Com aprofitar la vitamina C de la Gavarrera

Sovint rebo e-mails preguntant com aprofitar al màxim la vitamina C dels grataculs. Fer confitura d'aquests fruits o una sopa, obliga a escalfar-los i per tant, la vitamina C es perd en bona part, malgrat que en tenen molta.

Grataculs nets, tous, madurs, i sense
la part negra de l'extrem

Aquesta entrada és per fer-vos partíceps dels nous experiments culinaris que estic fent aquests dies, en base als grataculs. Per mi ha estat un descobriment, i mira que és ben senzill...! He aconseguit fer diversos plats amb gavarrera crua i freda, per tant, amb tota la seva vitamina C íntegra.

Podeu trobar més informació al respecte en els nostres posts anteriors, en aquest mateix blog, que parlen de la gavarrera i dels grataculs. 

El secret

Collir els fruits de la planta seleccionant únicament els que són una mica tous, de color ataronjat i que no tiren a fosc, perquè vol dir que comencen a passar-se. En el moment de tocar-los veiem que són un pèl tous, però estan sencers. És entretingut de collir-los, això si.

Crema freda de gavarrera

Els pinyols han quedat quasi nets
 i tota la polpa, barrejada amb aigua 
és a la cassola.

S'elabora amb només dos ingredients: grataculs i aigua freda, o sigui, vitamina C al màxim. Amb aquesta base podreu fer diferents preparats senzills, que us suggerim més avall.

• Renteu els grataculs sota l'aixeta i lleveu les cues.
• Amb un ganivet heu de treure la punteta negra que tenen, és el més entretingut.
• Poseu-los en un recipient i els cobriu d'aigua, la justa perquè nedin.
• Passeu-hi la batedora a velocitat baixa, fins que es desfacin tots.
• Aboqueu la barreja al pasapurés i doneu-li voltes perquè la polpa baixi. Els pinyols es quedaran retinguts.
• Agafeu tota la massa dels pinyols, que tenen encara molta polpa enganxada, i repetiu l'acció: poseu aigua i tritureu uns segons. Torneu a colar.
• Al final els pinyols quedaran nets i tota la polpa, barrejada amb aigua, queda al recipient, amb una textura cremosa.
• Passem la batedora de nou, a velocitat alta, per aconseguir trinxar els minúsculs pèls. I ja està.

Tingueu en compte que...

• Aquesta barreja només sortirà be si els grataculs són tous!
• Podem fer que sigui més o menys espessa afegint aigua.
• Es guarda a la nevera 3-4 dies perfectament.
• Es pot menjar directament així, encara que és una mica àcida.
• És un aliment sense sucre afegit.

Aplicacions amb Crema freda de gavarrera

Aperitiu silvestre: 

Aperitiu de Crema de gavarrera amb suc 
 de poma concentrat i un raig d'oli i sal.

Ens la podem menjar com aperitiu fred, amb un raig d'oli d'oliva i sal. L'oli mata l'acidesa i fa que s'empassi millor.

Si la voleu més dolça, apart de l'oli, afegiu una mica de suc concentrat de poma.

Postres digestives

En un vaset de vidre poseu iogurt natural sense ensucrar i  crema de gavarrera al damunt. Si ho trobeu massa àcid afegiu mel.

Beguda supervitaminada

En un got poseu dues parts de suc de taronja i una de crema freda de gavarrera. Remeneu i bebeu. Si la voleu més dolça, afegiu-hi un suc de pastanaga liquat.

Esmorzar potent:

Tres cullerades de crema freda de gavarrera, endolcides amb mel. Tot ben barrejat i untat damunt del pa, amb llavors de sèsam...

Berenar gurmand:

Galeta amb gavarrera i crema de garrofa

Poseu crema freda de gavarrera damunt d'una galeta i cobriu-la amb  crema de garrofa que ferà d'endolcidor i li donarà un toc de xocolata. 

Caprici tradicional vitaminat

Mató de Montserrat de Cal Pujolet, el tallem a làmines,

li posem crema freda de gavarrera pel damunt i ho endolcim amb mel o dolç d'ametlla i garrofa

Bon profit!!!!!

Plantes per arrebossar

Barreja: malves, violer, fonoll, altimira, otiga i sàlvia.

Una de les múltiples maneres de cuinar les plantes silvestres és fer-les arrebossades o en tempura. Estem d'acord que els fregits no són d'allò més saludable, però a vegades ve molt de gust menjar quelcom cruixent i calent. 

Només necessitem un bon oli i bona farina, i tot del país. Si les plantes silvestres són de proximitat, la resta d'elements també cal que ho siguin.

Per fer la pasta d'arrebossar qualsevol fórmula habitual us pot anar be. Jo la faig de la manera més senzilla: aigua mineral amb gas ben freda, farina i sal. El resultat serà una fulla de textura cruixent que té una presència apetitosa i ens està provocant que la mosseguem.

És una bona manera d'introduir el consum de plantes als infants. Quan se les mengen arrebossades, no les veuen com una verdura i les accepten millor, comprovat!

Quines plantes podem arrebossar?

Borratja i flor d'aleixandri

Fulles, flors, tiges i tubercles. Ara be, cal saber quina part de cada planta podem aprofitar millor. Per això us posem un quadre resum orientatiu amb unes quantes plantes, al final d'aquesta entrada.

