Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

dilluns, 16 de març de 2020

L'Aleixandri, una planta que enamora

Si, confesso que estic enamorada de l'Aleixandri. I no, no és cap senyor. És una planta que ho té tot, sabor, olor, gust, fibra, fulles i nutrients. De fet, l'aleixandri es pot aprofitar des de la punta de l'arrel fins a la última llavor. Tant pel seu gust, com per l'aroma que té, no deixa indiferent a ningú. I per això sorprèn que sigui tan desconegut, a pesar de ser una planta, que pel seu aspecte, es fa notar.
Aleixandri florit, en etapa avançada.
 Fixeu-vos en la seva bràctea ratllada

L'aleixandri és una planta de la família de les umbel·líferes: Smyrnium olusatrum, que significa planta comestible de color negre (les llavors són negres). També se li diu esmirni, api cavallar, cugul, o angèlica de Montjuïc.

Descripció de l'aleixandri


Es una planta bianual, per tant, quan la sembrem, durant el primer any només treu fulles i tiges, de poc més d'un pam, similar a un julivert gegant, i mentrestant, l'arrel s'assenta i creix, per tal de que al segon any la planta tingui una base sòlida i suficient empenta per treure una tija alta i robusta, amb varis brots laterals, que donaran lloc a les diverses umbel·les dobles, que floriran a final d'hivern. És la primera umbel·lífera de l'any en florir, i durant la primavera, ja li maduren les llavors. A inici d'estiu, la planta ja comença a assecar-se i desapareix. Només podrem endevinar la seva existència per les tiges seques plenes de llavors que s'escampen durant l'estiu. Tornarem a veure l'aleixandri quan comenci a rebrotar, pels voltants de Nadal.
La planta iniciant la floració
Les fulles són d'un color verd intens, molt aromàtiques, i ens recorden una mica a l'api. Les tiges joves, abans de la floració, són sucoses, cruixents, saboroses. Les flors són intensament aromàtiques i gustoses. Les llavors, molt nombroses, són fortes i dures, i són tan abundants, que converteixen l'aleixandri en una planta invasora que en terrenys de conreu, cal tenir controlada.
Es important ressaltar que la FAO la considera una planta amb potencial alimentari i com alternativa a conreus en terrenys castigats pel monocultiu.

Hàbitat de l'aleixandri


Sempre  trobarem l'aleixandri creixent en colònies, en ocasions molt extenses, ubicades en llocs de sòls rics, i no molt assolellats. Prefereix els indrets ombrívols i frescos. És una planta que creix, floreix i madura en època de fred. Quan arriba la calor, ella ja ha fet tot el seu cicle i s'asseca, però l'arrel persisteix. A l'estiu s'asseca completament i ens costarà d'identificar-lo si no és per les seves umbel·les seques que encara queden dretes.
Trobem aleixandri en abundància en els pobles del litoral. N´hi ha importants colònies al voltant de Barcelona, sobretot a Montjuïc i Collserola, a l'Empordà, i al Rosselló. També abunda en punts del litoral atlàntic.

Breu història de l'aleixandri


Umbel·les i fulles
És un planta bàsicament comestible, que cundeix i que té una llarga tradició documentada, que es remunta a la cuina dels romans. Apici (segle I),  la cita en De re culinaria, en 3 rerceptes diferents, i la denomina holisatro. També s'esmenta com aliment en l'obra del metge jueu Maimònides (1138-1204). Havia estat una planta tradicionalment cultivada i apreciada durant segles, fins que a principi del segle XIX va aparèixer l'anomenat api dels italians, (l'apium graveolens, que encara mengem) i que era més fàcil de conrear i més eficient com a conreu, ja que permet diverses collites per any.
A partir de l'inici de la revolució industrial, l'aleixandri desapareix de les cuines i dels conreus i deixa de ser una hortalissa comestible per esdevenir una planta silvestre i olvidada, però gràcies a la seva fortalesaa i capacitat de disseminació,  resisteix a prop d'on sempre havia estat cultivada.  A partir d'aquí queda en l'oblit històric. No la trobem recollida en els llibres d'hortalisses cultivables ni tampoc en els manuals de plantes silvestres, per considerar-la una verdura.

