Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

diumenge, 29 d’agost de 2021

El fonoll marí, sabor de mar

De totes les plantes silvestres comestibles del litoral, el fonoll marí és segurament la més coneguda i també la més gustosa, amb una llarga tradició a casa nostra, que en bona part, s'ha perdut.
El fonoll marí forma part
 del nostre paisatge coster
El Crithmum maritimum o fonoll marí el trobem en àrees rocoses de vora mar, penya segats i indrets on reben la brisa marina, carregada d'humitat.
En alguns manuals o en altres llengües el trobem citat com "trenca-pedres". Un nom que li escau, ja que creix endinsant les seves arrels enmig de la roca. No necessita terra, tot i que si es  planta en jardins de llocs temperats, hi pot créixer i viure be. Té una alta capacitat per adaptar/se i creixer cobrint talusos i resisteix be la sequera. Per aquest motiu, el podem trobar també plantat en algun jardí. No és el seu hàbitat propi, però s'hi aclimata be.
El fonoll marí és una planta amenaçada en alguns indrets costers, fruit de la ingerència humana i de l'alteració dels hàbitats.  


Descripció del fonoll marí

Planta de la família de les umbel·líferes, herbàcia,  d'uns dos pams d'alçada, amb les rames que busquen arreossegar-se, tortuoses, branques dividides i fulles lanceolades i arrodonides. Tota ella té un aspecte molsut, com de planta  sucosa, i de fet,  ho és una mica.
Les  flors es disposen en forma d'umbel·les, que floreixen a l'estiu i són de dolor groc o verd claret. La semblança morfologia amb el fonoll /Foeniculum vulgare, li ve donada per les seves umbel·les i pel gust intens.


Breu història del fonoll marí

Fonoll marí emergint
de les escletxes de la roca
El fonoll marí és una de les plantes més utilitzades en els pobles de la costa catalana i també en aquells països mediterranis on es cull. S'acostumava a fer-ne conserva i d'aquesta manera tenien verdura per l'hivern. Però també,  quan els mariners salpàven i havien d'estar molt temps a alta mar, s'enduein conserva de fonoll marí, ja que per les seves qualitats nutricionals, els preservava de l'escorbut. 
Fins entrat el segle XIX era una planta força habitual en la dieta dels pobles costers i en alguns indrets de Balears encara perdura el costum de confitar-lo.
En els pobles costers també el posaven en els adobs d'olives per donar sabor.


Aplicacions culinàries del fonoll marí

Destaca sobretot per la seva alta proporció de vitamina C, però tambe té iode, minerals, vitamines, proteïnes, ... El seu gust és intens, potent i una mica salat.
Es pot consumir saltejat i barrejat amb bona truita, escaldat com a verdura, barrejat en una amanida vegetal o una ensaladilla, ... però el mètode més habitual és en conserva. 
Actualment es pot trobar conserva de fonoll marí en el mercat, com a producte delicatessen, però és molt minoritari. 

Recepta de Fonoll marí en vinagre:
  • Fonoll marí elaborat amb vinagre,
     a punt de ser menjat 
    Preneu el fonoll marí, seleccionant els brotets finals de les fulles.
  • Renteu-los i eixugueu-los.
  • Poseu-los dins d'un pot de vidre.
  • Ompliu-lo amb el 50% de vinagre, el 25% amb vi dolç i l'altre 25% restant amb aigua.
  • Poseu-hi unes fulles de llorer al damunt, tapeu i guardeu-lo en un lloc fosc durant uns 25-30 dies. 
  • Passat aquest període ja el podeu consumir com aperitiu o barrejat en l'amanida.


A punt per fer una amanida vegetal, 
que inclou  fulles de fonoll marí
Requeriments

Compte perque el fonoll marí és una de les plantes que més pateixen l'alteració del seu hàbitat per l'acció humana. Legalment no és una planta protegida a Catalunya, però si que ho és a Balears. 
La curiositat gastronòmica ens pot empènyer a collir-ne per tastar-lo, però el sentit comú ens ha de permetre agafar només la mesura justa per donar-nos el gust, respectant  l'habitat de la planta i el paisatge coster.



Altres aplicacions del fonoll marí

Els estudis més recents apunten que pel seu elevat contingut en minerals i vitamines, el fonoll marí és un poderós antioxidant. 
De fet, l'oli essencial de fonoll marí, que es pot comprar en establiments especialitzats, es fa servir per elaborar cremes regeneradores, reafirmants i antioxidantss per a la cura de la pell. 




dimecres, 2 de juny de 2021

Mercat de les Espècies 2021

Torna a Argençola el MERCAT DE LES ESPÈCIES 2021, en versió presencial, adaptada a les circumstàncies Covid.

Una festa dedicada a les plantes i la natura, després de mesos de confinament. Una ocasió per disfrutar d'un dia agradable i ple d'activitats relacionades amb l'entorn natural. No us la perdeu:

Programa:

Activitats des de les 8,30 del matí fins a les 6 de la tarda.
Parades des de les 9 del matí fins les 6 de la tarda.
Més informació: ELTRILL.org o al mail: associacioeltrill@gmail.com
 


divendres, 14 de maig de 2021

L'ortiga blanca, desconeguda i perfumada

L'ortiga blanca o ortiga morta (Lamium album) és una verdura comestible poc coneguda. Es confon a simple vista amb l'ortiga comú (Urtica dioica). La primera pertany a la gran família de les Labiades, la segona, a les Urticàcies, i la similitud entre totes dues, ve donada no només pel nom, sinó també per la forma de les fulles i perquè viuen en els mateixos indrets, fins i tot, creixen unes al costat de les altres.