Les Fulles

Han de ser fulles amb baix contingut d'aigua, així se'ns couran més ràpid i absorbiran el mínim oli. Les fulles de malva (Malva sylvestris), d'ortiga (Urtica dioica), de fonoll (Foeniculum vulgare)... ens poden anar be. Però una de les millors fulles arrebossades o en tempura són les de borratja (Borago officinalis). Totes elles són fulles que podem consumir com aperitiu o acompanyament.

Les flors: les més conegudes i a l'abast són saüc, aleixandri, glicina, 

Les tiges: Siguin quines siguin, hauran de ser sempre molt tendres per tal que no facin fils. Són molt bones les tiges de bardana tendra (Arctium lappa) però us caldrà pelar-les, i també  les de l'aleixandri (Smyrnium olusatrum).

La tradició de la borratja

A les terres de l'Ebre és costum, el dia de Nadal, anar a collir borratges, arrebossar-les i menjar-les per esmorzar, amb mel o sucre. 

És una fulla que pot arribar a ocupar tot el plat, segons quina sigui la fase de la planta quan la collim. Si be són fulles d'aparença rasposa, quan es mengen són delicioses. Agraden fins si tot als més escèptics de la verdura. És una fulla que també es pot menjar com entrant, sense l'endolcir-la i amb la pasta de coure ben saladeta.

Les nyàmeres fregides ...

Els tubercles de les nyàmeres eren menja habituals en els anys de penúries, durant la guerra. Es fan talladetes a làmines ben fines i cuites en l'oli roent uns instants, com les patates rosses. Us les prendran 

Nyàmeres laminades i fregides
 (també es poden arrebossar)

del plat!

Flors arrebossades per postres

Un dels postres silvestres típics és la flor de saüc arrebossada, amb mel o sucre. La flor és la única part comestible del saüquer (Sambucus nigra). El seu aroma atrapa i què millor que deixar-se convèncer i arrebossar-les...? això si, cal coure-les i menjar-les de seguida. 

Verdures d'aperitiu:

• El fonoll, si voleu causar impressió, arrebosseu-lo just uns instants. L'efecte resultant impressiona i el sabor també.
• No sabeu com consumir ortigues? Doncs feu-les arrebossades. Preneu les 4 fulles del capdamunt, passeu-les per la pasta i a la paella. són molt bones. 
• Les malves també queden molt be arrebossades, totes elles rodonetes i daurades...
• Podeu fer el mateix amb les fulles del violer.

Sabors forts i arrebossats

Les plantes de sabors forts són delicioses arrebossades, ja que al fregir-les els seus olis essencials queden "rebaixats" i tenen un gust més suau.

Això passa sobretot amb la sàlvia (Salvia officinalis) i l'altimira (Artemísia vulgaris) i amb els brotets florits de farigola, les inflorescències.

D'esquerra a dreta: malva, violer, sàlvia i ortiga

                                 

Moixeres, fruits en perill d'extinció

Les moixeres són arbres del gènere Sorbus, dels quals a Catalunya n'hi ha  set varietats definides. Segurament la més notòria és la servera (Sorbus domestica), que ja l'hem tractada en aquest blog.

Una d'aquestes varietats de Sorbus és la moixera de pastor (Sorbus torminalis), un arbre escàs, poc notori i segons alguns informes, en recessió. És de fulla caduca i en el periode hivernal, quan es queda sense fulles, és difícil de reconèixer.

Els fruits són comestibles

La moixera de pastor  és un arbre de la família de les rosàcies que floreix a la primavera i els fruits maduren a partir de finals de setembre i durant l'inici de tardor. Aquests fruits silvestres són dels millors del bosc. Tenen la mida casi com d'una oliva, de color marró, una textura que recorda una poma molt madura i una dolçor com mai heu tastat. S'han de menjar molt madurs, quan són molt tous que al tocar-los s'enfonsa el dit. Aleshores, són com una mel i tenen molt poc pinyol. Són uns fruits boníssims. 

Quan l'arbre treu flor, ho fa en poms, per això els fruits neixen en grups i quan maduren es veuen be, penjats de l'arbre. Ara, en aquests moments de final de setembre, els podem observar amb precisió, abans que caiguin o els ocells se'ls mengin. Després, l'arbre perdrà les fulles i ens serà difícil de poder-lo detectar en el bosc.

Uns fruits de privilegi

Realment, poder tastar els fruits de la moixera de pastor és un privilegi. La rao és senzilla: no tots els anys fructifica. Fins si tot he pogut observar un arbre que només ha tret fruits en una de les rames, la resta no. I aquest fet és, segons els experts, motiu d'alarma. 

Personalment fa alguns anys que segueixo l'evolució anual d'alguns exemplars de moixeres que es troben en el vessant nord del massís de Montserrat. Només en una ocasió he pogut tastar els seus fruits, i enguany serà la segona vegada que tinc el gust i l'honor de menjar-ne.

La manca de fruits d'aquests exemplars no deixa de sorprendre. Fins i tot enguany tinc dos arbres localitzats, molt propers entre si, un amb fruits i l'altre sense. Tot un enigma.

