EL ROMANI, el tercer llibre de la col·lecció

Us presenteem EL ROMANÍ, el tercer dels nostres llibres monogràfics sobre plantes, de la col·lecció Bones Herbes. Els dos anteriors, també de l'Editorial Farell són: LA FARIGOLA  i LES ORTIGUES. Per cert, aquest últim, llibre finalista del premi Gourmand Awards 2021.

Quantes coses bones que se'n poden dir del romaní!!! D'aquí aquella famosa dita que afirma que del romer se n'escriuria un llibre sencer. Doncs nosaltres ja l'hem escrit i us convidem a llegir-lo!!!!!

Com comprar el llibre

En breu serà a les llibreries. Però també us el podem enviar, des d'ara, a casa per correu. Escrivui-nos al següent mail: naturacomestible@gmail.com.

Si voleu saber més del contingut del llibre, podeu consultar-ne l'index clicant aquí.

El romaní medicinal

Sabieu que és la planta que ha tingut més importància al llarg de la història com a planta medicinal? Ha estat una de les plantes més apreciades en farmacologia, amb un prestigi molt per damunt de tota la resta. S'ha considerat sempre un molt bon remei i fou l’ingredient bàsic per elaborar diverses formulacions medicinals i perfums que van tenir molta fama. En el llibre us n'expliquem els detalls, les històries, les bondats que se li han atribuit des de l'antiguitat i que la ciència moderna corrobora, ... ... 

El romaní comestible

Sabeu com treure el màxim partit al romaní a la cuina? Con usar-lo? Com s'ha de preparar un plat amb romaní? No només és una planta aromàtica per condimentar el rostit. El romaní ens pot revolucionar la cuina: podem fer gelats, postres, confitures, xocolata, ... En el llibre d'EL ROMANI hi ha moltes receptes per treure'n partit. El romaní dona molt de si, i us sorprendrà...

El romaní en la cultura

El romaní és una de les plantes més esmentades en els contes, cançons o poemes del nostre folklore. Una riquesa cultural que la delata com una planta coneguda, estimada i amb molta tradició. En el llibre hem volgut exposar tot aquest patrimoni cultural, literari i artístic representat pel romaní. No hi ha dubte que ens ha acompanyat al llarg dels segles com a planta medicinal, culinària, ... i cultural¡¡¡.

Què diu la ciència del romaní

Tenim una joia de planta a tocar de casa i la ciència ens aporta centenars d'experiments que ens mostren el gran potencial del romaní. En el llibre trobareu dades, informacions tècniques i experiments realitzats en els últims anys. Nosaltres hem arribat a la conclusió, que el romaní no pot faltar a la nostra dieta.

Planta d'infinites possibilitats

Els seus usos van més enllà encara. La dita és ben certa: “de la virtut del romaní, mil coses se’n poden dir.” En el nostre llibre n'hi trobareu un munt que esperem us siguin útils per millorar la vostra salut i la vostra dieta, però també per ampliar coneixements i satisfer la vostra curiositat.

Bona lectura¡¡¡

L'api silvestre, verdura d'aigua

L'api silvestre o fals créixem (Apium nodiflorum) és una Umbel·lífera o Apiàcia que creix a l'aigua. Forma part del conjunt de plantes silvestres comestibles aqüàtiques que tenim a casa nostra: l'api, els créixems, la dolceta i la verònica. Totes elles són plantes que requereixen d'aigües molt netes i pures. Sense aquest requisit és difícil trobar-ne hàbitats en bones condicions. 

D'entre totes les plantes comestibles d'aigua, l'Apium nodiflorum és potser el més habitual i el menys exigent. Com el seu nom indica, és cosí de l'api habitual que es cultiva per vendre.

Una mata d'api silvestre

Hàbitat de l'Api silvestre 

Creix en llocs frescals, sempre al costat de manantials, fonts, o rierols nets. Necessita aigua corrent, no estancada. Comparteix hàbitat amb els créixems (Rorippa nasturtium-aquaticum), però mentre que aquests neixen ben be a dins de l'aigua, l'api silvestre creix a la vora, a tocar de l'aigua, de manera que no es banya, però té els arrels sempre molles. No prospera en aigües estancades ni zones pantanoses. Vol aigua neta. 

