Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

diumenge, 11 de febrer de 2018

Els pèls dels Grataculs, parlem-ne clar¡

Grataculs en ple hivern,
quan ja comencen a deshidratar-se

Els falsos fruits de la Gavarrera (Rosa canina) són un dels regals de la natura més abundants durant tota la tardor i ben entrat l'hivern. 

Són també una de les fonts de Vitamina C més interessants que podem trobar. No hi ha cap altra fruita que tingui una concentració tan alta de  Vitamina C com els Grataculs, així és com es denominen els ovaris madurs i fructificats de la Gavarrera. Aquest "fruit de tardor" ens aporta una proporció d'uns 2000 mg de Vitamina C per cada 100 gr de fruit. Podeu trobar totes les propietats i aplicacions dels grataculs  en un altra apartat d'aquest  blog, clicant aquí

Què és un Gratacul?


Un cop la flor de la Gavarrera ha madurat,  el seu ovari s'ha inflat per allotjar les llavors de la planta, uns granets petits, irregulars, molt durs, incomestibles, i que els trobem allà dins, en un nombre variable, entre els 15 o 20, aproximadament, col·locats molt juntets i aprofitant l'espai com en un puzzle.
Entremig d'aquests minúsculs pinyolets, i per tal que no es toquin uns als altres, la natura hi ha volgut posar uns pels finíssims, sedosos, gairebé microscòpics, que embolcallen i protegeixen cada llavor, fent com una mena de coixinet individual.

Dels Grataculs consumim només la paret d'aquest ovari, ric en polpa, la qual esdevé tova a  principi d'hivern, després d'alguna glaçada que l'estova. A partir d'aquest moment, aquesta polpa va perdent aigua, fins que ja no té utilitat comestible, perquè s'ha assecat i ennegrit.


Com consumir els Grataculs?


Dos Grataculs oberts per la meitat. Observeu que l'un té una vintena de pinyols.
L'altra, un cop obert i espinyolat, li resten encara alguns pels minúsculs a la polpa.

Per consumir els Grataculs en cru, cal treure'n els pinyols, cosa que es pot fer o be directament a la boca, com quan es menja una oliva, o be, agafar-los d'un amb un, tallar-los pel mig i amb la punta del ganivet, netejar be els pinyolets. Ens quedarà la polpa neta, i apetitosa, amb uns quants pels, això si.


I aquí hem arribat al mite dels Grataculs: a allò que preocupa més algunes persones, és a dir,  saber si el consum de Grataculs pot perjudicar-los en el pas d'aquest fruit pel seu aparell digestiu. O dit d'altra manera: si la denominació de Grataculs és un indicador de les seves conseqüències.

Després dels que porto menjats, puc afirmar que No. I manifesto també que no acabo d'entendre el per què d'aquesta denominació.

Consideracions sobre els pèls dels Grataculs


Quan els Grataculs es mengen en cru, aquests  pels són tan minúsculs que  no es poden triturar amb la masticació. Els engolim i poden quedar-se com encallats a les parets de la  gola si no ensalivem de manera suficient. Aquest petit inconvenient s'arregla amb un trago o menjant alguna altra fruita tot seguit, que netegi.

L'acumulació massiva d'aquests minúsculs pèls de textura sedosa en el tracte digestiu, potser podria comportar alguna molèstia. Ara be, per aconseguir aquesta acumulació se n'haurien de menjar molts i molts. Vaja, fer-se'n un bon tip. I dubto molt que ningú tingui tanta paciència com per esberlar un quilo de grataculs i cruspir-se'ls. En cas de consumir-ne un excés, qui sap si podria tenir alguna molèstia intestinal¡¡ Si algú decideix provar-ho,  que m'expliqui el resultat.

Quan els Grataculs es consumeixen en més quantitat, sobretot, al fer confitures i gelees, hem de pensar que haurem bullit el fruit i per tant, la turgència dels minúsculs pels haurà perdut eficàcia. De tota manera, hi ha qui un cop bullits i triturats els Grataculs, cola la barreja per un sedàs molt fi, encara que amb aquest mètode es perd una part de polpa.