Com reconèixer una moixera de pastor?

Quan el tronc és jove, té una aparença llisa i uniforme, amb taques blanques horitzontals sobre fons gris, com si fossin pinzellades. Quan l'arbre és vell, ja té escorça formada, enfosquida i perd les taques blanques.

La moixera és molt fàcil de reconèixer per la forma de la seva fulla: simple, dentada, lobulada i peciolada. Molt similar a la fulla dels plataners de la carretera, però de mida més petita.

Hàbitat de la moixera

Trobem les moixeres de pastor en llocs frescals, mes aviat ombrívols, generalment de molta espessor, on no es pot veure el terra perquè està ple de plantes arbustives i enfiladisses. És en aquests indrets on es poden admirar alguns exemplars de moixera que denoten una certa longevitat i alçades de fins a uns 10 m. Solen ser culs de torrent, cingleres i llocs força inaccessibles, o en les rodalíes dels boscos poc transitades.

Però gairebé sempre comparteixen hàbitat amb alsines, roures, noguers  o l'arç. També en podem trobar algun exemplar a la vora del camí, però mig refugiat entre alzines i/o roures.

Segons algun estudi que he pogut trobar, sembla ser que aquests arbres són delicats i molt susceptibles. Per això les moixeres formen poblacions petites i fragmentades i creixen "abrigades"d'altres arbres. 

Un arbre estressat i en recessió

Algunes poblacions o exemplars que estan ubicades a la vora de camins i exposades a desbrossadores i tales indiscriminades, presenten condicions ambientals d'un cert estrés que afecta l'arbre de manera notòria.

El fet de ser un arbre de fulla caduca també va en contra seva, sobretot en època hivernal, quan només té els troncs visibles i fa difícil de reconèixer-la o confondre-la amb altres arbustos.

Manca de fructificació de les moixeres

Per què no fructifiquen cada any les moixeres de pastor? Algun estudi apunta que podria ser un problema de manca de polinització i que l'autopolinització espotània no fos suficient i provoqués un avortaments dels fruits.  L'estudi suggereix que existeix en aquests arbres el que s'anomena depressió endogàmica, una afectació negativa per la limitació de pol·len i els efectes de l'endogamia. És a dir, que l'autopolinització és insuficient i l'arbre necessitaria polinització externa via insectes, per engendrar fruits. D'aqui que a seva preservació sigui vital per l'espècie. 

Jornada de les plantes Oblidades 2020

Finalment, la 5a. edició de la Jornada Gastronomica de les Plantes Oblidades, organitzada pel col·lectiu Eixarcolant, es celebrarà a Igualada el proper dia 3 d'octubre, amb totes les mesures reglamentàries i garanties sanitàries exigides, per tal que tothom pugui venir amb seguretat, a passar una jornada cultural i plena de sopreses, que pretén donar a conèixer les espècies silvestres i tradicionals, en el marc d'un nou model agroalimentari.

Nosaltres, com sempre, hi serem, col·laborant en l'elaboració del Dinar Silvestre.

Si us voleu quedar a dinar, recordeu que us heu d'inscriure prèviament a  eixarcolant.cat

Us adjuntem programa de l'esdeveniment on trobareu tots els actes programats. Si esteu interessats, l'assistència a molts actes requereix inscripció prèvia, pel problema sanitari que estem vivint.

I si teniu ganes de traballer com a voluntaris o voluntàries, encara hi sou a temps: vull col·laborar

La pastanaga silvestre

En el món de la gastronomia salvage podríem classificar les plantes en dos tipus, atenent els seus usos: les que ens alimenten i les que ens distreuen. Les primeres serien aquelles que tenen molt de fullatge o de fruits, de manera que ens permeten fer un bon àpat, com ara les ortigues, els blets i moltes altres més.

Les que ens distreuen son aquelles plantes que no fan torna ni atipen, però si que ens aporten sabor, color, aroma o textura, i que amb un pessic o una culleradeta ja en tindrem prou.

Doncs be, la pastanaga silvestre (Daucus carota), podria estar en aquest segon grup, i ara a l'estiu és el moment de treure'n més profit. Es tracta d'una umbel·lífera que creix arreu, en camps abandonats, vorals de conreus, cunetes, al costat del camí,.. No és gens exigent i la trobem tant a regadiu com a solei. 

flors madures i amb fruits

Parts comestibles de la pastanaga silvestre

D'entrada hem de considerar que la pastanaga borda és l'ancestre de la pastanaga de l'hort, que tots coneixem. Això vol dir que la seva arrel és comestible, però només el primer any, que és quan és més tendra. Però és tan poca la part carnosa que ofereix, que en la meva opinió, no val la pena entretenir-se a collir-la, apart que és una pràctica que mata la planta.

També són comestibles les fulles, quan són ben tendres, posades a l'amanida. Tenen un gust concentrat i potent, que ens recorda la pastanaga de l'horta. Però sens dubte, el més apreciable de la Daucus carota, són les seves flors i fruits:

• les flors les podem collir quan la umbel·la està totalment en plena floració. Escampades per damunt de l'amanida li donen un perfum especial i diferent. També es poden fer arrebossades.
• Els fruits són com minúscules bombes de sabor, que cal aprofitar en el moment concret i precís. Quan les inflorescències ja estan fecundades i han tret la llavor, veurem que resten tancades, com si volguessin amagar quelcom. Dins d'aquesta cavitat, sovint s'hi alberguen nombrosos insectes, o sigui, que expulsem-los abans de collir. 