Ortiga blanca o ortiga morta.
Les petites taques blanques sovint ajuden
a identificar-la. Són part de la seva identitat
.

El gènere dels Lamium és extens, i a casa nostra en tenim diverses varietats, totes elles comestibles, encara que algunes no es consumeixen, perquè el gust o la textura pilosa, no les fan apetitoses.

Diferències entre ortiga morta i ortiga dioica

  • L'ortiga blanca no pica, té un color verd intens i una olor intensa i penetrant.
  • L'ortiga dioica si que pica, té un to verd més fosc i no té aroma.
  • L'ortiga blanca o ortiga morta no acostuma a sobrepassar els 30-40 cm d'alçada quan és adulta, i les seves tiges són tendres.
  • En canvi la dioica, pot arribar a sobrepassar un metre i d'adulta la tija es lignifica lleugerament.
Les podem distingir a primer cop d'ull quan treuen flor. Aleshores és fàcil veure les diferències:
  • L'ortiga blanca fa una flor bilabiada, pròpia de totes les Labiades, de color blanc lletós, que creix en el tram final de la tija, de manera verticil·lada, o sigui, envoltant la tija.
  • L'ortiga dioica necessita peus dels dos sexes per fecundar-se i per tant té dos tipus de flors, molt menudes totes, que creixen en les axil·les de les fulles i pengen. 
Ortiga gran o Ortiga dioica, oi que s'assemblen?
La denominació d'ortiga morta que se li dona al Lamium album ve de lluny. Ja la trobem citada en manuals antics de plantes medicinals, probablement per la similitud amb l'ortiga dioica. 
El nom d'ortiga morta sembla obeir al fet que no pica.
La confusió entre aquestes dues plantes no presenta cap risc, ja que ambdues són comestibles. Podeu trobar més informació i detall sobre totes les plantes similars a l'ortiga o que reben aquesta denominació en el llibre de les ortigues, que aclara conceptes.

Hàbitat

L'ortiga morta viu en llocs frescos, amb sòls rics en nutrients, una mica ombrívols i amb humitat, però també necessita que li toqui el sol.

Com consumir l'ortiga blanca

Collim la planta preferentment quan encara no ha florit: només els 10-15 cm finals de tija, amb unes tisores. Deixem la resta perquè rebroti.
Les tiges solen ser tendres i es poden coure juntament amb les fulles i consumir-les.

La cuinem de la mateixa manera que elaborem unes ortigues. Però des del vessant gustatiu i olfactiu, l'ortiga blanca dona molt de si, pel seu perfum potent i alhora suau: un gust nou pels paladars amants de les novetats.

Crema d'ortiga morta amb la seva flor blanca
Es pot consumir tan freda com calenta
Recepta: crema d'ortiga morta (per a 4 persones)

20 tiges d'ortiga morta
4 patates
2 pastanagues
1 porro
sal i pebre
2 l d'aigua

Si les tiges tenen flor, les separem pel final.
Tallem el porro i l'ofeguem en una cassola, amb oli d'oliva verge.
Quan està cuit, hi posem les patates i la pastanaga, a trossos, i l'aigua. Deixem que bulli 10 minuts, o fins que les verdures estiguin toves. Aleshores hi tirem l'ortiga i ho deixem bullir 5 minuts. 
Salem, pebrem i ho triturem ben fi. 
Compte que massa sal se'ns menjarà el sabor peculiar de la planta!
Decorem amb les pròpies flors de la planta i les que tinguem, i servim.

En la ma, un brot d'ortiga morta
al costat d'un brot de tarongina
(Melissa officinalis), amb la qual
també té molta semblança

Propietats de l'ortiga blanca

És una planta que destaca per les seves propietats astringents. Per això s'havia fet servir en tractaments relacionats amb problemes menstruals. Destaca pel seu alt contingut en potassi, i això la converteix en una bona planta diürètica. També té un elevat contingut d'àcid fòlic, que ajuda a detoxificar l'organisme. 
Ortiga blanca





divendres, 16 d’abril de 2021

LLIBRES BÀSICS SOBRE GASTRONOMIA SALVATGE

S'acosta Sant Jordi... Us deixo aquí algunes idees de llibres útils i indispensables per sortir a collir plantes silvestres, cuinar-les i consumir-les. 
Hi ha molta bibliografia per identificar les plantes i conèixer les seves propietats, però aquí us proposo només aquells llibres bàsics per ficar-los a la motxila quan sortiu a collir. Són els que sempre recomano a les persones assistents als nostres tallers, perque contenen tot allò que ens cal saber i són de gran ajut.

D'alguna manera, són els meus "llibres de capçalera" perquè m'han acompanyat durant molts anys i encara els faig servir. 
També recomano els nostres llibres de producció pròpia, ja que estan pensats per oferir tot allò que a mi m'hagués agradat de llegir per aprendre i mai vaig trobar.

Recomanem...

PLANTES SILVESTRES. Cossetània edicions. 

Idioma: català. 235 pàgines

Guia per conèixer les comestibles i distingir-les. Llibre molt ben estructurat. Alta densitat d'informació. Quasi un llibre de butxaca. Bones fotos que permeten reconèixer fàcilment la planta, amb dades i indicacions dels seus usos, localitzacions i detalls botànics per ajudar a identificar-la.
Ens és de gran ajut. La informació és esquemàtica però completa. Els autors són alemanys i una part de la flora que s'hi descriu, és força desconeguda o escassa a casa nostra.





RÉCOLTER LES JEUNES POUSSES  DES PLANTES SAUVAGES COMESTIBLES. Éditions du Terran. 

Idioma: Francès. 300 pàgines

Llibre molt gràfic i bàsic. Extremadament útil. Fotografies amb molt de detall de les plantes comestibles de mida petita. De cada planta, en fa la comparació amb les altres que se li assemblen i ajuda molt a identificar-les i a no confondre-les. Explica amb detall també les que són tòxiques i el grau de toxicitat. Un molt bon llibre. Indispensable per sortir a collir.  




PLANTES SAUVAGES COMESTIBLES ET TOXIQUES. Rossolis o Ulmer. 

Idioma: francès. 190 pàgines.

Llibre imprescindible per reconèixer els fruits silvestres que creixen arreu d'Europa. Indicacions de característiques, usos, hàbitat, curiositats i toxicitat dels fruits silvestres. Excel·lent fotografia, que permet reconèixer el fruit en l'arbre en el moment de la collita. Molt recomanable, és un inventari de fruits silvestres.



HERBARI MENGÍVOL, d'Antoni Orengo. Edicions Tívoli. 

Idioma: valencià. 165 pàgines


Llibre de caire etnobotànic, amb explicació dels principals usos de cada planta. Excel·lent fotografia, que ajuda a identificar-les. Explicacions concretes i sintetitzades dels usos medicinals i comestibles. Inclou els fruits silvestres més habituals. Enfocat a la flora comestible del país valencià. Conté un capítol final amb receptes molt ben ilustrades amb fotos.

 


Publiacions pròpies: 

HERBES A LA CARTA. Cossetània edicions.

 Idioma: català. 207 pàgines.

Descriu les caracteristiques i usos de les plantes silvestres més habituals i aporta receptes de com cuinar-les i una taula amb els principals nutrients de cadascuna d'aquestes plantes. 
És un llibre bàsic per qui comença a conèixer les plantes i vol idees i receptes per posar en pràctica la cuina silvestre. Si el voleu adquirir o necessiteu més info la teniu clicant aquí.

LA FARIGOLA. Farell editors.

 Idioma: català. 125 pàgines.

Segurament la planta més tradicional i familiar. Per això li vam dedicar el primer número de la col·lecció, per aprofundir en el valor gastronòmic, medicinal, històric i tradicional d'aquesta herba, una de les més populars. Com consumir el timó? En el llibre trobareu receptes i moltes coses més. més info aquí.

LES ORTIGUES  (llibre finalista del premi Gourmand Awards 2021). Farell editors. Idioma: català. 151 pàgines.


La millor verdura silvestre. Un llibre que us ajudarà a treure partit de les ortigues, però també a conèixer la seva història, els seus usos desconeguts i sorprenents i moltes coses més. Si voleu saber-ne més, aquí teniu més info.

EL ROMANÍ. Farell editors. Idioma: català. 151 pàgines.

Hem de menjar més romani!!. Una planta que té penjada l'etiqueta d'herba per condimentar, però encara el fem servir molt poc. En el nostre llibre presentem moltes receptes per cuinar amb romaní, per incorporar-lo a la cuina diària i aprofitar així les seves excel·lents propietats. Però també veureu que aquest petit arbust ha tingut una història fascinant i plena de vicissituds. Més informació sobre el llibre d'El Romaní clicant aquí.

La col·leccció d'Eixarcolant


Aquesta entitat, dedicada entre d'altres coses, a la divulgació, conreu i coneixement de les plantes silvestres, té editats tres bons llibres sobre aquesta temàtica. Constitueixen un vertader inventari de les nostres plantes aprofitables. 
En cada volum hi trobareu diferents plantes silvestres comestibles, amb tot tipus de dades per identificar-les, utilitats, usos, propietats i receptes per poder-les consumir, ilustrades amb fotos. Uns llibres ben fets, molt útils i enriquidors. Més info a eixarcolant.cat


divendres, 26 de març de 2021

Aniversari: 10 anys del Blog

Vam iniciar aquest blog de GASTRONOMIA SALVATGE I CUINA SILVESTRE en el mes de març de 2011, just ara fa deu anys. Simultàniament també, vam obrir la seva corresponent pàgina de Facebook:  PLANTES SILVESTRES COMESTIBLES

Volem agrair tothom per les més de 370000 visites que hem rebut  al llarg d'aquest període i pels més de 4000 seguidors del FB. Estem orgulloses d'aquestes xifres, que ens encoratgen a seguir. 

Un camí a seguir... 

Amanida silvestre d'aniversari: 10 anys ¡¡
Són 10 anys que han passat volant. Però és moment de fer una paradeta i una reflexió. En aquell moment (2011),  hi havia a casa nostra molt poca informació a les xarxes relativa al consum de les plantes silvestres.  La nostra idea ha estat sempre de fomentar la seva divulgació per diverses vies.

Durant aquests 10 anys les coses han canviat de manera molt favorable per totes les persones que estimen la natura i la considerem una alternativa útil per aconseguir una la nostra sobirania alimentària i uns productes molt saludables des del punt de vista nutricional. És un àmbit ple d'oportunitats i actualment ja hi ha força ressò mediàtic en favor del coneixement de les plantes i el seu ús alimentari. Però estem encara a les beceroles i el camí per recórrer és llarg i ample.