Descripció de l'api silvestre

És una planta herbàcia, amb soca permanent i tiges submergides. Quan acaba el fred emergeixen les fulles, dretes i erectes, amb nombrosos foliols dentats, ovalats i acabats en punxa. La tija central que suporta els foliols és buida, sucosa i cruixent. Aquestes fulles erectes creixen ràpidament i poden atànyer entre 25-40 cm. d'alçada. Quan floreix, cap el maig o juny, es genera una tija central, buida, amb nusos, al voltant dels quals emergeixen les flors, en petites umbel·les de minúscules flors blanques. Per això se li diu nodiflorum, perquè els peduncles de la flor neixen al voltant dels nusos.

Consum de l'api silvestre 

El millor moment de collir l'api silvestre és ara, al mes de febrer  o març, aprofitant la seva etapa de creixement, i també durant la primavera, quan encara no ha florit i només té les fulles, que són tendres i cruixents, ideals per menjar-les crues a l'amanida. 

Quan les tastem, trobarem un regust ácid i dolç alhora, que ens recorda l'api que comprem al mercat, però el silvestre és molt més suau de gust i més aromàtic. Conté abundant vitamina C i  és diürètic. 

És tan tendre i sucós, que el podem consumir talladet damunt les amanides. També serveix per fer-ne caldos vegetals suaus, és molt aromàtic. I el podem menjar cuit també,  trinxat en diverses preparacions, com per exemple aquests falafels.

Recepta de falafel amb api silvestre:

Ingredients:

- 200 gr. de cigrons remullats del dia anterior

- 8 tiges d'api nodiflorum

- mitja ceba, ben trinxada

- dos grans d'all, trinxats

Falafels d'Api silvestre, amb escalivada.

- una c.s. de suc de llimona

- farina de cigró per espessir

- sal, pebre, cúrcuma, comí

Elaboració:

- Triturem els cigrons en la picadora. Fem el mateix amb els alls.

- Tallem al ceba ben menuda i també les tiges d'api silvestre, que ens donaran el color verd viu.

- Ho barregem tot. Afegim suc de llimona, sal, pebre, cúrcuma, comí i fem boletes.

- Utilitzarem la farina de cigró per si ens cal espessir la barreja i per compactar una mica les boletes.

- Ho fregim amb abundant oli d'oliva.

Precaucions:

• És una planta que està considerada comestible, però cal ser prudents amb ella, ja que conté petites dosis de components amb una certa toxicitat. 
• Tampoc la consumirem si a prop del seu hàbitat hi ha ramaderia que comparteixi les aigües amb aquestes plantes. 
• A l'hora de collir-la es pot confondre amb els Créixems, peerquè viuen en els mateixos indrets,  però això no és problema, ja que també són comestibles

A l'esquerra fulles de l'Api silvestre, 

a la dreta, fulles de créixems (Nasturtium officinale)

Api silvestre i créixems creixen junts en el mateix indret.
Totes dues plantes són comestibles

BON NADAL... i un millor 2021

Com aprofitar la vitamina C de la Gavarrera

Sovint rebo e-mails preguntant com aprofitar al màxim la vitamina C dels grataculs. Fer confitura d'aquests fruits o una sopa, obliga a escalfar-los i per tant, la vitamina C es perd en bona part, malgrat que en tenen molta.

Grataculs nets, tous, madurs, i sense
la part negra de l'extrem

Aquesta entrada és per fer-vos partíceps dels nous experiments culinaris que estic fent aquests dies, en base als grataculs. Per mi ha estat un descobriment, i mira que és ben senzill...! He aconseguit fer diversos plats amb gavarrera crua i freda, per tant, amb tota la seva vitamina C íntegra.

Podeu trobar més informació al respecte en els nostres posts anteriors, en aquest mateix blog, que parlen de la gavarrera i dels grataculs. 

El secret

Collir els fruits de la planta seleccionant únicament els que són una mica tous, de color ataronjat i que no tiren a fosc, perquè vol dir que comencen a passar-se. En el moment de tocar-los veiem que són un pèl tous, però estan sencers. És entretingut de collir-los, això si.

Crema freda de gavarrera

Els pinyols han quedat quasi nets
 i tota la polpa, barrejada amb aigua 
és a la cassola.

S'elabora amb només dos ingredients: grataculs i aigua freda, o sigui, vitamina C al màxim. Amb aquesta base podreu fer diferents preparats senzills, que us suggerim més avall.

• Renteu els grataculs sota l'aixeta i lleveu les cues.
• Amb un ganivet heu de treure la punteta negra que tenen, és el més entretingut.
• Poseu-los en un recipient i els cobriu d'aigua, la justa perquè nedin.
• Passeu-hi la batedora a velocitat baixa, fins que es desfacin tots.
• Aboqueu la barreja al pasapurés i doneu-li voltes perquè la polpa baixi. Els pinyols es quedaran retinguts.
• Agafeu tota la massa dels pinyols, que tenen encara molta polpa enganxada, i repetiu l'acció: poseu aigua i tritureu uns segons. Torneu a colar.
• Al final els pinyols quedaran nets i tota la polpa, barrejada amb aigua, queda al recipient, amb una textura cremosa.
• Passem la batedora de nou, a velocitat alta, per aconseguir trinxar els minúsculs pèls. I ja està.