Receptes amb fruits de la pastanaga silvestre

Escolliu sempre les umbel·les mig closes, que tinguin la llavor madura, de color morat, i peludeta, i que no estiguin seques, perquè aleshores ja hauran perdut el sabor característic, que és el que anem a buscar. Si la llavor és verda, tampoc ens val, perque serà molt amarga. La majoria d'umbel·les presenten les llavors del perímetre exterior ja madures, ideals per consumir, mentre que les centrals són encara verdes, i no ens interessen. Cal fer la tria.

Les llavors, vistes de ben a prop

• Umbel·les arrebossades

Feu una barreja amb tres parts d'aigua per una de farina, remeneu-la be, poseu-hi sal i bicarbonat i banyeu-hi les umbel·les. Les coeu en oli ben calent i les deixeu escórrer en un paper. I ja està. El més bo de menjar són les puntetes, on hi ha les llavors madures. 

• Búlgur amb llavors de pastanaga (per a 4 persones)

Prenem 200 gr.de búlgur. El coem seguint les instruccions de l'envàs. Quan estigui covat i fred, hi barreguem pebrot, tomàtec, cogombre i ceba, tot tallat molt menut. 

Procedim a treure, amb paciència, les llavors morades de diverses umbel·les de pastanaga silvestre, per obtenir-ne apoximadament una cullerada sopera. Les passem pel molinet i el polsim verd resultant el tirem per damunt del búlgur. Amanim amb sal i oli , remenem i ja podem menjar-lo.

Possibles confusions

Compte amb les umbel·liferes, si no ho tenim clar, no l'agafem, ja que es pot confondre amb algunes plantes molt similars, com ara la siscla (Ammi majus), que sol compartir hàbitat amb la pastanaga.

De tota manera, la forma que té la umbel·la de la Daucus carota, de tancar-se sobre si mateixa, la fa inconfusible. També les llavors morades i peludes són un tret que ajuda a indetificar la planta. I si encara queda algun dubte, proveu de tastar un granet: té gust a pastanaga concentrada.

Umbel·la madura. S'aprecien les llavors morades, abans d'assecar-se, 

en aquest estadi és quan es poden arrebossar (a l'esquerra). 

Les nostres publicacions silvestres

Arriben vacances i temps de descans per visitar i gaudir de la natura. Una bona ocasió per comprar i regalar llibres sobre plantes silvestres.
Us volem recordar que teniu a la vostra disposició tota la nostra petita biblioteca silvestre, de producció pròpia:

LES ORTIGUES

LA FARIGOLA

HERBES A LA CARTA

LA CUINA DE LA LLENEGA

Són llibres divulgatius, bàsicament pràctics, però també per formar-se una idea completa dels vegetals  aprofitables.

Us poden ajudar en les vostres incursions silvestres, però també a adquirir coneixements de botànica, d'etnobotànica, d'història, i de la relació entre les plantes i els humans al llarg del segles.

ELS TROBAREU A  LES LLIBRERIES O TAMBÉ ELS PODEU ADQUIRIR A TRAVÉS DEL NOSTRE  BLOG. Només cal que ens feu una petició per mail a: naturacomestible@gmail.com  

Llibres per conèixer millor la natura 

La natura és delicada, sorprenent, imprescindible, vital, ... i la coneixem poc, malgrat que vivim a expenses d'ella. La (des)coneixem tan poc que fins i tot la maltractem.

Els llibres de natura tenen cada vegada més acceptació en el public lector perque d'alguna manera ens hi apropen i ens la fan mes familiar, més comprensible, més útil. 

El coneixement dels usos de les plantes, tant els actuals com els antics,  és una assignatura pendent i aquests llibres ens ajudaran a aprovar-la. 

No podem oblidar que hi ha una correlació entre els països que millor respecten la natura i el medi natural i els que tenen un nivell de vida més alt.

Llibres silvestres i roses "antigues" o centifolia

Receptes de La Farigola

Ortiga, la millor verdura d'estiu

Si fessim una classificació de les millors verdures silvestres comestibles, la primera seria l'ORTIGA, sense cap mena de dubte. Per això li vam dedicar el nostre últim llibre de monografies de plantes:  LES ORTIGUES, el llibre que us parla de tot allò que té a veure amb questa planta. 

I és ara, en aquests moments d'inici d'estiu, quan estan en el moment òptim per collir-les. Després de les generoses pluges que hem tingut, les ortigues estan per menjar-se-les.

Ortigues tendres

Com consumir les ortigues 

Les podem incorporar a la dieta de moltes maneres: en sopes i cremes calentes, en truita, en canapés, en un pesto, en gaspatxo, arrebossades, amb formatge, en un pastís de verdura, amb puré de patates, amb pasta, en la paella, estofades amb llegum, com a postres en un pastís de poma,... i un llarg etzètera.

Com cuinar les ortigues  
Admeten quasi totes les coccions: bullides, escaldades, saltejades, estofades, però també crues en batuts de verdures o pestos.