I un projecte constant

En aquests 10 anys de blog de GASTRONOMIA SALVATGE, hem dut a terme diverses iniciatives de cara a la divulgació de les plantes silvestres:

El nostre primer llibre

  • Ens hem donat a conèixer arreu de les diverses fires, mercats i celebracions relacionades amb l'àmbit de la natura i el seu aprofitament: Mercat de les Espècies d'Argençola, Eixarcolant, Fira de les Herbes de Vilanova de Sau, ...
  • Hem publicat diversos llibres relatius a les plantes silvestres i els seus usos:  HERBES A LA CARTA (2014), LA FARIGOLA (2019), LES ORTIGUES (2020) i EL ROMANI (2021) i el que tenim en preparació pel proper any... (sorpresa!). Els podeu trobar a totes les llibreries. 
  • Apart, també hem fet diverses col·laboracions amb institucions, escoles i publicacions.
  • Pel que fa  LES ORTIGUES (2020), estem supercontentes pel fet de que és un dels tres llibres finalistes dels premis  internacionals Gourmand Awards 2021, en la seva categoria.
  • També hem donat a conèixer aquest món de la cuina silvestre  a través dels cursos, sortides i tallers que cada any organitzem a través de Natura Comestible 

La nostra "trilogia" de les Bones Herbes

Són doncs 10 anys divulgant el consum de les plantes silvestres i ensenyant com consumir-les, però també difonent la seva història i la seva relació amb els humans al llarg dels segles.

Gràcies a tothom per seguir-nos en aquest BLOG, en el FACEBOOK, i en INSTAGRAM.


dimecres, 3 de març de 2021

Un menú silvestre complet

Què ha de portar un menú perquè sigui complet? Des d'un punt de vista nutricional, ens cal llegum i cereal, clorofil·la (fulla verda) i verdures d'arrel o subterrànies, preferentment de temporada. Fruita, llavors o fruits secs i algun fermentatA més, hi ha d'haver aliment cru i aliment cuit.

La manera com coem els aliments també és important perquè ens aportin l'energia que necessitem. Aquí presentem una amanida crua, però també una sopa (bullit), unes croquetes (fregit) i un pastís de verdura (forn).

Des d'una perspectiva social i sostenible, molt millor que siguin productes ecològics,  de temporada, de collita pròpia o local i de productors  km0. En tenim molts a casa nostra i ben a prop i que ofereixen molta qualitat.

El següent menú silvestre està pensat en racions per a 4 persones i conté una mostra dels elements citats:


1.- Un entrant per picar:

Croquetes de cereal i malves

  • una tassa d'arròs
  • unes 50 fulles de malva
  • un ou i farina galeta per arrebossar
  • un pessic de comí
  • tiges de fonoll, aleixandri o àpit d'aigua
  • sal i pebre

L'arros i la malva s'empasten molt be i formen una base moldejable, però no tenen un gust potent, per això  introduim en aquest plat plantes de sabor potent i saboroses.

Coem l'arròs durant 10 minuts, posarem a bullir una part d'arròs i 5 d'aigua i quan estigui cuit el deixem refredar unes dues hores.

Escaldem les malves durant 3 minuts, les escorrem i les trinxem damunt del tallador. Ho barregem amb l'arròs i les tiges de les herbes esmicolades, Hi posem  el comí, la cúrcuma, sal i pebre.

Tot ben barrejat, ha de tenir una textura enganxosa i ferma, que ens permeti moldejar les croquetes. Ho estenem formant un corró i tallem les croquetes a la mida desitjada. Les banyem en ou, les passem pel pa ratllat i les fregim.


2.-  Un primer plat calent i contundent

Sopa de llegum i fonoll 

  • dues patates mitjanes
  • 4 grans d'all
  • 250 gr de mongeta seca (preferentment del ganxet)
  • un bon manat de fulles tendres de fonoll silvestre
  • pebre vermell, sal i oli

El dia abans posarem les mongetes en remull per coure-les l'endemà, amb una fulla de llorer.

Posem un litre i mig d'aigua a l'olla i hi tirem les patates pelades i trossejades. Quan estiguin cuites, les passarem per la batedora, per aconseguir que el caldo quedi blanc i espès. Laminem els alls i els sofregim.

En l'olla on hem trinxat la patata, afegim les mongetes cuites, els alls sofregits, el fonoll tallat ben menut, sal i el pebre vermell. Ho deiem coure uns 10 minuts i ho servim.  (Aquest plat admet uns bocins de pernil o cansalada en el sofregit  dels alls, que donaran un gust més potent a la sopa).


3.- Un plat fresc, amb fibra i fruita

Amanida silvestre amb salsa ravenissa 

  • herbes silvestres diverses
  • un grapat de flors de ravenisses
  • una taronja
  • sal, oli i una mica de tamari
Netegem be totes les herbes i les disposem en el plat.
Fem la salsa en la batidora: posem un grapat de flors de ravenissa, la taronja, oli, sal i ho passem per la batedora. Al final tastem el punt de dolç i picant, i afegim un rajolí de salsa de sola o tamari, que reforçarà els gustos.

4.- Verdura al forn amb formatge del país

Pastís de porro i herbes silvestres

  • 4 porros
  • una ceba
  • un ou
  • un bon grapat de mostassa silvestre o planta similar
  • tiges tendres de fonoll
  • formatge sec d'ovella o cabra

Primer tallem els porros ben menuts i els ofeguem en una paella. Fem el mateix amb la ceba. Escaldem les herbes silvestres 3 minuts, les escorrem i les trinxem. 

En un bol gran barregem porro, ceba i herbes trinxades, i també el fonoll, trinxat ben menut. 

Ratllem el formatge i en tirem un grapat a la barreja, juntament amb l'ou. Salem i especiem amb herbes seques. Ho posem en una safata per anar al forn i el deixem coure 30 minuts a 180º.


5.- El millor del bosc al plat

Mató de Montserat  banyat amb xarop d'avet i productes del bosc  

  • Un mató de Montserrat de 250 gr.
  • un brioix casolà
  • xarop d'avet*
  • fulles tendríssimes d'avet (gemmes)
  • pinyons torrats
  • flors de romaní
  • violetes

Tallem una porció de brioix quadrada, i una altra de mató, que siguin iguals. Banyem el brioix, li posem al damunt al mató i el mullem amb un rajolí més de xarop. Escampem pel damunt els pinyons torrats i les flors de romaní i un pessic de fulles tendres d'avet.

*El xarop d'avet (Abies alba) s'obté deixant les pinyes, collides a l'estiu, cobertes de sucre i dins d'un pot de vidre. El sucre s'empapa del sabor i la resina de la pinya i esdevé líquid. Abans de Nadal ja es pot colar i guardar.

dimecres, 24 de febrer de 2021

EL ROMANI, el tercer llibre de la col·lecció

Us presenteem EL ROMANÍ, el tercer dels nostres llibres monogràfics sobre plantes, de la col·lecció Bones Herbes. Els dos anteriors, també de l'Editorial Farell són: LA FARIGOLA  i LES ORTIGUES. Per cert, aquest últim, llibre finalista del premi Gourmand Awards 2021.
Quantes coses bones que se'n poden dir del romaní!!! D'aquí aquella famosa dita que afirma que del romer se n'escriuria un llibre sencer. Doncs nosaltres ja l'hem escrit i us convidem a llegir-lo!!!!!


Com comprar el llibre

En breu serà a les llibreries. Però també us el podem enviar, des d'ara, a casa per correu. Escrivui-nos al següent mail: naturacomestible@gmail.com.
Si voleu saber més del contingut del llibre, podeu consultar-ne l'index clicant aquí.

El romaní medicinal

Sabieu que és la planta que ha tingut més importància al llarg de la història com a planta medicinal? Ha estat una de les plantes més apreciades en farmacologia, amb un prestigi molt per damunt de tota la resta. S'ha considerat sempre un molt bon remei i fou l’ingredient bàsic per elaborar diverses formulacions medicinals i perfums que van tenir molta fama. En el llibre us n'expliquem els detalls, les històries, les bondats que se li han atribuit des de l'antiguitat i que la ciència moderna corrobora, ... ... 

El romaní comestible

Sabeu com treure el màxim partit al romaní a la cuina? Con usar-lo? Com s'ha de preparar un plat amb romaní? No només és una planta aromàtica per condimentar el rostit. El romaní ens pot revolucionar la cuina: podem fer gelats, postres, confitures, xocolata, ... En el llibre d'EL ROMANI hi ha moltes receptes per treure'n partit. El romaní dona molt de si, i us sorprendrà...


El romaní en la cultura

El romaní és una de les plantes més esmentades en els contes, cançons o poemes del nostre folklore. Una riquesa cultural que la delata com una planta coneguda, estimada i amb molta tradició. En el llibre hem volgut exposar tot aquest patrimoni cultural, literari i artístic representat pel romaní. No hi ha dubte que ens ha acompanyat al llarg dels segles com a planta medicinal, culinària, ... i cultural¡¡¡.

Què diu la ciència del romaní

Tenim una joia de planta a tocar de casa i la ciència ens aporta centenars d'experiments que ens mostren el gran potencial del romaní. En el llibre trobareu dades, informacions tècniques i experiments realitzats en els últims anys. Nosaltres hem arribat a la conclusió, que el romaní no pot faltar a la nostra dieta.

Planta d'infinites possibilitats

Els seus usos van més enllà encara. La dita és ben certa: “de la virtut del romaní, mil coses se’n poden dir.” En el nostre llibre n'hi trobareu un munt que esperem us siguin útils per millorar la vostra salut i la vostra dieta, però també per ampliar coneixements i satisfer la vostra curiositat.

Bona lectura¡¡¡


dilluns, 8 de febrer de 2021

L'api silvestre, verdura d'aigua

L'api silvestre o fals créixem (Apium nodiflorum) és una Umbel·lífera o Apiàcia que creix a l'aigua. Forma part del conjunt de plantes silvestres comestibles aqüàtiques que tenim a casa nostra: l'api, els créixems, la dolceta i la verònica. Totes elles són plantes que requereixen d'aigües molt netes i pures. Sense aquest requisit és difícil trobar-ne hàbitats en bones condicions. 
D'entre totes les plantes comestibles d'aigua, l'Apium nodiflorum és potser el més habitual i el menys exigent. Com el seu nom indica, és cosí de l'api habitual que es cultiva per vendre.