Un  consum moderat i responsable, tant de Grataculs com de tot, no ha de comportar cap perill ni molèstia.




dilluns, 5 de febrer de 2018

TALLERS DE PLANTES SILVESTRES COMESTIBLES

Ja hem publicat el calendari de caminades-taller per descobrir, conèixer i collir les plantes comestibles de fulla verda, que ja han començat a créixer.

Per a més informació  o si us hi voleu inscriure, ho podeu fer clicant aquí, al web de www.naturacomestible.com


Barretets de bisbe, ara es poden trobar en moltes parets de vinya a l'ombra.

dilluns, 22 de gener de 2018

Sopes de Farigola

Les  Sopes de Farigola són encara avui dia, un dels plats senzills i casolans que formen part de l'alimentació de moltes llars, i crec que mai se n'ha parlat prou, per tractar-se justament d'un plat humil i senzill, vinculat a la cultura de l'aprofitament dels aliments, un tema que sempre està present, de manera més o menys manifesta, en l'actualitat de la nostra alimentació. Les Sopes de Farigola han fet créixer molta gent. Són realment profitoses i nutritives? Jo crec que si, potser per això aquella vella dita: "qui menja sopes, se les pensa totes"

Sopes de Farigola, Sopes de Timó


Fa uns dies vaig publicar en la meva pàgina del Facebook Plantes silvestres comestibles/farigola , una entrada relativa a la recepta de Sopes de Farigola i he de dir que he quedat gratament sorpresa de la quantitat de likes que ha tingut, però també,  per la quantitat de comentaris rebuts, els quals m'han impulsat a fer aquesta entrada de blog, relativa  a les Sopes de Farigola, perquè he pogut constatar que és un plat força habitual. Per fer Sopes de Farigola  hi ha diverses variants, encara que totes tinguin un denominador comú, però en aquest cas, tractant-se d'un plat nacional, d'un plat que forma part de la cultura gastronòmica catalana més elemental, crec que val la pena dedicar una entrada del blog a totes les persones que encara practiquen  aquesta deliciosa i sana tradició i contribueixen a divulgar-la.
.
Gràcies als comentaris del Facebook es pot constatar com la recepta de Sopa de Farigola és un plat habitual i la gent la prepara sovint, més del que jo imaginava. Per tant, crec que es pot afirmar amb rotunditat, que malgrat tot, la Sopa de Farigola és un plat actual i molt estès, en la nostra cuina casolana.

La seva composició i metodologia bàsica no pot ser més simple: pa, oli, aigua calenta i farigola per donar gust. Per aquest motiu, molta gent l'anomena i la coneix com Sopa Escaldada.

Anàlisi nutricional de la Sopa de Farigola

Des de l'òptica energètica i nutricional, la Sopa de Farigola és equilibrada i ens aporta:
  • Hidratació pel cos.
  • Energia i escalfor, perquè és un plat que es menja calent.
  • Glúcids, perquè aprofitem el pa, derivat d'un cereal (millor si és integral).
  • Greixos: sempre s'hi posa el raig d'oli (millor d'oliva verge).
  • Sabor i digestibilitat: el Tymol dóna sabor, és antisèptic i  un potent digestiu i antibiòtic. .
  • Proteïnes: si hi afegim un ou, creix el seu valor en proteïna i també en vitamines.
  • Més defenses: l'all és bactericida, i sobretot, té molta vitamina C i  vitamina B6. 
La  Recepta  seguida per aquesta foto: Pa torrat, ben prim. Un gra d'all untat pel damunt i un bon raig d'oli. La resta de l'all, escampat pel plat. Tot plegat es banya amb una infusió potent de farigola. Es deixa reposar una estona abans de començar per tal que el pa s'estovi i es desfaci.

Com es fan les Sopes de Farigola? la sopa de Timó? la Sopa escaldada?


Doncs mireu, he pensat que cadascú hi digui la seva. És  molt senzill de fer-la. Per això us transcriuré a continuació els comentaris públics de l'entrada del Facebook Plantes silvestres comestibles/farigola, en relació a aquest tema. Crec que apart de tenir un valor estrictament culinari també tenen un interès etnològic molt revelador.  Queda molt clar que és un dels plats senzills més populars.

