Un bolet d'hivern: el fredolic

El Fredolic és dels bolets que creix avançada ja la temporada. És un bolet  gris, a vegades quasi negre,  amb la pinta i la cama de color blanc.  El podem trobar sol o formant "estovades". És un bolet senzill, delicat i trencadís. Ha de ser consumit aviat, perquè no aguanta molts dies. 

Els fredolics novells tenen una aparença menuda però consistència  forta, i amb el capell en forma de cúpula, perquè encara no han acabat el creixement, són ideals per fer truites, i fins i tot per posar en algun suquet estofat.

En canvi els fredolics més "vells", que ja tenen el barret pla i molt trencadís són els que podem aprofitar millor per fer sopes, ja que cuinats d'altra  manera se'ns trencaran fàcilment i la seva presentació a taula no serà idònia.

El fredolic és molt fibrós, té una textura cruixent, sobretot els més joves i un gust de bolet molt pronunciat. Al meu parer, una de les maneres  de gaudir millor del gust d'aquest bolet és en sopa: una manera ben senzilla de cuinar-lo, i el resultat és una sopa amb un sabor molt i molt intens de bolet.

(Vegeu la recepta en el receptari)

Fruits de novembre: les cireres de pastor

L'Arboç (Arbutus unedo), és un arbust molt comú de trobar pels boscos. I en aquests moments de l'any, ens regala els seus fruits: les cireres de pastor, ideals per picar quan anem a passejar pel bosc o per matar la gana quan anem a buscar bolets.

Cireres de pastor i mermelada 

La planta por arribar a tenir fins a dos metres o més d'alçada, generalment amb forma d'arbre petit, i molt ramificat, i fa unes flors en forma de  campanetes menudes i blanquinoses, que l'any sobre, es convertiran en fruits. És molt comú trobar un arboç que a la vegada tingui fruits madurs i flors. I és que la flor d'ara, serà la cirera de l'any vinent: 12 mesos de maduració¡¡¡

Quan l'arboç no té flor ni fruit, es pot confondre amb el llorer, perquè les seves fulles són quasi iguals, però  les de llorer són aromàtiques i les de l'arboç no.

Les cireres de pastor són comestibles quan són vermelles del tot i toves. Tenen una consistència farinosa i pastosa, i un granet minúscul que no es desfà a la boca, però són molt dolces. Les més madures arriben a tenir un 0,50% d'alcohol. Es per això que no s'aconsella abusar-ne. De fet, el seu nom llatí unedo significa "només una".

Són ideals per menjar amb compota, melmelada o per barrejar-les en la confecció de la massa d'un pastís.

Podeu trobar la recepta a l'apartat  el meu receptari silvestre     

La cuina de la Llenega

Article publicat a LA VANGUARDIA, el dia 21.10.11, a la secció de gastronomia.

L'article en qüestió fa referència a aquest llibre: LA CUINA DE LA LLENEGA, tot el que un vol saber sobre aquest bolet, però sobre tot, com cuinar-lo per gaudir-ne a taula: 70 receptes diferents que ens ensenyen com aprofitar la Llenega, sigui amb carn, amb peix, com entrant, com  farciment, guisada, fregida, amb suc, al forn, ... Més que un llibre de cuina, és un llibre de com viure la Llenega...


Si esteu interessats en adquirir-lo us podeu adreçar a:

naturacomestible@gmail.com

el seu preu és de 12 euros, més despeses d'enviament, si cal.

Phisalis alkekengi

El Physalis serveix per decorar pastissos, és molt comú

La planta de Phisalis alkekengi no es pot dir que sigui pròpiament una planta salvatge. Però si que pot ser perfectament una planta asilvestrada, que s'ha escapat d'algun jardí o que per l'acció humana (a l'hora de llençar la brossa de la poda del jardí en llocs no apropiats), s'ha aconseguit involuntàriament sembrar Phisalis en llocs on tota sola no hauria crescut mai. 