Com conservar les ortigues:

• Les podeu assecar: un cop seques, les guardeu trinxades en pots de vidre, per anar afegint als plats: sopes, guisats, arrossos, ... 
• Si us atreviu, també les podeu encurtir juntament amb altres verdures. 
• Es poden congelar: escaldades i escorregudes, com si fossin espinacs i al congelador. 

Paella d'arròs amb ortigues

Curiositats i històries de l'ús de les ortigues 
Si us agrada la història, en el nostre llibre LES ORTIGUES hi trobareu també anècdotes, curiositats, utilització i altres mètodes d'aprofitament de les ortigues. Hi ha usos ben rebuscats i tradicions ben sorprenents.

També hi teniu informació nutricional, receptes culinàries, procediments i tot allò que fa referència a aquesta planta. Volem que el nostre llibre LES ORTIGUES, editat aquest 2020, sigui una mena d'enciclopèdia de tot allò que té a veure amb ortigues. Hi trobareu tot el que cal saber sobre aquesta planta, la millor verdura comestible. 

Receptes amb ortigues
Hi dediquem tot un capítol a mostrar unes 30 receptes i maneres d'elaborar les ortigues per poder-les incorporar al vostre menú. També en entrades anteriors d'aquest blog, teniu algunes receptes més, només cal que cliqueu aquí.

Móres de morera

Crema gelada de mora

.

La morera és un arbre frondós, de fulla caduca, que té tres utilitats bàsiques i àmpliament conegudes: 

• fer una bona ombra gràcies a l'espès fullatge. 
• alimentar els cucs de seda que tots i totes hem tingut a casa alguna vegada, 
• i finalment, alimentar els ocells amb els seus fruits.

Aqui parlem d'un altra ús poc conegut: la comestibilitat dels fruits de la morera, que passen força desapercebuts per la gent. Les qualitats nutricionals són ignorades de la gran majoria i és un fruit desaprofitat.

La morera

La morera és d'origen asiàtic i a casa nostra en tenim dues varietats: Morus alba i Morus nigra. El primer fa els fruits groc pàl·lid, com de cera, i el segon els fa més grans i de color negre vinós i més sucosos.

La morera varietat Morus alba és la més abundant perquè és la que es feia servir per mantenir les indústries dels cucs de seda. A la regió de Múrcia en podem trobar moltes encara, perquè antigament la indústria de producció de la seda hi estava força implantada. 

És un arbre caducifoli, de la família de les moràcies, habitual en jardins i parcs perquè creix ràpidament i fa bona ombra. Les fulles són grosses, algunes quasi com la ma, i tenen el contorn dentat.

A final de primavera treuen el seu fruit, les móres. Sovint els ocells s'encarreguen que passin desapercebudes i no tinguin temps ni de caure al terra. 

Com que els fruits són molt delicats i es fan malbé de seguida, no es venen al mercat, i aquest és el motiu bàsic pel qual els consumidors no els coneixen. Les mores en són un exemple de que quan una cosa no és al mercat, és com si no fos comestible.

Mores fresques de Morus alba

Confusions

Se'ns planteja una evident confusió d'ordre lingüistic. Per una banda tenim les móres de la morera, i per altra banda les móres de l'esbarzer o romaguera, que maduren a finals d'estiu. Totes són bones. La confusió queda aquí i no va més enllà, ja que mai trobarem els dos tipus de móra alhora, sinó que la primera és de procedència arbòria i apareix a la primavera, i l'altra procedeix d'una planta herbàcia, d'aspecte arbustiu i que punxa, i arriba ben entrat l'estiu.

L'únic que tenen en comú  els dos tipus de móres és que són fruits comestibles i deliciosos. Des del punt de vista botànic, els respectius fruits són un conjunt de drupes (petits fruits minúsculs, agrupats, i cadascú amb el seu respectiu pinyol diminut).

Mora tendra a dalt de la morera

Consumir les mores de la morera

Són tan petites que el millor és menjar-les crues, directament de l'arbre, però també en podem fer confitura. 

Una altra manera de consumir-les és assecant-les, com les figues.  Les deixem al sol i en 3-5 dies ja estan seques (a nosaltres no ens convenç massa el resultat...) En algunes cultures de centre d'Europa ho solien fer, i després les molíen per obtenir-ne una farina endolcidora.

Són molt nutritives: per exemple, tenen tant de ferro (Fe) com els espinacs!! Aquí us mostrem quins són els valors principals pels quals destaca la mora de morera. La resta de nutrients que posseeix, hi són en quantitats insignificants. 

(valors expressats en mg/100 gr.)

Ca  Calci	P Fòsfor	Fe  Ferro	Na   Sodi	K Potassi
48	50	4	58	240

Mores assecades

Recepta amb mores de la morera

Ingredients:

70 grs. de sucre

150 grs. de mores de morera

100 ml. de nata líquida per muntar

un iogurt natural sense sucre

Preparació:

Per fer la melmelada: posem les móres en un cassó, amb el sucre (en guardem una cullerada apart), ho tapem i es deixa coure a foc molt lent durant uns 10 minuts, fins que el sucre s'hagi fos i els fruits es puguin coure en el propi suc. Vigilem que no es ressequi massa. Ho triturem i es deixa refredar.