Comentaris  extrets del FB de gener 2018:


Montserrat Prats La meva iaia posava llesquetes fines de pa sec o torrat amb oli i sal al plat i despres hi posava la infusió de farigola. Bonissima!
Maria Teresa Rojo El meu pare en menjava cada nit. Llesquetes de pa finissimes, una mica torradetes, un raig de oli d'oliva, i l'infusio d'aigua amb farigola per sobre. Li encantaba.
Tresa Prats Farre Jo en vaig menjar ahir, hi poso l´aigua colada de fer bullir la frigola . 3 alls i un raig de oli de oliva i els trossos de pà, desprès un ou i ho passo tot per al minipimer, quan ha bullit un bon rato
Trese Bosch Roca Ami m'agrada molt, i també i fico ou 👏👏

Rosa Maria Tous Minguell Una manera molt bona d' aprofitar el pa sec
Susana Fernandez Bonissima,reconfortant ,desinfectant , antibiotica...!!
Josepa Sole Queda boníssima si fregiu una mica el pa junt amb uns grans d'all, quant està ben fregidet, es posa als plats i es tira l'infusio de timó ben calenta per sobre!

Dolors Palau Sancho Jo simplement escaldo el pa amb un raixet d'oli del rax, verge sense refina, un polcet de sal i apa ha menja

Trese Bosch Roca T'ens k esclafa el ou al centre del plat, al moment k treus la hollá del foc... Mmmmmmmm👍
Manage


Abraham Simon Tant de bo fos veritat que la gent la cuina sovint , no crec pas que sigui així. Només aportar que la sopa de farigola forma part de les "sopes escaldades" juntament amb la sopa d'all, de menta, de pa, etc ... que també es feien amb el suc de bullir llegums o verdures. Gairebé sempre amb pa. De fet dir "sopa de pa" és una redundància doncs en origen "sopa" vol dir pa sucat en un líquid. Són ideals després d'un dia d'exessos de menjar o de beure, per l'estomac. No només són habituals al Principat sinó també a la Catalunya Nord i país Valencià i a la resta de la península on hi solen afegir altres herbes i pebre vermell. També crec que en diuen sopes de pastor. I en diuen també "sopa d'afaitar" crec que és a la Garrrotxa o més amunt a muntanya cap al Ripollès. Hi ha una llegenda recollida per Joan Amades que explica que el Rei Jaume, es va perdre pel bosc tot anant de cacera, van anant passant les hores i va trobar una caseta, , allà vivia una dona pobra i gran, el rei li va demanar menjar, ella li va fer una sopa d'all amb pa en un tupí, doncs no tenia res més. Va preparar-li la millor sopa d'all que mai el rei havia menjat. Mai més en va menjar una d'igual feta pels seus cuiners. 

Cati Salamià A casa l’escaldem amb el suc o brou q ha quedat de bullir verdura o mongeta seca. A la base del plat hi posem pa torrat fregat amb all oli i sal i menta o farigola. És contundent! Però a l’hivern è mel!


I amb la farigola o Timó, d'altres éssers vivents, en fan altres coses, també molt bones:  fent mel....



dimarts, 2 de gener de 2018

Ginebró i càdec: Els fruits més petits del bosc

Ginebró, una ratlla blanca i fruit negre

Passejant  pel bosc trobem sovint Ginebrons i Càdecs, arbustos verds, atapeïts de minúsculs  gàlbuls,  denominació botànica  que reben els seus "fruits", tots ells comestibles,  petites joies gastronòmiques que val la pena de conèixer més a fons.
Però també trobem altres exemplars de la mateixa espècie, d'aparença estèril, només amb les fulles o segons la temporada, cosits de flor (d'aspecte de petita pinya) que quan la toquem deixa anar una fina pluja groga.

L'explicació és que el Ginebró i el Càdec són plantes dioiques, que vol dir que hi ha peus mascle i peus femella. Aquests últims els coneixerem fàcilment perquè són els que tenen els fruits, mentre que a prop d'ells sempre trobarem algun exemplar sense res, o en flor, que és el que fecundarà la planta femella, gràcies a la polinització que es produeix per l'acció del vent o els insectes. 

Els fruits d'ambdues espècies es poden collir tot l'any, però són més abundants a la tardor. I damunt d'un mateix exemplar, trobarem fruits en diversos estadis de maduració, de manera que sempre en podrem collir de madurs mentre els altres seguiran madurant.