Tingueu en compte que...

• Aquesta barreja només sortirà be si els grataculs són tous!
• Podem fer que sigui més o menys espessa afegint aigua.
• Es guarda a la nevera 3-4 dies perfectament.
• Es pot menjar directament així, encara que és una mica àcida.
• És un aliment sense sucre afegit.

Aplicacions amb Crema freda de gavarrera

Aperitiu silvestre: 

Aperitiu de Crema de gavarrera amb suc 
 de poma concentrat i un raig d'oli i sal.

Ens la podem menjar com aperitiu fred, amb un raig d'oli d'oliva i sal. L'oli mata l'acidesa i fa que s'empassi millor.

Si la voleu més dolça, apart de l'oli, afegiu una mica de suc concentrat de poma.

Postres digestives

En un vaset de vidre poseu iogurt natural sense ensucrar i  crema de gavarrera al damunt. Si ho trobeu massa àcid afegiu mel.

Beguda supervitaminada

En un got poseu dues parts de suc de taronja i una de crema freda de gavarrera. Remeneu i bebeu. Si la voleu més dolça, afegiu-hi un suc de pastanaga liquat.

Esmorzar potent:

Tres cullerades de crema freda de gavarrera, endolcides amb mel. Tot ben barrejat i untat damunt del pa, amb llavors de sèsam...

Berenar gurmand:

Galeta amb gavarrera i crema de garrofa

Poseu crema freda de gavarrera damunt d'una galeta i cobriu-la amb  crema de garrofa que ferà d'endolcidor i li donarà un toc de xocolata. 

Caprici tradicional vitaminat

Mató de Montserrat de Cal Pujolet, el tallem a làmines,

li posem crema freda de gavarrera pel damunt i ho endolcim amb mel o dolç d'ametlla i garrofa

Bon profit!!!!!

Plantes per arrebossar

Barreja: malves, violer, fonoll, altimira, otiga i sàlvia.

Una de les múltiples maneres de cuinar les plantes silvestres és fer-les arrebossades o en tempura. Estem d'acord que els fregits no són d'allò més saludable, però a vegades ve molt de gust menjar quelcom cruixent i calent. 

Només necessitem un bon oli i bona farina, i tot del país. Si les plantes silvestres són de proximitat, la resta d'elements també cal que ho siguin.

Per fer la pasta d'arrebossar qualsevol fórmula habitual us pot anar be. Jo la faig de la manera més senzilla: aigua mineral amb gas ben freda, farina i sal. El resultat serà una fulla de textura cruixent que té una presència apetitosa i ens està provocant que la mosseguem.

És una bona manera d'introduir el consum de plantes als infants. Quan se les mengen arrebossades, no les veuen com una verdura i les accepten millor, comprovat!

Quines plantes podem arrebossar?

Borratja i flor d'aleixandri

Fulles, flors, tiges i tubercles. Ara be, cal saber quina part de cada planta podem aprofitar millor. Per això us posem un quadre resum orientatiu amb unes quantes plantes, al final d'aquesta entrada.

Les Fulles

Han de ser fulles amb baix contingut d'aigua, així se'ns couran més ràpid i absorbiran el mínim oli. Les fulles de malva (Malva sylvestris), d'ortiga (Urtica dioica), de fonoll (Foeniculum vulgare)... ens poden anar be. Però una de les millors fulles arrebossades o en tempura són les de borratja (Borago officinalis). Totes elles són fulles que podem consumir com aperitiu o acompanyament.

Les flors: les més conegudes i a l'abast són saüc, aleixandri, glicina, 

Les tiges: Siguin quines siguin, hauran de ser sempre molt tendres per tal que no facin fils. Són molt bones les tiges de bardana tendra (Arctium lappa) però us caldrà pelar-les, i també  les de l'aleixandri (Smyrnium olusatrum).

La tradició de la borratja

A les terres de l'Ebre és costum, el dia de Nadal, anar a collir borratges, arrebossar-les i menjar-les per esmorzar, amb mel o sucre. 

