 |
| El llentiscle "plora" |
La primera vegada que vaig llegir la paraula "almàciga" va ser en una novel·la ambientada l'any 1666, on el vaixell del protagonista, de camí cap a Gènova, s'aturava en una petita illa grega, que jo desconeixia, per carregar "almàciga" de contraban, un producte molt apreciat entre les classes benestants i fins i tot a la cort del soldà.
La curiositat em va portar a buscar aquesta nova paraula al diccionari i l'illa al mapa. I tot seguit, a investigar per què una simple resina de llentiscle podia tenir tant de valor, fins al punt que alguns hi arriscaven la vida.
Així fou com vaig descobrir el màstic i, finalment, anys més tard, he pogut anar a Quios i comprovar-ho tot.
Què és el màstic?
És una resina natural i comestible, que s’extreu d’un arbust molt comú en tots els països mediterranis: el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), una planta de la família de les Anacardiàcies -la mateixa família del pistatxo (Pistacia vera).
El màstic s’obté en forma de pedretes o llàgrimes grogoses, petites, irregulars i fràgils, que tenen un sabor resinós i esdevenen dúctils quan es masteguen. El màstic ve a ser un xiclet natural.
 |
| La resina ja ha caigut al terra |
És un producte que ja es coneixia fa més de 2.000 anys. Els metges grecs i llatins ja l’esmenten i el situen a Quios. S’han trobat dades que constaten que era un producte més car que el mateix encens, que en temps antics també tenia un comerç força actiu.
Quios concentra la producció tradicional i comercial del màstic més reconegut internacionalment. És l'únic lloc on el llentiscle es cultiva de manera sistemàtica per obtenir-ne aquesta resina, fins al punt que forma part del paisatge agrícola i de la cultura de l'illa.
Màstic, almàciga i masticar: paraules emparentades
La paraula màstic prové del grec mastíchē, nom que ja rebia aquesta resina a l'antiguitat i que va passar al llatí i, posteriorment, a diferents llengües europees.
El castellà almáciga té un recorregut més llarg: procedeix de l'àrab al-maṣṭikà, arribat a través del siríac, que al seu torn havia pres el mot del grec mastíchē. El nom de la resina va viatjar, doncs, d'una llengua a una altra, com també ho feia el mateix producte per la Mediterrània.
I encara hi ha una coincidència ben reveladora: mastíchē està probablement emparentat amb paraules gregues relacionades amb l'acció de mastegar o cruixir les dents. D'aquesta mateixa família etimològica procedeix el llatí masticare, origen de paraules com masticar, en català i castellà i mâcher, en francès.
La relació entre les paraules i el producte resulta especialment suggeridora: les petites llàgrimes de màstic s'estoven a la boca quan es masteguen fins a formar una massa elàstica. Molt abans que existís el xiclet industrial, el màstic ja es mastegava.
El llentiscle mediterrani
 |
| El llentiscle té aspecte d'arbust |
A tot el Mediterrani, el llentiscle és un arbust que creix de manera abundant, en terrenys calcaris i zones boscoses o garriques. Aguanta molt bé la calor, aporta verdor al paisatge i rebrota després dels incendis. Per les seves propietats resinoses, antigament es feia servir com a llenya perquè cremava molt i durant força estona.
El llentiscle és una planta dioica, és a dir, trobem peus mascle i peus femella. Els peus femella fructifiquen en petites drupes vermelloses, de la mida d’una llentia o menys, que s’havien utilitzat per fer oli de cremar.
Com a arbust silvestre que és, el llentiscle desenvolupa nombroses branques que es van multiplicant fins a formar una mata compacta, que dificulta l'entrada de claror. Sota el seu brancam hi troben refugi diferents animals, insectes i plantes.
El llentiscle de Quios
La pregunta lògica que ens fem és: si tenim llentiscle per tota la Mediterrània, què té d'especial el de Quios?