Càdec, dues ratlles blanques,  fruit marró
Càdec en flor, a punt de polinització




















Com distingir-los

El Ginebró (Juniperus communis) i el Càdec (Juniperus oxicedrus) són dues plantes de la família de les Cuprisàcies, que comparteixen habitats i tenen un aspecte molt similar a simple vista, però si ens apropem veurem quines són les seves diferències més notòries:



Ginebró Càdec
fulles: una ratlla blanca dues ratlles blanques
fruits: color negre color marronós
aspecte: d'arbre o avet d'arbust arrodonit

Un Ginebró, on s'aprecia el tronc central erecte i alguns
gàlbuls encara immadurs


Tot i ser dos arbustos molt similars, el Ginebró és més "presumit", té tendència a pujar dret, recte, amb vocació d'avet, i les seves branques solen estendre's  planeres, intentant fent angle recte respecte el seu tronc central.

En canvi, el Càdec és  més anàrquic, més ramificat i té més tendència a ocupar espai que no pas a créixer en alçada. Les seves branques, sovint mostren un aspecte com decaigut.


Ambdues plantes són molt habituals en els nostres boscos mediterranis i des del punt de vista gastronòmic, els seus fruits (gàlbuls)  són aprofitables.  Tant els fruits del Ginebró com els del Càdec tenen molt poca polpa, i aquesta és encara menor en anys o àrees  de sequera.  L'ideal és poder-les recollir després d'una temporada generosa en pluges, en especial a la tardor, que també ferà que aquests fruits siguin més grossos i carnosos, ja que sinó, només trobem el pinyol. 


Càdec ple de gàlbuls. En aquest estat ja es poden collir per acompanyar el guisat.
Fixeu-vos com les branques tenen un aspecte caigut.

Consum del Ginebró


Les baies del Ginebró es cullen quan són ben negres,  solen ser més petites que les del càdec i hem d'esperar que siguin negres per consumir-les. Les podem menjar crues quan anem a passejar pel bosc. Tenen un sabor molt dolç i resinós,  força agradable. Són riques en  propietats antioxidants.
Les podem utilitzar per donar sabor a  preparacions culinàries més sofisticades. Però molt de compte, que són ingredients molt potents, amb una mica n´hi ha prou. Aconsello ser prudent  la primera vegada i que cadascú trobi la seva mida, segons la fortor que es desitgi.

Canapé de pastanaga untat
amb formatge de ginebró.
  • Si les  triturem  amb el molinet de cafè, obtindrem una mena de "sorra" molt perfumada, i la podrem barrejar amb la massa d'un pastís, per tal de donar-li un sabor original.  Contribueix a endolcir i donar gust especial a les madalenes, pa de pessic, pastissos... 
  • També  podeu  barrejar una miqueta d'aquesta "sorra" amb formatge tou i untar el pa o uns canapés. 
  • Són bones per fer infusions, per les seves múltiples propietats medicinals que podreu consultar  aquí. De fet, a les botigues de dietètica les venen en bossetes. 
  • Es posen en els pikles de col amb sal i vinagre. Ajuden a conservar i donen gust


Consum del Càdec


Els gàlbuls del Càdec es cullen quan tenen un color marró fosc intens,  són més carnosos que els de Ginebró, tenen més polpa, però són menys dolços. Igualment, es poden consumir en cru,  però no tenen massa sabor ni interès gustatiu. Ara be, es poden utilitzar per barrejar i adobar plats de caça, per donar gust als rostits de conill, guisats de carn  o fins i tot, per completar els guisats de bolets i donar-hi un toc de bosc més accentuat.
Quan es submergeixen en els estofats, s'hidraten, la seva polpa esdevé més carnosa i es produeix un intercanvi de gustos amb el suc que millora el plat.