Com consumir l'aleixandri


Parts consumibles de l'aleixandri: tiges, fulles, flors i llavors.
Les tiges de les fulles, abans de que floreixi la planta, són tendres són sucoses i es poden consumir talladetes i crues, com si fos un ciboulet. Les podem posar a l'amanida i ens donen una textura molt cruixent. En canvi, la tija que ja té flor al capdamunt, és molt fibrosa i poc sucosa, no és adient per consumir-la tendra. La tija més gruixuda o les més fibroses, es poden bullir, com si fossin herbes del caldo. És un perfecte substitutiu de l'api per posar a l'olla.
Les fulles ens recorden l'api, les podem menjar crues en amanida si són ben tendres, sinó, bullides com a verdura, sola o amb altres hortalisses. Al bullir-les, perden una mica el seu sabor fort.
Les flors es poden menjar crues, talladetes com si fossin un pesto, o be arrebossades.
Les llavors seques i negroses, es poden triturar amb el molinet de cafè. Tindrem una pols fosca, semblant al pebre, però que no pica gens. Aquest "pebre" d'esmirni ens serveix per espolsar damunt del peix blanc per donar-li sabor.
Les arrels havien estat molt consumides en el passat, sobretot a les illes Britàniques, perquè es guardaven be en el celler, per tenir provisions per passar l'hivern.
Imatges de tres fases del procés de floració














Receptes amb aleixandri

Canapés de planta fresca
  • tiges tendres d'aleixandri
  • formatge tou per untar
  • oli, sal i llimona
Tallem les tiges ben menudes, els tirem unes gotes de llimona per evitar l'oxidació, les barregem amb el formatge tou, ben aixafat amb la forquilla. Afegim oli i sal i amb aquesta pasta untem les llesquetes de pa o torradetes.


Canapés de planta fresca i nous
  • tiges tendres d'aleixandri
  • fulles tendres d'aleixandri
  • formatge tipus mató
  • nous trencades
  • oli, sal i llimona
Tallem tiges i fulles ben menudes, les barregem amb el formatge aixafat i amb tots els ingredients. La pasta resultant la podem untar damunt d'una torrada.

Més informació sobre l'aleixandri

Si voleu aprofundir sobre l'esmirni,  us puc remetre a un article meu, publicat per FLORA CATALANA, on podeu trobar molta més informació sobre característiques, història i consum d'aquesta planta. Cliqueu aquí: Revista Milfulles: les vicissituds de l'aleixandri


Les bràctees ratllades són una característica
Bràctea i tija, element identificador de l'aleixandri

Imatges d'una colònia de Smyrnium olusatrum a la muntanya de Montjuïc

Añadir leyenda
Llavors d'esmirni en procés de maduració



planta sencera

dimarts, 3 de març de 2020

LES ORTIGUES, el nou llibre

Per fi ja el tenim!! El nostre últim llibre, dedicat a Les Ortigues. Avui es comença a distribuir a les llibreries del país. És el segon volum de la col·lecció Bones Herbes, de Farell Editors, que vam encetar l'any passat, amb la publicació de La Farigola.

Seguim pensant en la necessitat d'enfocar cada planta en tots seus àmbits i contextes històrics i socials, ja que cada vegada estem més convençudes que les plantes estan intrínsecament lligades a la vida dels humans i no els fem el cas que es mereixen.
D'aquí la idea de presentar-les en tota la seva extensió: botànica, conreu, jardineria, lingüística, costums i tradició, història, comerç, medicina, preparats, usos diversos, ... i sobretot, fent molta incidència en les seves virtuts i en el seu ús a la cuina.

On comprar el llibre Les Ortigues:

  • Directament a totes les llibreries
  • o be us el podem enviar per correu a casa vostra. En aquest cas, el preu és de 20€ i ens podeu fer la comanda a: naturacomestible@gmail.com

Un superaliment de km.0

Ni més ni menys. Així és com la podríem classificar per fer honor a la veritat i donar-li el valor que realment té. Les seves possibilitats nutricionals són il·limitades, i aquí us apuntem receptes, mètodes i idees per tal de poder familiaritzar-se amb les ortigues i menjar-les.  Incorporar aquesta verdura a la dieta, és garantia de salut, atenent l'elevada proporció i diversitat de nutrients.

Els usos de l'ortiga

Us sorprendrà veure la quantitat d'urticàcies que hi ha a la natura, us ajudarà a distingir les bones de les que no ho són, coneixereu les aplicacions que tenen, apart de la salut i l'alimentació, i del paper que aquesta planta ha tingut al llarg de la història, enemiga per uns i panacea per altres. Medicina, aliment, vestit, i remei contra la impotència sexual. L'ortiga és la planta de les paradoxes més inversemblants. Un llibre per aprendre i entretenir.