A resultes d'això, ara puc dir que he trobat Phisalis en estat salvatge, creixent al costat  de la bardissa, en un lloc humit i ombrívol, aprop  de la vinagrella, del blet i a sota els saücs. La sorpresa ha estat agradable i he aprofitat per collir-ne una bona bossa.

La Phisalis és una planta de la família de les solanàcies. N'hi ha moltes varietats, però una de les més habituals, i concretament la que he pogut trobar, és la varietat alkekengi, originària del Japó, i utilitzada aquí sobretot com a planta decorativa de jardineria.  

Se n'aprofita el fruit, que és comestible i altament nutritiu. En climes atemperats, pel  que he pogut comprovar, la planta s'aclimata be si té un mínim de frescor i humitat i pot arribar a invadir ella sola una àrea de terreny, convivint amb altres plantes.  És a dir, que es pot convertir prefectament en una planta salvatge.

Fa una flor similar a la de la patata, que després, quan madura, durant tot l'estiu, dóna un fruit que està  cobert  per un  calze de color verd, i es va tornant vermell del tot. Aquest calze amaga a dins com una petita cierera comestible, molt rica en vitamina C, i diürètica. La "càpsula" que conté el fruit es guarda molt be (fa un mes que les vaig collir i encara es poden anar menjant i es converven be fora de la nevera).

És un fruit que segurament haureu vist com a element decoratiu dels pastissos. I posats a parlar de pastissos, he volgut imitar les arts dels pastissers professionals, per aprofitar el cistellet de Phisalis que he trobat.

Alta Cuina amb Plantes Silvestres

Des de fa un temps, les fulles i flors de caputxina es
poden trobar a les amanides de grans restaurants
com el Tickets o el Bulli, del Ferran Adrià.

Les Plantes Silvestres Comestibles estan de moda, a pesar de ser aliments tan antics com la mateixa humanitat.

Des de ja fa temps, alguns dels grans xefs de la Cuina Internacional de vanguàrdia han apostat per aquests ingredients per diversificar, experimentar i donar un toc d'originalitat als seus plats. Cuinar amb plantes salvatges dóna un toc de distinció i crea diferència, novetat i notorietat.

Sense anar , en el centre de Coopenhague, el restaurant NOMA, amb dues estrelles Michelin i considerat el millor restaurant del món en el  2010 i 2011, destaca per la seva investigació i presentació de plats  realitzats amb plantes salvatges. Entre el seu personal col.laborador hi ha la figura del "collidor de plantes", que cada dia s'encarrega de fer la corresponent collita pels plats de la carta.

Als Alps francesos trobem la Maison de  Marc Veyrat, un prestigiós xef que fa pocs anys va ser guardonat amb tres estrelles Michelin. En el seu historial professional  l'ús de les plantes salvatges és una constant. Es un dels precursors de la incorporació de plantes salvatges a la cuina, fins el punt de fusionar la flora alpina amb els aliments quotidians habituals per aconseguir una cuina realment extraordinària.

Hervé Busset, xef francès que treballa a  l'Aveyron, i posseïdor d'una  estrella Michelin, regenta Le moulin de Cambelong, a Conques, localitat envoltada de verdor, cosa que li possibilita poder oferir en el seu restaurant nombroses plantes i flors  acabades de collir.

De ben segur hi ha més xefs que de manera progressiva i habitual incorporen plantes salvatges i flors als menús i als plats quotidians, però aquí només vull destacar aquests tres "estrellats Michelin" per demostrar que el consum de plantes silvestres  és un aspecte de l'alimentació humana que cal potenciar, i per sort, aquesta funció està a mans dels millors experts, els especialistes de la cuina que són els que millor  poden ajudar a  orientar el gran públic en el seu consum i divulgar-lo.

Propietats nutritives de les figues de moro.

La figa de moro és un fruit que destaca sobretot pel seu alt contingut en magnesi i riboflavina, apart dels altres molts nutrients que té.