Allí també creix al bosc, com aquí. Però el trobem sobretot en plantacions extenses de llentiscles, seleccionats durant segles per a la producció de resina. Allí és bàsicament una planta cultivada per obtenir-ne un benefici i el clima hi té molt a veure.
 |
| El Llentiscle de Quios té aspecte d'arbre |
Les muntanyes del nord aturen els vents marítims que porten pluges. En canvi, al sud de l'illa, on es concentra tradicionalment el conreu del màstic, els estius són secs i les pluges gairebé nul·les. Hi trobem, unes condicions òptimes que afavoreixen que les llàgrimes de resina es puguin assecar i solidificar. La pluja durant l'època de collita, d'agost a setembre, podria malmetre seriosament la producció i la collita es podria arribar a perdre.
Al llarg de la història, aquest conreu s'ha anat fent amb criteris de selecció, escollint i reproduint els peus que presentaven les característiques més favorables, especialment una bona producció de resina i una bona adaptació a les condicions locals.
Aquesta selecció, repetida generació rere generació, ha anat fixant en els llentiscles cultivats de Quios les característiques més interessants per als productors. Aquestes formes cultivades s’han conegut tradicionalment com Pistacia lentiscus var. Chia.
El mètode de conreu del llentiscle a Quios
El llentiscle cultivat de Quios està sotmès a una poda anual, en els mesos d’hivern, per tal de guiar el creixement de les branques. Per això, aquests llentiscles tenen més aparença d’arbre que d’arbust.
D'aquesta manera, els pagesos procuren que els arbres no tinguin gens de verd a la part baixa, sinó només a la part alta, a la copa. Així s'aconsegueix que tota la soca quedi despullada per poder fer-li les incisions que faran "plorar" la planta i provocar que tregui la resina, que es recull quan cau a terra, sobre la superfície prèviament preparada i coberta amb terra blanca. Aquesta superfície circular al voltant de l'arbre és el que s'anomena la "taula" i és on van a parar les llàgrimes de màstic, que s'hi solidifiquen abans de ser recollides.
Un cop preparada la «taula», comença el procés de fer petites incisions a l'escorça. Primer se'n fan unes quantes a la part baixa del tronc, «perquè l'arbre recordi que ha de donar màstic», com diuen els habitants de Quios. Més endavant, durant els mesos d'agost i setembre, els productors van fent noves incisions al tronc i a les branques més gruixudes. Aquesta feina rep un nom ben bonic: «brodar» l'arbre. Les incisions són petites i superficials, perquè cal fer «plorar» el llentiscle sense fer-li mal.
Després de cada tanda d'incisions, les llàgrimes de màstic es deixen assecar i solidificar fins que cauen damunt la “taula”. La recollida es fa preferentment a primera hora del matí, quan encara hi ha rosada, perquè amb la calor el màstic tendeix a estovar-se. Una vegada recollit, es porta a casa, on continua el procés de neteja i assecat, abans de lliurar-lo a la cooperativa encarregada de la seva comercialització.
 |
| Llentiscles amb la taula preparada |
On podem comprar màstic?
Fora de Grècia, el màstic no és un producte habitual, però es pot trobar en comerços especialitzats i a través de botigues en línia.
En el seu país d’origen, a Grècia, i sobretot a la mateixa illa de Quios, podem trobar gran quantitat de productes elaborats o que contenen màstic. El principal, el més clàssic, són les “llàgrimes o pedretes”, que es poden mastegar. Des de molt antic ja eren apreciades i adquirides perquè tenien fama de proporcionar bon alè a la boca i enfortir i netejar les genives.
Actualment, aquestes «pedretes» es comercialitzen després d'haver estat recollides, netejades i assecades, sense necessitat d'afegir-hi cap additiu.
Un gran ventall de productes amb màstic
En l’àmbit dels aliments, la gamma de productes és extensa: caramels i tot tipus de dolços, galetes, begudes, licors, sucs i pastissos. Cal destacar aquí un dels licors més consumits i més apreciats a l'illa: l'ouzo, un destil·lat que entre els seus ingredients, conté màstic, que li dona un sabor únic.