Una ullada a l'índex

Voleu saber els temes que hi trobareu a dins? Feu una ullada a índex del llibre





dilluns, 24 de febrer de 2020

Nyàmeres, delícies subterrànies

Tothom ha vist les nyàmeres formant extenses colònies vora el riu, amb unes flors grogues que ens recorden els girasols en miniatura. Però pocs saben que aquestes plantes invasores tenen uns tubercles comestibles que en temps de guerra i penúria han salvat molts pobles d'Europa de la misèria i la fam.
Potser aquesta característica, que les converteix en planta útil, és el que també l'ha condemnada a l'oblit com aliment, perquè un cop superades les misèries, ningú té ganes de seguir consumint el menjar que li aporta mals records.

Per sort, aquests prejudicis s'han anat esborrant de la mentalitat dels que ho van patir, i actualment les nyàmeres es cultiven en algunes  parts d'Europa. Són els tupinambours francesos, que podem trobar fàcilment en els mercats, ara a l'hivern i a la primavera. Aquí, amb sort, també en podem aconseguir, però falta coneixement del producte per familiaritzar-s'hi.

Com collir nyàmeres

Si tenim localitzada alguna colònia d'aquesta planta de la família de les asteràcies, coneguda com Heliantus tuberosus, podem collir fàcilment els tubercles per consumir. Ara és el moment més indicat, perquè és quan el tubercle s'enriqueix de nutrients del sòl, per poder engendrar la planta, amb èxit, a partir de la primavera.

Com obtenir les nyàmeres

Ens caldrà una eina per esgarrapar el terra, a una profunditat d'uns 10 cm. Com que creix en llocs humits, no ens costarà molt de trobar-ne ni d'excavar. Ens guiarem pels troncs secs de les flors de la temporada passada, que ens indiquen on estan les arrels engrossides que ens interessa arreplegar. 

Part comestible de les nyàmeres

La part comestible de les nyàmeres són únicament els tubercles, collits a l'hivern o inici de primavera, abans de que la planta rebroti. És en aquesta època quan tota la força de la planta es concentra en les parts subterrànies, per protegir-se i alimentar-se, de cara a engendrar el nou rebrot de la propera temporada.
Té una textura  molt fibrosa, però també farinosa alhora. El seu gust ens recorda una mica la carxofa, però sense ser amarga.
Des del punt de vista nutricional, és molt rica en inulina, una fibra prebiòtica que ens aporta bacteris saludables a l'intestí i apta pels diabètics.
Destaca el seu percentatge de Potassi (K): 280 mg/100 gr. També el contingut en Ferro (Fe) 3,4 mg/100 gr -al mateix nivell que els espinacs- i en Fòsfor (P): 80 mg/100 gr. -4 vegades més que el plàtan-


Com consumir les nyàmeres

Quan tenim els tubercles collits i nets, els rasquem amb el ganivet. La pell és molt fina, quasi inexistent, només cal llevar les parts dures.

Els podem fer laminats i fregits a la paella.
També tallar-los a bastonets i posar-los a confitar en vinagre i aigua, per menjar-los amanits en cru.
Però el millor, en opinió meva, és degustar-los en una crema calenta.

Recepta: Crema de nyàmeres

  • Ingredients:
Ceba trinxada i nyàmeres, a parts iguales.

  • Elaboració:
Posem la ceba a la cassola amb un raig d'oli, sal i foc baix, remenant molt sovint, fins que es confiti, ben be una hora. Si queda seca, hi tirem un rajolinet d'aigua.
Quan estigui ben cuita, hi posem les nyàmeres trinxades, ho cobrim d'aigua i ho deixem bullir uns 30 minuts.
Cap al final, posem la sal que convingui i ho triturem amb la batedora.

Curiositats

És una planta originària de nord Amèrica, on els indígenes ja la consumien i fou portada a Europa pels francesos, que dominaven aquelles zones de l'actual Canadà. Cap el 1600 va arribar a França i poc a poc es va anar implantant per al consum humà, fins que un segle més tard, aproximadament, i per diverses raons, es va arraconar i la societat de l'època començà a prestar atenció a les patates, força més productives.
Com a vegetal invasiu, veiem però que en només 400 anys, s'ha fet mestressa de moltes vores de riu, probablement com a restes d'antics conreus abandonats. Les nyàmeres arriben a fer fins a 3 metres d'alçada,  i creix formant colònies.

dimecres, 12 de febrer de 2020

Cicle de Tallers de reconeixement

Iniciem el cicle de Tallers de Reconeixement de Plantes Silvestres Comestibles.
Aprofitarem d'entrada, que les pluges d'inici d'any han estat (excessivament) generoses  i que les temperatures suaus han avançat el temps primaveral.
Hi ha molt per collir. Molt i bo.😀😀
Per això hem programat tres tallers, pràcticament tots similars, per tal que pogueu escollir a quin us voleu apuntar. Els grups són de 10-12 persones màxim.
Mail inscripcions: naturacomestible@gmail.com

Dates i preu
Les dates dels tallers, a escollir, són:
7 de març i 14 de març.
Preu del Taller: 25€ per persona

DESCRIPCIÓ DELS TALLERS


Els enfocarem sobretot a les Plantes Depuratives, que són les que ens ajudaran a netejar l’organisme després dels àpats copiosos d’hivern.