La majoria de fruites i verdures de conreu domèstic tenen baixos continguts de magnesi, degut segurament a l'esgotament dels sòls o a l'ús de fertilitzants. En canvi, en les plantes i fruits silvestres, per regla general, els continguts de magnesi són molt més elevats, i cal aprofitar-ho.

El magnesi és un regenerador cel·lular, està molt present sobretot en les cèl·lules nervioses i actua com a tonificador de l'organisme i com antisèptic. Regula l'absorció de calci i té a veure també amb el bon estat de les artèries, i per tant, el bon funcionament del ritme cardíac.

La manca de magnesi produeix sensació de casament i també de manca de memòria. Per tant, és un mineral indispensable pels estudiants. Els experts situen la dosi diària de magnesi entre 250 i 350 mg. per persona.

Els aliments que contenen més magnesi són els fruits secs: pipes, ametlles, avellanes, nous, pinyons,...tots ells amb continguts superiors a 200 mg/100 gr.  Dels fruits habituals que mengem, trobem el magnesi en els préssecs, prunes, tomàtecs, cireres, peres, ... però només en petites proporcions, entre 6-11 mg/100 gr,.
En canvi, les figues de moro tenen un contingut en magnesi  de 85 mg/100 gr, cosa que les converteix en  un aliment a tenir en compte i fàcil d'obtenir.

De tota manera, cal saber que l'aliment més ric en magnesi, és el cacau ¡¡ (visca la xocolata).

Pel que fa el contingut en Riboflavina el seu valor és de 0,3 mg/100 gr, la meitat que les pastanagues, però el doble que els tomàtecs, els préssecs, les peres, ... Aquesta vitamina de tonalitats grogues, és el que li dóna el color a la figa de moro, i com en les pastanagues,  també fa que tingui efectes beneficiosos per la vista.

Per  tant, no ens deixem perdre aquests excel·lents fruits en els darrers dies d'estiu¡¡¡

Més informació sobre les figues de moro aquí: http://www.botanical-online.com/higo_chumbera_opuntia_ficus_indica_valor_nutricional.htm

El mes de les confitures

Plantes silvestres comestibles de tardor

Fruits de gavarrera (Rosa canina) per fer mermelada

Setembre marca la fi de l'estiu, l'hora de collir els fruits i fer-ne confitura per tot l'hivern. La Natura ens brinda tot un seguit de fruits silvestres que podem aprofitar per fer unes bones confitures i gelees per tenir uns esmorzars hivernals ben dolços o per fer pastissos casolans amb fruits propis.

Fruits silvestres per fer confitura aquest mes:

• móres
• figues de moro
• serves
• grataculs

Confitura de Figues de Moro:

La collita de les figues es pot considerar com "activitat d'alt risc", les conseqüències d'una caiguda damunt de les plantes poden ser serioses i empipadores. Compte doncs¡ Cal collir les figues de moro amb unes pinces de la carn, per no haver-les de tocar, i pelar-les amb uns guants.

Les trinxem a daus i les posem en una cassola amb sucre de canya no refinat, res d'aigua. La mida és 750 gr. de Figues i 250 gr. de sucre. Es tapa, es deixa a foc lent, i poc a poc el sucre es desfà i els fruits perden l'aigua. Es deixa bullir uns 20 minuts i es passa pel passapurés, per tal que el suc i la carn del fruit quedin separats dels múltiples pinyolets que té aquest fruit.

A partir d'aquí  ja es pot consumir o posar en pots i bullir-los al bany maria abans de guardar.

Es una melmelada molt dolça, transparent i viscosa i amb un sabor nou molt peculiar.

