombra i la humitat en els boscos i aporta aliment als insectes, gràcies al llarg període de floració. Però també als ocells, perquè els fruits romanen molt de temps a la planta.

El marfull crida l'atenció quan floreixen els seus nombrosos corimbes, amb boniques flors de color blanc o rosat, que duren des de febrer fins a finals d'abril. El  fruit és una drupa ovalada, de color blau fosc, com metal·litzat i mesura uns 5 mm. Es consideren fruits tòxics pels seus efectes dràstics com a purgatiu, fins el punt que els manuals de plantes medicinals han exclòs aquesta planta del seu repertori.



Una planta de marfull en plena floració, fent funció de tanca vegetal


Nota:

  • La llista de fruits negres tòxics és molt més àmplia que la de comestibles.
  • Anirem incorporant nous fruits al llarg de la temporada, a mida que vagin apareixent i poguem aportar documentació gràfica.





divendres, 16 d’abril del 2021

LLIBRES BÀSICS SOBRE GASTRONOMIA SALVATGE

S'acosta Sant Jordi... Us deixo aquí algunes idees de llibres útils i indispensables per sortir a collir plantes silvestres, cuinar-les i consumir-les. 
Hi ha molta bibliografia per identificar les plantes i conèixer les seves propietats, però aquí us proposo només aquells llibres bàsics per ficar-los a la motxila quan sortiu a collir. Són els que sempre recomano a les persones assistents als nostres tallers, perque contenen tot allò que ens cal saber i són de gran ajut.

D'alguna manera, són els meus "llibres de capçalera" perquè m'han acompanyat durant molts anys i encara els faig servir. 
També recomano els nostres llibres de producció pròpia, ja que estan pensats per oferir tot allò que a mi m'hagués agradat de llegir per aprendre i mai vaig trobar.

Recomanem...

PLANTES SILVESTRES. Cossetània edicions. 

Idioma: català. 235 pàgines

Guia per conèixer les comestibles i distingir-les. Llibre molt ben estructurat. Alta densitat d'informació. Quasi un llibre de butxaca. Bones fotos que permeten reconèixer fàcilment la planta, amb dades i indicacions dels seus usos, localitzacions i detalls botànics per ajudar a identificar-la.
Ens és de gran ajut. La informació és esquemàtica però completa. Els autors són alemanys i una part de la flora que s'hi descriu, és força desconeguda o escassa a casa nostra.





RÉCOLTER LES JEUNES POUSSES  DES PLANTES SAUVAGES COMESTIBLES. Éditions du Terran. 

Idioma: Francès. 300 pàgines

Llibre molt gràfic i bàsic. Extremadament útil. Fotografies amb molt de detall de les plantes comestibles de mida petita. De cada planta, en fa la comparació amb les altres que se li assemblen i ajuda molt a identificar-les i a no confondre-les. Explica amb detall també les que són tòxiques i el grau de toxicitat. Un molt bon llibre. Indispensable per sortir a collir.  




PLANTES SAUVAGES COMESTIBLES ET TOXIQUES. Rossolis o Ulmer. 

Idioma: francès. 190 pàgines.

Llibre imprescindible per reconèixer els fruits silvestres que creixen arreu d'Europa. Indicacions de característiques, usos, hàbitat, curiositats i toxicitat dels fruits silvestres. Excel·lent fotografia, que permet reconèixer el fruit en l'arbre en el moment de la collita. Molt recomanable, és un inventari de fruits silvestres.



HERBARI MENGÍVOL, d'Antoni Orengo. Edicions Tívoli. 

Idioma: valencià. 165 pàgines


Llibre de caire etnobotànic, amb explicació dels principals usos de cada planta. Excel·lent fotografia, que ajuda a identificar-les. Explicacions concretes i sintetitzades dels usos medicinals i comestibles. Inclou els fruits silvestres més habituals. Enfocat a la flora comestible del país valencià. Conté un capítol final amb receptes molt ben ilustrades amb fotos.

 


Publiacions pròpies: 

HERBES A LA CARTA. Cossetània edicions.

 Idioma: català. 207 pàgines.

Descriu les caracteristiques i usos de les plantes silvestres més habituals i aporta receptes de com cuinar-les i una taula amb els principals nutrients de cadascuna d'aquestes plantes. 
És un llibre bàsic per qui comença a conèixer les plantes i vol idees i receptes per posar en pràctica la cuina silvestre. Si el voleu adquirir o necessiteu més info la teniu clicant aquí.

LA FARIGOLA. Farell editors.

 Idioma: català. 125 pàgines.

Segurament la planta més tradicional i familiar. Per això li vam dedicar el primer número de la col·lecció, per aprofundir en el valor gastronòmic, medicinal, històric i tradicional d'aquesta herba, una de les més populars. Com consumir el timó? En el llibre trobareu receptes i moltes coses més. més info aquí.