El taller consta d’una sortida de matí de dissabte, que dura unes 4 hores, durant les quals farem una caminada amb parades de reconeixement, identificació i collita de plantes comestibles.

 Transitarem per indrets plens de vegetació, al peu del massís de Montserrat.

Al final del taller farem un pica-pica amb plantes que haurem collit i que tastarem en forma d’aperitiu.
  
  

divendres, 17 de gener de 2020

Confitures d'hivern: cabell d'àngel

Cabell d'àngel, ben enrossit, al punt
La tradició  de fer confitura de cabell d'àngel va de baixa, tot i ser una de les típiques de l'hivern. He decidit de fer aquesta entrada perquè val la pena de recuperar-la.

Algú posa cara de sorpresa quan s'entera que el cabell d'àngel de les ensaïmades o dels tortells, prové de la carn d'una varietat de carbassa concreta: la Curcubita ficifolia. No és una planta silvestre, sinó que es cultiva amb finalitats comercials, però també, a vegades, creix en racons de l'hort i s'enfila allí on vol o pot.
El cert és que es tracta d'una varietat de curcubitàcia poc coneguda i no sempre fàcil de trobar als mercats tradicionals.
Aquí la coneixem com carbassa de cabell d'àngel. En castellà li diuen també "cidra". La reconeixerem per la seva pell verdosa amb taques blanques. Impossible de confondre-la.

Carbasses de cabell d'àngel

carbasses de cabell d'àngel
Aquesta mena de carabasses es cullen a final d'estiu i principi de tardor, i es guarden a casa, en llocs foscos i airejats. Pesen entre 2-3 o 4 quilos. A mida que van reposant, es van aclarint de color, perden aigua i, per tant, una mica de pes.
Abans d'utilitzar-les, cal que reposin mínim 3-4 mesos o més, segons la mida.
Escollirem les més esblanqueïdes, perquè són les més madures i ens costarà molt poc de separar la closca de la fibra interior.
Sabrem que la carbassa és madura quan al picar damunt la closca sentim soroll de buidor. Això ens indica que la carn s'ha aprimat i és més filosa, que és el que ens interessa.
Ara a l'hivern és quan estan llestes per elaborar el cabell d'àngel.


 Quan la carbassa és madura l'escorça es separa fàcilment

Parts consumibles

D'aquest tipus de carbassa es pot consumir tot. Quan encara no ha tret els fruits, les fulles i flors són comestibles (igual que els carabassons). De tota manera, val la pena esperar i aprofitar els fruits finals per fer delicioses melmelades de cabell d'àngel.


Com fer confitura de cabell d'àngel

Primer cal trencar la carbassa. (La meva mare tenia un mètode infal·lible: la tirava al terra amb energia i s'esberlava o es trencava en trossos).
Amb un ganivet, es va separant la carn de la closca.
Traiem les llavors negres que es pugui.
Cal pesar totes aquestes parts blanques, per calcular el sucre.
Les tallem de manera que no quedin trossos molt grans.
Es posa tot en una olla i s'afegeix el sucre.
La proporció és de un quilo de carbassa per mig de sucre.
Ho deixem macerar unes 3 hores o més. Millor una nit.
Finalment, ho posem al foc molt lent, tapat.
No s'hi posa aigua! el sucre i la carbassa ja n'han fet.
Remenem sovint i mirem d'esclafar els trossos grans que queden, per ajudar a la cocció.
En una hora ja veurem com al remenar apareixen els fils.
Ha de coure durant uns 90-120 minuts, fins que no quedi aigua i només les fibres de la carbassa, en forma de filaments.
Quan està freda ja la podeu guardar en pots i bullir-los al bany maria.

La melmelada feta,... es fon a la boca.

Recepta alternativa: cabell d'àngel amb taronja

Aquesta recepta me la va donar la meva veïna Agustina: El procediment és el mateix, però s'hi posa una taronja al principi, pelada i sense l'envoltura blanca, que és molt amarga. El resultat és molt encertat.




dissabte, 21 de desembre de 2019

Felicitació

Les plantes són solidàries amb elles mateixes.
Les plantes són generoses amb nosaltres.
Les plantes ens aporten bellesa, pau i felicitat.
Les plantes són unes grans mestres


dimarts, 17 de desembre de 2019

Regalar Gastronomia Salvatge

S'acosten festes i ens agrada  fer feliç a la gent que ens envolta. Regalar cultura és sortir de la rutina del consumisme tradicional i habitual.
Per què no regalem llibres o activitats que ens enriqueixin?  Us proposem diverses alternatives de regal:

Les nostres publicacions
Les nostres publicacions, que trobareu a les llibreries, o sinó, ens les podeu demanar per email i us les enviem per correu postal: naturacomestible@gmail.com

Teniu tota la informació dels nostres llibres clicant aquí.