Una altre recepta ideal és la Mermelada de fruits de gavarrera

Setembre: l'hora de collir els fruits

Gra de Pastanaga Salvatge (Daucus carota). Un excel·lent i desconegut condiment, un sabor fort, aromàtic, penetrant i alhora, fresc. Aquesta planta és molt abundant, gairebé invasora. La trobem arreu i la podem distingir per les seves flors blanques, disposades  en forma d'umbel·la, que floreixen des de maig i juny fins a final d'agost. A partir d'aquí l'umbel·la es contrau com per protegir els minúsculs granets que fa. És el moment de collir-les, assecar-les i passada una setmana, les podem desfer-les amb les mans, per separar el gra dels minúsculs tronquets. Podem guardar aquests granets en un pot de vidre i ens serviran per condimentar les llenties, les amanides, el puré, etc. 

Jo he volgut provar de fer pa amb gra de Daucus carota, i a l'hora de pastar la massa hi vaig posar dues cullerades de gra. El resultat, un sabor penetrant, desconegut, però que convida a menjar. En definitiva, un pa per sorprendre.

Agost: temps de móres

Recepta confitura de Móres

A l'agost ens maduren les móres. És el moment de fer-ne confitura, coulis, o xarop. Recollir-les és tot un entreteniment, i cal subratllar que no totes les móres tenen el mateix gust.  En uns esbarzers són més dolces que en d'altres... Generalment, la dolçor va associada també a la mida, com més grosses i sucoses, més dolces. L'inconvenient que tenen a l'hora de fer-ne melmelada és que el diminut pinyolet que té cada boleta del fruit, es troba en la textura final, però això té solució i amb paciència, us pot quedar una confitura molt fina i delicada. Vet aquí una recepta per fer una confitura de móres deliciosa:

Ingredients per la confitura de móres:

- un quilo de móres

- 250 grs. de sucre no refinat

- un pessic de ratlladura de llimona

Preparació de la confitura de mores: 

Rentem les móres, per tal que marxin els possibles insectes i brosses. Les posem a la cassola, juntament amb el sucre, res d'aigua. Tapem i les posem al foc baix, afegim la llimona i anem remenant fins que veiem que han tret la seva pròpia aigua i el sucre s'ha fos. Mantenim tapat i ho deixem bullir a foc lent uns 40 minuts, vigilant que no s'agafin.

Finalment ho passem per la batedora, que quedin ben desfetes. El pas següent és el definitiu per aconseguir una textura sense pinyols: quan encara està calent, anem passant la confitura pel colador xinés, ajudant-la amb una mà de morter per premsar. Veureu que el suc i la polpa es desprenen, i dins del colador hi queda una massa compacta, que són els pinyolets. Cal anar fent aquesta operació fins acabar amb tota l'olla.

Per un quilo de móres us sortiran uns dos pots de confitura.

De nou el Saüc, ara els fruits

Les umbel·les de flor de saüc s'han convertit ara ja en ramells de minúscules cireretes comestibles.  

El període de maduració és breu, és una fruiteta delicada i es malmet aviat, a més,  els ocells s'encarreguen de collir-los tan bon punt maduren, els encanta aquesta fruita.  Per tant, cal no arribar tard!

Els fruits del Saüc tenen un alt contingut de vitamina C, són comestibles i podem fer-ne melmelades, xarops, gelea, coulis... Collir-les i esmicolar-les és una feina entretinguda, però el resultat val la pena. Els fruits del saüc tenen el mateix sabor que les seves flors, però molt més concentrat i suau.

Plantes de Km. 0

Aliments de kilòmetre 0

Fotografia de poncelles de dent de lleó en vinagre,
com si fossin tàperes (alcaparras).
El meu aperitiu de kilòmetre 0.

Consumir hortalisses de collita pròpia, comprar aliments de producció local i, en definitiva, alimentar-nos amb tot allò que es cull aprop nostre i que pot arribar amb rapidesa al mercat i a les nostres llars, és l'objectiu que es persegueix amb la cultura de l'anomenat "km 0". 

Darrera hi ha tota una filosofia basada en consumir productes sans, si poden ser ecològics millor, que no hagin  perdut el gust i les propietats a causa d'hores de transport ni de l'estada en càmeres frigorífiques, ... Productes que arribin a la nostra cuina sense haver malgastat hores de vol o litres de benzina per poder-hi ser.