Curiositats


Amb els gàlbuls d'aquestes dues plantes, junts o per separat,  s'elaboren diferents begudes alcoòliques aromatitzades, que tenen com  a comú denominador l'aroma del ginebró o del càdec. Segons la zona o el país, s'hi afegeixen també altres plantes aromàtiques i el procés d'elaboració pot variar. 
El producte final rep  diferents denominacions segons el procediments emprats i la tradició de cada lloc, i se'l coneix per Ginebra o Gin. Aquí podeu trobar informació d'una antiga destileria que conserva encara  la tradició de elaboració de Gin

El Càdec és una planta que creix fàcilment en les zones litorals de la nostra costa, suporta be la calor i deuria ser molt abundant a la zona nord del país, fins el punt de que la denominació de la població de Cadaqués deriva del mot càdec. El nom deriva del grec Kedros (cedre). Juniperus oxicedrus, nonvol dir altra cosa que "Ginebre color de cedre oxidat", ni més ni menys que el color dels seus fruits. 

El Ginebró és una planta molt resinosa, i quan s'escalfa, aquesta sàvia esdevé un oli que antigament era molt apreciat pels pastors d'alta muntanya per curar les ferides del bestiar. Per això, una de les tradicions ja oblidades és la fabricació d'oli de ginebró. 
Si esteu interessats podeu informar-vos de la  Primera festa de l'oli de Ginebre  o be en aquest altre  blog per veure  com s'elabora l'oli de ginebró.

Preparació de la pedra  per cremar el ginebró 
L'oli que es desprén per la calor,
raja dins del recipient


dimarts, 19 de desembre de 2017

dimecres, 13 de desembre de 2017

Amanides verdes d'hivern



No som hivern encara, però les baixes  temperatures ja ens hi porten. Algunes plantes valentes, no s'espanten i aguanten be les glaçades, busquen créixer en racons amagats, marges ben arrecerats, arraconats i parets ben protegides del vent. 

Si parem atenció quan sortim a passejar, podem trobar en aquests moments la Dent de Lleó (Taraxacum officinale) en un estat molt tendre. La Picagallina  (Stellaria media), que comença a créixer perquè el que li agrada de debò, és precisament el fred intens i la tindrem aquí per collir-la i menjar-l durant tot l'hivern.
I finalment, encara és possible collir alguns Colitxos  (Silene vulgaris) que la tardor ens ha regalat. Tres plantes molt nutritives, de fulla verda,  per construir una amanida barrejada amb alvocat, decorada amb codonyat casolà,  sembrada de sesam i chia, i perfumada amb una pluja d'herbes seques en pols (farigola, romaní, sajolida...).
L'hivern ens brinda moltes oportunitats silvestres per alimentar-nos de manera sana.

Colitxos
Stellaria media



Dent de Lleó

dilluns, 6 de novembre de 2017

Receptes amb cireres de pastor


Són dies  per collir les cireres de pastor  o  cireres d'arboç, (Arbutus unedo). N'hi ha tantes enguany que fan de bon aprofitar.

A pesar de la seva aparença, són molt delicades i quan es cullen s'han de posar sempre amb tuppers, sinó no arriben a casa senceres. 
Es poden menjar crues de l'arbre, però també se'n poden fer delicioses confitures, i pastissos 

La textura granulosa d'aquesta fruita li dóna una consistència especial que casa molt be amb preparats cruixents, com ara les fruites seques: nous, ametlles o avellanes.
Jo us presento  aquest Crumble de cireres de pastor i poma que he penjat en l'apartat de Receptes. Cliqueu aquí per veure'l.
Teniu assegurats uns postres de fruita del bosc deliciosos.

Si us agraden les preparacions amb Cireres de pastor, també podeu provar aquest Clafoutis de Cireres de Pastor, un postre o berenar que atipa i no deixa indiferent.


dimarts, 24 d’octubre de 2017

Com fer "Patxaran" amb Aranyons

Els Aranyons són el fruit de l'arbust Prunus spinosa, de la família de les Rosàcies. El trobem en llocs de bardissa, vores de camins, torrenteres i terraplens o terres i vinyes abandonades, L'aranyoner és un arbust molt ramificat, amb algunes punxes i una fulla menuda, que apareix posteriorment a la florida, en el mes de maig. 