A part, el màstic es pot triturar i convertir en pols, i això permet incorporar-lo a diferents formulacions, que donen com a resultat un ampli ventall de productes aromatitzats amb màstic.
El màstic també s'utilitza en productes cosmètics i en determinats preparats a base de plantes. Alguns preparats farmacèutics també aprofiten les seves propietats digestives i antioxidants.
☝El licor de màstic és un tipus d'aiguardent molt bo, que s'acostuma a consumir fred i al final dels àpats.
☝Una de les begudes refrescants més populars de l'illa, i que es pot consumir a tots els bars i restaurants és el MASTI H20: una mena de beguda amb gas, llimona i màstic que realment treu la sed i és deliciosa. ☝Atès que la producció de màstic està concentrada a Quios i que les etapes per a la seva obtenció són laborioses, estem parlant d’un producte que no és barat. En el passat va ser un producte de luxe i objecte de contraban, severament castigat per les autoritats.
Com utilitzar el màstic a la cuina?
El màstic és un ingredient habitual de la cuina local de Quios. De fet, es podria parlar de “la cuina del màstic” perquè hi ha diferents receptes autòctones que el tenen incorporat.
La manera d'emprar-lo a la cuina és quasi sempre en pols. Una petita quantitat és suficient per aportar un aroma i un gust resinosos molt característics.
☝Un truc abans de cuinar: el màstic s'utilitza en quantitats petites perquè el seu aroma és intens. Per triturar les llàgrimes sense que s'enganxin, va bé refredar-les prèviament a la nevera i moldre-les amb una mica de sucre —si fem una recepta dolça— o de sal —si és salada—. Així obtenim una pols fina que podem incorporar més fàcilment a la preparació.
Receptes amb màstic
 |
El màstic també es pot trobar
en pols, directament per cuinar |
Aquí teniu tres receptes fàcils per provar:Galetes de màstic (recepta personal)
Sense farina i sense gluten en els ingredients
Ingredients:
- 50 g d’ametlla mòlta
- 50 g de nous mòltes
- 30 g de panses sense pinyol
- 1 ou
- 1 cullerada sopera de mel
- 1 cullerada de cafè de màstic en pols
Elaboració:- Triturem les panses i les barregem amb les ametlles, les nous i el màstic, que quedi tot ben integrat.
- Afegim l’ou i després la mel.
- Mesclem tot bé i ho deixem reposar una hora a la nevera, per tal que sigui més fàcil fer les boletes i no se’ns enganxin als dits.
- Formem les galetes, les posem al forn damunt d’un paper sulfurat i enfornem a 190º durant uns 12-15 minuts.
- Cal tenir en compte que, en coure's, doblen el volum; per tant, cal deixar una mica d'espai entre elles.
Dolç de llimona i màstic (recepta personal)
Una crema per untar galetes o per dissoldre en aigua fresca, a l’estil dels xarops d’abans
Ingredients:
- 3 llimones amb la pell ben gruixuda
- 400 g de sucre
- 1 litre d’aigua mineral per l’almívar
- 2 litres d’aigua per bullir les pells
- 1 cullerada de cafè de màstic en pols
Elaboració:- Fem un almívar amb el sucre i 1 l d’aigua, que bulli 15 minuts a foc suau i reservem.
- Pelem les llimones: separem l’escorça (groc i blanc) i guardem la part interna sucosa.
- Bullim els trossos de pell de llimona en 1 l d’aigua, per treure-li l’amargor.
- Quan l’aigua gairebé s’ha evaporat, repetim l’acció, amb l'altre litre.
- L’aigua sobrant de les dues bullides la desestimem perquè és molt amarga.
- Ara farem una tercera bullida de totes aquestes les pells amb la meitat de l’almívar obtingut a inici.