Consum local i responsable 

En definitiva, la doctrina del KM 0, recull idees com:

• l'estalvi (de carburant en el transport, d'envasos, de costos, ja que la proximitat abarateix...),
• l'ecologia (productes sans, frescos, acabats de collir i madurats a la planta o l'arbre,...)
• l'economia sostenible (el seu consum afavoreix els productors locals i els pagesos i ajuda a mantenir aquesta estructura de conreu, de propietat i d'explotació familiar).
• la salut (menjar el més sa, repercutirà a favor del nostre cos i els nostres sentits)

... I tot plegat es tradueix en un canvi de vida, d'hàbits per poder millorar la nostra relació amb la terra, l'entorn i la salut corporal i espiritual.

Quin paper hi  juguen les plantes silvestres comestibles?

Donades les seves característiques  podem afirmar que les plantes silvestres són els Aliments de KM 0  més a l'abast. És més, són aliments de KM 0 i de Cost 0. Quan parlem d'alimentació amb verdures, no cal pensar sempre un un  hort, sinó que podem pensar també en un camp, per exemple, o en una ribera, un prat, un bosc...

Després d'una passejada relaxant, durant la qual podem collir tot tipus d'herbes comestibles, passem a la cuina, les preparem i ens les mengem tranquilament, gaudint dels seus gustos, dels seus nous sabors que fins ara ens eren desconeguts... El nostre cos aprofitarà al màxim la seva alta qualitat i quantitat de nutrients,  i al final, ens sentirem millor. D'això se'n pot dir  Slow Food.

El Fonoll, planta de l'estiu

Propietats del fonoll

Planta de fonoll

El Fonoll gairebé no necessita presentació, ja que se'l troba a tot arreu i en abundància, tant, que no se li dóna la importància que es mereix. El fonoll és una planta molt ufanosa, només veure-la ja denota que es tracta d'una planta que creix amb una gran potència, és alta amb fulles i brots que arranquen d'arran de terra i pot arribar a tenir més alçada  que una persona.

Se la considera més aviat una planta dins de la gamma de les aromàtiques, ja que el seu sabor és molt fort i penetrant, sobretot si es menja crua. Té més usos com a condiment que com a verdura, però tanmateix, si la coem, sigui bullida o en un estofat, deixa anar part de la seva fortor i és molt més suau.

 ☝Podeu consultar el post sobre el llibre que hem publicat:

EL FONOLL SILVESTRE I MARI

    

                                                               . . . . . . . . . 

Parts consumibles i aprofitables del fonoll:

Les arrels, però queden descartades. (Personalment, no acostumo a consumir cap planta salvatge per les seves arrels, ja que equival a matar-la i va en contra dels meus principis. Consumir plantes silvestres està  molt be sempre que poguem respectar el creixement de la planta).

Les fulles: les podem coure, bullides, com a verdura. Cisellades, per barrejar amb una vinagreta aromàtica d'herbes, amb una truita, una amanida de cigrons, una esqueixada, a l'amanida, ...

Les tiges: si les agafem quan són tendres o  prenem les del capdamunt de la planta, talladetes com si fossin  cebollí, decoren plats o s'escampen per l'amanida. (realment, passen per cebollí i ningú no ho nota)

Les flors: el capdamunt de les sumitats florides decoren i donen sabor a les amanides de llegum, sobretot, però també a les verdes, i al peix.

Les llavors: un cop assecades les flors, en la mateixa umbel·la recollim els fruits minúsculs, aptes per guardar secs i per aromatitzar el peix, les imfusions d'hivern, ...  

Totes les parts del Fonoll es poden assecar i guardar en pots per condimentar plats diversos o per imfusins al llarg de l'any. De fet. una de les aplicacions de la planta és també la conserva d'olives. Hi ha qui hi posa els troncs, però també les flors o els fruits.

En els mesos de juny i juliol el Fonoll fa l'estirada, comença a treure flors i es fa notar enmig dels camps.