A la primavera és quan és més fàcil trobar aranyoners. Solen créixer formant extenses i denses colònies, que generalment  fan una funció divisòria del terreny i es poden identificar amb molta facilitat perquè aquestes tapies vegetals són totalment blanques per la seva florida. Posteriorment a la flor,  treu el fullam i a finals d'estiu o inici de tardor, ja es poden collir els fruits, de color blau grisós, i que si no són ben madurs, tindran un sabor molt aspre. Cal assegurar-se de que estiguin al punt perquè siguin dolços i sucosos.

Amb els aranyons podem fer unes excel·lents confitures i també el famós patxaran, un licor dels que baixa sol, bo i fresquet, és boníssim...¡¡ 

Flor de l'Aranyoner en plena florida a l'inici de la primavera

El Patxaran és un licor  molt popular a Navarra, fet a base d'aranyons com ingredient principal, i apart, algunes persones hi afegeixen també determinades  herbes. La llibertat total a l'hora d'elaborar aquests preparats és una característica dels licors casolans. Cadascun té la seva "firma d'autor".
Però a mi m'agrada molt  la fórmula del Patxaran del meu oncle Angel Masats. És molt senzilla i dóna un resultat espectacular. Aqui us la deixo perquè ara és el moment de sortir a collir els Aranyons, elaborar el Patxaran  i per Nadal ja el podreu  tastar...

Aranyó madur , al juliol




Licor de Patxaran


  • 25-30  aranyons
  • 12 grans de café
  • un litre d'anís


Es posa tot en un bocal, ben tapat i es guarda en un lloc sec i fosc. Cada 15 dies s'ha de remoure la barreja. Al cap d'uns tres mesos ja es pot encetar.

Arbustos d'aranyoners a peu de camí a la primavera

Aranyons madurs a l'arbre
Aranyó en procés de maduració


dissabte, 9 de setembre de 2017

Fruits vermells d'estiu: Cireres d'arç

Els fruits de l'arç blanc també són comestibles

L'arç o arç blanc  és un arbust amb planta d'arbre, de la família de les Rosàcies, que adorna el paisatge durant el mes de maig, amb la seva intensa florida de menudes flors blanques. I arribat l'agost, continua adornant amb la vermellor dels seus fruits. Es tracta d'una planta que pertany al gènere Crataegus que té diferents espècies, però la varietat  silvestre que trobem amb més freqüència en els terenys abandonats, vorals de bosc o prop de torrenteres, és l'espècie Crataegus monogyna Jacq.


L'arç  és una planta amb múltiples utilitats i força desconeguda: En el camp medicinal és molt apreciada per les seves propietats cardiotòniques i vasodilatadores, entre d'altres, i a la farmàcia es poden comprar preparats i suplements elaborats amb aquesta planta. Aquestes propietats les trobem en tota la planta, fulles i fruits.

Com a planta comestible, no pot ser més generosa. Durant l'hivern l'arç es queda totalment despullat de fulles, només amb el tronc gris del qual encara pengen alguns fruits secs. Però a la primavera, quan treu els primers brots tendres de fullatge, els podem collir i menjar-los en cru amb l'amanida o suimplement espicassats de l'arbre. Les fulles petites, tendres  i dentades de l'arç són comestibles. 



Immediataent després les fulles esdevenen massa coriàcies per a ser menjades  i apareixen les flors, blanques, precioses, formant agrupacions de poms espessos, que fan que l'arç esdevingui totalment blanc i notòriament visible a la distància. Aleshores podem collir les flors de l'arç per decorar l'amanida.
I  tanta quantitat de flors, obviament han de donar molts fruits: Per això, l'arç blanc  es cobreix sempre de vermellor a finals d'agost,  per la munió de  petites cireretes vermelles que presenta i que també són comestibles.
Els fruits de l'arç són molt petits,


Les cirereretes de l'arç són molt petites,  tenen poca polpa, un pinyol voluminós i una textura farinosa. E el seu gust ens recorda una poma. Tenen molt poc sucre i gustativament són bastant neutres, però val la pena menjar-les perquè tenen un alt contingut de Potassi, Sodi Calci, així com també vitamina C. 
Si l'arbre es troba vora un torrent i té humitat, poden arribar a tenir entre 1 i  1,5 cm,  de diàmetre. Es mengen crues fins ben entrada la tardor, ja que els costa de caure de l'arbre. 