LES ORTIGUES  (llibre finalista del premi Gourmand Awards 2021). Farell editors. Idioma: català. 151 pàgines.


La millor verdura silvestre. Un llibre que us ajudarà a treure partit de les ortigues, però també a conèixer la seva història, els seus usos desconeguts i sorprenents i moltes coses més. Si voleu saber-ne més, aquí teniu més info.

EL ROMANÍ. Farell editors. Idioma: català. 151 pàgines.

Hem de menjar més romani!!. Una planta que té penjada l'etiqueta d'herba per condimentar, però encara el fem servir molt poc. En el nostre llibre presentem moltes receptes per cuinar amb romaní, per incorporar-lo a la cuina diària i aprofitar així les seves excel·lents propietats. Però també veureu que aquest petit arbust ha tingut una història fascinant i plena de vicissituds. Més informació sobre el llibre d'El Romaní clicant aquí.

La col·leccció d'Eixarcolant


Aquesta entitat, dedicada entre d'altres coses, a la divulgació, conreu i coneixement de les plantes silvestres, té editats tres bons llibres sobre aquesta temàtica. Constitueixen un vertader inventari de les nostres plantes aprofitables. 
En cada volum hi trobareu diferents plantes silvestres comestibles, amb tot tipus de dades per identificar-les, utilitats, usos, propietats i receptes per poder-les consumir, ilustrades amb fotos. Uns llibres ben fets, molt útils i enriquidors. Més info a eixarcolant.cat


dimarts, 16 de juliol del 2019

Tipus de fruits de vermells del bosc

Gerd
Si aquestes vacances us desplaceu a l'interior del país i  a la zona pirinenca, probablement  us trobareu una gran diversitat de plantes amb fruits vermells que habitualment no són massa coneguts. Una bona part són comestibles, encara que tenen poca carn, però també n'hi ha uns quants d'aspecte preciós i de conseqüències nefastes.
Val la pena fer-hi una ullada ràpida per tal de conèixer aquests petits fruits silvestres tan deliciosos que podeu aprofitar, això si, amb molt de compte de no malmetre la planta, el seu hàbitat i l'entorn, ja que gran part d'aquestes petites joies estan protegides.

Els Gerds, fruit de la gerdera (Rubus idaeus). De la mateixa família que les móres i molt semblant elles. A vegades creixen junts. Les gerderes les trobem en llocs humits a partir dels 800-1000 m. d'alçada. A diferència de l'esbarzer, les podrem collir sense punxar-nos i el gerd es deixa anar només tocar-lo. És molt dolç¡ res a veure amb els del mercat.


Móres d'esbarzer
Les Móres (Rubus fruticosus) són una de les fruites silvestres més conegudes. Com que d'esbarzers n'hi ha per tota arreu, des d'arran de mar fins a la muntanya, és una de les més esteses. En segons quines zones li diuen romaguera.
Es pot menjar crua i fer-ne melmelada. Són molt nutritives i antioxidants.

Esbarzer nan






Esbarzer  nan o saxàtil (Rubus saxatilis): petita planta poc habitual,  també de la família de les Rosàcies, que només creix en sòls rics en humus, generalment a grans alçades i en la zona pirinenca. De poc volum i alçada. 
Fa uns quants petits fruits, de la mida d'un pèsol, d'aspecte transparent. Són comestibles, però tenen poca carn i són una mica àcids.



Grosella





La Grosella (Ribes petraeum i Ribes alpinum) és un arbust generalment de petita talla, que podem trobar a la zona pirinenca i a alçades de 2000 mts. Els fruits són petits, mida pèsol, lluents, translúcids, d'aspecte sucós, però una mica aspre. Són comestibles però poc dolços. Se'n troben dues varietats diferents.



Cirereta d'arç

l'arç blanc (Crataegus monogyna) és un arbust i el seu fruit madura a finals d'estiu. Són com unes mini cireretes, molt farinoses i amb poca carn, però són comestibles. Es poden menjar crues, collides directament, o se'n pot fer una compota. Són molt riques en vitamina C. Perduren en la planta fins ben entrat l'hivern i són un bon aliment per als ocells.



Grataculs a final de temporada
Els grataculs, els fruits de la gavarrera (Rosa canina), destaquen per la seva abundància en tots els rosers silvestres. És el fruit salvatge amb més contingut de vitamina C, però per gaudir-ne cal esperar a l'inici de la tardor, o be els podeu collir quan estiguin ben vermells, i posar-los en vinagre i sal. Això els estova una mica i els tindreu sempre a l'abast per consumir-los crus, això si, traient els pinyolets amb paciència.




Boixerola




La Boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), el seu nom significa raïm d'ós, i només creix en latituds a partir dels 800 metres, formant colònies de plantes rastreres, de fulla coriàcia,  ovalada i verd intens. Els seus fruits són comestibles i els trobareu a l'estiu, cal collir-los que estiguin ben vermells. Són una mica farinosos. Abunda al Pirineu i pre-Pirineu en zones humides i més aviat ombrívoles.     






Maduixtes de bosc
                                                         

Les maduixetes de bosc no necessiten presentació. A partir del juliol comencen a madurar a l'alta muntanya, en llocs ombrívols i humits. Trobar-ne és un privilegi i tastar-les un plaer immens. Res a veure amb les de compra.







Moixera de guilla
La Moixera de guilla (Sorbus aucuparia) és un arbre molt abundant a la zona pirinenca i en ocasions el trobem en jardins, per la bellesa de les seves flors i dels fruits color taronja. Aquests són molt abundants, però molt petits, de la mida d'una arbequina, però de forma xata. Precisament per aquesta mida, és difícil d'aprofitar-los, però amb paciència, i quan estiguin molt i molt madurs, se'n pot fer una confitura, tenint en compte que, com altres fruits del gènere Sorbus, són una mica amargs i cal endolcir-los be. 

Servera amb serves
Encara queden serveres que cada estiu fan  Serves (Sorbus domestica). Són fruits oblidats i molt bons en el seu estat de maduresa final, quan el seu color vermellós comença a agafar tonalitats marronoses. La seva forma ens recorda una pometa petita i la textura és com de pera farinosa. És el fruit de la servera, un arbre que es troba escampat en zones d'antics conreus o vinyes oblidades, i també en marges de bosc. Generalment solen ser arbres de gran volum i a l'estiu produeixen rams de fruits, que cauen quan són madurs.

Moixera








La Moixera (Sorbus aria) la trobem a partir dels 500 m. d'alçada i està força repartida pel territori. Els seus fruits tenen mida d'oliva petita, són de color vermell, amb textura molt farinosa i poc atractiva. La trobem enmig dels boscos frescals i amb una certa humitat. En terrenys òptims produeix ramells amb molts fruits comestibles, però poc atractius.

Sabuc, el saüc vermell






El Sabuc  o saüc vermell (Sambucus racemosa) és un arbust amb forma d'arbre que creix en llocs humits i frescos del Pirineu. Se'l considera una planta més aviat tòxica i els seus fruits no es mengen en cru. Però si que es poden coure be amb sucre i fer-ne una confitura, és un petit arbre molt atractiu.

             


I fins aquí una selecció de bons fruits. 
Ara vegem-ne d'altres menys recomanables.

Fruits vermells tòxics o no comestibles

Brionia

Dins d'aquesta categoria tenim la brionia dioica. Estesa per tot el territori, en llocs ombrívols, humits, i sovint barrejada amb la bardissa. És una planta enfiladissa que es penja de les altres amb els seus circells, que quan són ben tendres, són comestibles. Però en canvi, els seus fruits,  atractius i petits com un cigró, són tòxics. 



Aritjol









L'aritjol (Smilax aspera) és una planta enfiladissa que a final d'estiu presenta tot de raïmets amb uns fruits vermells, translúcids, petits i molt vistosos. No és que sigui ben be tòxica, sinó que el fruit no té carn i no es pot menjar. 

El galzeran (Ruscus aculeatus) ja treu fruits durant l'estiu per tenir-los ben vermells per Nadal. Les seves boletes duren molts mesos damunt les seves tiges en forma de fulles. Són tòxics, no es poden menjar.


Galzeran

Lligabosc
















El lligabosc és una de les diverses espècies de Loniceres que hi ha a casa nostra. Tenen la característica comú que els seus fruits creixen tots juntets, apilotats, i com protegits per les fulles. A vegades també estan enganxats l'un a l'altre, com si fossin fruits siamesos. Són tòxics. És una planta de zones boscoses i enfiladissa.

Xuclamel
El xuclamel (Lonicera xylosteum) és un arbust propi d'alta muntanya, és fàcil trobar-lo en els Pirineus, en terres rics en humus. Els seus fruits criden l'atenció perque són com cireretes unides de dues en dues, com si fossin bessones. Tenen la mida d'un pèsol, són brillants i d'aspecte sucós, però no es poden consumir, per la seva toxicitat. 




                                                       
Boix grèvol

El boix grèvol (Ilex aquifolium) és la planta que més relacionem amb el Nadal, ja que és precisament en aquell moment quan els seus fruits són vermells i madurs. Es un arbust dioïc, ramificat, de fullatge persistent, que creix en llocs frescos, preferentment a partir dels 800-1000 m. d'alçada. És una planta protegida i no es pot collir. Els seus fruits vermells són tòxics.













