Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

dimarts, 9 d’abril de 2019

Eixarcolant 2019 ja és aquí

Us passem els enllaços que us portaran a informacions bàsiques per veure i viure la 4a. Jornada de les Plantes Oblidades que té lloc a Igualada aquest dissabte. La festa de les plantes oblidades més important de tot el sud d'Europa.

De fet, el Col·lectiu Eixarcolant, organitzador i impulsor d'aquesta diada,  acaba de rebre el guardó "Compromís Cultural" per part d'Òmnium Cultural Anoia, que enguany  ha arribat a la XVª edició, i que reconeix  a persones i entitats que destaquen en el seu compromís en l'àmbit  cultural i comarcal.

Feu una ullada al Diari de la jornada, o be baixeu-vos el Programa de butxaca
Però, sobretot, si us voleu quedar a dinar i tastar el  Menú que us prepararem nosaltres, cal que us inscriviu aqui

Aquí teniu el programa de la jornada tècnica del diumenge, a Jorba, reservada per a temes de caire més professional i per aprofundir en aquest tema, per si hi voleu assistir.

diumenge, 31 de març de 2019

L'arç blanc, arbust policomestible

Ja comença a brotar l'arç blanc (Crataegus monogyna Jacq.). El trobarem en marges de torrents, rieres, zones semi-boscoses, terrenys abandonats i sovint, compartint hàbitat amb les bardisses, 
En realitat l'arç és un arbust amb aparença d'arbre, que quan creix en indrets amb un cert nivell d'humitat, els exemplars solen ser de gran volum.
En aquest arbust o petit arbre es poden distingir quatre etapes  ben concretes, al llarg de l'any:

    1. L'hivern, quan la planta apareix totalment nua, pelada, com si estigués morta. La seva aparença és la d'un laberint de troncs en blanc i negre.
    2. L'inici de primavera, quan amb el bon temps comencen a brotar les gemmes que donaran lloc a les fulles, que creixen agrupades i amb pecíols molt curts i profundament dentades.
    3. I enmig d'aquests grups de fulles, ben aviat ja apareix el grupet de minúscules inflorescències que puntegen,  i que en pocs dies,  sobretot durant el mes de maig, faran que l'arbre passi del verd intens del fullatge,  al blanc immaculat de les seves milers de flors menudes.
    4. Amb l'arribada de l'estiu, els fruits ja són notoris i poc a poc van esdevenint vermells, per ser consumits des de final d'estiu fins ben entrada la tardor.

    Parts comestibles:  fulles i flors

    Ara és el moment de fixar-se en aquests arbusts gegants i aprofitar les seves fulles tendres, abans que esdevinguin massa coriàcies.
    Les collirem, delicadament, ben tendres, just quan puntegin, espicassades directament de l'arbre. Es mengen crues. També les podeu escampar damunt l'amanida.  Les flors són comestibles i amb elles  podeu decorar l'amanida. Quan floreix, les fulles  ja no són aptes per menjar perquè són massa fibroses i coriàcies.

    I a l'estiu, ... mengeu-vos els fruits

    Els tindreu a l'arbre a partir del mes d'agost...
    són molt rics en vitamina C. Els podeu consumir tranquilament, directament collits de l'arbre. Són molt petits i tenen poca carn i poc sabor, però són comestibles i nutritius.


    Propietats de l'arç blanc

    És una planta que la trobem en els herbolaris. Es ven seca i està considerada una activadora i reguladora de la funció cardíaca. Totes les seves parts tenen propietats medicinals.

    dissabte, 16 de març de 2019

    La Farigola "floreix" a la llibreria

    LA FARIGOLA és el títol del nostre últim llibre que acabem de publicar i és també el primer número de la col·lecció Bones Herbes, que tenim previst d'anar augmentant.
    El timó és una de les plantes aromàtiques més populars i de les més utilitzades. La tradició medicinal de la farigola ve de lluny, de molt lluny. Al seu entorn, s'han creat dites, llegendes, tradicions i festes.
    Tot gràcies al seu extraordinari poder guaridor, molt apreciat  a nivell popular,  però també al seu potent sabor, capaç de millorar  qualsevol plat a la cuina.
    Els estudis recents sobre la farigola, també ens mostren les seves excel·lents propietats, que ens permeten utilitzar-la, seguint la tradició, però també amb un millor coneixement de causa.

    El contingut del llibre

    Des de quan es consumeix?
    Com la feu servir per cuinar?
    Heu sentit a parlar dels seus quimiotips?
    Coneixeu totes les seves grans propietats?
    Sabeu que hi ha diferents espècies de timó?
    Per què es diu timó i per què es diu farigola?
    Utilitzeu la farigola per fer preparats medicinals?

