Gastronomia Salvatge i Cuina Silvestre

Grataculs madurs Els  grataculs  són el fruit de la gavarrera o roser silvestre ( Rosa canina ). En castellà es diuen  escaramujos . Segurament molts coneixereu aquest arbust perquè fa unes flors blanques o rosades molt boniques i a finals d'estiu els seus fruits vermellosos són els més vistosos del bosc: Quan els fruits són madurs, es recullen i es poden utilitzar per preparar molts plats. S'ha d'anar en compte perquè a l'interior contenen moltes llavors i tenen uns pèls urticants, pels quals es coneix com a "grataculs". Propietats dels grataculs D'entrada el nom d'aquest  fruit de la gavarrera , sobta una mica. Però cada cosa té un nom en funció dels seus atributs, que en aquest cas considero exagerats. La planta anomenada Gavarrera ( Rosa canina ), la trobem estesa arreu del territori, pertany a la família de les Rosàcies, i se l'anomena també roser bord . De fet, s'hi assembla molt.  A la primavera ens delecta amb les se...

Per mi les móres són per excel.lència, el millor fruit salvatge de l'estiu. El seu sabor és únic i les confitures de móra són les més delicades i exquisides que es poden obtenir en aquest temps. Anar a collir móres es pot convertir en una activitat  familiar dels últims dies de vacances. Es requereix paciència i un bon equip de persones, ja que si no ens hi posem tots, donat que  són tan menudes, costa molt d'omplir el cistell.  Mores Les Móres (Rubus fruticosus) són el fruit dels esbarzers, aquesta planta de la família de les rosàcies que creix i envaeix les vores dels camins, torrents, terres de conreu abandonades, parets, ...  N'hi ha diverses varietats, totes elles molt similars i els fruits són tots comestibles en cada una d'elles. Els esbarzers, juntament amb altres plantes, formen això que es denomina bardissa : conjunt de plantes  que creixen en un mateix indret, que es complementen i que formen un hàbitat tupit i dens que cobreix el terra...

Per mi les móres són per excel.lència, el millor fruit salvatge de l'estiu. El seu sabor és únic i les confitures de móra són les més delicades i exquisides que es poden obtenir en aquest temps. Anar a collir móres es pot convertir en una activitat  familiar dels últims dies de vacances. Es requereix paciència i un bon equip de persones, ja que si no ens hi posem tots, donat que  són tan menudes, costa molt d'omplir el cistell.  Mores Les Móres (Rubus fruticosus) són el fruit dels esbarzers, aquesta planta de la família de les rosàcies que creix i envaeix les vores dels camins, torrents, terres de conreu abandonades, parets, ...  N'hi ha diverses varietats, totes elles molt similars i els fruits són tots comestibles en cada una d'elles. Els esbarzers, juntament amb altres plantes, formen això que es denomina bardissa : conjunt de plantes  que creixen en un mateix indret, que es complementen i que formen un hàbitat tupit i dens que cobreix el terra...

Diu la dita que per Santa Magdalena l'ametlla ja és plena (22 juliol). Per tant, ara és el moment de collir els  ametllons, és a dir, les ametlles encara tendres que ens ofereixen els  ametllers, siguin  abandonats o a la vinya. Denominem  Ametllons a les ametlles immadures, (però comestibles),  que en aquesta època  encara són verdes per la part externa, gruixudes i d'aparença dura. Ametllons trencats En aquest moment  l'ametlla interior ja està formada i té consistència per ser menjada. A partir d'ara, si la deixem a l'arbre, s'anirà assecant en totes les seves 4 capes: La capa l'exterior o polpa, que és la part sucosa del fruit, i no és comsetible. Ara presenta un color verd i és la capa més gruixuda, que  s'anirà assecant i caurà, per deixar al descobert la segona capa: la closca, de material prou fort i consistencia llenyosa,  per protegir el fruit, o sigui,  l'ametlla pròpiament dita. Si  ara trenquem  la cl...

Si haguéssim de fer un pòdium amb les tres millors plantes comestibles (i medicinals) que ens ofereix la Naturalesa, l' Ortiga hi seria present. D'ella només en podem dir coses bones, però  fins i tot la pròpia gent d'alta muntanya,  que la tenen a tort i a dret al seu abast,  en tenen una opinió molt negativa, i tot pel fet de ser de les poques plantes que "piquen". L' Ortiga és una planta excel·lent, injustament menystinguda . Us convido, quan en trobeu una, a observar-la amb una lupa i veureu que en la seva superfície té com una mena de minúscules punxes , que contenen un líquid, que al fregar amb la pell és el que ens produeix aquesta lleugera cuissor, que desapareix al cap de poc.  Colònia d'ortigues... Com fer que l'ortiga deixi de picar Aquestes "punxes" desapareixen quan la planta és seca o al bullir-la i fins i tot a l'aixafar-la. Però amb uns guants de goma i unes tisores, podem salvar aquest inconvenient i fer una b...

Moixernons , "muixarrons", "muxernons" ... i encara trobaríem alguna altra variant dialectal en alguna vall pirinenca amagada. És un dels bolets de primavera més clàssics, juntament amb les carreretes o els marçots.  D'entre tots tres,  el  moixernó  destaca per ser el bolet més olorós: només collir-lo ja podem sentir la seva fragància  penetrant, com d'herbes fresques i concentrades, que convida a menjar-los ràpid perquè ens fan venir gana. Moixernons Els moixernons  creixen enmig de prats d'alta muntanya,  generalment a partir dels 1500 mts, entremig de l'herba, tot just acaba del fred i les glaçades. Quan n'hi ha molts, l'indret on creixen  es pot percebre a distància, perquè formen el que s'anomena erols (porció de terra on el miceli del bolet és molt abundant).  També els trobem en clars de bosc, al peu de matolls o ginebrons. El moixernó és un bolet rodó, color crema i a vegades tirant a groguenc, i sol créixer en ...

La Pimpinella és una planta de fulles comestibles, arrodonides, serrades i minúscules. Les més grans són de la mida d'un cèntim, per tant, atipar-se'n resulta difícil, però tastar-les bo i barrejades  en les amanides i purés els dóna un toc de frescor perquè les fulles tenen un lleuger regust  a meló. Pimpinelles acabades de collir La Pimpinella ( Sanguisorba minor , o dita també Poterium sanguisorba ) pertany a la família de les Rosàcies, creix arreu, fins i tot al jardí, però les plantes que anirem a buscar, seran les més tupides, i les trobarem en llocs de sòls rics, un xic humits i sobretot en aquesta època, en que després de les pluges creixen de manera ufanosa, formant grans motes, molt generoses, amb brotets que arranquen des del terra. La Pimpinella és una planta molt abundant en qualsevol marge, boscos, vores de rieres i llindant a zones de conreu. Com collir pimpinella Les fulles són verdes i a vegades tirant a gris. Les podem collir gairebé durant...

Malgrat que l'estació hivernal és freda i no permet el creixement de les plantes, ans al contrari, les manté a ratlla fins que arribi la primavera, sempre podem trobar algunes plantetes, molt valentes, que resisteixen be les baixes temperatures, que els hi agrada el fred i que tímidament treuen el cap i van fent la viu-viu. Són plantes verdes, menudes, depuratives, que no solen ser molt abundants, però que en alçades mitjanes, fins als 600-800 mts. poden créixer al recer de murs, parets de vinya, i prats assolellats. Amb tot aquest reguitzell de plantes podem fer una deliciosa, nutritiva i depurativa amanida d'hivern . Amb una petita mostra de cadascuna, un cop a casa, podem fer un mesclum amb totes elles i barrejar-les amb altres ingredients o fins i tot amb escarola o enciam. Fins i tot hi podem posar alguna floreta que trobem també ara en aquest temps, com les calèndules silvestres ( Calendula arvensis ) o les flors de mostassa( Sinapis alba ). En les fotografies ...

Avui parlarem de la discreta Stellaria o picagallina . Aquesta planta menuda coneguda com Stellaria media, de la família de les Caryofil·làcies és excel·lent per afegir a les amanides i  molt nutritiva. Sol passar desapercebuda, tot i que és molt abundant i creix en colònies, formant un conjunt de múltiples plantes que s'aixequen un pam de terra, les unes a tocar de les altres, generalment molt atapeïdes quan troben un indret propici. Flors i fulles Li agraden els sols frescos, a la ombra i protegida del sol i creix també enmig d'altres herbes diverses, a la vora de camins, al peu de murs poc assoleiats, en els jardins.... té una aparença i una consistència molt fràgil, per això a vegades no la trobem dreta sinó tombada a terra. Les seves fulles són molt petites, ovalades, de la mida d'un cigró... Però un dels trets més característics per identificar la Stellària  és la seva flor : de color blanc, menuda com les fulles, amb cinc pètals minúsculs, però dividits, d...