En trobaríem encara més, però de moment aquí teniu les més significatives. Bon estiu, bones vacances¡¡

divendres, 12 d’agost del 2016

Com aprofitar els fruits de saüc

fruits de Saüc a punt de consumir/elaborar
Som a l'agost. El Saüc  (Sambucus nigra) ja té els seus fruits pràcticament tots madurs. Els ocells ja s'hi han fixat i comencen a picotejar-los. Ara és el moment de collir-los doncs.

El Saüc és un arbust sovint amb aparença d'arbre,  que trobem amb freqüència vora les masies o llocs habitats, frescos o amb una certa humitat i sols rics. També creix en abundància a la vora de rius o rieres. Els seus corimbes de flors blanques el fan inconfusible a la primavera.

Ramells de Saüc madurs,
Les diverses parts del Saüc (fulles, flors, escorça, ...) tenen propietats medicinals, degudament utilitzades, però no tot el Saüc és comestible. Únicament les flors i els fruits es poden menjar, la resta és lleugerament tòxic. Per tant, sempre que en collim per menjar, agafarem únicament  les flors dels corimbes. sense peciol  (a la primavera) i les petites cireretes negres,  plenes de suc,  ara a l'estiu, que estiguin ben madures.


  
Propietats dels fruits de Saüc
Si en alguna cosa destaquen els fruits del Saüc és en el seu alt contingut en Potassi (300 mg/100g), apart d'altres molts nutrients, però en proporcions no tan rellevants.



Com utilitzar els fruits de Saüc?
Es poden menjar directament de l'arbre,  tenen un sabor molt peculiar i dolç. També en podem fer pastissos, sucs, licors, ... i també   melmelades. En aquest cas, cal barrejar  el Saüc amb poma, perquè és la manera d'obtenir una  confitura que quedi espessa, ja que les cireretes de Saüc, pràcticament no tenen polpa, el 80% és tot aigua.

  • Recepta amb  Saüc: Pastís de Saüc
    (per a 6 persones)
    • 250 gr de fruits de Saüc 
    • dos ous
    • 50 gr de sucre integral no refinat
    • 50 gr de farina de blat de moro
    • dues cullerades de iogurt natural
    • un pessic de raspadura de llimona

    Triem les cireretes de Saüc, que no quedi cap bri  de corimbe¡¡ Les rentem i escorrem.
    Batem els ous (rovell i clara) amb el sucre, ben batut, i anem afegint la farina sense deixar de batre.
    Finalment hi posem. el iogurt i la ratlladura de llimona.
    Preparem una safata rodona de forn amb un paper sulfuritzat. Hi estenem els fruits de Saüc, que cobreixin tot. Aboquem la barreja al damunt i ho enfornem 40      minuts a 180º, i punxim abans de treure-ho per assegurar-nos de la cocció.
Primer pas: un cop feta la barreja 
amb els ingredients,  banyem 
tots els fruits i els posem al forn
... i passats uns 40 minuts, ho desenfornem 
i ja tenim el pastís de fruita fet ¡¡






...i el resultat és un pastís lleuger i fresc...

dilluns, 14 de setembre del 2015

Figues de Moro, ara és el moment



Com collir les Figues de Moro sense punxar-se?
Com aprofitar les Figues de Moro?

Figues de moro


Les Figues de Moro són un aliment altament nutritiu però els inconvenients per collir-les i menjar-les, netes de punxes, són un element dissuasori moltes vegades.

La millor manera de collir-les és, evidentment, amb guants gruixuts, de goma o de cuir.
Després, procedirem a eliminar les minúscules espines:

- Posem sorra fina en un cubell, i anem refregant les figues a la sorra
- Tot seguit, les posem en un cubell amb aigua per esbandir-les i amb la part rugosa d'un fregall dels plats, les acabem de fregar.

D'aquesta manera aconseguim treure totes les punxes i poder-les pelar tranquilament, llevant només el tel de pell exterior, sense cap perill. 

A partir d'aquí ja podrem elaborar la Melmelada de Figues de Moro que us detallo a continuació.

MELMELADA DE FIGUES DE MORO

Ingredients:
  • un quilo de figues de moro ben madures
  • 500 gr. de sucre integral no refinat
  • una culleradeta  de pell de llimona 
Pelem les Figues de Moro i les posem a la cassola, amb tot el sucre i la llimona. A foc molt lent i tapat, fins que les figues nedin en el propi suc que generen.
En aquest punt, destapem i deixem que bullin de 25 a 30 minuts.
Durant aquest procés, les llavors s'hauran separat de la polpa. Ens quedarà una barreja molt líquida que la passarem pel passapurés. En aquest procés i amb aquest estri, aconseguirem separar les llavors de la polpa i el suc.
Ho deixem refredar i després omplim els pots de vidre i els bullim al bany maria abans de guardar-los.
La melmelada de Figues de Moro té una consistència molt líquida, semblant a la mel.




Cursos de plantes silvestres

Arxiu del blog