Regaleu un taller de plantes silvestres. Us enviarem el Val-Regal a nom de la persona afortunada, que podrà triar a quin taller vol assistir. Més informació aqui


El val regal per triar un dels tallers de plantes silvestres

dilluns, 2 de desembre de 2019

Fredolics, els precursors del fred

Quan diem allò de "sóc molt fredolic" és per indicar que ens agrada estar tapats i ben abrigats, tal i com solen estar els fredolics, quan els trobem al bosc, o a les seves vores: arrecerats a les parets, inclús entremig de les pedres, a sota del fanal, acomodats sota d'arbustos, o inclús recoberts  de brosta de pi i emergent de la molsa... generalment busquen protegir-se de la fredor, ja que el fredolic és el bolet que surt quan el fred arriba per quedar-se
Per tant, també ens indica que les espècies que han sortit prèviament (rovellons i llenegues, sobretot), ja van de baixa.
Els fredolics resisteixen be quan troben un recer sota la vegetació, i si es manté la humitat i no hi ha molta pluja, en podem trobar fins ben entrat el gener, però les pluges excessives, els malmeten i es podreixen aviat.

Descripció del Fredolic

Bolet de mida petita de la família de les tricolomatàcies. El seu nom científic és Tricholoma terreum. És un bolet menut, de poca carn, de cama  blanca, generalment prima, però en fredolics de secà, sol ser més gruixuda. El barret és de color grisós, convex, i es fa aplanant a mida que creix, fins i tot es pot arribar a esqueixar. La seva aparença és fràgil, cal collir-los amb compte. Sol créixer formant colònies i és freqüent trobar-ne pilotets molt apinyats.

Denominacions

Com tots els bolets, la riquesa de denominacions és llarga i variada, segons el territori. Trobem noms com: Fredolec, fredeluc, negret, brunet, ...

Com consumir fredolics

És laboriós de collir-los, però tanmateix n'hi ha tants, que ens permeten fer-ne moltes elaboracions i per tant, és un bolet eficient. Penseu però, que té un alt contingut d'aigua.
Els podem conservar en pots (vegeu el nostre article sobre conserves de bolets).
Podeu fer sopes i cremes, i també estofats amb llegums i carn, arrossos, ... o menjar-los fregidets a la paella.


Fredolics saltejats

Quan els poseu a la paella, en pocs minuts estan nedant en el seu propi suc. En aquest cas, quan hagin tret el suc, els coleu, guardeu aquest suc i els saltegeu en una altra paella, amb oli, all i julivert.

Una altra fórmula. Quan estiguin prou ofegats en el seu suc, els escorreu, els enfarineu i els arrebosseu, resulten deliciosos¡ amb el suc restant, el podeu congelar o afegir a una sopa de bolets i un guisat.


Estofat de fredolics i mongeta seca
Estofat de mogetes seques i fredolics
Ingredients:
mongeta seca cuita (250 gr.)
el mateix volum de fredolics
150 gr. de carbassa, a daus
all i julivert
llorer, pebre vermell i sal
vi dolç

Elaboració: talleu els alls i enrossiu-los. Quan estiguin, afegiu els bolets i la carbassa i manteniu la paella tapada. Deixeu-ho coure uns 5-6 minuts, destapeu i veureu que estan nedant.
Aleshores afegiu les mongetes, sal, pebre, llorer, un raget de vi dolç, mireu que tinguin suficient aigua per bullir 10 minuts més i sinó n'afegiu. Tapeu i que vagi coent a foc lent.
Passats 10 minuts, verifiqueu que la carbassa estigui tova, afegiu-hi el julivert i rectifiqueu de sal. I ja està.

Colònia de fredolics
Sopa de fredolics i carbassa
Ingredients:
un bon plat de fredolics nets
el mateix volum de carbassa
una ceba gran
dos grans d'all
llorer

Elaboració: tallem la ceba i els alls i enrossim-los a la mateixa cassola, amb el llorer. Afegiu-hi els bolets i tapem perquè plorin.
Seguidament afegim la carbassa a daus, hi posem aigua que cobreixi la barreja i ho deixem bullir 15 minuts.
Treieu la fulla de llorer, rectifiquem de sal, pebre i ho triturem amb la batedora.





dilluns, 11 de novembre de 2019

Concurs de receptes

El  COL·LECTIU EIXARCOLANT  acaba de convocar un concurs de receptes amb  plantes silvestres comestibles per contribuir a la seva divulgació.