- Mentrestant, les 3 llimones pelades que ens han quedat “despullades”, les passem per la batedora i ens quedarà un suc espès i blanquinós. Ho filtrem, llencem la fibra i reservem.
- Barregem el màstic en pols amb un pessic de sucre i reservem.
- ☝Ara ve la part més delicada:
- Quan aquesta tercera bullida hagi reduït i faci escuma, afegim el suc de llimona i la barreja de màstic i sucre i ho deixem coure suau uns 30’ remenant de manera constant.
- L’altra meitat de l’almívar que haurem reservat ens servirà per equilibrar la consistència cremosa del suc resultant, de manera que quedi més o menys espés, a gust de cadascú.
- Ho deixem refredar i ho guardem en pots, a la nevera.
Podem usar-ho per fer un pastís, galetes, per endolcir macedònies, iogurts, per beure-ho amb aigua, com a refresc, o per untar-ho damunt d’una llesca de pa.
Samali -pastís de sèmola- amb màstic (recepta originària de Quios)
Ingredients:
- 2½ tasses de sèmola gruixuda
- 1½ tasses de sucre
- 1½ tasses de iogurt
- 1 culleradeta de bicarbonat
- 1 culleradeta de llevat químic
- ½ culleradeta de màstic mòlt
Per a l'almívar:
- 2½ tasses de sucre
- 1 tassa d'aigua
- 1 cullerada de suc de llimona
- ¼ de tassa d'aigua de flor de taronger
Elaboració:- Barregem en un bol gran la sèmola, el sucre, el llevat químic i el màstic.
- En un segon bol, barregem el iogurt amb el bicarbonat i ho incorporem a la preparació anterior.
- Remenem bé i aboquem la massa en una safata de forn untada. La deixem reposar entre 4 i 5 hores.
- La coem al forn a temperatura moderada durant aproximadament 45 minuts.
- Preparem l'almívar fent bullir tots els ingredients durant 5 minuts.
- Quan el samali sigui fred, hi aboquem lentament per sobre l'almívar calent.
Per saber-ne més...
La planta que va marcar la història de Quios
Conèixer la planta, les tècniques de conreu, la recol·lecció i els usos del màstic és només una part de la història. Per entendre realment aquest producte cal conèixer també les vicissituds de l'illa de Quios al llarg dels segles, i sobretot, dels seus habitants.
Durant segles, el màstic va ser un producte molt apreciat i una important font de riquesa. Es comercialitzava arreu del Mediterrani i arribava també a mercats molt més llunyans, com ara la Índia. Es consumia principalment mastegant-lo i se li atribuïen diferents virtuts, especialment relacionades amb la higiene de la boca i l'alè. També tenia altres usos culinaris, cosmètics i medicinals.
Aquesta demanda va convertir el màstic en un producte valuós i va contribuir a fer de Quios una illa econòmicament cobejada. Però seria simplificar massa la història afirmar que les diferents potències van disputar-se l'illa únicament pel màstic. Quios ocupa una posició geogràfica estratègica al mar Egeu, davant mateix de la costa d'Anatòlia, i durant segles va quedar atrapada en les lluites pel control comercial i polític de la Mediterrània oriental.
El que sí que podem afirmar és que el màstic va condicionar profundament la vida del sud de l'illa. Va determinar l'organització del treball, l'economia, els impostos i fins i tot l'arquitectura dels pobles on vivien els productors.
☝I és aquí on una petita llàgrima de resina
comença a explicar una història molt més gran.
Els genovesos: el màstic es converteix en un gran negoci
Durant l'edat mitjana, Quios va formar part de l'àmbit de l'Imperi bizantí. A Constantinoble el màstic ja era conegut i apreciat com un producte valuós.
Però a partir del segle XIV la història de l'illa va quedar estretament vinculada a Gènova, una de les grans potències comercials de la Mediterrània. L'any 1346 els genovesos van prendre el control de Quios i hi van romandre fins al 1566.
Quan van arribar, els habitants de l'illa ja feia segles que conreaven el llentiscle per obtenir-ne la resina. Els genovesos es van trobar amb un negoci lucratiu i el van esprémer al màxim: exerciren un control estricte sobre el conreu i la producció del màstic, que era vigilada i registrada. Els pagesos tenien assignada una quantitat mínima de màstic que havien de lliurar anualment; si no hi arribaven, havien de pagar una multa. Cultivaven els arbres i feien tota la feina agrícola, però no podien disposar lliurement de la resina que produïen.
 |
| Conreu de llenstiscles |
L’elevat valor del màstic també propiciava el contraban, i això explica la duresa de les mesures destinades a impedir robatoris, possessió il·legal o venda clandestina del producte.
Un decret de 1392 establia càstigs d'una duresa extrema per als qui robaven màstic: segons la quantitat sostreta, les penes podien anar des de multes i flagel·lacions públiques fins al marcatge amb ferro, la mutilació de les orelles, del nas o de les extremitats, la pèrdua d'un ull, i en els casos més greus, la pena de mort.
Els pobles del màstic
D'aquella època ens ha quedat una de les empremtes més espectaculars que el màstic ha deixat en el paisatge humà de Quios: els Mastichochoria, els 24 pobles del màstic.
Al sud de l'illa es van consolidar poblacions fortificades i compactes, situades a prop de les zones productores. Les cases quedaven agrupades formant nuclis murallats, fàcils de defensar i amb els accessos controlats. Aquest tipus d'urbanisme responia tant a la inseguretat de l'època -pels atacs de pirates- com a la necessitat de protegir una producció extraordinàriament valuosa.
 |
| Carrer típic d'un poble del màstic |
Durant els períodes de recol·lecció, el moviment de persones i mercaderies podia ser estrictament vigilat. El màstic era massa valuós perquè els administradors permetessin que desaparegués ni una petita part de la collita. Fins i tot, els mateixos recol·lectors, tenien prohibit consumir-ne!
La majoria d'aquests pobles encara existeixen. Passejar avui pels carrers estrets i les cases de pedra dels Mastichochoria és, en certa manera, passejar per una arquitectura construïda també al voltant del màstic.
Els otomans: privilegis a canvi de màstic
El domini genovès va acabar l'any 1566, quan l'Imperi otomà va ocupar definitivament Quios. Els nous governants es van trobar un sistema de producció de màstic perfectament consolidat, uns pagesos especialitzats i una estructura comercial que funcionava. El producte continuava essent valuós i tenia una demanda important dins del mateix Imperi otomà. Per això els otomans van mantenir un control rigorós sobre la producció, però van introduir una particularitat molt interessant: els habitants dels pobles productors de màstic van gaudir d'un règim administratiu i fiscal especial.
Cada poble funcionava com una unitat productiva i havia de lliurar la quantitat de màstic establerta. Funcionaris de l'administració recorrien els pobles, controlaven la producció, pesaven la resina i en gestionaven la recaptació.
 |
| L'imperi otomà, segles XVIII-XIX |
Els incompliments podien comportar sancions severes. Però, al mateix temps, els habitants dels Mastichochoria gaudien de determinades exempcions fiscals i privilegis que no tenia bona part de la resta de la població grega sotmesa a l'Imperi otomà. També van poder mantenir la religió cristiana ortodoxa i disposaven d'un cert grau d'autonomia en els seus afers locals.
Aquesta situació ens mostra fins a quin punt el màstic era important: la mateixa administració otomana tenia interès a protegir els productors perquè necessitava que continuessin produint. Era, en definitiva, una relació de dependència mútua. Els pagesos estaven sotmesos a un poder que controlava l'illa, però aquell poder també depenia d'uns pagesos que posseïen un coneixement agrícola especialitzat i produïen una mercaderia difícil d'obtenir en cap altre lloc.
Any 1822: la massacre de Quios
A començaments del segle XIX, després de més de dos segles i mig de domini otomà, va esclatar la Guerra d'Independència grega. La revolta va començar el 1821 en diferents territoris de població grega.
Quios, però, es trobava en una situació particular. L'illa era pròspera i els habitants dels pobles del màstic gaudien d'alguns privilegis que podien perdre si s'implicaven en una guerra contra els otomans. Per això, inicialment, una bona part de la població de Quios no es va sumar a la revolta.
La situació va canviar quan, l'any 1822, revolucionaris procedents de la veïna illa de Samos van desembarcar a Quios amb la intenció d'estendre-hi la insurrecció. La resposta otomana va ser devastadora: les tropes enviades a l'illa van desencadenar una repressió extraordinàriament violenta contra la població autòctona.
Milers de persones van morir, moltes altres van ser capturades i venudes com a esclaves i una part dels habitants va aconseguir fugir. Les xifres exactes varien segons les fonts, però el resultat és indiscutible: Quios va quedar profundament despoblada i devastada. L'episodi ha passat a la història com la massacre de Quios de 1822.
☝La notícia va causar una gran inquietud i commoció a Europa. Hi va contribuir especialment l'obra del pintor francès Eugène Delacroix, que el 1824 va presentar a París el seu quadre Scènes des massacres de Scio. Aquesta obra, actualment al Museu del Louvre, va fer visible per al públic europeu la barbàrie i el patiment de la població civil de Quios i es va convertir en una de les imatges més conegudes del moviment polític que defensava la causa de la independència grega.
Probablement sigui l'obra que més ha contribuit a la divulgació de Quios i la seva història.
 |
| Poques vegades, una obra d'art ha tingut un efecte divulgador tan intens com aquesta |
I, fins i tot després de la massacre, el màstic...
Aquí apareix novament la paradoxa que acompanya tota la història d'aquest producte. La destrucció de l'illa significava també l'abandonament dels camps i, per tant, la pèrdua d'una important font d'ingressos. Per reactivar l'economia calia recuperar l'agricultura i tornar a posar en producció els llentiscles.
Amb el temps, una part dels habitants que havien fugit, van poder retornar a Quios i els pobles es van anar repoblant. El màstic tornava a ser necessari. Aquesta capacitat de reprendre el conreu després d'una catàstrofe explica també la continuïtat d'una activitat agrícola que ha sobreviscut a imperis, guerres i canvis de fronteres.
De l'Imperi otomà a la Grècia moderna
La Guerra d'Independència va donar lloc al naixement de l'Estat grec modern, reconegut internacionalment el 1830. Però Quios no en va formar part de manera immediata sinó que va seguir sota domini otomà durant més de vuitanta anys, fins que el 1912, en el context de les guerres balcàniques, l'illa va quedar incorporada definitivament a Grècia.
La història encara reservava, però, un altre gran moviment de població a tota aquella regió de l'Egeu. La costa d'Anatòlia, situada a pocs quilòmetres de Quios, havia albergat, durant molts segles, importants comunitats gregues. Després de la guerra greco-turca i de la destrucció d'Esmirna el 1922, centenars de milers de grecs de l'Àsia Menor van haver d'abandonar les seves terres.
El Tractat de Lausana de 1923 va establir un enorme intercanvi obligatori de poblacions entre Grècia i Turquia: aproximadament un milió i mig de cristians ortodoxes van abandonar Turquia i centenars de milers de musulmans van deixar Grècia.
Per la seva proximitat a la costa turca, Quios va ser una de les portes d'entrada d'aquella població refugiada procedent d'Àsia Menor, un fet que també deixaria empremta en la societat i la cultura de l'illa, i que encara es pot comprovar parlant amb els autòctons. I mentrestant, al sud de Quios, els llentiscles continuaven produint màstic...
Del control dels imperis a l'organització dels productors
Amb Quios ja integrada a l'Estat grec, el gran repte era organitzar la producció i la comercialització del màstic en un món completament diferent.
 |
| Paisatge agrícola de llentiscles cultivats |
Durant segles, el màstic va estar
en mans d'emperadors i sultans, genovesos i otomans, comerciants i funcionaris. Finalment, al segle XX i sota bandera grega, serien els mateixos productors els qui començarien a organitzar-se col·lectivament i a assumir de manera progressiva el control de la producció i la comercialització del màstic.
A l'actualitat, a la zona de la Mastichochocoria, la gent segueix treballant i engrandint l'extensió dels conreus de màstic. Moltes famílies ho tenen com una font d'ingressos complementària. És un producte que requereix de la col·laboració de tota la família i que d'alguna manera contribueix a conservar i donar vida als 24 pobles del màstic que integren aquesta zona del sud, tots ells carregats d'història i de vicissituds.
Després de diversos intents per protegir i organitzar la producció, el 1938 es va aprovar la llei que establia el sistema cooperatiu i, el 1939, els estatuts de l'Associació i de les cooperatives: així va néixer la Chios Mastiha Growers Association, que agrupava els pobles productors i assumiria un paper central en la recollida, el processament i la comercialització de la resina.
La institució continua essent avui una peça fonamental de l'economia del màstic i va permetre als productors assumir progressivament el control de la transformació i la comercialització del seu propi producte.
Amb els anys arribarien nous derivats, com el xiclet ELMA (HELlenic MAstic), comercialitzat des de 1956, noves instal·lacions industrials i una projecció internacional més gran del màstic.
El reconeixement també arribaria des de fora de l'illa: el 1997 el màstic de Quios va obtenir la Denominació d'Origen Protegida
 |
El llibre del qual parlo a l'inici i que em va obrir
la porta al coneixement de Quios i el màstic |
Les fites principals d'aquest segle
Ja entrats al segle XXI, el màstic ha continuat guanyant reconeixement internacional:
El 2014, la UNESCO va inscriure els coneixements tradicionals vinculats al seu cultiu a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
El 2015, l'EMA (Agència Europea de Medicaments) va publicar una monografia sobre l'ús tradicional de la resina de Pistacia lentiscus en preparats a base de plantes.
El 2016, es va inaugurar el Chios Mastic Museum, a la zona dels Mastichochoria, dedicat a preservar i difondre la cultura del màstic i els coneixements vinculats a la seva producció. Recomano la visita!!
Avui els llentiscles continuen creixent al sud de Quios.
Els pagesos continuen preparant la "taula" sota els arbres, fent incisions al tronc i recollint-ne les llàgrimes, seguint una tradició que ha travessat segles i tot tipus de vicissituds doloroses.
☝Han desaparegut els genovesos, els sultans, els funcionaris i els imperis.
El màstic, en canvi, i per sort, continua plorant.
Agraïments
El viatge a Quios el juliol de 2025 fou possible gràcies a
Carme Bosch, experta en plantes, que entre altres activitats, organitza viatges monogràfics per conèixer plantes significatives d'arreu.
Bibliografia
Kallinikidou, Anna: Chios Mastic Museum. Atenes 2017.
Maalouf, Amin. El viaje de Baldassare. Alianza Editorial. Madrid, 2000.
Testevuide, docteur. L’ile de chio. 1877. (copia original de 2003).
Traditional recipes of Quios. Compilació de Maria Eleftheriou. Quios, 2023.
Vogiatzis, Stratis. The people of mastiha. Agra publications. Atenes, 2023.
A part, el màstic es pot triturar i convertir en pols, i això permet incorporar-lo a diferents formulacions, que donen com a resultat un ampli ventall de productes aromatitzats amb màstic.
El màstic és un ingredient habitual de la cuina local de Quios. De fet, es podria parlar de “la cuina del màstic” perquè hi ha diferents receptes autòctones que el tenen incorporat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada