Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

dimarts, 16 de juliol de 2019

Tipus de fruits de vermells del bosc

Gerd
Si aquestes vacances us desplaceu a l'interior del país i  a la zona pirinenca, probablement  us trobareu una gran diversitat de plantes amb fruits vermells que habitualment no són massa coneguts. Una bona part són comestibles, encara que tenen poca carn, però també n'hi ha uns quants d'aspecte preciós i de conseqüències nefastes.
Val la pena fer-hi una ullada ràpida per tal de conèixer aquests petits fruits silvestres tan deliciosos que podeu aprofitar, això si, amb molt de compte de no malmetre la planta, el seu hàbitat i l'entorn, ja que gran part d'aquestes petites joies estan protegides.

Els Gerds, fruit de la gerdera (Rubus idaeus). De la mateixa família que les móres i molt semblant elles. A vegades creixen junts. Les gerderes les trobem en llocs humits a partir dels 800-1000 m. d'alçada. A diferència de l'esbarzer, les podrem collir sense punxar-nos i el gerd es deixa anar només tocar-lo. És molt dolç¡ res a veure amb els del mercat.

Móres d'esbarzer
Les Móres (Rubus fruticosus) són una de les fruites silvestres més conegudes. Com que d'esbarzers n'hi ha per tota arreu, des d'arran de mar fins a la muntanya, és una de les més esteses. En segons quines zones li diuen romaguera.
Es pot menjar crua i fer-ne melmelada. Són molt nutritives i antioxidants .
Esbarzer nan






Esbarzer  nan o saxàtil (Rubus saxatilis): petita planta poc habitual,  també de la família de les Rosàcies, que només creix a grans alçades i en la zona pirinenca. De poc volum i alçada. Fa uns quants petits fruits de la mida d'un pèsol, d'aspecte transparent. Són comestibles.



Grosella



La Grosella (Ribes petraeum i Ribes alpinum) és un arbust generalment de petita talla, que podem trobar a la zona pirinenca i a alçades de 2000 mts. Els fruits són petits, mida pèsol, lluents, translúcids, d'aspecte sucós, però una mica aspre. Són comestibles però poc dolços. Se'n troben dues varietats diferents.



Cirereta d'arç



L'arç blanc (Crataegus monogyna) És el fruit de  l'arç blanc  i madura a finals d'estiu. Són com unes mini cireretes, molt farinoses i amb poca carn, però són comestibles, encara que una mica farinoses.



Grataculs a final de temporada

Els grataculs, els fruits de la gavarrera (Rosa canina), destaquen per la seva abundància en tots els rosers silvestres. És el fruit salvatge amb més contingut de vitamina C, però per gaudir-ne cal esperar a l'inici de la tardor, o be, si voleu els podeu collir quan estiguin ben vermells, i posar-los en vinagre i sal. Això els estova una mica i els tindreu sempre a l'abast per consumir-los crus, això si, traient-los els pinyolets amb paciència.

Boixerola

La Boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), el seu nom significa raïm d'ós, i només creix en latituds a partir dels 800 metres, formant colònies de plantes rastreres, de fulla coriàcia,  ovalada i verd intens. Els seus fruits són comestibles i els trobareu a l'estiu, cal collir-los que estiguin ben vermells. Són una mica farinosos. Abunda al Pirineu i pre-Pirineu en zones humides i més aviat ombrívoles.     



Maduixtes de bosc
                                                          Les maduixetes de bosc no necessiten presentació. A partir del juliol comencen a madurar a l'alta muntanya, en llocs ombrívols i humits. Trobar-ne és un privilegi i tastar-les un plaer immens. Res a veure amb les de compra.




Moixera de guilla

La Moixera de guilla (Sorbus aucuparia) és un arbre molt abundant a la zona pirinenca i en ocasions el trobem en jardins, per la bellesa de les seves flors i dels fruits color taronja. Aquests són molt abundants, però molt petits, de la mida d'una arbequina, però de forma xata. Precisament per aquesta mida, és difícil d'aprofitar-los, però amb paciència, i quan estiguin molt i molt madurs, se'n pot fer una confitura, tenint en compte que, com altres fruits del gènere Sorbus, són una mica amargs i cal endolcir-los be. 

Servera amb serves
Encara queden serveres que cada estiu fan  Serves (Sorbus domestica). Són fruits oblidats i molt bons en el seu estat de maduresa final, quan el seu color vermellós comença a agafar tonalitats marronoses. La seva forma ens recorda una pometa petita i la textura és com de pera farinosa. És el fruit de la servera, un arbre que es troba escampat en zones d'antics conreus o vinyes oblidades, i també en marges de bosc. Generalment solen ser arbres de gran volum i a l'estiu produeixen rams de fruits, que cauen quan són madurs.

Moixera


La Moixera (Sorbus aria) la trobem a partir dels 500 m. d'alçada i està força repartida pel territori. Els seus fruits tenen mida d'oliva petita, són de color vermell, amb textura molt farinosa i poc atractiva. La trobem enmig dels boscos frescals i amb una certa humitat. En terrenys òptims produeix ramells amb molts fruits comestibles, però poc atractius.

Sabuc, el saüc vermell



El Sabuc  o saüc vermell (Sambucus racemosa) és un arbust amb forma d'arbre que creix en llocs humits i frescos del Pirineu. Se'l considera una planta més aviat tòxica i els seus fruits no es mengen en cru. Però si que es poden coure be amb sucre i fer-ne una confitura, és un petit arbre molt atractiu.

            .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .


I fins aquí una selecció de bons fruits. Ara vegem-ne d'altres menys recomanables.

Fruits vermells tòxics

Brionia
Dins d'aquesta categoria tenim la brionia dioica. Estesa per tot el territori, en llocs ombrívols, humits, i sovint barrejada amb la bardissa. És una planta enfiladissa que es penja de les altres amb els seus circells, que quan són ben tendres, són comestibles. Però en canvi, els seus fruits,  atractius i petits com un cigró, són tòxics. 



Aritjol




L'aritjol (Smilax aspera) és una planta enfiladissa que a final d'estiu presenta tot de raïmets amb uns fruits vermells, translúcids, petits i molt vistosos. No és que sigui ben be tòxica, sinó que el fruit no té carn i no es pot menjar. 

El Galzeran (Ruscus aculeatus) ja treu fruits durant l'estiu per tenir-los ben vermells per Nadal. Les seves boletes duren molts mesos damunt les seves tiges en forma de fulles. Són tòxics, no es poden menjar.

Galzeran
Lligabosc















El Lligabosc és una de les diverses espècies de Loniceres que hi ha a casa nostra. Tenen la característica comú que els seus fruits creixen tots juntets, apilotats, i com protegits per les fulles. A vegades també estan enganxats l'un a l'altre, com si fossin fruits siamesos. Són tòxics. És una planta de zones boscoses i enfiladissa.

                                                      ............................................
En trobaríem encara més, però de moment aquí teniu les més significatives. Bon estiu, bones vacances¡¡

dimarts, 11 de juny de 2019

Melilot, la vainilla dels pobres

Melilot groc assecant-se per guardar
Els Melilots inunden  els camps i les vores de carreteres i camins, fins i tot ens envaeixen algun jardí, hort o vinya. Però són tan alts i esvelts que no fan massa nosa i el seu període de creixement i floració queda limitat al bon temps primaveral, o sigui que com a "mala herba", molesta poc.

El gènere dels Melilots pertany a la família de les Papilionàcies i compren una vuitena de gèneres a casa nostra, dels quals, dos d'ells són els més comuns, útils i vistosos.
  • Melilot blanc (Melilotus album Medik), amb flors de color blanc.
  • Melilot oficinal (Melilotus officinalis L.), que fa la flor groga.
Són plantes que creixen en llocs amb un punt d'humitat, a l'inici de la primavera. En principi treuen fulles d'un verd intens, que sovint es confonen amb les de l'alfals (de la mateixa família, també), i a començament d'estiu, les fulles fan desapareixent i pugen, altes i fermes, diverses tiges, al final de les quals trobem unes inflorescències allargades, disposades com si fos una espiga.
La seva aroma a vainilla s'accentua quan la flor és seca i és deguda a una substància anomenada cumarina. 

Planta de Melilot a la primavera.
Observeu la seva semblança amb l'alfals

Com identificar el Melilot

Quan prenem una fulla verda de Melilot i la tastem, notem un sabor intens, com un dolç de mel, vella i passada. Si fem el mateix, amb una fulla d'alfals, veurem que que té gust d'herba, res a veure amb el sabor del melilot. Com que són dues plantes que  sovint comparteixen hàbitat, tastar-les és una manera de distingir-les i no hi ha cap perill en fer-ho. Confondre-les tampoc suposa cap risc: cap de les dues fulles són tòxiques.
Un cop han florit, ja no hi ha dubte, són inconfusibles.  Tant el Melilot groc com el Melilot blanc, tenen les mateixes propietats i gust. Tot i que  algun autor que afirma que el groc és més dolç...

Usos gastronòmics del Melilot

Es una planta amb una utilitat gastronòmica  bàsicament aromàtica, aprofitant el seu regust com de vainilla. De fet, a França li diuen també "la vainilla dels pobres". Que en podem fer? Vegeu... 
Boletes de formatge amb melilot
  • Es tracta d'una lleguminosa i podem aprofitar les seves minúscules flors per decorar plats. Les arranquem al llarg de tota la inflorescència i amb elles podem recobrir un formatge, decorar una amanida, uns tomàquets, ...
  • Els francesos el fan servir per perfumar els vins de l'aperitiu. Posen un bon manat de Melilot fresc dins de la gerra del vi, durant una mitja hora per tal que aquest agafi el gust suau de vainilla propi d'aquesta planta. Després es treu i es cola abans de beure.
  • Una altra aplicació que jo faig servir, és infusionar el Melilot en la llet i després, amb aquesta, fer una pannacota. Veureu que obtindreu una pannacota amb un gust com de vainilla, molt agradable. 
  • Barregeu també les flors amb la mantega tova i li donaran un perfum agradable. 
  • Els raïmets de flors es poden assecar per fer infusions. Són sedants, estan indicades per a la circulació i afavoreixen la resistència dels capil·lars.
Melilot blanc

Possibles confusions i perills

El Melilot es pot confondre fàcilment amb l'alfals al principi del seu creixement, quan ambdues plantes només tenen fulla verda, però un cop floreix no hi ha dubtes, ja que l'alfals fa flors de tons blaus. En cas de dubte, el tast de les fulles ens treu de dubtes ràpidament. 
El major perill del melilot rau en el fet de deixar-lo assecar malament i que se'ns humitegi. Això podria comportar que les cumarines que conté es transformin en dicumarols, que és una substància anticoagulant i pot portar molèsties més o menys greus, segons l'organisme i la dosi.

Curiositats

Als EEUU i durant els anys 20 utilitzaven el Melilot com a farratge tendre, però també l'assecaven per a l'hivern. Un assecat deficient o massa ràpid, feia fermentar el melilot. Es van donar molts casos en granges ramaderes, que se'ls morien diversos animals de cop, per hemorràgies internes, perquè consumien abundant farratge mal assecat.  No va ser fins els anys 40 que es va aconseguir aïllar el dicumarol causant d'aquesta malaltia que anomenaven "sweet clove desease", que es generava a partir de les cumarines del melilot afectat per la humitat i els fongs.
A patir d'aquí, el seu descobridor Karl Paul Link,  va seguir investigant i va aplicar la substància aïllada del dicumarol (la Warfarina) per fabricar raticides, aprofitant la seva qualitat com anticoagulant i que feia morir les rates per hemorràgia interna.
L'antídot del dicumarol és la vitamina K, i actualment la medicina controla i regula els tractaments vasculars amb l'acció d'aquestes dues substàncies.
Podeu veure aquesta informació molt més amplada a: Botanical-online. Hi trobareu dades sobre els seus beneficis com a planta medicinal.


divendres, 26 d’abril de 2019

L'Allenc, fulles amb sabor d'all


Hi ha una  característica ben curiosa en el món de les plantes, consistent en que algunes dupliquen el seu sabor. És el cas de l'allenc o alliaria (Alliaria petiolata), una planta herbàcia, de fulla verda de la família de les Brassicàcies, amb sabor d'all i que ara comença a créixer.


On trobar l'Alliaria petiolata

La trobarem de manera abundant en  llocs frescals, humits, poc assolellats.  Sol abundar a les vores  de rius,  on a vegades, forma àmplies colònies i comparteix hàbitat, sovint,  amb les ortigues, el blet, la dent de lleó, ...

També  trobem l'allenc a les vores ombrívoles  de llacs, basses, torrents, ... Fins si tot en jardins urbans  de pobles de l'interior de muntanya. Abunda molt en la meitat nord de Catalunya, sobretot en Montseny i pre-Pirineu, i és més escàs en la meitat sud. 


Característiques de l'allenc o alliaria 

L'allenc o alliària presenta un aspecte de fulles arrodonides, de forma orbicular, quan és petita. Quan esdevé adulta i floreix, les fulles es transformen i prenen una forma triangular, deltoide,  acabades punta. La vora de les fulles és  lleugerament lobulada i són d'un verd intens, amb els nervis en disposició palmada.
Les seves flors són blanques amb 4 pètals, com totes les crucíferes, formant una inflorescència al final de la tija. 


Com consumir l'allenc o alliaria


Tota la planta és comestible. Les flors, com moltes crucíferes, tenen el mateix sabor d'all que la resta de la planta, i es poden menjar o usar per decorar. El millor però, són les fulles, que es mengen crues, però també cuites com a verdura, tot i que així perden sabor.

El més  adient és consumir l'allenc bo i cru, en amanida  ja que el seu sabor ens recorda l'all suau.  El podem trinxar i barrejar-lo amb un formatge tou, per untar-ne unes torradetes de pa. Està deliciós. Ens permet fer aperitius molt saborosos.

És d'aquelles plantes amb un sabor potent, que es pot usar com a protagonista del plat, no cal barrejar-la i val la pena menjar-la sola, ja que el seu gust és excepcional i no és gens molest.

dimarts, 9 d’abril de 2019

Eixarcolant 2019 ja és aquí

Us passem els enllaços que us portaran a informacions bàsiques per veure i viure la 4a. Jornada de les Plantes Oblidades que té lloc a Igualada aquest dissabte. La festa de les plantes oblidades més important de tot el sud d'Europa.

De fet, el Col·lectiu Eixarcolant, organitzador i impulsor d'aquesta diada,  acaba de rebre el guardó "Compromís Cultural" per part d'Òmnium Cultural Anoia, que enguany  ha arribat a la XVª edició, i que reconeix  a persones i entitats que destaquen en el seu compromís en l'àmbit  cultural i comarcal.

Feu una ullada al Diari de la jornada, o be baixeu-vos el Programa de butxaca
Però, sobretot, si us voleu quedar a dinar i tastar el  Menú que us prepararem nosaltres, cal que us inscriviu aqui

Aquí teniu el programa de la jornada tècnica del diumenge, a Jorba, reservada per a temes de caire més professional i per aprofundir en aquest tema, per si hi voleu assistir.

diumenge, 31 de març de 2019

L'arç blanc, arbust policomestible

Ja comença a brotar l'arç blanc (Crataegus monogyna Jacq.). El trobarem en marges de torrents, rieres, zones semi-boscoses, terrenys abandonats i sovint, compartint hàbitat amb les bardisses, 
En realitat l'arç és un arbust amb aparença d'arbre, que quan creix en indrets amb un cert nivell d'humitat, els exemplars solen ser de gran volum.
En aquest arbust o petit arbre es poden distingir quatre etapes  ben concretes, al llarg de l'any:

    1. L'hivern, quan la planta apareix totalment nua, pelada, com si estigués morta. La seva aparença és la d'un laberint de troncs en blanc i negre.
    2. L'inici de primavera, quan amb el bon temps comencen a brotar les gemmes que donaran lloc a les fulles, que creixen agrupades i amb pecíols molt curts i profundament dentades.
    3. I enmig d'aquests grups de fulles, ben aviat ja apareix el grupet de minúscules inflorescències que puntegen,  i que en pocs dies,  sobretot durant el mes de maig, faran que l'arbre passi del verd intens del fullatge,  al blanc immaculat de les seves milers de flors menudes.
    4. Amb l'arribada de l'estiu, els fruits ja són notoris i poc a poc van esdevenint vermells, per ser consumits des de final d'estiu fins ben entrada la tardor.

    Parts comestibles:  fulles i flors

    Ara és el moment de fixar-se en aquests arbusts gegants i aprofitar les seves fulles tendres, abans que esdevinguin massa coriàcies.
    Les collirem, delicadament, ben tendres, just quan puntegin, espicassades directament de l'arbre. Es mengen crues. També les podeu escampar damunt l'amanida.  Les flors són comestibles i amb elles  podeu decorar l'amanida. Quan floreix, les fulles  ja no són aptes per menjar perquè són massa fibroses i coriàcies.

    I a l'estiu, ... mengeu-vos els fruits

    Els tindreu a l'arbre a partir del mes d'agost...
    són molt rics en vitamina C. Els podeu consumir tranquilament, directament collits de l'arbre. Són molt petits i tenen poca carn i poc sabor, però són comestibles i nutritius.


    Propietats de l'arç blanc

    És una planta que la trobem en els herbolaris. Es ven seca i està considerada una activadora i reguladora de la funció cardíaca. Totes les seves parts tenen propietats medicinals.

    dissabte, 16 de març de 2019

    La Farigola "floreix" a la llibreria

    LA FARIGOLA és el títol del nostre últim llibre que acabem de publicar i és també el primer número de la col·lecció Bones Herbes, que tenim previst d'anar augmentant.
    El timó és una de les plantes aromàtiques més populars i de les més utilitzades. La tradició medicinal de la farigola ve de lluny, de molt lluny. Al seu entorn, s'han creat dites, llegendes, tradicions i festes.
    Tot gràcies al seu extraordinari poder guaridor, molt apreciat  a nivell popular,  però també al seu potent sabor, capaç de millorar  qualsevol plat a la cuina.
    Els estudis recents sobre la farigola, també ens mostren les seves excel·lents propietats, que ens permeten utilitzar-la, seguint la tradició, però també amb un millor coneixement de causa.

    El contingut del llibre

    Des de quan es consumeix?
    Com la feu servir per cuinar?
    Heu sentit a parlar dels seus quimiotips?
    Coneixeu totes les seves grans propietats?
    Sabeu que hi ha diferents espècies de timó?
    Per què es diu timó i per què es diu farigola?
    Utilitzeu la farigola per fer preparats medicinals?

    Totes aquestes  respostes les trobareu en el nostre llibre, que voldríem que fos una mena de petita enciclopèdia il·lustrativa de tot el que té a veure amb la farigola i tota la cultura que genera.
    Si ja la coneixeu be, aquí hi trobareu aspectes culturals i culinaris que potser us sorprendran. I per qui no la faci servir, o l'utilitzi poc, esperem que la lectura d'aquest llibre us animi  per anar-ne a collir. 

    Penseu que ara a l'abril la farigola comença a florir. És el moment de fer-ne la collita per la temporada, però abans, feu-li una ullada al llibre, us pot ajudar a treure més profit de la farigola d'aquesta temporada.

    Si voleu saber una mica més de LA FARIGOLA, cliqueu aquí  i accedireu a l'índex del llibre i altres informacions més detallades.


    dimarts, 12 de febrer de 2019

    Eixarcolant 2019

    La quarta edició d'Eixarcolant ja  s'està preparant.
    Està programada pel proper 13 d'abril, dissabte, a Igualada.
    Marqueu-vos l'agenda. Mentrestant, nosaltres us estem dissenyant el menú silvestre...
    Teniu tota l'informació si cliqueu aquí



    dimarts, 1 de gener de 2019

    Barretets de bisbe, un barret a plat

     Al centre de la mota es perceb l'ull del que serà la futura
     inflorescència 
    Normalment per dinar ens treiem el barret, però avui ens el posem, però no al cap sinó a l'amanida.
    Hi afegirem uns Barretets de bisbe, que són originals, molts cruixents i refrescants.
    Podem barrejar-los amb altres plantes silvestres, o amb enciam, escarola i tot el que se'ns acudeixi.

    Amanida verda silvestre amb barretets de bisbe

    On trobar Barretets de bisbe

    Els Barretets de bisbe els trobarem que creixen entremig de les escletxes de les parets dels nostres bancals,  en murs de pedra de cases antigues, ruïnes o marges  naturals pedregosos, sempre que siguin indrets poc assolellats i tinguin un punt d'humitat. Generalment estan orientats al nord o a l'ouest, però sembla que no els agrada massa la orientació est, a no ser que tinguin ombra.


    Descripció pràctica de la planta

    Una característica dels barretets és que formen  colònies
    Aquesta planta  petitona és de cicle anual,  comença a créixer a partir de final de tardor i durant l'hivern i la primavera en podem collir les fulles, que surten d'arran de terra, amb un pecíol de 3-6 cm.
    Compte¡ Mai les hem de collir totes d'una mateixa planta. Com que formen colònies al llarg de la paret, n'agafarem una de cada mota, saltejades,  i així no perjudiquem cap planta.

    Quan s'acaba la primavera treu una tija erecte de poc més d'un pam, recoberta de flors menudes de color verd o grogós pàl·lid, en forma de vas tancat. A partir d'aquí, les fulles agafen un color esgrogueït i ja no són cruixents.