    Totes aquestes  respostes les trobareu en el nostre llibre, que voldríem que fos una mena de petita enciclopèdia il·lustrativa de tot el que té a veure amb la farigola i tota la cultura que genera.
    Si ja la coneixeu be, aquí hi trobareu aspectes culturals i culinaris que potser us sorprendran. I per qui no la faci servir, o l'utilitzi poc, esperem que la lectura d'aquest llibre us animi  per anar-ne a collir. 

    Penseu que ara a l'abril la farigola comença a florir. És el moment de fer-ne la collita per la temporada, però abans, feu-li una ullada al llibre, us pot ajudar a treure més profit de la farigola d'aquesta temporada.

    Si voleu saber una mica més de LA FARIGOLA, cliqueu aquí  i accedireu a l'índex del llibre i altres informacions més detallades.


    dimarts, 12 de febrer de 2019

    Eixarcolant 2019

    La quarta edició d'Eixarcolant ja  s'està preparant.
    Està programada pel proper 13 d'abril, dissabte, a Igualada.
    Marqueu-vos l'agenda. Mentrestant, nosaltres us estem dissenyant el menú silvestre...
    Teniu tota l'informació si cliqueu aquí



    dimarts, 1 de gener de 2019

    Barretets de bisbe, un barret a plat

     Al centre de la mota es perceb l'ull del que serà la futura
     inflorescència 
    Normalment per dinar ens treiem el barret, però avui ens el posem, però no al cap sinó a l'amanida.
    Hi afegirem uns Barretets de bisbe, que són originals, molts cruixents i refrescants.
    Podem barrejar-los amb altres plantes silvestres, o amb enciam, escarola i tot el que se'ns acudeixi.

    Amanida verda silvestre amb barretets de bisbe

    On trobar Barretets de bisbe

    Els Barretets de bisbe els trobarem que creixen entremig de les escletxes de les parets dels nostres bancals,  en murs de pedra de cases antigues, ruïnes o marges  naturals pedregosos, sempre que siguin indrets poc assolellats i tinguin un punt d'humitat. Generalment estan orientats al nord o a l'ouest, però sembla que no els agrada massa la orientació est, a no ser que tinguin ombra.


    Descripció pràctica de la planta

    Una característica dels barretets és que formen  colònies
    Aquesta planta  petitona és de cicle anual,  comença a créixer a partir de final de tardor i durant l'hivern i la primavera en podem collir les fulles, que surten d'arran de terra, amb un pecíol de 3-6 cm.
    Compte¡ Mai les hem de collir totes d'una mateixa planta. Com que formen colònies al llarg de la paret, n'agafarem una de cada mota, saltejades,  i així no perjudiquem cap planta.

    Quan s'acaba la primavera treu una tija erecte de poc més d'un pam, recoberta de flors menudes de color verd o grogós pàl·lid, en forma de vas tancat. A partir d'aquí, les fulles agafen un color esgrogueït i ja no són cruixents.

    Etimologia

    Umbilicus rupestris és el nom científic d'aquesta planteta que com be indica el seu nom, prové del llatí Umbilicus perquè la seva aparença ens recorda el forat del melic. I rupestris, perquè sense pedra no pot viure. Els barretets de bisbe tenen diversos noms arreu de la península,  curiosament vinculats a la cúria: "orejas de abad, orejas de fraile, ombligo de venus", ... La cosa, com veieu,  està entre el barret i el melic, depèn si te'ls mires del dret o del revés.

    Funció biològica dels barretets de bisbe

    La pedra i els barretets de bisbe es necessiten i es complementen. Endinsar les arrels entremig de les pedres és una manera que té la planta de mantenir humitat i sobreviure. Però a canvi la planta també compleix una funció important:  després d'observar múltiples parets on creixen els barretets de bisbe, penso que és probable que,  gràcies a aquesta planta, moltes parets encara estiguin dretes i no s'hagin  esllavissat, ja que el que fa la planta,  és ajudar a cohesionar la poca terra que es manté enmig del rocam que configura el mur, i així també contribueix a sostenir-lo, perquè encara que la planta desaparegui a l'estiu, la seva part subterrània perdura i segueix exercint aquesta funció de suport de la paret.
    En un país com el nostre, on els bancals de parets antigues són tan abundants, cuidar i mantenir aquesta planta, crec que és vital. 



    Aquesta paret centenària d'antic bancal orientada a l'ouest és l'hàbitat ideal
     pels barretets de bisbe, que juntament amb altres líquens mantenen la cohesió de
     tot aquest entramat vegetal minúscul

    F

    dilluns, 24 de desembre de 2018

    dimecres, 28 de novembre de 2018

    Conserves de bolets

    Es un ANY de BOLETS, així, en majúscules, i encara em quedo curta. Mai n'havia trobat tants, i l'Instagram va ple de fotos de cistells plens.
    Aquesta abundància boletaire ha generat una pregunta lògica. Molta gent em demana ara: Com es conserven els bolets? Per això he decidit fer aquesta entrada, que crec necessària donada l'alta producció micològica que estem vivint aquesta temporada...

    Aquí us deixo les meves suggerències i els meus mètodes, que de moment em funcionen. Hi ha diverses maneres de confitar bolets per tenir-ne tot l'any. Però cal saber que cada bolet vol el seu mètode. La congelació, per exemple, tan fàcil i ràpida, no és adient per a tots els bolets, ja que al tenir aquests molta aigua, quan es descongelen, queden molt tous i perden turgència. 

    Mètodes de conservació de bolets:

    • Cocció + congelació: apte per a rovellons, llenegues, ceps i bolet variat
    Coure els bolets a la paella, amb all, julivert, i el seu suquet. Quan estan cuits i encara neden dins del suc que generen amb la seva pròpia aigua, els treiem, deixem refredar, i els congelem en tuppers. El dia que es volen utilitzar, només cal descongelar i tirar-los a la cassola del guisat o els escalfem directament a la paella.
    • Conserva en vinagre: apte per a rovellons
    Aquest és un mètode només per a bolets de textura dura i cruixent com ara els rovellons. Cal que siguin molt petits, de botó. Els fem una escaldada de 3 minuts, els escorrem, i els posem en un pot de vidre amb un 33% de vinagre, un 33% de vi dolç i un 33% d'aigua, sal, llorer i farigola.  Al cap d'un mes aproximadament ja es poden menjar. Jo els enceto per Nadal. Enguany he provat de substituir el vi dolç per cava, però encara no tinc el resultat...

    • Conserva en sal, tot tipus de bolet
    Es la conserva de tota la vida. S'escalden els bolets  uns 5 minuts en aigua i un grapat de sal. Així matem tots els possibles bacteris que portin. Es refreden, es posen en pots de vidre, s'acaben d'omplir amb una salmorra que haurem preparat, posem un rajolí d'oli per damunt, tapem i es bullen al bany maria.

    • Assecat: Camagroc, ceps, coagres o llores...
    Es tracta de deixar els bolets al sol fins que hagin perdut tota la seva humitat. Els camagrocs, que n'hi ha tants, són ideals per assecar i després, guardar-los en pots de vidre. Quan els volem fer servir, només cal hidratar-los una estona abans i coure'ls. També es poden assecar alguns bolets de barret ample, si prèviament els tallem a làmines primes i els assequem molt be i amb paciència, com ara els ceps, les coagres (que tenen poca aigua), ...

    • Congelació
    Hi ha un bolet ideal per  a congelar,  és el camagroc. Penseu que entrat l'hivern, amb les gelades, el camagroc en el bosc, es congela cada nit i es descongela cada matí i el seu aspecte no canvia. Doncs be, es poden posar els camagrocs  nets en bossetes de plàstic i congelar-los. Quan els fareu servir semblen acabats de collir.
    La congelació és un mètode poc apte per als bolets grans, perquè al congelar-se l'aigua que porten els bolets a dins, se'ls trenquen els teixits i quan es descongelen semblen de goma. Un 90% dels bolets  és aigua.  Això es veu molt clar en les llenegues, que descongelades queden molt nyigui-nyogui i no valen res. 

    Que vagi de gust...¡¡ 


    dimecres, 31 d’octubre de 2018

    La cuina de la llenega

    Aquest llibre de 120 pàgines parla només de llenegues: què són, com són, on creixen, i sobretot, com es cuinen per menjar-les i aprofitar tot el seu sabor i possibilitats gastronòmiques. Perà també parla del vessant emocional, de les pessigolles que se senten quan les llenegues apareixen allí, ben amagadetes sota l'herba seca del bosc.  Anar-les a buscar i trobar-ne és una experiència que omple de goig, en ocasions, molt més que el fet de menjar-les cuinades.


    LA CUINA DE LA LLENEGA és un llibre de cuina d'un sol bolet molt exclusiu i apreciat, la llenega.
    Però també és un llibre d'etnobotànica de la cuina, perquè recull els coneixements culinaris i boletaires de la zona sud del Bages. De les 65 receptes amb llenegues que hi trobareu, algunes són petits retalls de sabor i tradició ancestral. D'altres són receptes de cuina casolana de tota la vida, però també hi ha  plats més moderns i atrevits, amb productes que fins i tot,  sorprén que casin amb la llenega. Al final, hi ha també  algunes receptes elaborades pels restaurants de la zona.

    El llibre està dividit en els següents apartats:
    • Introducció sobre diversos aspectes de les llenegues
    • Receptes de primers plats
    • Receptes de carn i aviram
    • Receptes de peix i fruits de mar
    • Cuines professionals

    LA CUINA DE LA LLENEGA va ser publicada per primera vegada l'any 2002 i ja fa temps que es va esgotar. 
    Ara n'hem editat uns quants exemplars per posar-los a disposició del públic,  només a través d'aquest blog.

    El seu preu és de 14€, amb despeses d'enviament incloses.

    Si us interessa o el voleu regalar per Nadal, envieu-nos un  un correu a  naturacomestible@gmail.com amb les vostres dades  i us direm com efectuar el pagament.

    Moltes gràcies

     

    dilluns, 22 d’octubre de 2018

    Vinagrella o agrella, la verdura àcida

    Vinagrella, agrella, parradella o llengua de bou, .... són denominacions que ja ens evoquen un determinat sabor que ens evoca gustos avinagrats, àcids, allimonats, ... Aquesta és la característica de totes les plantes del gènere Rumex, que agrupa diverses varietats, totes  elles molt similars, sobretot quan són joves i petites. El denominador comú entre elles és el seu gust àcid i avinagrat, però suau, i la seva comestibilitat.

    Rumex acetosa en el seu estadi inicial, ideal per amanir
    La Vinagrella (Rumex acetosa) pertany a la família de les  Poligonàcies. Es una planta de fulles verdes, amb pecíol llarg, que arranca directament de l'arrel, arran de terra, i la  forma de les fulles es va allargant a mida que creixen. Les mates de Vinagrella destaquen perquè quan creixen en sols rics,  presenten molt de fullam. 
    Quan la  planta és adulta i madura treu  un espigall molt característic, que la fa inconfusible,  tot  ple de menudes flors verdes a l'inici, de dalt a baix, i quan s'asseca, les llavors  agafen un color marró xocolata. (Aquest espigall o panícula, collit tendre i penjat cap-per-avall, es deixa assecar i és molt bonic com a flor seca decorativa).
    Rumex scutatus, deliciosament allimonat.
    El trobareu al pre-pirineu

    Varietats de Vinagrella

    La varietat més coneguda i més habitual de Vinagrella,  és potser la denominada Rumex acetosa, que és la que té les fulles més grans, però també les hi té la Rumex crispus, que es diferencia de l'anterior perquè les fulles adultes fan una certa ondulació, com arrissades, o el Rumex cristatus, molt similar a l'anterior. A l'altra extrem, pel que fa la mida, trobaríem la Rumex scutatus, de fulla petitona, amb forma d'escut,  més pròpia d'indrets de muntanya i aparença trepadora o rastrera.
    De fet, a la geografia catalana hi ha una vintena d´espècies de Rumex, de diferents mides.


    L'altra tret diferencial entre totes aquestes varietats rau en les característiques de cada flor, però el que ens interessa, a efectes de comestibilitat i ús culinari, és saber distingir be les fulles, que és la part que collirem. 
    Les Agrelles no solen tenir competència que ens pugui fer dubtar de si és o no és. Una bona manera d'assegurar-se'n és fer una mossegadeta a una fulla ben tendra: el seu sabor allimonat o acidulat ens diu que es tracta d'una Agrella.

    On collir la vinagrella

    La Vinagrella busca llocs humits, com aquest....
    A la Vinagrella i a tots els Rumex, en general, els agraden els sòls rics, terra tova  i amb una mica d'humitat, encara que algunes varietats aguanten be els sòls més secs. De tota manera, les millors fulles per menjar les trobarem sempre en algun lloc ombrívol, barrejades entremig de més vegetació, en camps abandonats o llaurats fa poc, a les vores de les fonts, horts, i camins, També les podem trobar al jardí de casa, perque està ben regat. 



    Consum de Vinagrella

    Aprofitarem només les fulles. Compte que un cop  collides es panseixen ràpid, ja que tenen un elevat contingut d'aigua, aproximadament un 90%. No es poden guardar massa hores.
    La Vinagrella és comestible i s'aconsella menjar-la preferentment quan és molt tendre, i les fulles són molt joves. Aleshores les podem posar a les amanides i el gust acidulat fa un bon contrast. Tant per la forma com pel sabor. Quan és al plat, se la pot confondre amb les fulles d'espinac.

    Quan les fulles de la Vinagrella són més fetes es pot barrejar amb altres verdures i  menjar-la bullida, com una verdura més.
    Són apropiades  també per fer salses, utilitzant-les tant crues (triturades per fer una vinagreta) com bullides amb altres ingredients, per fer una salsa verda pel peix, per exemple.

    Advertiments

    Si coem les fulles hem de tenir present que, com que són molt primes, es couen en 3 minuts i canvien de color: perden el verd viu per un verd esgrogueït, poc atractiu. Una cocció llarga, les desfà, ja que són molt primes i poc fibroses. 
    Una altra cosa a tenir en compte és que, com els espinacs, la vinagrella també porta àcid oxàlic, que pot perjudicar les persones amb el ronyó delicat si en mengen molta quantitat.
    Unes poques fulles a l'amanida, en persones sanes, no representa cap perill. Però en cas de voler-ne consumir quantitat, i menjar-ne un plat sencer com a verdura, és aconsellable  primer fer una escaldada i llençar la primera aigua.

    Qualitats nutricionals de la Vinagrella

    Es una de les plantes a tenir en compte per menjar-ne regularment, sense abusar en la quantitat. Unes fulles a l'amanida seria una bona dosi per aprofitar-la. La vinagrella és molt rica en minerals, però sobretot en Ferro i Potassi. Per equilibrar el seu poder nutricional, es pot combinar amb altres verdures i optimitzar el resultat global. Fixeu-vos en el requadre adjunt, o es comparen les propietats de dues varietats de Rumex amb els espinacs de sempre. També però, cal tenir present que les qualitats d'una planta poden variar segons la qualitat del terreny on ha crescut...



      R. Crispus    R. Acetosa         espinac
    calci 75 66 99
    fòsfor 56 41 49
    ferro 5,6 2,4 3
    sodi 4 5 79
    potassi 340 335 557
    magnesi 102 78
    vitamina A 13000 13000 8000
    vitamina B1 0,1 0,06 0,08
    vitamina B2 0,2 0,1 0,02
    niacina 0,5 0,4 0,07
    vitamina C 130 117 50



    Rumex Crispus  en flor.
    En aquest estadi les fulles ja no
    tenen cap interés o valor culinari
















    dimarts, 4 de setembre de 2018

    El Sumac, un poderós regal per descobrir

    Agrupació de fruits en forma de raïmet

    El Sumac és un arbust molt escàs, del qual se'n poden consumir els fruits en forma de condiment. Es una de les espècies culinàries més antigues del Mediterrani però força desconeguda. Ofereix moltes possibilitats dins de la cuina i té un elevat interès nutricional.


    El Sumac (Rhus coriaria) és un arbre caducifoli de la família de les Anacardiàcies, actualment silvestre i molt escadusser. Antigament s'havia cultivat arreu de la península perquè era molt utilitzat en les adoberies de pells. Avui dia, la seva presència a Catalunya  no és gens habitual.
    El Sumac està força estès a l'Orient Mitjà, on es consumeix habitualment al Líban, Síria, Turquia o Iraq. En aquests països és possible trobar-lo als mercats. Es ven mòlt i assecat, com una espècie més per a condimentar les amanides, la carn o per fer vinagretes.

    Què és el Sumac?

    En el nostre àmbit geogràfic podem trobar -rarament- dos tipus de Sumac:
    • Rhus coriaria o sumac comú, el que sempre han utilitzat els adobers.
    • Rhus typhina o sumac de Virgínia, d'on procedeix, i que viu naturalitzat en alguns jardins i parcs, com a planta ornamental.
    Aquest arbust que pot assolir els 2-3 m. d'alçada, creix en llocs pedregosos, abruptes, en antics conreus abandonats, vores de camins o habitacles ensorrats. La veritat és que a Catalunya és molt infreqüent, però el mapa de distribució el situa sobretot a la zona de Tarragona. Al centre i sud de la península se'n poden trobar encara, com a relíquies testimonials d'antics conreus que fa només 200 anys eren abundants.
    El Sumac no és exigent pel que fa a tipus de sols, s'adapta be a totes les característiques, a la calor i al fred, excepte temperatures extremes d'alta muntanya.
    La planta crea una xarxa d'arrels molt estesa, que l'ajuden a mantenir-se en cas de créixer en llocs abruptes, però també així es protegeix del fred, ja que si s'assequen les rames a l'hivern, es poden tallar arran i torna a rebrotar.

    Part comestible del Sumac

    El Sumac floreix a la primavera, formant una inflorescència grogosa, apretada i cònica. A finals d'estiu apareixen els fruits, sobre el mateix ramell, que ens recorda una panotxa cònica, amb tot de petits fruits com llenties, apilotats  i peluts, com de vellut, i d'un preciós color marró-oxidat que ens recorda l'àmbar. Es en aquest moment quan s'ha de collir per assecar.

    Els fruits estan formats per la pell vellutada, l'epicarpi, el qual recobreix la llavor, de consistència molt dura i de la mida d'una llentia pardina.
    Aquesta pell del fruit del sumac té un gust agradable: un sabor cítric, com de llimona,  i una mica salat, molt bo. La llavor interna és molt dura i insípida.
    A final de tardor aquest ramell de fruits  s'ennegreix i s'asseca damunt l'arbre, fins que cau.

    Consum del Sumac

    El Sumac es consumeix en els països de cultura àrab del mediterrani oriental, especialment al Líban, però alguns cuiners de vanguàrdia ja l'han descobert i l'estan incorporant a la seva cuina.
    El Sumac s'ha de collir quan els fruits són secs i moldre'ls, i aquesta pols s'escampa per damunt del menjar i en millora el gust, aportant un punt d'àcid, un punt de llimona i un pic de sal. Interessant: amanir amb sumac permet obviar la sal ¡¡
    Al Líban fan una barreja que s'anomena Zaatar que consisteix en barrejar sumac mòlt, sèsam torrat i farigola i ho posen per damunt de les amanides. 