Melmelada d'arç


Si aconseguiu collir-ne moltes -però moltes-,  i són molsoses, en podem fer una confitura: bullides 5 minuts, amb una mica de sucre i una pell de llimona. Un cop cuites les haurem de passar pel passa purés per treure'n els pinyols abans d'envasar-les en un pot de vidre.


Una de les qualitats de l'arç és el seu baix contingut en aigua, que es nota quan es tasten les fulles,  i també en els fruits, molt farinosos. Aquests contenen només un 72% d'aigua.
Si voleu trobar més informació sobre les diferents propietats medicinals de l'arç i els seus fruits podeu clicar  aquí.

L'arç en flor al maig, és un bell espectacle

Varietats

Una altra varietat molt comú d'arç silvestre és el Crataegus laevigata, que es diferencia del C. monogyna per un petit detall de la flor.
També l'atzeroler, C. Azarolus, és un arbre originari del Mediterraani oriental (diuen que de Creta) que produeix les atzaroles, també comestibles. El trobem majoritàriament cultivat.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Com cuinar ametllons? Sopa freda d'ametllons

Aquí us deixo una  recepta de Sopa freda d'ametllons, per aprofitar-los ara que estan al seu punt.
Una fórmula refrescant per començar un àpat, i que entra molt be amb aquesta calor.
Trencar i pelar els ametllons és entretingut, però som en temps de vacances i hi sol haver quitxalla ociosa a casa...
Veureu que el resultat val la pena.  Es una preparació que cal iniciar-la la nit abans, remullant les ametlles¡





Ingredients per a 4 persones:

  •  80 ametllons pelats
  •  4 grans d'all petits
  •  4 talls de meló
  •  4 fulles de menta
  •  sal, oli i unes 



Els ametllons pelats i sencers els posarem en remull una hora, per tal que perdin els fitats. 
Després, els escorrem, els posem en el pot de la batedora, amb l'aigua justa perquè els cobreixi, i els triturem. 
Guardem aquesta barreja a la nevera tota la nit.

L'endemà hi afegim el meló trinxat, i els alls, picats al morter, i als quals prèviament haurem tret el germen intern.
Ho triturem tot, posem la sal i un raig d'oli i 4 fulletes de menta.
Es deixa reposar una estona a la nevera abans de consumir-lo ben fred.


dimecres, 12 de juliol de 2017

Les Móres. Varietats i possibles confusions

Agost és temps de collir  Móres, de tastar-les a peu d'esbarzer i omplir-ne el cistell per fer-ne una bona confitura. Es una de les millors fruites silvestres de l'estiu. Vegeu-ne algunes  Receptes.
Ara be, sovint sorgeix el dubte de si totes les Móres  són comestibles i de les possibles confusions.
Doncs parlem-ne. Ens hi juguem la vida...

Fruits comestibles d'esbarzers Rubus
caesius 
 en procés de maduració
L'Esbarzer que ens dóna les mores és una planta del gènere Rubus, que en l'hemisferi nord, presenta al voltant d'unes 400 espècies diferents, i altres sub-especies, que només els especialistes són capaços de reconèixer. Unes són gegants, altres molt menudes, ... Però no cal amoïnar-s'hi massa, ja que els esbarzers poden hibridar-se entre ells i produir noves varietats... En realitat, totes són espècies adaptades a cada tipus de sol, de temperatura i d'hàbitat, ja que la funció principal dels esbarzers és la de colonitzar espais buits per facilitar cobertura al sol i permetre el creixement de noves espècies sota la seva protecció.
En les nostres latituds i centrats en l'objectiu que ens interessa, que és la seva comestibilitat, cal subratllar que tots els esbarzers produeixen fruits comestibles. Uns seran més o menys dolços, més o menys àcids, però són comestibles i no presenten toxicitat.
A partir aquí, ja podem collir tranquilament, però està be conèixer les varietats existents que ens podem trobar i les que ens poden confondre.

Les móres

Gerdera amb gerds. La seva semblança amb les móres
és total.
Les móres, els fruits de l'Esbarzer o Romaguera, no són en realitat un fruit, sinó una aglomeració de fruits minúsculs i carnosos (drupes), de forma arrodonida i amb una sola llavor.
Podrem distingir les diferents espècies d'Esbarzers observant la mida de la planta, el color del fruit, el receptacle, les flors i les fulles, pel nombre de folíols.
El Gerd, fruit de la Gerdera (Rubus idaeus) és una planta de la mateixa família que les móres i del mateix gènere, però el fruit té un receptacle diferent respecte de les móres. Les gerderes es troben a partir dels 800-1000 mts. d'alçada i en llocs humits.

