Gastronomia Salvatge i Cuina Silvestre

Avui parlarem de la discreta Stellaria o picagallina . Aquesta planta menuda coneguda com Stellaria media, de la família de les Caryofil·làcies és excel·lent per afegir a les amanides i  molt nutritiva. Sol passar desapercebuda, tot i que és molt abundant i creix en colònies, formant un conjunt de múltiples plantes que s'aixequen un pam de terra, les unes a tocar de les altres, generalment molt atapeïdes quan troben un indret propici. Flors i fulles Li agraden els sols frescos, a la ombra i protegida del sol i creix també enmig d'altres herbes diverses, a la vora de camins, al peu de murs poc assoleiats, en els jardins.... té una aparença i una consistència molt fràgil, per això a vegades no la trobem dreta sinó tombada a terra. Les seves fulles són molt petites, ovalades, de la mida d'un cigró... Però un dels trets més característics per identificar la Stellària  és la seva flor : de color blanc, menuda com les fulles, amb cinc pètals minúsculs, però dividits, d...

Rovellons de tots els colors: rosats, carbassa, vermells, verds i fins i tot blavosos. Després de les últimes pluges, ja podem gaudir dels Rovellons dels nostre boscos. Un dels bolets més populars, més coneguts, més buscats. Dels més esperats i més saborosos. El Rovelló és un bolet que creix a mida de la terra que l'alimenta. Què vull dir amb això?, doncs que en funció del tipus de terreny i vegetació, el rovelló té diferent color, pot variar de tonalitat i inclús pot semblar un altra bolet, però no deixa de ser un rovelló. Fins i tot he detectat que en una mateixa àrea geogràfica, un rovelló és diferent en funció d'on ha estat collit i té diferent aroma i sabor. Lactarius sanguifluus és el Rovelló que per la part superior pot tenir diverses tonalitats, des del vermell granatós, al rosat, passant per pinzellades de tonalitats verdes i quasi blaves, en funció del terreny. En ocasions té una forma com de copa, amb el barret amb tendència a elevar-se. L...

Ahir vaig fer  Sapa i avui l'hem degustada  per postres. Que bona i que dolça¡¡ Un licor ben senzill de fer i que lliga amb galetes, pastes o fruits secs... o fins i tot com aperitiu ¡¡.  La Sapa és el suc del raïm concentrat , most concentrat, ni més ni menys. Passejant per camps abandonats, vaig trobar uns ceps carregats de raïm que estava al seu punt. Raïm negre que ningú hagués donat res per ell, de gra xic i menut, però molt dolç. De fet, per fer la Sapa serveix qualsevol raïm, blanc o negre, però jo sempre m'estimo més fruits poc conreats, si són mig salvatges, millor (segur que no han estat fumigats). El procediment per fer la Sapa l'he tret d'un fantàstic receptari de cuina sarda, una troballa que vaig fer durant les passades vacances. No  he trobat traducció catalana, Sapa és el nom sard d'aquest concentrat: Procediment: Es posa el raïm dins d'un recipient gran, i amb les mans es va aixafant, fins que queden tots...

La passada temporada vaig descobrir un indret on creixia el Phisalis ( Phisalis alkekenji ), enguany hi he tornat i estic fent unes bones collites. Els Phisalis serveixen per acompanyar amanides, postres, pastissos, ... es mengen crus i donen vitalitat i color als plats, apart de nodrir el cos.  Però l'altra dia em vaig atrevir a fer-ne confitura. El procés és laboriós, com gairebé totes les fruites salvatges, però el resultat, fabulós. El procediment: "desembolicar" tots els fruits, posar-los a bullir amb sucre i després, passar.los pel xinés, per treure'ls el pinyol. La recepta és la mateixa fórmula que la recepta de la confitura de mores del Receptari. El resultat és molt original, molt bo.  D'entre  les múltiples virtuts d'aquesta planta, concretament del fruit, vull destacar la seva capacitat diürètica (comprovada i molt efectiva¡) .  Per altres qualitats, us remeto a aquesta web, on està molt ben explicat:  http://www.botanical-onl...

Tot l'estiu podem menjar verd si volem: l' amarant és una planta molt estesa, invasora, que la trobem a dojo arreu de camps llaurats, hortes, jardins... és una planta que tothom ha arrencat alguna vegada perquè feia nosa, sense saber que al cos li fa tant i tant de benefici.  Jo he aconseguit, malgrat la tremenda sequera que hem viscut, trobar un lloc mig ombrívol i amb un cert grau d'humitat, acabat de llaurar, on els amarants pugen amb força i vigor, amb un fullam esplèndid, que m'ha permès de collir-ne un bon ram, per després, a casa, triar les fulles i escaldar-les.  L'amarant, un cop cuit,  es molt similar a l'espinac, però amb molts més nutrients, més proteïnes i vitamines. Si el barregem amb llegum i/o cereal tenim un àpat molt complert pel que fa nutrients essencials. Amarant L ' amarant és una planta de la família de les Amarantàcies, encara que darrerament alguns autors l'inclouen dins de les Quenopodiàcies (de fet, és mo...

L'esbarzer és una planta odiada perquè creix ufanosament, envaint el terreny  amb les seves grans rames arquejades i plenes de punxes. El trobem en tots els llocs oblidats, es fa l'amo dels camins no transitats, impedint-ne el pas,  envaeix les zones de conreu abandonades, marges, zones rocoses i llindars dels boscos.  Esbarzer florit Qui no s'ha esgarrinxat mai amb un esbarzer i se li han clavat les seves punxes...? Ara be, tot el dolor que produeix la punxada de l'esbarzer,  la planta el compensa a final d'estiu amb la dolçor dels seus fruits: les Móres , un fruit arrodonit, compost de nombroses petites drupes negres, que contenen suc i un diminut pinyol. La mida  de les móres varia molt segons l'indret on creix l'esbarzer. Hi té a veure el grau d'humitat i si l'esbarzer ha tingut aigua o no. Quan la planta no ha petit secada, les móres poden arribar a ser de la mida d'una cirera. El cert és que com més aigua té, més suc trobem a les ...

En les últimes setmanes ha aparegut a la premsa nacional la notícia de la publicació a la prestigiosa revista Natur Wissenschaften,  del treball d'un grup de científics i paleontòlegs, que han estat excavant i estudiant les coves dels homes neardentals de El Sidrón, a Astúries. Segons els articles apareguts a la premsa nacional, els investigadors, a través de complicats mètodes per analitzar la placa dental dels 5 individus estudiats, han pogut identificar que menjaven molts vegetals, i concretament dues plantes:  la milfulles i la camamilla     (Achillea millefollium i Chamomilla suaveolens) . Ambdues plantes són àmpliament reconegudes des de fa segles per les seves propietats medicinals, sobretot la camamilla, molt habitual avui dia. I així és com ens ho ha presentat la premsa quan ha revelat la notícia, a través d'aquets titulars: "els primitius ja consumien plantes medicinals". Heus aquí el meu desacord. No es pot negar que fessin ús de les p...