    Etimologia

    Umbilicus rupestris és el nom científic d'aquesta planteta que com be indica el seu nom, prové del llatí Umbilicus perquè la seva aparença ens recorda el forat del melic. I rupestris, perquè sense pedra no pot viure. Els barretets de bisbe tenen diversos noms arreu de la península,  curiosament vinculats a la cúria: "orejas de abad, orejas de fraile, ombligo de venus", ... La cosa, com veieu,  està entre el barret i el melic, depèn si te'ls mires del dret o del revés.

    Funció biològica dels barretets de bisbe

    La pedra i els barretets de bisbe es necessiten i es complementen. Endinsar les arrels entremig de les pedres és una manera que té la planta de mantenir humitat i sobreviure. Però a canvi la planta també compleix una funció important:  després d'observar múltiples parets on creixen els barretets de bisbe, penso que és probable que,  gràcies a aquesta planta, moltes parets encara estiguin dretes i no s'hagin  esllavissat, ja que el que fa la planta,  és ajudar a cohesionar la poca terra que es manté enmig del rocam que configura el mur, i així també contribueix a sostenir-lo, perquè encara que la planta desaparegui a l'estiu, la seva part subterrània perdura i segueix exercint aquesta funció de suport de la paret.
    En un país com el nostre, on els bancals de parets antigues són tan abundants, cuidar i mantenir aquesta planta, crec que és vital. 



    Aquesta paret centenària d'antic bancal orientada a l'ouest és l'hàbitat ideal
     pels barretets de bisbe, que juntament amb altres líquens mantenen la cohesió de
     tot aquest entramat vegetal minúscul

    F

    dilluns, 24 de desembre de 2018

    dimecres, 28 de novembre de 2018

    Conserves de bolets

    Es un ANY de BOLETS, així, en majúscules, i encara em quedo curta. Mai n'havia trobat tants, i l'Instagram va ple de fotos de cistells plens.
    Aquesta abundància boletaire ha generat una pregunta lògica. Molta gent em demana ara: Com es conserven els bolets? Per això he decidit fer aquesta entrada, que crec necessària donada l'alta producció micològica que estem vivint aquesta temporada...

    Aquí us deixo les meves suggerències i els meus mètodes, que de moment em funcionen. Hi ha diverses maneres de confitar bolets per tenir-ne tot l'any. Però cal saber que cada bolet vol el seu mètode. La congelació, per exemple, tan fàcil i ràpida, no és adient per a tots els bolets, ja que al tenir aquests molta aigua, quan es descongelen, queden molt tous i perden turgència. 

    Mètodes de conservació de bolets:

    • Cocció + congelació: apte per a rovellons, llenegues, ceps i bolet variat
    Coure els bolets a la paella, amb all, julivert, i el seu suquet. Quan estan cuits i encara neden dins del suc que generen amb la seva pròpia aigua, els treiem, deixem refredar, i els congelem en tuppers. El dia que es volen utilitzar, només cal descongelar i tirar-los a la cassola del guisat o els escalfem directament a la paella.
    • Conserva en vinagre: apte per a rovellons
    Aquest és un mètode només per a bolets de textura dura i cruixent com ara els rovellons. Cal que siguin molt petits, de botó. Els fem una escaldada de 3 minuts, els escorrem, i els posem en un pot de vidre amb un 33% de vinagre, un 33% de vi dolç i un 33% d'aigua, sal, llorer i farigola.  Al cap d'un mes aproximadament ja es poden menjar. Jo els enceto per Nadal. Enguany he provat de substituir el vi dolç per cava, però encara no tinc el resultat...

    • Conserva en sal, tot tipus de bolet
    Es la conserva de tota la vida. S'escalden els bolets  uns 5 minuts en aigua i un grapat de sal. Així matem tots els possibles bacteris que portin. Es refreden, es posen en pots de vidre, s'acaben d'omplir amb una salmorra que haurem preparat, posem un rajolí d'oli per damunt, tapem i es bullen al bany maria.

    • Assecat: Camagroc, ceps, coagres o llores...
    Es tracta de deixar els bolets al sol fins que hagin perdut tota la seva humitat. Els camagrocs, que n'hi ha tants, són ideals per assecar i després, guardar-los en pots de vidre. Quan els volem fer servir, només cal hidratar-los una estona abans i coure'ls. També es poden assecar alguns bolets de barret ample, si prèviament els tallem a làmines primes i els assequem molt be i amb paciència, com ara els ceps, les coagres (que tenen poca aigua), ...

    • Congelació
    Hi ha un bolet ideal per  a congelar,  és el camagroc. Penseu que entrat l'hivern, amb les gelades, el camagroc en el bosc, es congela cada nit i es descongela cada matí i el seu aspecte no canvia. Doncs be, es poden posar els camagrocs  nets en bossetes de plàstic i congelar-los. Quan els fareu servir semblen acabats de collir.
    La congelació és un mètode poc apte per als bolets grans, perquè al congelar-se l'aigua que porten els bolets a dins, se'ls trenquen els teixits i quan es descongelen semblen de goma. Un 90% dels bolets  és aigua.  Això es veu molt clar en les llenegues, que descongelades queden molt nyigui-nyogui i no valen res. 

    Que vagi de gust...¡¡ 


    dimecres, 31 d’octubre de 2018

    La cuina de la llenega

    Aquest llibre de 120 pàgines parla només de llenegues: què són, com són, on creixen, i sobretot, com es cuinen per menjar-les i aprofitar tot el seu sabor i possibilitats gastronòmiques. Perà també parla del vessant emocional, de les pessigolles que se senten quan les llenegues apareixen allí, ben amagadetes sota l'herba seca del bosc.  Anar-les a buscar i trobar-ne és una experiència que omple de goig, en ocasions, molt més que el fet de menjar-les cuinades.


    LA CUINA DE LA LLENEGA és un llibre de cuina d'un sol bolet molt exclusiu i apreciat, la llenega.
    Però també és un llibre d'etnobotànica de la cuina, perquè recull els coneixements culinaris i boletaires de la zona sud del Bages. De les 65 receptes amb llenegues que hi trobareu, algunes són petits retalls de sabor i tradició ancestral. D'altres són receptes de cuina casolana de tota la vida, però també hi ha  plats més moderns i atrevits, amb productes que fins i tot,  sorprén que casin amb la llenega. Al final, hi ha també  algunes receptes elaborades pels restaurants de la zona.

    El llibre està dividit en els següents apartats:
    • Introducció sobre diversos aspectes de les llenegues
    • Receptes de primers plats
    • Receptes de carn i aviram
    • Receptes de peix i fruits de mar
    • Cuines professionals

    LA CUINA DE LA LLENEGA va ser publicada per primera vegada l'any 2002 i ja fa temps que es va esgotar. 
    Ara n'hem editat uns quants exemplars per posar-los a disposició del públic,  només a través d'aquest blog.

    El seu preu és de 14€, amb despeses d'enviament incloses.

    Si us interessa o el voleu regalar per Nadal, envieu-nos un  un correu a  naturacomestible@gmail.com amb les vostres dades  i us direm com efectuar el pagament.

    Moltes gràcies

     

    dilluns, 22 d’octubre de 2018

    Vinagrella o agrella, la verdura àcida

    Vinagrella, agrella, parradella o llengua de bou, .... són denominacions que ja ens evoquen un determinat sabor que ens evoca gustos avinagrats, àcids, allimonats, ... Aquesta és la característica de totes les plantes del gènere Rumex, que agrupa diverses varietats, totes  elles molt similars, sobretot quan són joves i petites. El denominador comú entre elles és el seu gust àcid i avinagrat, però suau, i la seva comestibilitat.

    Rumex acetosa en el seu estadi inicial, ideal per amanir
    La Vinagrella (Rumex acetosa) pertany a la família de les  Poligonàcies. Es una planta de fulles verdes, amb pecíol llarg, que arranca directament de l'arrel, arran de terra, i la  forma de les fulles es va allargant a mida que creixen. Les mates de Vinagrella destaquen perquè quan creixen en sols rics,  presenten molt de fullam. 
    Quan la  planta és adulta i madura treu  un espigall molt característic, que la fa inconfusible,  tot  ple de menudes flors verdes a l'inici, de dalt a baix, i quan s'asseca, les llavors  agafen un color marró xocolata. (Aquest espigall o panícula, collit tendre i penjat cap-per-avall, es deixa assecar i és molt bonic com a flor seca decorativa).
    Rumex scutatus, deliciosament allimonat.
    El trobareu al pre-pirineu

    Varietats de Vinagrella

    La varietat més coneguda i més habitual de Vinagrella,  és potser la denominada Rumex acetosa, que és la que té les fulles més grans, però també les hi té la Rumex crispus, que es diferencia de l'anterior perquè les fulles adultes fan una certa ondulació, com arrissades, o el Rumex cristatus, molt similar a l'anterior. A l'altra extrem, pel que fa la mida, trobaríem la Rumex scutatus, de fulla petitona, amb forma d'escut,  més pròpia d'indrets de muntanya i aparença trepadora o rastrera.
    De fet, a la geografia catalana hi ha una vintena d´espècies de Rumex, de diferents mides.


