Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

dimecres, 31 d’octubre de 2018

La cuina de la llenega

Aquest llibre de 120 pàgines parla només de llenegues: què són, com són, on creixen, i sobretot, com es cuinen per menjar-les i aprofitar tot el seu sabor i possibilitats gastronòmiques. Perà també parla del vessant emocional, de les pessigolles que se senten quan les llenegues apareixen allí, ben amagadetes sota l'herba seca del bosc.  Anar-les a buscar i trobar-ne és una experiència que omple de goig, en ocasions, molt més que el fet de menjar-les cuinades.


LA CUINA DE LA LLENEGA és un llibre de cuina d'un sol bolet molt exclusiu i apreciat, la llenega.
Però també és un llibre d'etnobotànica de la cuina, perquè recull els coneixements culinaris i boletaires de la zona sud del Bages. De les 65 receptes amb llenegues que hi trobareu, algunes són petits retalls de sabor i tradició ancestral. D'altres són receptes de cuina casolana de tota la vida, però també hi ha  plats més moderns i atrevits, amb productes que fins i tot,  sorprén que casin amb la llenega. Al final, hi ha també  algunes receptes elaborades pels restaurants de la zona.

El llibre està dividit en els següents apartats:
  • Introducció sobre diversos aspectes de les llenegues
  • Receptes de primers plats
  • Receptes de carn i aviram
  • Receptes de peix i fruits de mar
  • Cuines professionals

LA CUINA DE LA LLENEGA va ser publicada per primera vegada l'any 2002 i ja fa temps que es va esgotar. 
Ara n'hem editat uns quants exemplars per posar-los a disposició del públic,  només a través d'aquest blog.

El seu preu és de 14€, amb despeses d'enviament incloses.

Si us interessa o el voleu regalar per Nadal, envieu-nos un  un correu a  naturacomestible@gmail.com amb les vostres dades  i us direm com efectuar el pagament.

Moltes gràcies

 

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Vinagrella o agrella, la verdura àcida

Vinagrella, agrella, parradella o llengua de bou, .... són denominacions que ja ens evoquen un determinat sabor que ens evoca gustos avinagrats, àcids, allimonats, ... Aquesta és la característica de totes les plantes del gènere Rumex, que agrupa diverses varietats, totes  elles molt similars, sobretot quan són joves i petites. El denominador comú entre elles és el seu gust àcid i avinagrat, però suau, i la seva comestibilitat.

Rumex acetosa en el seu estadi inicial, ideal per amanir
La Vinagrella (Rumex acetosa) pertany a la família de les  Poligonàcies. Es una planta de fulles verdes, amb pecíol llarg, que arranca directament de l'arrel, arran de terra, i la  forma de les fulles es va allargant a mida que creixen. Les mates de Vinagrella destaquen perquè quan creixen en sols rics,  presenten molt de fullam. 
Quan la  planta és adulta i madura treu  un espigall molt característic, que la fa inconfusible,  tot  ple de menudes flors verdes a l'inici, de dalt a baix, i quan s'asseca, les llavors  agafen un color marró xocolata. (Aquest espigall o panícula, collit tendre i penjat cap-per-avall, es deixa assecar i és molt bonic com a flor seca decorativa).
Rumex scutatus, deliciosament allimonat.
El trobareu al pre-pirineu

Varietats de Vinagrella

La varietat més coneguda i més habitual de Vinagrella,  és potser la denominada Rumex acetosa, que és la que té les fulles més grans, però també les hi té la Rumex crispus, que es diferencia de l'anterior perquè les fulles adultes fan una certa ondulació, com arrissades, o el Rumex cristatus, molt similar a l'anterior. A l'altra extrem, pel que fa la mida, trobaríem la Rumex scutatus, de fulla petitona, amb forma d'escut,  més pròpia d'indrets de muntanya i aparença trepadora o rastrera.
De fet, a la geografia catalana hi ha una vintena d´espècies de Rumex, de diferents mides.