    Amanida de tomàtec, avocat, un bon
    oli i una espolsada de Sumac

    Recepta amb Sumac

    La recepta casolana del Zaatar la faig amb els següents volums:
    • 50% de sumac,
    • 30% de sèsam 
    • 20% de farigola. 
    El resultat és una barreja rogenca per espolsar damunt del gratinat, del formatge, del tomàtec i de tot allò que amaneixo. Ah¡¡ i no cal posar-hi gens de sal, amb el sabor potent del sumac, no en cal.

    Propietats nutricionals del sumac

    Al Sumac se li  atribueixen propietats astringents, antiinflamatòries, antifúngiques, antibacterianes i antisèptiques i més aviat se l'ha menystingut des del punt de vista medicinal, ja que pel fet de posseir tanins, se l'ha considerada planta tòxica. Els tanins són bàsicament a les fulles i branques, que precisament per això són útils per adobar el cuiro. Per al consum, farem servir només els fruits. Que formi part de la dieta tradicional libanesa i tot l'Orient Mitjà, ja ens indica que el seu consum moderat no és perjudicial. 

    Hi ha molts estudis recents sobre el Sumac que li atribueixen un potencial antioxidant tan enorme  que es podria considerar una "superespècia". Els seus punts forts són molts. (Un exemple: segons un estudi, el Sumac té  90 vegades més proporció d'antioxidants que les baies de goji, considerades un superaliment)...
    El Sumac és una planta que valdria la pena tenir a prop perquè el seu valor nutricional és tan  elevat com desconegut. Si voleu més dades nutricionals i medicinals cliqueu aquí.

    Història


    Sumac creixent entremig les pedres
    d'una antiga mansió centenària.
    El Sumac és una espècia molt antiga. En el llibre d'Apici ja es parla de tres receptes per condimentar el peix, en les quals s'hi posaven diversos ingredients, entre ells el Sumac, que ell anomena Rhus Syriacum, nom que ens deixa clar que procedia de la part oriental de l'imperi romà. Sembla ser que els àrabs el van portar a la península i aquí es va implantar de valent el seu conreu com a planta útil pels adobers. Hi ha molta bibliografia que parla dels seus usos com a planta molt apreciada per adobar pells, ja que el Sumac té determinats tanins que el fan apte per aquesta missió.




    dilluns, 27 d’agost de 2018

    El Ginjoler, l'arbre que ens fa contents

    Torno de vacances "més contenta que un gínjol". Us sona l'expressió?  He decidit parlar avui dels Gínjols, el fruit del Ginjoler, perquè estan considerats un aliment que aporta vigor i benestar, és a dir, alegria (d'aquí deu venir la dita...) Són els azufaifos, en castellà. 
    El Ginjoler (Ziziphus jujuba Mill.) és un arbre de la família de les Ramnàcies, que té els seus orígens a la Xina, on ja figura en els seus  llibres de medicina tradicional des de fa 4000 anys. Segurament d'allí va passar cap al sud, a la Índia, d'allí al Mitjà Orient. Plini ens diu que a partir del regnat d'August el Ginjoler es va estendre per tot l'arc Mediterrani, on avui és un fruit conegut i consumit.

    Gínjols acabats de collir

    En realitat de Ginjolers n'hi ha pocs a casa nostra. Segurament perquè és un arbre de creixement molt  lent, i cal esperar uns anys perquè doni els primers fruits. Jo en tinc un plantat fa uns 10 anys o més i només en fa dos que treu fruit. Va molt a poc a poc. Diguem que no és un arbre eficient, i potser  és per això no es cultiva i no es comercialitzen els seus fruits.

    Nomes  podem menjar Gínjols  si tenim la sort de tenir un arbre plantat a l'hort, al jardí o en alguna vinya abandonada.

    Qualitats del Ginjoler

    Des del punt de vista biològic, es tracta d'un arbre molt profitós i per tant, penso que injustament oblidat. Es un arbre amb molta densitat de fulles, ja que les seves branques són molt entrellaçades i configuren una copa espessa, amb un fullatge verd intens, brillant i dens. Això proporciona una ombra i una frescor intensa, sobretot a l'estiu, i genera un microclima que afavoreix que a sota d'un ginjoler hi puguin créixer diferents espècies de plantes que es beneficien del seu empar.
    Per contra, els seves arrels s'estenen centenars de metres en el subsol, buscant aigua, però també nutrients, que acaben traspassant, evidentment, als seus fruits. Això fa que des del punt de vista biològic, el Ginjoler sigui un arbre interessant, capaç d'aturar l'erosió, de compactar el sòl i fomentar la vida d'illes de plantes al seu voltant.