És una fulla que pot arribar a ocupar tot el plat, segons quina sigui la fase de la planta quan la collim. Si be són fulles d'aparença rasposa, quan es mengen són delicioses. Agraden fins si tot als més escèptics de la verdura. És una fulla que també es pot menjar com entrant, sense l'endolcir-la i amb la pasta de coure ben saladeta.

Les nyàmeres fregides ...

Els tubercles de les nyàmeres eren menja habituals en els anys de penúries, durant la guerra. Es fan talladetes a làmines ben fines i cuites en l'oli roent uns instants, com les patates rosses. Us les prendran 

Nyàmeres laminades i fregides
 (també es poden arrebossar)

del plat!

Flors arrebossades per postres

Un dels postres silvestres típics és la flor de saüc arrebossada, amb mel o sucre. La flor és la única part comestible del saüquer (Sambucus nigra). El seu aroma atrapa i què millor que deixar-se convèncer i arrebossar-les...? això si, cal coure-les i menjar-les de seguida. 

Verdures d'aperitiu:

• El fonoll, si voleu causar impressió, arrebosseu-lo just uns instants. L'efecte resultant impressiona i el sabor també.
• No sabeu com consumir ortigues? Doncs feu-les arrebossades. Preneu les 4 fulles del capdamunt, passeu-les per la pasta i a la paella. són molt bones. 
• Les malves també queden molt be arrebossades, totes elles rodonetes i daurades...
• Podeu fer el mateix amb les fulles del violer.

Sabors forts i arrebossats

Les plantes de sabors forts són delicioses arrebossades, ja que al fregir-les els seus olis essencials queden "rebaixats" i tenen un gust més suau.

Això passa sobretot amb la sàlvia (Salvia officinalis) i l'altimira (Artemísia vulgaris) i amb els brotets florits de farigola, les inflorescències.

D'esquerra a dreta: malva, violer, sàlvia i ortiga

                                 

Moixeres, fruits en perill d'extinció

Les moixeres són arbres del gènere Sorbus, dels quals a Catalunya n'hi ha  set varietats definides. Segurament la més notòria és la servera (Sorbus domestica), que ja l'hem tractada en aquest blog.

Una d'aquestes varietats de Sorbus és la moixera de pastor (Sorbus torminalis), un arbre escàs, poc notori i segons alguns informes, en recessió. És de fulla caduca i en el periode hivernal, quan es queda sense fulles, és difícil de reconèixer.

Els fruits són comestibles

La moixera de pastor  és un arbre de la família de les rosàcies que floreix a la primavera i els fruits maduren a partir de finals de setembre i durant l'inici de tardor. Aquests fruits silvestres són dels millors del bosc. Tenen la mida casi com d'una oliva, de color marró, una textura que recorda una poma molt madura i una dolçor com mai heu tastat. S'han de menjar molt madurs, quan són molt tous que al tocar-los s'enfonsa el dit. Aleshores, són com una mel i tenen molt poc pinyol. Són uns fruits boníssims. 

Quan l'arbre treu flor, ho fa en poms, per això els fruits neixen en grups i quan maduren es veuen be, penjats de l'arbre. Ara, en aquests moments de final de setembre, els podem observar amb precisió, abans que caiguin o els ocells se'ls mengin. Després, l'arbre perdrà les fulles i ens serà difícil de poder-lo detectar en el bosc.

Uns fruits de privilegi

Realment, poder tastar els fruits de la moixera de pastor és un privilegi. La rao és senzilla: no tots els anys fructifica. Fins si tot he pogut observar un arbre que només ha tret fruits en una de les rames, la resta no. I aquest fet és, segons els experts, motiu d'alarma. 

Personalment fa alguns anys que segueixo l'evolució anual d'alguns exemplars de moixeres que es troben en el vessant nord del massís de Montserrat. Només en una ocasió he pogut tastar els seus fruits, i enguany serà la segona vegada que tinc el gust i l'honor de menjar-ne.

La manca de fruits d'aquests exemplars no deixa de sorprendre. Fins i tot enguany tinc dos arbres localitzats, molt propers entre si, un amb fruits i l'altre sense. Tot un enigma.

Com reconèixer una moixera de pastor?

Quan el tronc és jove, té una aparença llisa i uniforme, amb taques blanques horitzontals sobre fons gris, com si fossin pinzellades. Quan l'arbre és vell, ja té escorça formada, enfosquida i perd les taques blanques.

La moixera és molt fàcil de reconèixer per la forma de la seva fulla: simple, dentada, lobulada i peciolada. Molt similar a la fulla dels plataners de la carretera, però de mida més petita.