Mentrestant, muntem la nata amb una cullerada de sucre. Quan ha pujat hi afegim el iogurt i mesclem be els dos làctics amb les varilles, i finalment la melmelada de móra.

Repartim en vasets i ho deixem al congelador. Cal menjar-lo quan encara estigui cremós, no molt dur.

    

               

Bossa de pastor, de tot cor

Les fulles bassals dentades són un element identificador

Li diuen bossa de pastor perquè els seus fruits tenen la forma d'un saquet lligat i estrenyut. És una manera de veure-ho... En canvi jo trobo que més aviat tenen forma de cor, molt més fàcil d'identificar, ja que actualment, poca gent sap quina forma tenien les bosses que duien els pastors.

Opinions apart, anem a conèixer la Capsella bursa-pastoris. El seu nom llatí es podria traduir per "arqueta o capseta en forma de bossa de pastor." L'arqueta seria la siliqua de contorn més o menys triangular, que conté les llavors al seu interior.
La bossa de pastor pertany a la família de les brassicàcies, com la col, la mostassa, les ravenisses, ... i si ens fixem en les seves menudes flors, de 4 pètals,  hi veurem una gran similitud amb les de la resta de crucíferes.

Hàbitat de la bossa de pastor

La trobem enmig d'herbassars, talussos, vores de rieres, d'hortes, en el jardí, en terres remogudes o acabades de llaurar, ... Sol créixer gairebé sempre acompanyada d'altres herbes, i per això, quan només té la roseta bassal, és difícil d'identificar fins que no apareixen les seves característiques siliqües en forma de cor. Aleshores, és inconfusible.

Fotos de flors i fruits

Possibles confusions: Com que pot creixer al costat de xicoires, roselles, llicsons, cosconilles, ... És fàcil confondre-la amb totes aquestes perque les fulles s'assemblen molt. Però això no representa cap problema, perquè totes aquestes són comestibles.

Comestibilitat de la bossa de pastor

Roseta bassal, enmig d'altres plantes

En podem consumir les fulles, les flors i els fruits. Ara be, al ser una planta de creixement ràpid, les fulles bassals, que són tendres i cruixents, quan són visibles, a vegades ja estan massa velles, perque la planta ja està treient la tija amb els seus fruits. Per collir-es en el moment òptim, cal doncs aprendre a reconèixer les fulles abans no treguin fruit.

Com consumir la bossa de pastor

Es consumeixen bàsicament les fulles crues i tendres, en amanides. Encara que també es poden coure en sopes o saltejats.
Les flors i els fruits també es poden posar per damunt les amanides.

Curiositats

Es una planta molt apreciada en els països balcànics i de l'orient mediterrani, també al Japó i a Xina, on la venen en alguns mercats.
Se li atribueixen propietats hemostàtiques, tòniques i diürètiques.
Com a valors nutricionals, és rica en vitamines del grup B (B1, B2 i B3), vitamina C, calci, fòsfor, potassi i provitamina A. Conté un alcaloide, la bursina.

Els fruits, amb forma de cor

Roseta bassal exuberant

Els Pinyons, que en són de bons !!

Pinya oberta a l'escalfor del forn. 

Observeu la seva brillantor per la reïna fosa

Tenim un gran pi pinyoner al costat de casa i per fi he aconseguit una canya prou llarga com per fer caure les pinyes abans que s'obrin, ja que sinó, els ocells no em deixen mai cap pinyó. Aquesta vegada han caigut senceres i encara tancades, i me'ls menjaré jo.

Els pinyons em fan venir bons records de la meva infància, perque era un entretenimant de quitxalla durant les llargues vesprades d'hivern: posavem les pinyes a la vora del foc, per tal que amb l'escalfor s'obrissin. Aleshores, amb un tronc feiem saltar els pinyons a terra, damunt d'un paper,  i amb un martellet els anàvem trencant, els pelàvem i els posavem en un platet per menjar-los tots junts. Haviem passat moltes estones, tots els germans, ocupats i quiets.

El confinament em permet repetir i recordar aquells  moments entranyables. Avui hem posat les pinyes al forn, hem trencat els pinyons i han volat. Una activitat distreta, que també ha servit per comprendre el per què els pinyons no poden ser barats, donada la paciència i delicadesa que es necessita per obtenir-los.

Branca del pi amb flor masculina

El pi pinyoner (Pinus pinea)

És l'arbre del gènere Pinus més gran del nostre país. Viu sobretot en les zones litorals menys fredes. Es distingeix fàcilment per la seva gran capçada, arrodonida, bastant espessa i densa. Vist de lluny, la seva forma seria el prototipus d'arbre que dibuixen els més petits. Un pi pinyoner adult mesura entre a 15-20 m. d'alçada, o inclús més. Els exemplars adults, més fàcils de reconèixer, pugen rectes, tenen la soca gruixuda i l'escorça esquerdada, amb clapes irregulars de tonalitats color marró.
Com tots els pinus, les seves fulles són de tipus agulla, agrupades de dues en dues.

Les pinyes... 

Els pins tenen flors masculines i flors femenines. La pinya gran que coneixem és l'òrgan femení madurat i que conté les precioses llavors que són els pinyons. Des de que és fecundada pel pol·len de les flors masculines, la pinya triga tres anys a esdevenir madura i plena de pinyons. Una mduració molt lenta, com podeu veure.

Cada pìnya pesa entre 300-400 gr.

Les pinyes tancades presentan diverses taques externes de reïna que ajuden a mantenir les seves escames ben closes, per protegir els pinyons. Inicialment les pinyes són de color verd i agafen un to marró al madurar. Amb la calor la pinya s'obre i les aus es mengen els pinyons abans que puguin caure.

... i els pinyons

Els pinyons són la joia nutritiva del pi, però també la seva llavor. Com a tal, el pinyó té dos embolcalls: la closca externa, de naturalesa dura i llenyosa, que cal trencar amb un martellet, fent un cop sec. Fa un polsim negre que emmascara els dits. A dins, trobem el pinyó embolcallat per una finíssima pell de color marró, que es deixa pelar, però també es pot menjar. Els pinyons que comprem al mercat estan tots pelats i per això són blancs.

Una pinya com la de la foto, que pesa uns 360 gr. tenia aproximadament uns 90 pinyons, que un cop trencats, han pesat uns 20 gr. És a dir, quan comprem 100 gr. de pinyons estem consumint 5 pinyes.

En primer pla tenim dues pinyes obertes i "barnissades" de manera natural, per la pròpia reïna.  Al fons, dues pinyes seques que s'han obert en el propi arbre. I al mig, dues pinyes madures, tancades i plenes de pinyons, cobertes de reïna.

Com treure els pinyons de les pinyes

Antigament, a les cases de pagès, es posava la pinya a la vora del foc i s'obria en poca estona, per l'efecte de l'escalfor. Calia vigilar que no s'hi enganxés la flama perquè la reïna és molt inflamable.
Si no tenim foc, la podem posar al forn. A temperatura baixa d'uns 70-80 º durant unes 3 hores, s'obre totalment i permet extreure be els pinyons. La pinya de les fotos ha estat oberta d'aquesta manera.

Valor nutricional dels pinyons

El pinyó és un gran aliment. És un dels fruits silvestres  amb uns valors nutricionals més alts. D'entre els seus nutrients en podem destacar l'alta proporció de lípids, de Fe (Ferro) i de Mg (Magnesi):

Pinyons extrets. Oserveu el polsim negre que emmascara.
A l'esquerra, els pinyons amb la pell i a la dreta ja pelats.

Proteïnes: 32 gr/100 gr.
Glúcids: 12 gr/100 gr
Lipids: 48 gr/100 gr
Calories: 565 kcal/100 gr

Fòsfor: 508 mg/100g
Ferro: 9,2 mg/100 gr
Potassi: 600 mg/100 gr
Magnesi: 235 mg/100 gr.

Vitamina B1 (Tiamina): 0,8 mg/100 gr
Vitamina B2 (Riboflavina): 0,2 mg/100 gr
Vitamina PP (Niacina): 3,6 mg/100 gr

Dades segons Guide Nutritionnel des plantes de F. Couplan

Funció decorativa de les pinyes

Si obrim les pinyes al forn, veurem que les clapes de la reïna inicial, de color blanquinós, s'han desfet i han recobert tota la pinya d'una lluentor preciosa, talment com si l'haguessim barnissat.
Amb aquesta pàtina tan lluenta, la pinya se'ns conservarà molt de temps i ferà goig, sembla pintada. I el millor de tot és que la reïna, quan s'asseca,  no fa cap olor que molesti. Queden molt decoratives i es poden aprofitar per fer centres nadalencs.

Pinya vista des de la seva base, observeu la lluentor que proporciona la reïna fosa.

L'Aleixandri, una planta que enamora

Si, confesso que estic enamorada de l'Aleixandri. I no, no és cap senyor. És una planta que ho té tot, sabor, olor, gust, fibra, fulles i nutrients. De fet, l'aleixandri es pot aprofitar des de la punta de l'arrel fins a la última llavor. Tant pel seu gust, com per l'aroma que té, no deixa indiferent a ningú. I per això sorprèn que sigui tan desconegut, a pesar de ser una planta, que pel seu aspecte, es fa notar.

Aleixandri florit, en etapa avançada.
 Fixeu-vos en la seva bràctea ratllada

L'aleixandri és una planta de la família de les umbel·líferes: Smyrnium olusatrum, que significa planta comestible de color negre (les llavors són negres). També se li diu esmirni, api cavallar, cugul, o angèlica de Montjuïc.

Descripció de l'aleixandri

Es una planta bianual, per tant, quan la sembrem, durant el primer any només treu fulles i tiges, de poc més d'un pam, similar a un julivert gegant, i mentrestant, l'arrel s'assenta i creix, per tal de que al segon any la planta tingui una base sòlida i suficient empenta per treure una tija alta i robusta, amb varis brots laterals, que donaran lloc a les diverses umbel·les dobles, que floriran a final d'hivern. És la primera umbel·lífera de l'any en florir, i durant la primavera, ja li maduren les llavors. A inici d'estiu, la planta ja comença a assecar-se i desapareix. Només podrem endevinar la seva existència per les tiges seques plenes de llavors que s'escampen durant l'estiu. Tornarem a veure l'aleixandri quan comenci a rebrotar, pels voltants de Nadal.