Una mata d'api silvestre

Hàbitat de l'Api silvestre 

Creix en llocs frescals, sempre al costat de manantials, fonts, o rierols nets. Necessita aigua corrent, no estancada. Comparteix hàbitat amb els créixems (Rorippa nasturtium-aquaticum), però mentre que aquests neixen ben be a dins de l'aigua, l'api silvestre creix a la vora, a tocar de l'aigua, de manera que no es banya, però té els arrels sempre molles. No prospera en aigües estancades ni zones pantanoses. Vol aigua neta. 

Descripció de l'api silvestre

És una planta herbàcia, amb soca permanent i tiges submergides. Quan acaba el fred emergeixen les fulles, dretes i erectes, amb nombrosos foliols dentats, ovalats i acabats en punxa. La tija central que suporta els foliols és buida, sucosa i cruixent. Aquestes fulles erectes creixen ràpidament i poden atànyer entre 25-40 cm. d'alçada. Quan floreix, cap el maig o juny, es genera una tija central, buida, amb nusos, al voltant dels quals emergeixen les flors, en petites umbel·les de minúscules flors blanques. Per això se li diu nodiflorum, perquè els peduncles de la flor neixen al voltant dels nusos.

Consum de l'api silvestre 


El millor moment de collir l'api silvestre és ara, al mes de febrer  o març, aprofitant la seva etapa de creixement, i també durant la primavera, quan encara no ha florit i només té les fulles, que són tendres i cruixents, ideals per menjar-les crues a l'amanida. 
Quan les tastem, trobarem un regust ácid i dolç alhora, que ens recorda l'api que comprem al mercat, però el silvestre és molt més suau de gust i més aromàtic. Conté abundant vitamina C i  és diürètic. 
És tan tendre i sucós, que el podem consumir talladet damunt les amanides. També serveix per fer-ne caldos vegetals suaus, és molt aromàtic. I el podem menjar cuit també,  trinxat en diverses preparacions, com per exemple aquests falafels.


Recepta de falafel amb api silvestre:
Ingredients:
- 200 gr. de cigrons remullats del dia anterior
- 8 tiges d'api nodiflorum
- mitja ceba, ben trinxada
- dos grans d'all, trinxats
Falafels d'Api silvestre, amb escalivada.
- una c.s. de suc de llimona
- farina de cigró per espessir
- sal, pebre, cúrcuma, comí

Elaboració:
- Triturem els cigrons en la picadora. Fem el mateix amb els alls.
- Tallem al ceba ben menuda i també les tiges d'api silvestre, que ens donaran el color verd viu.
- Ho barregem tot. Afegim suc de llimona, sal, pebre, cúrcuma, comí i fem boletes.
- Utilitzarem la farina de cigró per si ens cal espessir la barreja i per compactar una mica les boletes.
- Ho fregim amb abundant oli d'oliva.



Precaucions:

  • És una planta que està considerada comestible, però cal ser prudents amb ella, ja que conté petites dosis de components amb una certa toxicitat. 
  • Tampoc la consumirem si a prop del seu hàbitat hi ha ramaderia que comparteixi les aigües amb aquestes plantes. 
  • A l'hora de collir-la es pot confondre amb els Créixems, peerquè viuen en els mateixos indrets,  però això no és problema, ja que també són comestibles



A l'esquerra fulles de l'Api silvestre, 
a la dreta, fulles de créixems (Nasturtium officinale)


Api silvestre i créixems creixen junts en el mateix indret.
Totes dues plantes són comestibles


dimarts, 24 de novembre de 2020

Com aprofitar la vitamina C de la Gavarrera

Sovint rebo e-mails preguntant com aprofitar al màxim la vitamina C dels grataculs. Fer confitura d'aquests fruits o una sopa, obliga a escalfar-los i per tant, la vitamina C es perd en bona part, malgrat que en tenen molta.

Grataculs nets, tous, madurs, i sense
la part negra de l'extrem
Aquesta entrada és per fer-vos partíceps dels nous experiments culinaris que estic fent aquests dies, en base als grataculs. Per mi ha estat un descobriment, i mira que és ben senzill...! He aconseguit fer diversos plats amb gavarrera crua i freda, per tant, amb tota la seva vitamina C íntegra.

Podeu trobar més informació al respecte en els nostres posts anteriors, en aquest mateix blog, que parlen de la gavarrera i dels grataculs


El secret

Collir els fruits de la planta seleccionant únicament els que són una mica tous, de color ataronjat i que no tiren a fosc, perquè vol dir que comencen a passar-se. En el moment de tocar-los veiem que són un pèl tous, però estan sencers. És entretingut de collir-los, això si.

Crema freda de gavarrera

Els pinyols han quedat quasi nets
 i tota la polpa, barrejada amb aigua 
és a la cassola.
S'elabora amb només dos ingredients: grataculs i aigua fredao sigui, vitamina C al màxim. Amb aquesta base podreu fer diferents preparats senzills, que us suggerim més avall.

  • Renteu els grataculs sota l'aixeta i lleveu les cues.
  • Amb un ganivet heu de treure la punteta negra que tenen, és el més entretingut.
  • Poseu-los en un recipient i els cobriu d'aigua, la justa perquè nedin.
  • Passeu-hi la batedora a velocitat baixa, fins que es desfacin tots.
  • Aboqueu la barreja al pasapurés i doneu-li voltes perquè la polpa baixi. Els pinyols es quedaran retinguts.
  • Agafeu tota la massa dels pinyols, que tenen encara molta polpa enganxada, i repetiu l'acció: poseu aigua i tritureu uns segons. Torneu a colar.
  • Al final els pinyols quedaran nets i tota la polpa, barrejada amb aigua, queda al recipient, amb una textura cremosa.
  • Passem la batedora de nou, a velocitat alta, per aconseguir trinxar els minúsculs pèls. I ja està.