Hàbitat de la moixera

Trobem les moixeres de pastor en llocs frescals, mes aviat ombrívols, generalment de molta espessor, on no es pot veure el terra perquè està ple de plantes arbustives i enfiladisses. És en aquests indrets on es poden admirar alguns exemplars de moixera que denoten una certa longevitat i alçades de fins a uns 10 m. Solen ser culs de torrent, cingleres i llocs força inaccessibles, o en les rodalíes dels boscos poc transitades.

Però gairebé sempre comparteixen hàbitat amb alsines, roures, noguers  o l'arç. També en podem trobar algun exemplar a la vora del camí, però mig refugiat entre alzines i/o roures.

Segons algun estudi que he pogut trobar, sembla ser que aquests arbres són delicats i molt susceptibles. Per això les moixeres formen poblacions petites i fragmentades i creixen "abrigades"d'altres arbres. 

Un arbre estressat i en recessió

Algunes poblacions o exemplars que estan ubicades a la vora de camins i exposades a desbrossadores i tales indiscriminades, presenten condicions ambientals d'un cert estrés que afecta l'arbre de manera notòria.

El fet de ser un arbre de fulla caduca també va en contra seva, sobretot en època hivernal, quan només té els troncs visibles i fa difícil de reconèixer-la o confondre-la amb altres arbustos.

Manca de fructificació de les moixeres

Per què no fructifiquen cada any les moixeres de pastor? Algun estudi apunta que podria ser un problema de manca de polinització i que l'autopolinització espotània no fos suficient i provoqués un avortaments dels fruits.  L'estudi suggereix que existeix en aquests arbres el que s'anomena depressió endogàmica, una afectació negativa per la limitació de pol·len i els efectes de l'endogamia. És a dir, que l'autopolinització és insuficient i l'arbre necessitaria polinització externa via insectes, per engendrar fruits. D'aqui que a seva preservació sigui vital per l'espècie. 

Jornada de les plantes Oblidades 2020

Finalment, la 5a. edició de la Jornada Gastronomica de les Plantes Oblidades, organitzada pel col·lectiu Eixarcolant, es celebrarà a Igualada el proper dia 3 d'octubre, amb totes les mesures reglamentàries i garanties sanitàries exigides, per tal que tothom pugui venir amb seguretat, a passar una jornada cultural i plena de sopreses, que pretén donar a conèixer les espècies silvestres i tradicionals, en el marc d'un nou model agroalimentari.

Nosaltres, com sempre, hi serem, col·laborant en l'elaboració del Dinar Silvestre.

Si us voleu quedar a dinar, recordeu que us heu d'inscriure prèviament a  eixarcolant.cat

Us adjuntem programa de l'esdeveniment on trobareu tots els actes programats. Si esteu interessats, l'assistència a molts actes requereix inscripció prèvia, pel problema sanitari que estem vivint.

I si teniu ganes de traballer com a voluntaris o voluntàries, encara hi sou a temps: vull col·laborar

La pastanaga silvestre

En el món de la gastronomia salvage podríem classificar les plantes en dos tipus, atenent els seus usos: les que ens alimenten i les que ens distreuen. Les primeres serien aquelles que tenen molt de fullatge o de fruits, de manera que ens permeten fer un bon àpat, com ara les ortigues, els blets i moltes altres més.

Les que ens distreuen son aquelles plantes que no fan torna ni atipen, però si que ens aporten sabor, color, aroma o textura, i que amb un pessic o una culleradeta ja en tindrem prou.

Doncs be, la pastanaga silvestre (Daucus carota), podria estar en aquest segon grup, i ara a l'estiu és el moment de treure'n més profit. Es tracta d'una umbel·lífera que creix arreu, en camps abandonats, vorals de conreus, cunetes, al costat del camí,.. No és gens exigent i la trobem tant a regadiu com a solei. 

flors madures i amb fruits

Parts comestibles de la pastanaga silvestre

D'entrada hem de considerar que la pastanaga borda és l'ancestre de la pastanaga de l'hort, que tots coneixem. Això vol dir que la seva arrel és comestible, però només el primer any, que és quan és més tendra. Però és tan poca la part carnosa que ofereix, que en la meva opinió, no val la pena entretenir-se a collir-la, apart que és una pràctica que mata la planta.

També són comestibles les fulles, quan són ben tendres, posades a l'amanida. Tenen un gust concentrat i potent, que ens recorda la pastanaga de l'horta. Però sens dubte, el més apreciable de la Daucus carota, són les seves flors i fruits:

• les flors les podem collir quan la umbel·la està totalment en plena floració. Escampades per damunt de l'amanida li donen un perfum especial i diferent. També es poden fer arrebossades.
• Els fruits són com minúscules bombes de sabor, que cal aprofitar en el moment concret i precís. Quan les inflorescències ja estan fecundades i han tret la llavor, veurem que resten tancades, com si volguessin amagar quelcom. Dins d'aquesta cavitat, sovint s'hi alberguen nombrosos insectes, o sigui, que expulsem-los abans de collir. 

Receptes amb fruits de la pastanaga silvestre

Escolliu sempre les umbel·les mig closes, que tinguin la llavor madura, de color morat, i peludeta, i que no estiguin seques, perquè aleshores ja hauran perdut el sabor característic, que és el que anem a buscar. Si la llavor és verda, tampoc ens val, perque serà molt amarga. La majoria d'umbel·les presenten les llavors del perímetre exterior ja madures, ideals per consumir, mentre que les centrals són encara verdes, i no ens interessen. Cal fer la tria.

Les llavors, vistes de ben a prop

• Umbel·les arrebossades

Feu una barreja amb tres parts d'aigua per una de farina, remeneu-la be, poseu-hi sal i bicarbonat i banyeu-hi les umbel·les. Les coeu en oli ben calent i les deixeu escórrer en un paper. I ja està. El més bo de menjar són les puntetes, on hi ha les llavors madures. 

• Búlgur amb llavors de pastanaga (per a 4 persones)

Prenem 200 gr.de búlgur. El coem seguint les instruccions de l'envàs. Quan estigui covat i fred, hi barreguem pebrot, tomàtec, cogombre i ceba, tot tallat molt menut. 

Procedim a treure, amb paciència, les llavors morades de diverses umbel·les de pastanaga silvestre, per obtenir-ne apoximadament una cullerada sopera. Les passem pel molinet i el polsim verd resultant el tirem per damunt del búlgur. Amanim amb sal i oli , remenem i ja podem menjar-lo.

Possibles confusions

Compte amb les umbel·liferes, si no ho tenim clar, no l'agafem, ja que es pot confondre amb algunes plantes molt similars, com ara la siscla (Ammi majus), que sol compartir hàbitat amb la pastanaga.

De tota manera, la forma que té la umbel·la de la Daucus carota, de tancar-se sobre si mateixa, la fa inconfusible. També les llavors morades i peludes són un tret que ajuda a indetificar la planta. I si encara queda algun dubte, proveu de tastar un granet: té gust a pastanaga concentrada.

Umbel·la madura. S'aprecien les llavors morades, abans d'assecar-se, 

en aquest estadi és quan es poden arrebossar (a l'esquerra). 

Les nostres publicacions silvestres

Arriben vacances i temps de descans per visitar i gaudir de la natura. Una bona ocasió per comprar i regalar llibres sobre plantes silvestres.
Us volem recordar que teniu a la vostra disposició tota la nostra petita biblioteca silvestre, de producció pròpia:

LES ORTIGUES

LA FARIGOLA

HERBES A LA CARTA

LA CUINA DE LA LLENEGA

Són llibres divulgatius, bàsicament pràctics, però també per formar-se una idea completa dels vegetals  aprofitables.

Us poden ajudar en les vostres incursions silvestres, però també a adquirir coneixements de botànica, d'etnobotànica, d'història, i de la relació entre les plantes i els humans al llarg del segles.

ELS TROBAREU A  LES LLIBRERIES O TAMBÉ ELS PODEU ADQUIRIR A TRAVÉS DEL NOSTRE  BLOG. Només cal que ens feu una petició per mail a: naturacomestible@gmail.com  

Llibres per conèixer millor la natura 

La natura és delicada, sorprenent, imprescindible, vital, ... i la coneixem poc, malgrat que vivim a expenses d'ella. La (des)coneixem tan poc que fins i tot la maltractem.

Els llibres de natura tenen cada vegada més acceptació en el public lector perque d'alguna manera ens hi apropen i ens la fan mes familiar, més comprensible, més útil. 

El coneixement dels usos de les plantes, tant els actuals com els antics,  és una assignatura pendent i aquests llibres ens ajudaran a aprovar-la. 

No podem oblidar que hi ha una correlació entre els països que millor respecten la natura i el medi natural i els que tenen un nivell de vida més alt.

Llibres silvestres i roses "antigues" o centifolia

Receptes de La Farigola

Ortiga, la millor verdura d'estiu

Si fessim una classificació de les millors verdures silvestres comestibles, la primera seria l'ORTIGA, sense cap mena de dubte. Per això li vam dedicar el nostre últim llibre de monografies de plantes:  LES ORTIGUES, el llibre que us parla de tot allò que té a veure amb questa planta. 

I és ara, en aquests moments d'inici d'estiu, quan estan en el moment òptim per collir-les. Després de les generoses pluges que hem tingut, les ortigues estan per menjar-se-les.

Ortigues tendres

Com consumir les ortigues 

Les podem incorporar a la dieta de moltes maneres: en sopes i cremes calentes, en truita, en canapés, en un pesto, en gaspatxo, arrebossades, amb formatge, en un pastís de verdura, amb puré de patates, amb pasta, en la paella, estofades amb llegum, com a postres en un pastís de poma,... i un llarg etzètera.

Com cuinar les ortigues  
Admeten quasi totes les coccions: bullides, escaldades, saltejades, estofades, però també crues en batuts de verdures o pestos.

Com conservar les ortigues:

• Les podeu assecar: un cop seques, les guardeu trinxades en pots de vidre, per anar afegint als plats: sopes, guisats, arrossos, ... 
• Si us atreviu, també les podeu encurtir juntament amb altres verdures. 
• Es poden congelar: escaldades i escorregudes, com si fossin espinacs i al congelador. 

Paella d'arròs amb ortigues

Curiositats i històries de l'ús de les ortigues 
Si us agrada la història, en el nostre llibre LES ORTIGUES hi trobareu també anècdotes, curiositats, utilització i altres mètodes d'aprofitament de les ortigues. Hi ha usos ben rebuscats i tradicions ben sorprenents.

També hi teniu informació nutricional, receptes culinàries, procediments i tot allò que fa referència a aquesta planta. Volem que el nostre llibre LES ORTIGUES, editat aquest 2020, sigui una mena d'enciclopèdia de tot allò que té a veure amb ortigues. Hi trobareu tot el que cal saber sobre aquesta planta, la millor verdura comestible. 

Receptes amb ortigues
Hi dediquem tot un capítol a mostrar unes 30 receptes i maneres d'elaborar les ortigues per poder-les incorporar al vostre menú. També en entrades anteriors d'aquest blog, teniu algunes receptes més, només cal que cliqueu aquí.

Móres de morera

Crema gelada de mora

.

La morera és un arbre frondós, de fulla caduca, que té tres utilitats bàsiques i àmpliament conegudes: 

• fer una bona ombra gràcies a l'espès fullatge. 
• alimentar els cucs de seda que tots i totes hem tingut a casa alguna vegada, 
• i finalment, alimentar els ocells amb els seus fruits.

Aqui parlem d'un altra ús poc conegut: la comestibilitat dels fruits de la morera, que passen força desapercebuts per la gent. Les qualitats nutricionals són ignorades de la gran majoria i és un fruit desaprofitat.

La morera

La morera és d'origen asiàtic i a casa nostra en tenim dues varietats: Morus alba i Morus nigra. El primer fa els fruits groc pàl·lid, com de cera, i el segon els fa més grans i de color negre vinós i més sucosos.

La morera varietat Morus alba és la més abundant perquè és la que es feia servir per mantenir les indústries dels cucs de seda. A la regió de Múrcia en podem trobar moltes encara, perquè antigament la indústria de producció de la seda hi estava força implantada. 

És un arbre caducifoli, de la família de les moràcies, habitual en jardins i parcs perquè creix ràpidament i fa bona ombra. Les fulles són grosses, algunes quasi com la ma, i tenen el contorn dentat.

A final de primavera treuen el seu fruit, les móres. Sovint els ocells s'encarreguen que passin desapercebudes i no tinguin temps ni de caure al terra. 

Com que els fruits són molt delicats i es fan malbé de seguida, no es venen al mercat, i aquest és el motiu bàsic pel qual els consumidors no els coneixen. Les mores en són un exemple de que quan una cosa no és al mercat, és com si no fos comestible.

Mores fresques de Morus alba

Confusions

Se'ns planteja una evident confusió d'ordre lingüistic. Per una banda tenim les móres de la morera, i per altra banda les móres de l'esbarzer o romaguera, que maduren a finals d'estiu. Totes són bones. La confusió queda aquí i no va més enllà, ja que mai trobarem els dos tipus de móra alhora, sinó que la primera és de procedència arbòria i apareix a la primavera, i l'altra procedeix d'una planta herbàcia, d'aspecte arbustiu i que punxa, i arriba ben entrat l'estiu.

L'únic que tenen en comú  els dos tipus de móres és que són fruits comestibles i deliciosos. Des del punt de vista botànic, els respectius fruits són un conjunt de drupes (petits fruits minúsculs, agrupats, i cadascú amb el seu respectiu pinyol diminut).

Mora tendra a dalt de la morera

Consumir les mores de la morera

Són tan petites que el millor és menjar-les crues, directament de l'arbre, però també en podem fer confitura. 

Una altra manera de consumir-les és assecant-les, com les figues.  Les deixem al sol i en 3-5 dies ja estan seques (a nosaltres no ens convenç massa el resultat...) En algunes cultures de centre d'Europa ho solien fer, i després les molíen per obtenir-ne una farina endolcidora.

Són molt nutritives: per exemple, tenen tant de ferro (Fe) com els espinacs!! Aquí us mostrem quins són els valors principals pels quals destaca la mora de morera. La resta de nutrients que posseeix, hi són en quantitats insignificants. 

(valors expressats en mg/100 gr.)

Ca  Calci	P Fòsfor	Fe  Ferro	Na   Sodi	K Potassi
48	50	4	58	240

Mores assecades

Recepta amb mores de la morera

Ingredients:

70 grs. de sucre

150 grs. de mores de morera

100 ml. de nata líquida per muntar

un iogurt natural sense sucre

Preparació:

Per fer la melmelada: posem les móres en un cassó, amb el sucre (en guardem una cullerada apart), ho tapem i es deixa coure a foc molt lent durant uns 10 minuts, fins que el sucre s'hagi fos i els fruits es puguin coure en el propi suc. Vigilem que no es ressequi massa. Ho triturem i es deixa refredar.

Mentrestant, muntem la nata amb una cullerada de sucre. Quan ha pujat hi afegim el iogurt i mesclem be els dos làctics amb les varilles, i finalment la melmelada de móra.

Repartim en vasets i ho deixem al congelador. Cal menjar-lo quan encara estigui cremós, no molt dur.

    

               

Bossa de pastor, de tot cor

Les fulles bassals dentades són un element identificador

Li diuen bossa de pastor perquè els seus fruits tenen la forma d'un saquet lligat i estrenyut. És una manera de veure-ho... En canvi jo trobo que més aviat tenen forma de cor, molt més fàcil d'identificar, ja que actualment, poca gent sap quina forma tenien les bosses que duien els pastors.

Opinions apart, anem a conèixer la Capsella bursa-pastoris. El seu nom llatí es podria traduir per "arqueta o capseta en forma de bossa de pastor." L'arqueta seria la siliqua de contorn més o menys triangular, que conté les llavors al seu interior.
La bossa de pastor pertany a la família de les brassicàcies, com la col, la mostassa, les ravenisses, ... i si ens fixem en les seves menudes flors, de 4 pètals,  hi veurem una gran similitud amb les de la resta de crucíferes.

Hàbitat de la bossa de pastor

La trobem enmig d'herbassars, talussos, vores de rieres, d'hortes, en el jardí, en terres remogudes o acabades de llaurar, ... Sol créixer gairebé sempre acompanyada d'altres herbes, i per això, quan només té la roseta bassal, és difícil d'identificar fins que no apareixen les seves característiques siliqües en forma de cor. Aleshores, és inconfusible.

Fotos de flors i fruits

Possibles confusions: Com que pot creixer al costat de xicoires, roselles, llicsons, cosconilles, ... És fàcil confondre-la amb totes aquestes perque les fulles s'assemblen molt. Però això no representa cap problema, perquè totes aquestes són comestibles.

Comestibilitat de la bossa de pastor

Roseta bassal, enmig d'altres plantes

En podem consumir les fulles, les flors i els fruits. Ara be, al ser una planta de creixement ràpid, les fulles bassals, que són tendres i cruixents, quan són visibles, a vegades ja estan massa velles, perque la planta ja està treient la tija amb els seus fruits. Per collir-es en el moment òptim, cal doncs aprendre a reconèixer les fulles abans no treguin fruit.

Com consumir la bossa de pastor

Es consumeixen bàsicament les fulles crues i tendres, en amanides. Encara que també es poden coure en sopes o saltejats.
Les flors i els fruits també es poden posar per damunt les amanides.

Curiositats

Es una planta molt apreciada en els països balcànics i de l'orient mediterrani, també al Japó i a Xina, on la venen en alguns mercats.
Se li atribueixen propietats hemostàtiques, tòniques i diürètiques.
Com a valors nutricionals, és rica en vitamines del grup B (B1, B2 i B3), vitamina C, calci, fòsfor, potassi i provitamina A. Conté un alcaloide, la bursina.

Els fruits, amb forma de cor

Roseta bassal exuberant