    Els Gínjols

    Mostra de la polpa i el pinyol del gínjol
    Són fruits de la mida i forma d'una oliva, verds quan creixen i a mida que maduren es van tornant d'un color marró, com d'òxidat. A dins són blanquinosos o verd pàl·lid, cruixents, amb textura de poma i un punt d'àcid, però dolços. Són molt bons. Es mengen amb pell, molt prima, i tenen pinyol, igual que les olives.
    A Orient acostumen també a assecar-los. Amb aquest procés, el fruit experimenta una certa fermentació, que accentua el seu sabor dolç.
    D'aquesta manera es poden guardar per confeccionar plats amb estofats de carn, però també per fer decoccions per curar els  refredats a l'hivern.

    Qualitats nutricionals dels Gínjols

    Els gínjols són molt rics en Potassi, quasibé tant com els plàtans, però destaquen per tenir un percentatge de Vitamina C: 70 mg/100 gr., molta més que les taronges i no es gens estrany doncs  que estiguin considerats com un superaliment antioxidant. De fet, en el mercat es comercialitzen els "dàtils de Xina", que no és altra cosa que els Gínjols (Ziziphus jujuba Mill.) assecats i importats d´Orient.


    On trobar Gínjols

    En els mercats de casa nostra no es troben gínjols, però si que podem trobar Ginjolers asilvestrats a Ses Illes,  pel camp de Tarragona, o a la regió de Múrcia i la zona valenciana... testimonis d'antics conreus agrícoles. De Ginjolers amb finalitat decorativa n'hi ha uns quants a la plaça de l'entrada del Monestir de les Avellanes, a Balaguer, són preciosos perquè estan molt ben cuidats i podats.
    Si teniu la sort de viatjar a Orient Mitjà ara a final d'estiu,  en podeu veure sovint pels mercats, i no només els gínjols petits que coneixem, sinó que en tenen una varietat més grossa, mida pruna. El preu? la setmana passada anaven a uns 8$ el quilo, perquè diu que eren els primers...

    El Ginjoler més gran


    En aquest petit solar  s'erigeix imponent el
    Ginjoler de Barcelona, protagonista de l'indret.
    Mereix una visita, és un racó entranyable, 
    guanyat a pols pels veïns del barri.
    Al Carrer Arimón número 14 de Barcelona capital, hi ha el que està considerat com el ginjoler més gran de Catalunya i probablement d'Europa.  Medeix uns 12 metres d'alçada i un diàmetre aproximat de 18-20 metres. Es tracta d'un arbre plantat el 1857, en el jardí d'una antiga casa agricola o d'estiueig de la zona de Sant Gervasi. 
    El solar es va vendre per edificar i l'arbre feia nosa. Gràcies al moviment veïnal d'oposició i a la recollida de signatures, la part propietaria del solar va desistir d'edificar, arribant a un tracte amb l'Ajuntament que va fer possible salvar el ginjoler el 2007. Si voleu saber més sobre aquesta bonica història  cliqueu damunt de el ginjoler de Barcelona.

    Curiositats del Ginjoler

    La fusta del Ginjoler és molt apreciada en torneria perquè permet un bon modelatge, és resistent i té un color bonic. Amb ella es fabriquen diversos instruments musicals de precisió i concretament les tenores, les gralles i altres. Per construir una tenora cal tallar un arbre adult i deixar assecar la fusta 50 anys ¡¡¡ Per tant, podeu calcular que algunes de les tenores que sonen a la plaça quan fan sardanes, són fusta d'un arbre que fou tallat d'adult i reposat mig segle, o sigui, esteu escoltant el so d'una fusta que té mínim cent o dos-cents anys, o potser més... un luxe...¡
    També vull afegir el testimoni d'un luthier que en el FB ens explica que ell fabrica gralles amb fust de ginjoler seca de 20 anys.
    Per això aquests intruments sonen així de be¡¡¡

    dijous, 5 de juliol de 2018

    Com collir i tractar les ortigues

    En la nostra pàgina del Facebook   Plantes silvestres comestibles s'ha generat un petit debat sobre el consum  d'ortigues. També a través del nostre portal web naturacomestible@gmail.com, rebem sovint qüestions sobre com collir-les i agafar-les. Per això hem decidit fer una entrada sobre l'Ortiga, a nivell molt pràctic i respondre així a les inquietuds de les persones que ens segueixen.

    Quan collir les ortigues

    Ortiga florida
    S'han de collir sempre les plantes tendres, des que tenen ja dos pams fins que són casi adultes.  No s'han de collir quan ja estan florides. Això vol dir que les podem agafar des d'inicis de primavera, fins a començament d'estiu, però cada lloc o comarca té el seu calendari, ja que no a tot arreu creixen o floreixen al mateix temps. Fins i tot, en una mateixa colònia d'ortigues, podem observar que no totes creixen al mateix ritme. Les ortigues també es poden collir a finals d'estiu i tardor, ja que amb les pluges d'agost i setembre, tornen a rebrotar, com si fos una segona primavera.