Es tracta d'un concurs de receptes amb plantes silvestres de temporada tardor/hivern. Està obert a tothom que hi vulgui participar, experts o no en la cuina amb plantes silvestres, i té per objectiu mostrar com les espècies silvestres comestibles tenen mil i una possibilitats a la cuina.

Com participar-hi?

Per a participar-hi només cal preparar una recepta que contingui una o més plantes silvestres i presentar-la omplint el formulari (també serà necessari una foto del plat final, una dels ingredients, i/o del procés. Aquestes s’adjuntaran al formulari).

Període de presentació: 

des del 4 de novembre del 2019 fins al diumenge 1 de març del 2020.

Per a més informació es pot consultar la web eixarcolant.cat o entrar directament al  formulari d'inscripció.



divendres, 1 de novembre de 2019

Som de Sopes (de farigola)

L'entrada d'aquest blog que ha tingut més visites i comentaris, des del seu inici, és la que fa referència a les Sopes de Farigola
Hem de confessar que ens va sorprendre molt, perquè no podíem imaginar que aquest plat tan ancestral, humil i senzill, pogués tenir tanta acceptació i fos tan habitual a les cases.
Va ser un descobriment molt agradable.

Des de llavors ençà, si us fixeu, La Farigola és l'entrada més visitada i comentada. Arrel d'aquest fet vam decidir que el primer llibre d'herbes que publicaríem, seria sobre  LA FARIGOLA. Un llibre on podeu trobar receptes, preparats, informació medicinal i fitotècnica. 

No hi ha dubte que és una de les plantes més apreciades pel públic en general.

Farigola com a prevenció

I com que ja s'acosta la temporada de fred i ens hem de cuidar i prevenir, torna a ser moment de començar a prendre farigola de manera intensiva, en forma d'infusions i preparats, per tal d'enfortir el nostre cos. Però sobretot, sobretot, és moment de començar a fer-se sopes de farigola.

La farigola o timó no és només pel refredat, sinó també per evitar d'agafar-lo, per reforçar les nostres auto-defenses, tal com us expliquem en el nostre llibre.

Anem a promocionar la Sopa de Farigola

Ens hi ajudeu?  sou de sopes? voleu participar en la divulgació de la sopa de farigola? Doncs vinga, va!
Amb la finalitat de tenir-la sempre present, us conviden a participar en el joc del Hastag #SOMDESOPES. És ben fàcil.

Com participar-hi? 

Pengeu a l'INSTAGRAM com feu la vostra sopa de farigola. Mostreu-nos quin aspecte té, quins ingredients hi poseu, com la decoreu, com la serviu, ...i tot amb la recepta que volgueu, però que contingui Farigola o Timó.
Demostrem que la cuina d'herbes és una cuina actual, estesa i habitual... i molt sana.
Aquest Hastag s'inicia a 1 de novembre de 2019. En seguirem parlant.

Animeu-vos a col·laborar, volem veure les vostres sopes, perquè la nostra cultura gastronòmica, es caracteritza, entre moltes coses, perquè aquí SOM DE SOPES.
  

dijous, 10 d’octubre de 2019

Lledoners i lledons, caramels de tardor

En aquesta entrada parlarem del Celtis australis, l'arbre i els fruits, o sigui, dels lledoners i dels lledons. Solen abundar en la nostra geografia, esbarriats per les vores dels camins, de les vinyes, en terrenys erms, llindars del bosc, ... És un arbre vigorós, de creixement força ràpid i sense massa exigències, tant de sòl com d'aigua. Està estès per varis continents, però sembla ser que el seu origen cal buscar-lo en el mediterrani oriental i es creu que els fenicis o els grecs ens el van portar a la península.

Lledons en procés de maduració

Els lledoners

Els arbres adults poden superar els 25 m. d'alçada. A vegades, té tantes branques a l'inici del creixement que es pot confondre amb un arbust. La seva fusta és dura i forta, però elàstica i es deixa dominar. Per això se l'ha utilitzat molt en la fabricació de forques, de rodes i d'eines diverses de pagès. Segurament és per aquest motiu pel qual el trobem molt escampat enmig de vells conreus abandonats.

Segons alguns estudis recents, s'ha observat que també és un arbre amb el potencial de contenir terraplens i que pot ajudar a aguantar bancals. Això explicaria que es trobin exemplars grans, que creixen en velles parets i pedregars.