    L'altra tret diferencial entre totes aquestes varietats rau en les característiques de cada flor, però el que ens interessa, a efectes de comestibilitat i ús culinari, és saber distingir be les fulles, que és la part que collirem. 
    Les Agrelles no solen tenir competència que ens pugui fer dubtar de si és o no és. Una bona manera d'assegurar-se'n és fer una mossegadeta a una fulla ben tendra: el seu sabor allimonat o acidulat ens diu que es tracta d'una Agrella.

    On collir la vinagrella

    La Vinagrella busca llocs humits, com aquest....
    A la Vinagrella i a tots els Rumex, en general, els agraden els sòls rics, terra tova  i amb una mica d'humitat, encara que algunes varietats aguanten be els sòls més secs. De tota manera, les millors fulles per menjar les trobarem sempre en algun lloc ombrívol, barrejades entremig de més vegetació, en camps abandonats o llaurats fa poc, a les vores de les fonts, horts, i camins, També les podem trobar al jardí de casa, perque està ben regat. 



    Consum de Vinagrella

    Aprofitarem només les fulles. Compte que un cop  collides es panseixen ràpid, ja que tenen un elevat contingut d'aigua, aproximadament un 90%. No es poden guardar massa hores.
    La Vinagrella és comestible i s'aconsella menjar-la preferentment quan és molt tendre, i les fulles són molt joves. Aleshores les podem posar a les amanides i el gust acidulat fa un bon contrast. Tant per la forma com pel sabor. Quan és al plat, se la pot confondre amb les fulles d'espinac.

    Quan les fulles de la Vinagrella són més fetes es pot barrejar amb altres verdures i  menjar-la bullida, com una verdura més.
    Són apropiades  també per fer salses, utilitzant-les tant crues (triturades per fer una vinagreta) com bullides amb altres ingredients, per fer una salsa verda pel peix, per exemple.

    Advertiments

    Si coem les fulles hem de tenir present que, com que són molt primes, es couen en 3 minuts i canvien de color: perden el verd viu per un verd esgrogueït, poc atractiu. Una cocció llarga, les desfà, ja que són molt primes i poc fibroses. 
    Una altra cosa a tenir en compte és que, com els espinacs, la vinagrella també porta àcid oxàlic, que pot perjudicar les persones amb el ronyó delicat si en mengen molta quantitat.
    Unes poques fulles a l'amanida, en persones sanes, no representa cap perill. Però en cas de voler-ne consumir quantitat, i menjar-ne un plat sencer com a verdura, és aconsellable  primer fer una escaldada i llençar la primera aigua.

    Qualitats nutricionals de la Vinagrella

    Es una de les plantes a tenir en compte per menjar-ne regularment, sense abusar en la quantitat. Unes fulles a l'amanida seria una bona dosi per aprofitar-la. La vinagrella és molt rica en minerals, però sobretot en Ferro i Potassi. Per equilibrar el seu poder nutricional, es pot combinar amb altres verdures i optimitzar el resultat global. Fixeu-vos en el requadre adjunt, o es comparen les propietats de dues varietats de Rumex amb els espinacs de sempre. També però, cal tenir present que les qualitats d'una planta poden variar segons la qualitat del terreny on ha crescut...



      R. Crispus    R. Acetosa         espinac
    calci 75 66 99
    fòsfor 56 41 49
    ferro 5,6 2,4 3
    sodi 4 5 79
    potassi 340 335 557
    magnesi 102 78
    vitamina A 13000 13000 8000
    vitamina B1 0,1 0,06 0,08
    vitamina B2 0,2 0,1 0,02
    niacina 0,5 0,4 0,07
    vitamina C 130 117 50



    Rumex Crispus  en flor.
    En aquest estadi les fulles ja no
    tenen cap interés o valor culinari
















    Cursos de plantes silvestres

    Arxiu del blog