    Com collir les ortigues

    Totes les parts de l'ortiga estan recobertes de petits pèls, com diminutes xeringues,  que contenen un líquid urticant a l'interior i al més mínim frec, es trenquen. I si estan en contacte amb la nostra pell, ens produeixen aquella típica sensació de coïssor, que al fregar-nos-la, contribuim a estendre-la. 
    Un cop protegides les mans,  amb dos  dits, el polze i l'index, anirem collint/trencant el capdamunt dels ulls de la planta. Si tenim tisores ho farem molt millor i mes ràpid.  Cal collir sempre i únicament les 4-6 fulles tendres del capdamunt, mai les fulles que creixen al llarg del tronc de la planta.

    Pels urticants de l'ortiga

    Com protegir-se de les ortigues 

    Per collir les fulles d'ortiga cal una protecció a les mans. Cal dir també que la "picada" d'ortiga no afecta tothom de la mateixa manera, hi ha qui no li molesta. Les possibles picades que ens fem, es poden guarir  collint fulles de plantatge estret i/o plantatge de fulla ample (plantago lanceolata o plantago major) i fregar-nos la pell amb elles. Aquestes dues plantes tenen propietats astringents, efectives, que alivien la molèstia de les picades.

    Es poden fer diverses collites

    Al collir el capdamunt de l´ortiga és com si la podéssim, i al cap de poc temps, unes 2-3 setmanes, veurem que torna a rebrotar, però no treu un ull nou, sinó dos. Per tant, els podem tornar a collir, perquè seran tendres. De fet, si us fixeu, quan seguen les ortigues vora dels camins, al cap de poc temps, tornen a rebrotar multiplicades. L'ortiga és resistent i persistent, perquè es multiplica básicament a través del seu rizoma.

    Ortiga en flor

    Com es preparen les ortigues

    Quan arribem a casa, cal rentar-les. Encara que les haguem collit en llocs nets, sempre poden tenir algun insecte, pol·len o fang de  pluges anteriors, per tant, una netejada en un gibrell gran o a l'aigüera és aconsellable.
    D'aquí, les posem en una escorredora i seguidament a l'olla, depenent de la recepta que volguem fer. Si s'han escorregut be, les podem guardar un dia  o dos a la nevera.
    Si teniu por de que us piquin, les podem posar damunt d'un drap de cuina, les tapeu amb un altra drap i passeu per damunt el corró pastisser. Amb aquesta operació aconseguireu trencar la major part dels pels urticants i veureu que en pocs minuts,  deixen anar com un suc fosc. Si feu aquesta operació, les heu de coure tot seguit, ja que sinó es malmetran, perquè representa que les heu agredides, les heu mig trencades.

    Ortiga assecada

    Com assecar Ortigues

    Si voleu assecar les ortigues per després trinxar-les ben menudes i tenir-ne en pots per consumir tot l'any, cal que les deixeu esteses, en un lloc sec i fosc. En uns 20 dies la les podreu trinxar i guardar.

    Receptes amb Ortigues

    Si voleu tenir més informació nutricional sobre les ortigues i idees per cuinar-les cliqueu aquí i anireu a la seva secció dins d'aquest mateix blog.  Una altra manera fàcil i rápida per començar a consumir ortigues és fer-les rebossades amb farina de fajol, tal com es veu a la foto adjunta.

    I si voleu provar una de les modalitats de la clàssica sopa d'ortigues aquí la teniu:

    Fulles d'ortiga rebossades
    Sopa d’ortiga  (4 persones)
    -         Dues cebes
    -          Un porro
    -          Una patata grossa
    -          Dues cullerades de salsa de soja
    -          Dos plats fondos plens d’ortiga.
    -          Sal, oli, pebre. Formatge ratllat optatiu

    Pelar les cebes ben menudes. Pelar els porros ben menuts i ben aprofitats
    Posar-ho tot en una paella o cassola, amb oli i llorer, per anar-se coent, tapat i foc mig, ha de quedar ben ofegat.
    Mentrestant  pelar la  patata  i fer-les a trossos o làmines. Afegir-la a la cassola, posar-hi un litre d’aigua i quan arrenqui el bull, hi tirem les ortigues.  Es deixa bullir 10 minuts i es treu del foc.
    S’ha d’haver guardat  un  bon grapat  d’ortiga crua pel final. Quan ja està la sopa cuita, afegim l’ortiga crua i ho passem per la batedora.
    Aleshores ho amanirem amb la salsa de soja i rectificarem de sal i pebre. Si voleu ho serviu amb formatge ratllat per sobre.

    Cursos de plantes silvestres

    Arxiu del blog