Les fulles són ovades i ovalades, acabades en punxa i de contorn serrat, d'un color verd fosc i textura una mica rugosa. El conjunt del fullam és espès, per la qual cosa està considerat un bon arbre per fer ombra a la vora del camí en els mesos d'estiu. A final de tardor, perd la fulla i queda despullat tot l'hivern.

Lledons  petits, verds, en procés de creixement

Els lledons són comestibles

Vols un lledó? ...em deia sempre la mare quan passàvem per sota el lledoner... 
Des del punt de vista comestible, només ens interessen els fruits, que maduren a partir de setembre. En realitat són drupes -de la mida d'una arbequina- amb aparença de cirereta, que primer és verda, després groga i esdevé negra blavosa quan és madura.
És en aquest moment que les podem collir i menjar-les a peu d'arbre. El pinyol és gros i dur i amb poca carn, però la poca polpa que tenen és dolcíssima, deliciosa, quasi com un caramel.

Com consumir els lledons

Com aprofitar els lledons? doncs apart de menjar-los directament de l'arbre, podem fer-ne melmelada. Us caldrà un bon nombre de lledons, però no patiu que els lledoners són molt generosos i fan molts fruits. És una confitura extraordinària, que requereix una dosi de paciència i habilitat per separar la polpa del pinyol.
També els podem utilitzar per barrejar en els guisats de tall amb suc, juntament amb altes fruits del bosc, com ara arboç o ginebró. Els lledons estofats i consumits són molt similars a les prunes.
Nutrients
Lledons madurs, per consumir
Com molts altres fruits de tardor, són molt rics en Vitamina C, ferro i potassi. I com que són dolcets i passen be, sembla ser que en la postguerra en donaven als infants per evitar estats de desnutrició.

Melmelada de lledons

Poseu-los a coure amb sucre, uns talls de poma pelada -que us ajudarà a espessir-ho-  i una miqueta d'aigua, just per cobrir-los. (Tingueu en compte que són molt dolços, o sigui que amb uns 100 gr. de sucre per quilo de lledons en cru, és suficient, perquè la major part del pes és dels pinyols). 
Afegiu-hi un troç de pell de llimona i els deixeu coure uns 10 minuts, fins que observeu que les pells se separen del pinyol. Aleshores passeu-hi la batedora a velocitat molt suau. Els pinyols no es trenquen, però la polpa es desfà.
També podeu intentar de desfer la polpa utilitzant intensament un batedor manual. Del que es tracta és de separar la polpa dels pinyols.
Passeu aquesta barreja resultant pel colador xinès. Us quedarà un líquid fosc, molt dolç i amb una textura com de mel.

Diferents fases del procés d'elaboració
 de la melmelada de lledó
















Curiositats i altres aplicacions


L'arbre se'l coneix també amb les variants dialectals de Llironer, llidoner o lleroner. En castellà és latonero o almez

A la ciutat de Barcelona hi ha carrers on es van arrencar els plataners clàssics de tota la vida, i s'hi van plantar lledoners, que fan la mateixa ombra, però l'arrel no trenca el paviment perquè busca la humitat cap ensota. Això si, a la tardor, s'omple el carrer dels fruits que cauen i després les fulles.

En realitat, el lledoner és més conegut i té fama com a arbre per a fer forques, més que pels seus fruits. Les seves aplicacions són tantes i tan versàtils que al llarg dels segles se l'ha dotat d'una certa aura sagrada, i trobem el seu nom vinculat a llocs de culte: Monestir de Santa Maria de Lledó (Alt Empordà), Santuari de la Mare de Déu del Lledó, a Castelló de la Plana, i la Mare de Déu del Lledó, que és la copatrona de Valls (Alt Camp).
Per ampliar informació sobre les possibilitats i curiositats d'aquest arbre, us invito a clicar aquest article de la revista Mètode, que parla de les aplicacions i etnobotànica del lledoner, molt interessant.

dilluns, 23 de setembre de 2019

Llicsons, lletsons o llitsons... tots són ben bons

petit lletsó de paret Sonchus terrenimus
Quan era petita em donaven un cove i un aixadó i m'enviaven a collir lletsons per donar menjar als conills. Per això, els lletsons foren de les primeres plantes silvestres que vaig conèixer, i mai hagués pensat que podia ser també un dels meus aliments en un futur.
Els lletsons o llicsons pertanyen a la família de les Asteràcies, són plantes herbàcies anuals, molt comunes, que podem trobar en les parets, escletxes dels murs, vora del camí, en els horts, jardins, torretes i entremig de les esquerdes del paviment. S'adapten a tot arreu.