L'altra tret diferencial entre totes aquestes varietats rau en les característiques de cada flor, però el que ens interessa, a efectes de comestibilitat i ús culinari, és saber distingir be les fulles, que és la part que collirem. 
Les Agrelles no solen tenir competència que ens pugui fer dubtar de si és o no és. Una bona manera d'assegurar-se'n és fer una mossegadeta a una fulla ben tendra: el seu sabor allimonat o acidulat ens diu que es tracta d'una Agrella.

On collir la vinagrella

La Vinagrella busca llocs humits, com aquest....
A la Vinagrella i a tots els Rumex, en general, els agraden els sòls rics, terra tova  i amb una mica d'humitat, encara que algunes varietats aguanten be els sòls més secs. De tota manera, les millors fulles per menjar les trobarem sempre en algun lloc ombrívol, barrejades entremig de més vegetació, en camps abandonats o llaurats fa poc, a les vores de les fonts, horts, i camins, També les podem trobar al jardí de casa, perque està ben regat. 



Consum de Vinagrella

Aprofitarem només les fulles. Compte que un cop  collides es panseixen ràpid, ja que tenen un elevat contingut d'aigua, aproximadament un 90%. No es poden guardar massa hores.
La Vinagrella és comestible i s'aconsella menjar-la preferentment quan és molt tendre, i les fulles són molt joves. Aleshores les podem posar a les amanides i el gust acidulat fa un bon contrast. Tant per la forma com pel sabor. Quan és al plat, se la pot confondre amb les fulles d'espinac.

Quan les fulles de la Vinagrella són més fetes es pot barrejar amb altres verdures i  menjar-la bullida, com una verdura més.
Són apropiades  també per fer salses, utilitzant-les tant crues (triturades per fer una vinagreta) com bullides amb altres ingredients, per fer una salsa verda pel peix, per exemple.

Advertiments

Si coem les fulles hem de tenir present que, com que són molt primes, es couen en 3 minuts i canvien de color: perden el verd viu per un verd esgrogueït, poc atractiu. Una cocció llarga, les desfà, ja que són molt primes i poc fibroses. 
Una altra cosa a tenir en compte és que, com els espinacs, la vinagrella també porta àcid oxàlic, que pot perjudicar les persones amb el ronyó delicat si en mengen molta quantitat.
Unes poques fulles a l'amanida, en persones sanes, no representa cap perill. Però en cas de voler-ne consumir quantitat, i menjar-ne un plat sencer com a verdura, és aconsellable  primer fer una escaldada i llençar la primera aigua.

Qualitats nutricionals de la Vinagrella

Es una de les plantes a tenir en compte per menjar-ne regularment, sense abusar en la quantitat. Unes fulles a l'amanida seria una bona dosi per aprofitar-la. La vinagrella és molt rica en minerals, però sobretot en Ferro i Potassi. Per equilibrar el seu poder nutricional, es pot combinar amb altres verdures i optimitzar el resultat global. Fixeu-vos en el requadre adjunt, o es comparen les propietats de dues varietats de Rumex amb els espinacs de sempre. També però, cal tenir present que les qualitats d'una planta poden variar segons la qualitat del terreny on ha crescut...



  R. Crispus    R. Acetosa         espinac
calci 75 66 99
fòsfor 56 41 49
ferro 5,6 2,4 3
sodi 4 5 79
potassi 340 335 557
magnesi 102 78
vitamina A 13000 13000 8000
vitamina B1 0,1 0,06 0,08
vitamina B2 0,2 0,1 0,02
niacina 0,5 0,4 0,07
vitamina C 130 117 50



Rumex Crispus  en flor.
En aquest estadi les fulles ja no
tenen cap interés o valor culinari
















dimarts, 4 de setembre de 2018

El Sumac, un poderós regal per descobrir

Agrupació de fruits en forma de raïmet

El Sumac és un arbust molt escàs, del qual se'n poden consumir els fruits en forma de condiment. Es una de les espècies culinàries més antigues del Mediterrani però força desconeguda. Ofereix moltes possibilitats dins de la cuina i té un elevat interès nutricional.


El Sumac (Rhus coriaria) és un arbre caducifoli de la família de les Anacardiàcies, actualment silvestre i molt escadusser. Antigament s'havia cultivat arreu de la península perquè era molt utilitzat en les adoberies de pells. Avui dia, la seva presència a Catalunya  no és gens habitual.
El Sumac està força estès a l'Orient Mitjà, on es consumeix habitualment al Líban, Síria, Turquia o Iraq. En aquests països és possible trobar-lo als mercats. Es ven mòlt i assecat, com una espècie més per a condimentar les amanides, la carn o per fer vinagretes.

Què és el Sumac?

En el nostre àmbit geogràfic podem trobar -rarament- dos tipus de Sumac:
  • Rhus coriaria o sumac comú, el que sempre han utilitzat els adobers.
  • Rhus typhina o sumac de Virgínia, d'on procedeix, i que viu naturalitzat en alguns jardins i parcs, com a planta ornamental.
Aquest arbust que pot assolir els 2-3 m. d'alçada, creix en llocs pedregosos, abruptes, en antics conreus abandonats, vores de camins o habitacles ensorrats. La veritat és que a Catalunya és molt infreqüent, però el mapa de distribució el situa sobretot a la zona de Tarragona. Al centre i sud de la península se'n poden trobar encara, com a relíquies testimonials d'antics conreus que fa només 200 anys eren abundants.
El Sumac no és exigent pel que fa a tipus de sols, s'adapta be a totes les característiques, a la calor i al fred, excepte temperatures extremes d'alta muntanya.
La planta crea una xarxa d'arrels molt estesa, que l'ajuden a mantenir-se en cas de créixer en llocs abruptes, però també així es protegeix del fred, ja que si s'assequen les rames a l'hivern, es poden tallar arran i torna a rebrotar.

Part comestible del Sumac

El Sumac floreix a la primavera, formant una inflorescència grogosa, apretada i cònica. A finals d'estiu apareixen els fruits, sobre el mateix ramell, que ens recorda una panotxa cònica, amb tot de petits fruits com llenties, apilotats  i peluts, com de vellut, i d'un preciós color marró-oxidat que ens recorda l'àmbar. Es en aquest moment quan s'ha de collir per assecar.

Els fruits estan formats per la pell vellutada, l'epicarpi, el qual recobreix la llavor, de consistència molt dura i de la mida d'una llentia pardina.
Aquesta pell del fruit del sumac té un gust agradable: un sabor cítric, com de llimona,  i una mica salat, molt bo. La llavor interna és molt dura i insípida.
A final de tardor aquest ramell de fruits  s'ennegreix i s'asseca damunt l'arbre, fins que cau.

Consum del Sumac

El Sumac es consumeix en els països de cultura àrab del mediterrani oriental, especialment al Líban, però alguns cuiners de vanguàrdia ja l'han descobert i l'estan incorporant a la seva cuina.
El Sumac s'ha de collir quan els fruits són secs i moldre'ls, i aquesta pols s'escampa per damunt del menjar i en millora el gust, aportant un punt d'àcid, un punt de llimona i un pic de sal. Interessant: amanir amb sumac permet obviar la sal ¡¡
Al Líban fan una barreja que s'anomena Zaatar que consisteix en barrejar sumac mòlt, sèsam torrat i farigola i ho posen per damunt de les amanides. 

Amanida de tomàtec, avocat, un bon
oli i una espolsada de Sumac

Recepta amb Sumac

La recepta casolana del Zaatar la faig amb els següents volums:
  • 50% de sumac,
  • 30% de sèsam 
  • 20% de farigola. 
El resultat és una barreja rogenca per espolsar damunt del gratinat, del formatge, del tomàtec i de tot allò que amaneixo. Ah¡¡ i no cal posar-hi gens de sal, amb el sabor potent del sumac, no en cal.

Propietats nutricionals del sumac

Al Sumac se li  atribueixen propietats astringents, antiinflamatòries, antifúngiques, antibacterianes i antisèptiques i més aviat se l'ha menystingut des del punt de vista medicinal, ja que pel fet de posseir tanins, se l'ha considerada planta tòxica. Els tanins són bàsicament a les fulles i branques, que precisament per això són útils per adobar el cuiro. Per al consum, farem servir només els fruits. Que formi part de la dieta tradicional libanesa i tot l'Orient Mitjà, ja ens indica que el seu consum moderat no és perjudicial. 

Hi ha molts estudis recents sobre el Sumac que li atribueixen un potencial antioxidant tan enorme  que es podria considerar una "superespècia". Els seus punts forts són molts. (Un exemple: segons un estudi, el Sumac té  90 vegades més proporció d'antioxidants que les baies de goji, considerades un superaliment)...
El Sumac és una planta que valdria la pena tenir a prop perquè el seu valor nutricional és tan  elevat com desconegut. Si voleu més dades nutricionals i medicinals cliqueu aquí.

Història


Sumac creixent entremig les pedres
d'una antiga mansió centenària.
El Sumac és una espècia molt antiga. En el llibre d'Apici ja es parla de tres receptes per condimentar el peix, en les quals s'hi posaven diversos ingredients, entre ells el Sumac, que ell anomena Rhus Syriacum, nom que ens deixa clar que procedia de la part oriental de l'imperi romà. Sembla ser que els àrabs el van portar a la península i aquí es va implantar de valent el seu conreu com a planta útil pels adobers. Hi ha molta bibliografia que parla dels seus usos com a planta molt apreciada per adobar pells, ja que el Sumac té determinats tanins que el fan apte per aquesta missió.




dilluns, 27 d’agost de 2018

El Ginjoler, l'arbre que ens fa contents

Torno de vacances "més contenta que un gínjol". Us sona l'expressió?  He decidit parlar avui dels Gínjols, el fruit del Ginjoler, perquè estan considerats un aliment que aporta vigor i benestar, és a dir, alegria (d'aquí deu venir la dita...) Són els azufaifos, en castellà. 
El Ginjoler (Ziziphus jujuba Mill.) és un arbre de la família de les Ramnàcies, que té els seus orígens a la Xina, on ja figura en els seus  llibres de medicina tradicional des de fa 4000 anys. Segurament d'allí va passar cap al sud, a la Índia, d'allí al Mitjà Orient. Plini ens diu que a partir del regnat d'August el Ginjoler es va estendre per tot l'arc Mediterrani, on avui és un fruit conegut i consumit.

Gínjols acabats de collir

En realitat de Ginjolers n'hi ha pocs a casa nostra. Segurament perquè és un arbre de creixement molt  lent, i cal esperar uns anys perquè doni els primers fruits. Jo en tinc un plantat fa uns 10 anys o més i només en fa dos que treu fruit. Va molt a poc a poc. Diguem que no és un arbre eficient, i potser  és per això no es cultiva i no es comercialitzen els seus fruits.

Nomes  podem menjar Gínjols  si tenim la sort de tenir un arbre plantat a l'hort, al jardí o en alguna vinya abandonada.

Qualitats del Ginjoler

Des del punt de vista biològic, es tracta d'un arbre molt profitós i per tant, penso que injustament oblidat. Es un arbre amb molta densitat de fulles, ja que les seves branques són molt entrellaçades i configuren una copa espessa, amb un fullatge verd intens, brillant i dens. Això proporciona una ombra i una frescor intensa, sobretot a l'estiu, i genera un microclima que afavoreix que a sota d'un ginjoler hi puguin créixer diferents espècies de plantes que es beneficien del seu empar.
Per contra, els seves arrels s'estenen centenars de metres en el subsol, buscant aigua, però també nutrients, que acaben traspassant, evidentment, als seus fruits. Això fa que des del punt de vista biològic, el Ginjoler sigui un arbre interessant, capaç d'aturar l'erosió, de compactar el sòl i fomentar la vida d'illes de plantes al seu voltant.

Els Gínjols

Mostra de la polpa i el pinyol del gínjol
Són fruits de la mida i forma d'una oliva, verds quan creixen i a mida que maduren es van tornant d'un color marró, com d'òxidat. A dins són blanquinosos o verd pàl·lid, cruixents, amb textura de poma i un punt d'àcid, però dolços. Són molt bons. Es mengen amb pell, molt prima, i tenen pinyol, igual que les olives.
A Orient acostumen també a assecar-los. Amb aquest procés, el fruit experimenta una certa fermentació, que accentua el seu sabor dolç.
D'aquesta manera es poden guardar per confeccionar plats amb estofats de carn, però també per fer decoccions per curar els  refredats a l'hivern.

Qualitats nutricionals dels Gínjols

Els gínjols són molt rics en Potassi, quasibé tant com els plàtans, però destaquen per tenir un percentatge de Vitamina C: 70 mg/100 gr., molta més que les taronges i no es gens estrany doncs  que estiguin considerats com un superaliment antioxidant. De fet, en el mercat es comercialitzen els "dàtils de Xina", que no és altra cosa que els Gínjols (Ziziphus jujuba Mill.) assecats i importats d´Orient.


On trobar Gínjols

En els mercats de casa nostra no es troben gínjols, però si que podem trobar Ginjolers asilvestrats a Ses Illes,  pel camp de Tarragona, o a la regió de Múrcia i la zona valenciana... testimonis d'antics conreus agrícoles. De Ginjolers amb finalitat decorativa n'hi ha uns quants a la plaça de l'entrada del Monestir de les Avellanes, a Balaguer, són preciosos perquè estan molt ben cuidats i podats.
Si teniu la sort de viatjar a Orient Mitjà ara a final d'estiu,  en podeu veure sovint pels mercats, i no només els gínjols petits que coneixem, sinó que en tenen una varietat més grossa, mida pruna. El preu? la setmana passada anaven a uns 8$ el quilo, perquè diu que eren els primers...

El Ginjoler més gran


En aquest petit solar  s'erigeix imponent el
Ginjoler de Barcelona, protagonista de l'indret.
Mereix una visita, és un racó entranyable, 
guanyat a pols pels veïns del barri.
Al Carrer Arimón número 14 de Barcelona capital, hi ha el que està considerat com el ginjoler més gran de Catalunya i probablement d'Europa.  Medeix uns 12 metres d'alçada i un diàmetre aproximat de 18-20 metres. Es tracta d'un arbre plantat el 1857, en el jardí d'una antiga casa agricola o d'estiueig de la zona de Sant Gervasi. 
El solar es va vendre per edificar i l'arbre feia nosa. Gràcies al moviment veïnal d'oposició i a la recollida de signatures, la part propietaria del solar va desistir d'edificar, arribant a un tracte amb l'Ajuntament que va fer possible salvar el ginjoler el 2007. Si voleu saber més sobre aquesta bonica història  cliqueu damunt de el ginjoler de Barcelona.

Curiositats del Ginjoler

La fusta del Ginjoler és molt apreciada en torneria perquè permet un bon modelatge, és resistent i té un color bonic. Amb ella es fabriquen diversos instruments musicals de precisió i concretament les tenores, les gralles i altres. Per construir una tenora cal tallar un arbre adult i deixar assecar la fusta 50 anys ¡¡¡ Per tant, podeu calcular que algunes de les tenores que sonen a la plaça quan fan sardanes, són fusta d'un arbre que fou tallat d'adult i reposat mig segle, o sigui, esteu escoltant el so d'una fusta que té mínim cent o dos-cents anys, o potser més... un luxe...¡
També vull afegir el testimoni d'un luthier que en el FB ens explica que ell fabrica gralles amb fust de ginjoler seca de 20 anys.
Per això aquests intruments sonen així de be¡¡¡

dijous, 5 de juliol de 2018

Com collir i tractar les ortigues

En la nostra pàgina del Facebook   Plantes silvestres comestibles s'ha generat un petit debat sobre el consum  d'ortigues. També a través del nostre portal web naturacomestible@gmail.com, rebem sovint qüestions sobre com collir-les i agafar-les. Per això hem decidit fer una entrada sobre l'Ortiga, a nivell molt pràctic i respondre així a les inquietuds de les persones que ens segueixen.

Quan collir les ortigues

Ortiga florida
S'han de collir sempre les plantes tendres, des que tenen ja dos pams fins que són casi adultes.  No s'han de collir quan ja estan florides. Això vol dir que les podem agafar des d'inicis de primavera, fins a començament d'estiu, però cada lloc o comarca té el seu calendari, ja que no a tot arreu creixen o floreixen al mateix temps. Fins i tot, en una mateixa colònia d'ortigues, podem observar que no totes creixen al mateix ritme. Les ortigues també es poden collir a finals d'estiu i tardor, ja que amb les pluges d'agost i setembre, tornen a rebrotar, com si fos una segona primavera.


Com collir les ortigues

Totes les parts de l'ortiga estan recobertes de petits pèls, com diminutes xeringues,  que contenen un líquid urticant a l'interior i al més mínim frec, es trenquen. I si estan en contacte amb la nostra pell, ens produeixen aquella típica sensació de coïssor, que al fregar-nos-la, contribuim a estendre-la. 
Un cop protegides les mans,  amb dos  dits, el polze i l'index, anirem collint/trencant el capdamunt dels ulls de la planta. Si tenim tisores ho farem molt millor i mes ràpid.  Cal collir sempre i únicament les 4-6 fulles tendres del capdamunt, mai les fulles que creixen al llarg del tronc de la planta.

Pels urticants de l'ortiga

Com protegir-se de les ortigues 

Per collir les fulles d'ortiga cal una protecció a les mans. Cal dir també que la "picada" d'ortiga no afecta tothom de la mateixa manera, hi ha qui no li molesta. Les possibles picades que ens fem, es poden guarir  collint fulles de plantatge estret i/o plantatge de fulla ample (plantago lanceolata o plantago major) i fregar-nos la pell amb elles. Aquestes dues plantes tenen propietats astringents, efectives, que alivien la molèstia de les picades.

Es poden fer diverses collites

Al collir el capdamunt de l´ortiga és com si la podéssim, i al cap de poc temps, unes 2-3 setmanes, veurem que torna a rebrotar, però no treu un ull nou, sinó dos. Per tant, els podem tornar a collir, perquè seran tendres. De fet, si us fixeu, quan seguen les ortigues vora dels camins, al cap de poc temps, tornen a rebrotar multiplicades. L'ortiga és resistent i persistent, perquè es multiplica básicament a través del seu rizoma.

Ortiga en flor

Com es preparen les ortigues

Quan arribem a casa, cal rentar-les. Encara que les haguem collit en llocs nets, sempre poden tenir algun insecte, pol·len o fang de  pluges anteriors, per tant, una netejada en un gibrell gran o a l'aigüera és aconsellable.
D'aquí, les posem en una escorredora i seguidament a l'olla, depenent de la recepta que volguem fer. Si s'han escorregut be, les podem guardar un dia  o dos a la nevera.
Si teniu por de que us piquin, les podem posar damunt d'un drap de cuina, les tapeu amb un altra drap i passeu per damunt el corró pastisser. Amb aquesta operació aconseguireu trencar la major part dels pels urticants i veureu que en pocs minuts,  deixen anar com un suc fosc. Si feu aquesta operació, les heu de coure tot seguit, ja que sinó es malmetran, perquè representa que les heu agredides, les heu mig trencades.

Ortiga assecada

Com assecar Ortigues

Si voleu assecar les ortigues per després trinxar-les ben menudes i tenir-ne en pots per consumir tot l'any, cal que les deixeu esteses, en un lloc sec i fosc. En uns 20 dies la les podreu trinxar i guardar.

Receptes amb Ortigues

Si voleu tenir més informació nutricional sobre les ortigues i idees per cuinar-les cliqueu aquí i anireu a la seva secció dins d'aquest mateix blog.  Una altra manera fàcil i rápida per començar a consumir ortigues és fer-les rebossades amb farina de fajol, tal com es veu a la foto adjunta.

I si voleu provar una de les modalitats de la clàssica sopa d'ortigues aquí la teniu:

Fulles d'ortiga rebossades
Sopa d’ortiga  (4 persones)
-         Dues cebes
-          Un porro
-          Una patata grossa
-          Dues cullerades de salsa de soja
-          Dos plats fondos plens d’ortiga.
-          Sal, oli, pebre. Formatge ratllat optatiu

Pelar les cebes ben menudes. