Cuina amb Plantes Silvestres Comestibles, quines són, com cuinar-les i què ens aporten.
Una festa dedicada a les plantes i la natura, després de mesos de confinament. Una ocasió per disfrutar d'un dia agradable i ple d'activitats relacionades amb l'entorn natural. No us la perdeu:
L'ortiga blanca o ortiga morta (Lamium album) és una verdura comestible poc coneguda. Es confon a simple vista amb l'ortiga comú (Urtica dioica). La primera pertany a la gran família de les Labiades, la segona, a les Urticàcies, i la similitud entre totes dues, ve donada no només pel nom, sinó també per la forma de les fulles i perquè viuen en els mateixos indrets, fins i tot, creixen unes al costat de les altres.
 |
| Ortiga blanca o ortiga morta. Les petites taques blanques sovint ajuden a identificar-la. Són part de la seva identitat. |
El gènere dels Lamium és extens, i a casa nostra en tenim diverses varietats, totes elles comestibles, encara que algunes no es consumeixen, perquè el gust o la textura pilosa, no les fan apetitoses.
 |
| Ortiga gran o Ortiga dioica, oi que s'assemblen? |
 |
| Crema d'ortiga morta amb la seva flor blanca Es pot consumir tan freda com calenta |
 |
| En la ma, un brot d'ortiga morta al costat d'un brot de tarongina (Melissa officinalis), amb la qual també té molta semblança |
 |
| Ortiga blanca |
Vam iniciar aquest blog de GASTRONOMIA SALVATGE I CUINA SILVESTRE en el mes de març de 2011, just ara fa deu anys. Simultàniament també, vam obrir la seva corresponent pàgina de Facebook: PLANTES SILVESTRES COMESTIBLES.
Volem agrair tothom per les més de 370000 visites que hem rebut al llarg d'aquest període i pels més de 4000 seguidors del FB. Estem orgulloses d'aquestes xifres, que ens encoratgen a seguir.
 |
| Amanida silvestre d'aniversari: 10 anys ¡¡ |
En aquests 10 anys de blog de GASTRONOMIA SALVATGE, hem dut a terme diverses iniciatives de cara a la divulgació de les plantes silvestres:
 |
| El nostre primer llibre |
 |
| La nostra "trilogia" de les Bones Herbes |
Són doncs 10 anys divulgant el consum de les plantes silvestres i ensenyant com consumir-les, però també difonent la seva història i la seva relació amb els humans al llarg dels segles.
Gràcies a tothom per seguir-nos en aquest BLOG, en el FACEBOOK, i en INSTAGRAM.
Què ha de portar un menú perquè sigui complet? Des d'un punt de vista nutricional, ens cal llegum i cereal, clorofil·la (fulla verda) i verdures d'arrel o subterrànies, preferentment de temporada. Fruita, llavors o fruits secs i algun fermentat. A més, hi ha d'haver aliment cru i aliment cuit.
La manera com coem els aliments també és important perquè ens aportin l'energia que necessitem. Aquí presentem una amanida crua, però també una sopa (bullit), unes croquetes (fregit) i un pastís de verdura (forn).
Des d'una perspectiva social i sostenible, molt millor que siguin productes ecològics, de temporada, de collita pròpia o local i de productors km0. En tenim molts a casa nostra i ben a prop i que ofereixen molta qualitat.
El següent menú silvestre està pensat en racions per a 4 persones i conté una mostra dels elements citats:
Croquetes de cereal i malves
L'arros i la malva s'empasten molt be i formen una base moldejable, però no tenen un gust potent, per això introduim en aquest plat plantes de sabor potent i saboroses.
Coem l'arròs durant 10 minuts, posarem a bullir una part d'arròs i 5 d'aigua i quan estigui cuit el deixem refredar unes dues hores.
Escaldem les malves durant 3 minuts, les escorrem i les trinxem damunt del tallador. Ho barregem amb l'arròs i les tiges de les herbes esmicolades, Hi posem el comí, la cúrcuma, sal i pebre.
Tot ben barrejat, ha de tenir una textura enganxosa i ferma, que ens permeti moldejar les croquetes. Ho estenem formant un corró i tallem les croquetes a la mida desitjada. Les banyem en ou, les passem pel pa ratllat i les fregim.
El dia abans posarem les mongetes en remull per coure-les l'endemà, amb una fulla de llorer.
Posem un litre i mig d'aigua a l'olla i hi tirem les patates pelades i trossejades. Quan estiguin cuites, les passarem per la batedora, per aconseguir que el caldo quedi blanc i espès. Laminem els alls i els sofregim.
En l'olla on hem trinxat la patata, afegim les mongetes cuites, els alls sofregits, el fonoll tallat ben menut, sal i el pebre vermell. Ho deiem coure uns 10 minuts i ho servim. (Aquest plat admet uns bocins de pernil o cansalada en el sofregit dels alls, que donaran un gust més potent a la sopa).
3.- Un plat fresc, amb fibra i fruita
En un bol gran barregem porro, ceba i herbes trinxades, i també el fonoll, trinxat ben menut.
Ratllem el formatge i en tirem un grapat a la barreja, juntament amb l'ou. Salem i especiem amb herbes seques. Ho posem en una safata per anar al forn i el deixem coure 30 minuts a 180º.
5.- El millor del bosc al plat
Mató de Montserat banyat amb xarop d'avet i productes del bosc
Tallem una porció de brioix quadrada, i una altra de mató, que siguin iguals. Banyem el brioix, li posem al damunt al mató i el mullem amb un rajolí més de xarop. Escampem pel damunt els pinyons torrats i les flors de romaní i un pessic de fulles tendres d'avet.
*El xarop d'avet (Abies alba) s'obté deixant les pinyes, collides a l'estiu, cobertes de sucre i dins d'un pot de vidre. El sucre s'empapa del sabor i la resina de la pinya i esdevé líquid. Abans de Nadal ja es pot colar i guardar.
Tenim una joia de planta a tocar de casa i la ciència ens aporta centenars d'experiments que ens mostren el gran potencial del romaní. En el llibre trobareu dades, informacions tècniques i experiments realitzats en els últims anys. Nosaltres hem arribat a la conclusió, que el romaní no pot faltar a la nostra dieta.
Els seus usos van més enllà encara. La dita és ben certa: “de
la virtut del romaní, mil coses se’n poden dir.” En el nostre llibre n'hi trobareu un munt que esperem us siguin útils per millorar la vostra salut i la vostra dieta, però també per ampliar coneixements i satisfer la vostra curiositat.
Bona lectura¡¡¡
 |
| Una mata d'api silvestre |
 |
 |
| Falafels d'Api silvestre, amb escalivada. |
 |
| Api silvestre i créixems creixen junts en el mateix indret. Totes dues plantes són comestibles |
Sovint rebo e-mails preguntant com aprofitar al màxim la vitamina C dels grataculs. Fer confitura d'aquests fruits o una sopa, obliga a escalfar-los i per tant, la vitamina C es perd en bona part, malgrat que en tenen molta.
 |
| Grataculs nets, tous, madurs, i sense la part negra de l'extrem |
Podeu trobar més informació al respecte en els nostres posts anteriors, en aquest mateix blog, que parlen de la gavarrera i dels grataculs.
Collir els fruits de la planta seleccionant únicament els que són una mica tous, de color ataronjat i que no tiren a fosc, perquè vol dir que comencen a passar-se. En el moment de tocar-los veiem que són un pèl tous, però estan sencers. És entretingut de collir-los, això si.
 |
| Els pinyols han quedat quasi nets i tota la polpa, barrejada amb aigua és a la cassola. |
 |
| Aperitiu de Crema de gavarrera amb suc de poma concentrat i un raig d'oli i sal. |
 |
| Galeta amb gavarrera i crema de garrofa |
 |
| Barreja: malves, violer, fonoll, altimira, otiga i sàlvia. |
 |
| Borratja i flor d'aleixandri |
 |
| Nyàmeres laminades i fregides (també es poden arrebossar) |
 |
| D'esquerra a dreta: malva, violer, sàlvia i ortiga |
Realment, poder tastar els fruits de la moixera de pastor és un privilegi. La rao és senzilla: no tots els anys fructifica. Fins si tot he pogut observar un arbre que només ha tret fruits en una de les rames, la resta no. I aquest fet és, segons els experts, motiu d'alarma.
Personalment fa alguns anys que segueixo l'evolució anual d'alguns exemplars de moixeres que es troben en el vessant nord del massís de Montserrat. Només en una ocasió he pogut tastar els seus fruits, i enguany serà la segona vegada que tinc el gust i l'honor de menjar-ne.
La manca de fruits d'aquests exemplars no deixa de sorprendre. Fins i tot enguany tinc dos arbres localitzats, molt propers entre si, un amb fruits i l'altre sense. Tot un enigma.
Quan el tronc és jove, té una aparença llisa i uniforme, amb taques blanques horitzontals sobre fons gris, com si fossin pinzellades. Quan l'arbre és vell, ja té escorça formada, enfosquida i perd les taques blanques.
La moixera és molt fàcil de reconèixer per la forma de la seva fulla: simple, dentada, lobulada i peciolada. Molt similar a la fulla dels plataners de la carretera, però de mida més petita.
Trobem les moixeres de pastor en llocs frescals, mes aviat ombrívols, generalment de molta espessor, on no es pot veure el terra perquè està ple de plantes arbustives i enfiladisses. És en aquests indrets on es poden admirar alguns exemplars de moixera que denoten una certa longevitat i alçades de fins a uns 10 m. Solen ser culs de torrent, cingleres i llocs força inaccessibles, o en les rodalíes dels boscos poc transitades.
Però gairebé sempre comparteixen hàbitat amb alsines, roures, noguers o l'arç. També en podem trobar algun exemplar a la vora del camí, però mig refugiat entre alzines i/o roures.
Segons algun estudi que he pogut trobar, sembla ser que aquests arbres són delicats i molt susceptibles. Per això les moixeres formen poblacions petites i fragmentades i creixen "abrigades"d'altres arbres.
Algunes poblacions o exemplars que estan ubicades a la vora de camins i exposades a desbrossadores i tales indiscriminades, presenten condicions ambientals d'un cert estrés que afecta l'arbre de manera notòria.
El fet de ser un arbre de fulla caduca també va en contra seva, sobretot en època hivernal, quan només té els troncs visibles i fa difícil de reconèixer-la o confondre-la amb altres arbustos.
Per què no fructifiquen cada any les moixeres de pastor? Algun estudi apunta que podria ser un problema de manca de polinització i que l'autopolinització espotània no fos suficient i provoqués un avortaments dels fruits. L'estudi suggereix que existeix en aquests arbres el que s'anomena depressió endogàmica, una afectació negativa per la limitació de pol·len i els efectes de l'endogamia. És a dir, que l'autopolinització és insuficient i l'arbre necessitaria polinització externa via insectes, per engendrar fruits. D'aqui que a seva preservació sigui vital per l'espècie.