Tingueu en compte que...

  • Aquesta barreja només sortirà be si els grataculs són tous!
  • Podem fer que sigui més o menys espessa afegint aigua.
  • Es guarda a la nevera 3-4 dies perfectament.
  • Es pot menjar directament així, encara que és una mica àcida.
  • És un aliment sense sucre afegit.

Aplicacions amb Crema freda de gavarrera

Aperitiu silvestre: 

Aperitiu de Crema de gavarrera amb suc 
 de poma concentrat i un raig d'oli i sal.
Ens la podem menjar com aperitiu fred, amb un raig d'oli d'oliva i sal. L'oli mata l'acidesa i fa que s'empassi millor.
Si la voleu més dolça, apart de l'oli, afegiu una mica de suc concentrat de poma.

Postres digestives

En un vaset de vidre poseu iogurt natural sense ensucrar i  crema de gavarrera al damunt. Si ho trobeu massa àcid afegiu mel.

Beguda supervitaminada

En un got poseu dues parts de suc de taronja i una de crema freda de gavarrera. Remeneu i bebeu. Si la voleu més dolça, afegiu-hi un suc de pastanaga liquat.

Esmorzar potent:

Tres cullerades de crema freda de gavarrera, endolcides amb mel. Tot ben barrejat i untat damunt del pa, amb llavors de sèsam...

Berenar gurmand:

Galeta amb gavarrera i crema de garrofa
Poseu crema freda de gavarrera damunt d'una galeta i cobriu-la amb  crema de garrofa que ferà d'endolcidor i li donarà un toc de xocolata. 

Caprici tradicional vitaminat

Mató de Montserrat de Cal Pujolet, el tallem a làmines,
li posem crema freda de gavarrera pel damunt i ho endolcim amb mel o dolç d'ametlla i garrofa

Bon profit!!!!!

dissabte, 14 de novembre de 2020

Plantes per arrebossar

Barreja: malves, violer, fonoll, altimira, otiga i sàlvia.
Una de les múltiples maneres de cuinar les plantes silvestres és fer-les arrebossades o en tempura. Estem d'acord que els fregits no són d'allò més saludable, però a vegades ve molt de gust menjar quelcom cruixent i calent. 
Només necessitem un bon oli i bona farina, i tot del país. Si les plantes silvestres són de proximitat, la resta d'elements també cal que ho siguin.

Per fer la pasta d'arrebossar qualsevol fórmula habitual us pot anar be. Jo la faig de la manera més senzilla: aigua mineral amb gas ben freda, farina i sal. El resultat serà una fulla de textura cruixent que té una presència apetitosa i ens està provocant que la mosseguem.

És una bona manera d'introduir el consum de plantes als infants. Quan se les mengen arrebossades, no les veuen com una verdura i les accepten millor, comprovat!


Quines plantes podem arrebossar?

Borratja i flor d'aleixandri
Fulles, flors, tiges i tubercles. Ara be, cal saber quina part de cada planta podem aprofitar millor. Per això us posem un quadre resum orientatiu amb unes quantes plantes, al final d'aquesta entrada.

Les Fulles
Han de ser fulles amb baix contingut d'aigua, així se'ns couran més ràpid i absorbiran el mínim oli. Les fulles de malva (Malva sylvestris), d'ortiga (Urtica dioica), de fonoll (Foeniculum vulgare)... ens poden anar be. Però una de les millors fulles arrebossades o en tempura són les de borratja (Borago officinalis). Totes elles són fulles que podem consumir com aperitiu o acompanyament.

Les flors: les més conegudes i a l'abast són saüc, aleixandri, glicina
Les tiges: Siguin quines siguin, hauran de ser sempre molt tendres per tal que no facin fils. Són molt bones les tiges de bardana tendra (Arctium lappa) però us caldrà pelar-les, i també  les de l'aleixandri (Smyrnium olusatrum).

La tradició de la borratja

A les terres de l'Ebre és costum, el dia de Nadal, anar a collir borratges, arrebossar-les i menjar-les per esmorzar, amb mel o sucre. 
És una fulla que pot arribar a ocupar tot el plat, segons quina sigui la fase de la planta quan la collim. Si be són fulles d'aparença rasposa, quan es mengen són delicioses. Agraden fins si tot als més escèptics de la verdura. És una fulla que també es pot menjar com entrant, sense l'endolcir-la i amb la pasta de coure ben saladeta.

Les nyàmeres fregides ...

Els tubercles de les nyàmeres eren menja habituals en els anys de penúries, durant la guerra. Es fan talladetes a làmines ben fines i cuites en l'oli roent uns instants, com les patates rosses. Us les prendran 
Nyàmeres laminades i fregides
 (també es poden arrebossar)

del plat!


Flors arrebossades per postres

Un dels postres silvestres típics és la flor de saüc arrebossada, amb mel o sucre. La flor és la única part comestible del saüquer (Sambucus nigra). El seu aroma atrapa i què millor que deixar-se convèncer i arrebossar-les...? això si, cal coure-les i menjar-les de seguida. 

Verdures d'aperitiu:

  • El fonoll, si voleu causar impressió, arrebosseu-lo just uns instants. L'efecte resultant impressiona i el sabor també.
  • No sabeu com consumir ortigues? Doncs feu-les arrebossades. Preneu les 4 fulles del capdamunt, passeu-les per la pasta i a la paella. són molt bones. 
  • Les malves també queden molt be arrebossades, totes elles rodonetes i daurades...
  • Podeu fer el mateix amb les fulles del violer.

Sabors forts i arrebossats

Les plantes de sabors forts són delicioses arrebossades, ja que al fregir-les els seus olis essencials queden "rebaixats" i tenen un gust més suau.
Això passa sobretot amb la sàlvia (Salvia officinalis) i l'altimira (Artemísia vulgaris) i amb els brotets florits de farigola, les inflorescències.

D'esquerra a dreta: malva, violer, sàlvia i ortiga

                                 


dimecres, 30 de setembre de 2020

Moixeres, fruits en perill d'extinció

ramell de moixeres

Les moixeres són arbres del gènere Sorbus, dels quals a Catalunya n'hi ha  set varietats definides. Segurament la més notòria és la servera (Sorbus domestica), que ja l'hem tractada en aquest blog.

Una d'aquestes varietats de Sorbus és la moixera de pastor (Sorbus torminalis), un arbre escàs, poc notori i segons alguns informes, en recessió. És de fulla caduca i en el periode hivernal, quan es queda sense fulles, és difícil de reconèixer.

Els fruits són comestibles

La moixera de pastor  és un arbre de la família de les rosàcies que floreix a la primavera i els fruits maduren a partir de finals de setembre i durant l'inici de tardor. Aquests fruits silvestres són dels millors del bosc. Tenen la mida casi com d'una oliva, de color marró, una textura que recorda una poma molt madura i una dolçor com mai heu tastat. S'han de menjar molt madurs, quan són molt tous que al tocar-los s'enfonsa el dit. Aleshores, són com una mel i tenen molt poc pinyol. Són uns fruits boníssims. 
Quan l'arbre treu flor, ho fa en poms, per això els fruits neixen en grups i quan maduren es veuen be, penjats de l'arbre. Ara, en aquests moments de final de setembre, els podem observar amb precisió, abans que caiguin o els ocells se'ls mengin. Després, l'arbre perdrà les fulles i ens serà difícil de poder-lo detectar en el bosc.





Uns fruits de privilegi

Realment, poder tastar els fruits de la moixera de pastor és un privilegi. La rao és senzilla: no tots els anys fructifica. Fins si tot he pogut observar un arbre que només ha tret fruits en una de les rames, la resta no. I aquest fet és, segons els experts, motiu d'alarma. 

Personalment fa alguns anys que segueixo l'evolució anual d'alguns exemplars de moixeres que es troben en el vessant nord del massís de Montserrat. Només en una ocasió he pogut tastar els seus fruits, i enguany serà la segona vegada que tinc el gust i l'honor de menjar-ne.

La manca de fruits d'aquests exemplars no deixa de sorprendre. Fins i tot enguany tinc dos arbres localitzats, molt propers entre si, un amb fruits i l'altre sense. Tot un enigma.

Com reconèixer una moixera de pastor?

Quan el tronc és jove, té una aparença llisa i uniforme, amb taques blanques horitzontals sobre fons gris, com si fossin pinzellades. Quan l'arbre és vell, ja té escorça formada, enfosquida i perd les taques blanques.

La moixera és molt fàcil de reconèixer per la forma de la seva fulla: simple, dentada, lobulada i peciolada. Molt similar a la fulla dels plataners de la carretera, però de mida més petita.



Hàbitat de la moixera

Trobem les moixeres de pastor en llocs frescals, mes aviat ombrívols, generalment de molta espessor, on no es pot veure el terra perquè està ple de plantes arbustives i enfiladisses. És en aquests indrets on es poden admirar alguns exemplars de moixera que denoten una certa longevitat i alçades de fins a uns 10 m. Solen ser culs de torrent, cingleres i llocs força inaccessibles, o en les rodalíes dels boscos poc transitades.

Però gairebé sempre comparteixen hàbitat amb alsines, roures, noguers  o l'arç. També en podem trobar algun exemplar a la vora del camí, però mig refugiat entre alzines i/o roures.

Segons algun estudi que he pogut trobar, sembla ser que aquests arbres són delicats i molt susceptibles. Per això les moixeres formen poblacions petites i fragmentades i creixen "abrigades"d'altres arbres. 


Un arbre estressat i en recessió

Algunes poblacions o exemplars que estan ubicades a la vora de camins i exposades a desbrossadores i tales indiscriminades, presenten condicions ambientals d'un cert estrés que afecta l'arbre de manera notòria.

El fet de ser un arbre de fulla caduca també va en contra seva, sobretot en època hivernal, quan només té els troncs visibles i fa difícil de reconèixer-la o confondre-la amb altres arbustos.


Manca de fructificació de les moixeres

Per què no fructifiquen cada any les moixeres de pastor? Algun estudi apunta que podria ser un problema de manca de polinització i que l'autopolinització espotània no fos suficient i provoqués un avortaments dels fruits.  L'estudi suggereix que existeix en aquests arbres el que s'anomena depressió endogàmica, una afectació negativa per la limitació de pol·len i els efectes de l'endogamia. És a dir, que l'autopolinització és insuficient i l'arbre necessitaria polinització externa via insectes, per engendrar fruits. D'aqui que a seva preservació sigui vital per l'espècie. 




Cursos de plantes silvestres

Arxiu del blog