Sonchus terrenimus en una paret

Sonchus terrenimus ben ufanós



















Tipus de lletsons

Sonchus terrenimus florit
Podem distingir tres tipus de lletsons molt freqüents que trobem en els camps, horts i vinyes. Moltes vegades creixen junts i comparteixen hàbitat. Tots ells fan flors amb lígules grogues.

Sonchus terrenimus: és el lletsó de paret i com a tal, el trobem preferentment en aquests llocs. És el de mida més petita, i té un aspecte delicat, vaporós, amb el fullam agrupat quan és jove. No sol fer més de 30-40 cm. d'alçada i tendeix a tombar-se lleugerament o repenjar-se en les altres herbes quan és més gran. Les seves fulles són molt retallades, lobulades, i poden agafar  tonalitats verdes, grises o blavoses i fins i tot rogenques.

Sonchus oleraceus molt tendre, abans de florir
Sonchus oleraceus: és el més gran, el llicsó de l'hort. El distingim perquè tot ell té un color  verd intens -en ocasions, una mica rogenc- i les tiges presenten un aspecte més rígid, més ferm. Supera fàcilment els 50 cm. d'alçada quan és adult.
Comença creixent amb una roseta bassal de la qual, emergirà una tija central erecta, buida i  de la qual en surten les fulles amb les vores molt dentades, d'aspecte punxent. Les fulles de la base són lobulades i molt retallades, però les superiors abracen el tronc i sembla com si ens anessin a punxar, però no és així. En l'estadi de roseta bassal s'assembla a la dent de lleó.

Sonchus asper: lletsó punxós és un lletsó molt similar a l'anterior, però molt més aspre, rugós i lleugerament espinós. Les seves fulles són rasposes, fibroses i amb els lòbuls del perímetre acabats en punxa, que no les fa agradables al tacte.
Sonchus oleraceus en fase inicial 


Comestibilitat dels llicsons

Els lletsons són comestibles. Es fan servir les fulles tendres de la planta abans de florir. Encara que el Sonchus asper, el lletsó punxós té una textura que no convida a consumir-lo cru (però es pot bullir...).
De fet, els llicsons són  una de les millors verdures silvestres. És de les primeres plantes a aparèixer a la primavera i les podem trobar gairebé tot 'any excepte els mesos de fred intens, sigui pels camps o a l'hort. No té el gust amarg pronunciat de les herbes primaverals, sinó que és bastant neutre de sabor.
Les seves poncelles abans de florir es poden consumir també en truita o fermentar-les, com si fossin tàperes. Són molt rics en nutrients, sobretot,  provitamina A, Ferro i vitamina B1

  • Els podem  consumir cuits: La millor manera és escaldar-los 3 minuts, els escorrem i al plat, amb un bon raig d'oli, sal maldon i ja està. És una menja molt simple, però el lletsó bullit és una verdura molt fina. També els podem utilitzar com a fulla per fer qualsevol plat de verdura com ara quiches, pastis, trinxat, saltejat, amb truita, etc...
  • Els podem  consumir en cru, en les amanides. Sobretot el Sonchus terrenimus o llicsó de paret, perquè és molt fi, i no amarga. Hem de consumir-lo immediatament després de collir-lo i remullar-lo, ja que és molt delicat, es panseix de seguida i perd la textura cruixent.
  • Amb les lígules grogues de la seva flor podem fer una decoració del plat.
  • Els lletsons tenen un làtex blanc, no tòxic, que apareix quan tallem les fulles i augmenta a mida que la planta és més vella. 

Curiositats

Durant anys els llicsons van ser considerats plantes amb propietats refrigerants i se solien donar als malalts en forma de caldos, però van anar perdent fama (potser efectivitat real) i categoria a partir del segle XVIII. En castellà, del Sonchus oleraceus en diuen  cerraja i l'expressió "agua de cerrajas" fa referència a una aigua que no serveix per a res.
Segons alguns textos antics, s'havia utilitzat per les amanides, juntament amb espinacs i rúcula.
En alguns llocs li diuen "llicsó d'ase" a la dent de lleó (Taraxacum officinale), però aquesta planta no pertany al gènere Sonchus, és només per pura similitud.

Etimologia

Es creu que el nom de lletsó, llicsó i la resta de variants dialectals provenen de la forma llatina lactitone, que deriva de lacte = llet, precisament pel làtex blanc que produeixen al trencar una fulla. De fet, la denominació francesa laiteron i la provençal laitissoun, tenen el mateix origen i ens porten a recordar la llet.



Sonchus oleraceus florit. Observeu com les fulles de la tija l'embolcallen

Cursos de plantes silvestres

Arxiu del blog