La planta iniciant la floració

Les fulles són d'un color verd intens, molt aromàtiques, i ens recorden una mica a l'api. Les tiges joves, abans de la floració, són sucoses, cruixents, saboroses. Les flors són intensament aromàtiques i gustoses. Les llavors, molt nombroses, són fortes i dures, i són tan abundants, que converteixen l'aleixandri en una planta invasora que en terrenys de conreu, cal tenir controlada.
Es important ressaltar que la FAO la considera una planta amb potencial alimentari i com alternativa a conreus en terrenys castigats pel monocultiu.

Hàbitat de l'aleixandri

Sempre  trobarem l'aleixandri creixent en colònies, en ocasions molt extenses, ubicades en llocs de sòls rics, i no molt assolellats. Prefereix els indrets ombrívols i frescos. És una planta que creix, floreix i madura en època de fred. Quan arriba la calor, ella ja ha fet tot el seu cicle i s'asseca, però l'arrel persisteix. A l'estiu s'asseca completament i ens costarà d'identificar-lo si no és per les seves umbel·les seques que encara queden dretes.
Trobem aleixandri en abundància en els pobles del litoral. N´hi ha importants colònies al voltant de Barcelona, sobretot a Montjuïc i Collserola, a l'Empordà, i al Rosselló. També abunda en punts del litoral atlàntic.

Breu història de l'aleixandri

Umbel·les i fulles

És un planta bàsicament comestible, que cundeix i que té una llarga tradició documentada, que es remunta a la cuina dels romans. Apici (segle I),  la cita en De re culinaria, en 3 rerceptes diferents, i la denomina holisatro. També s'esmenta com aliment en l'obra del metge jueu Maimònides (1138-1204). Havia estat una planta tradicionalment cultivada i apreciada durant segles, fins que a principi del segle XIX va aparèixer l'anomenat api dels italians, (l'apium graveolens, que encara mengem) i que era més fàcil de conrear i més eficient com a conreu, ja que permet diverses collites per any.
A partir de l'inici de la revolució industrial, l'aleixandri desapareix de les cuines i dels conreus i deixa de ser una hortalissa comestible per esdevenir una planta silvestre i olvidada, però gràcies a la seva fortalesaa i capacitat de disseminació,  resisteix a prop d'on sempre havia estat cultivada.  A partir d'aquí queda en l'oblit històric. No la trobem recollida en els llibres d'hortalisses cultivables ni tampoc en els manuals de plantes silvestres, per considerar-la una verdura.

Com consumir l'aleixandri

Parts consumibles de l'aleixandri: tiges, fulles, flors i llavors.
Les tiges de les fulles, abans de que floreixi la planta, són tendres són sucoses i es poden consumir talladetes i crues, com si fos un ciboulet. Les podem posar a l'amanida i ens donen una textura molt cruixent. En canvi, la tija que ja té flor al capdamunt, és molt fibrosa i poc sucosa, no és adient per consumir-la tendra. La tija més gruixuda o les més fibroses, es poden bullir, com si fossin herbes del caldo. És un perfecte substitutiu de l'api per posar a l'olla.
Les fulles ens recorden l'api, les podem menjar crues en amanida si són ben tendres, sinó, bullides com a verdura, sola o amb altres hortalisses. Al bullir-les, perden una mica el seu sabor fort.
Les flors es poden menjar crues, talladetes com si fossin un pesto, o be arrebossades.
Les llavors seques i negroses, es poden triturar amb el molinet de cafè. Tindrem una pols fosca, semblant al pebre, però que no pica gens. Aquest "pebre" d'esmirni ens serveix per espolsar damunt del peix blanc per donar-li sabor.
Les arrels havien estat molt consumides en el passat, sobretot a les illes Britàniques, perquè es guardaven be en el celler, per tenir provisions per passar l'hivern.

Imatges de tres fases del procés de floració

Receptes amb aleixandri

Canapés de planta fresca

• tiges tendres d'aleixandri
• formatge tou per untar
• oli, sal i llimona

Tallem les tiges ben menudes, els tirem unes gotes de llimona per evitar l'oxidació, les barregem amb el formatge tou, ben aixafat amb la forquilla. Afegim oli i sal i amb aquesta pasta untem les llesquetes de pa o torradetes.

Canapés de planta fresca i nous

• tiges tendres d'aleixandri
• fulles tendres d'aleixandri
• formatge tipus mató
• nous trencades
• oli, sal i llimona

Tallem tiges i fulles ben menudes, les barregem amb el formatge aixafat i amb tots els ingredients. La pasta resultant la podem untar damunt d'una torrada.

Més informació sobre l'aleixandri

Si voleu aprofundir sobre l'esmirni,  us puc remetre a un article meu, publicat per FLORA CATALANA, on podeu trobar molta més informació sobre característiques, història i consum d'aquesta planta. Cliqueu aquí: Revista Milfulles: les vicissituds de l'aleixandri

Les bràctees ratllades són una característica

Bràctea i tija, element identificador de l'aleixandri

Imatges d'una colònia de Smyrnium olusatrum a la muntanya de Montjuïc

Añadir leyenda

Llavors d'esmirni en procés de maduració

planta sencera