Tipus d'esbarzers

A continuació es detallen les tres espècies d'Esbarzer que segurament són  més habituals i més comunes a Catalunya. Probablement haureu collit móres de totes tres, sense saber que són plantes diferents. Sovint creixen en els mateixos llocs i no és fàcil discernir de quin tipus d'Esbarzer és:


Exemplar de Rubus caesius

Rubus ulmifolius és l'esbarzer comú més habitual, el que tots coneixem, el que trobem en els marges, en la bardissa, vores de camins, descampats, etc... (tot i que té sub-varietats que només un botànic pot apreciar). Les flors són blanques o rosa pàl·lid. Es el proveïdor de les móres silvestres habituals, les més dolces. El distingim perquè té el seu fruit comestible té molts "granets" o drupes. (Veure foto anterior)
Rubus caesius L. és un tipus d'esbarzer de talla més petita, molt resistent a la sequera, propi de llocs més escarpats, però també vora els camins i a vegades conviu amb la varietat anterior. Els seus fruits presenten unes drupes més grans i irregulars, respecte de les móres típiques, tenen menys "granets" i les seves fulles són de  tres folíols. Com que els fruits són petits, no condeixen  massa... El podem trobar fins al 1500 mts. d'alçada.

Rubus Saxatilis
Rubus saxatilis: la fulla  té el mateix aspecte que els altres esbarzers, però amb el color de les fulles que tira més a verd viu. Creix només en zones altres del Pirineu, a l'estadi pre-alpí, a partir dels 1600 mts aproximadament. El trobareu en llocs preferent  pedregosos i formant petites colònies, enmig d'altres plantes.
Té una alçada aproximada d'uns 20-25 cm i els seus fruits venen a ser l'equivalent a les drupes de la móra, només que el Saxatilis només fa 1, 2 o màxim 5-6 fruits, que són comestibles, encara que un pel àcids. 





Possibles confusions
El Roldor creix amb un tall recte, en alçada  i té 
les fulles llises,  ovalades i oposades. No té punxes.
En els mateixos indrets on collim les móres, creixen, estirats i ferms, els anemenats Roldons o Emborratxacabres (Coriaria Myrtifolia L.), planta extremadament tòxica, de la família de les Coriariàcies. Li encanten els bardissars, els talussos i feixes abandonades, els vorals de bosc, de riera... en definitiva, els mateixos llocs que els esbarzers.
El fals fruit del Roldor taca com la
 móra  i també es "desgrana".
Molt de  compte amb la seva
toxicitat¡¡

El Roldor no té espines ni punxes. El seu tronc i les seves fulles són llises, per tant, és fàcil de distingir de l'Esbarzer. La floració d'una i altra planta, són molt diferents, però arriba un moment, que és el de la fructificació, on, si no es coneixen be, es poden confondre.

Els falsos fruits tòxics del Roldor tenen aparença de móra. En realitat no són un fruit, encara que en té tot l'aspecte,  sinó que són els pètals evolucionats de la flor, que embolcallen una llavor interna o núcula. Aquests pètals tenen un aspecte carnós i sucós i si els aixafem (veure foto superior) desprenen una mena de suc com  les móres. Són pètals que evolucionen del verd groguenc, al vermell i finalment al negre total i en el conjunt de la planta, presenten una forma sovint com de raïm, que els pot confondre amb la mateixa disposició que presenten les móres. Cal tenir present que els pètals del Roldor tenen forma com de mitja lluna i en canvi, les drupes de Móra són rodones.
El consum d'aquests falsos fruits pot causar fortes convulsions i pot arribar a ser mortal, especialment en persones de curta edat. 

Comparativa de Móres i falsos fruits de Roldor
Roldor en flor evolucionada, just el moment en que és més fàcil
confondre-les amb móres





Detall de  falsos fruits de Roldor en forma de raïmet

Cursos de plantes silvestres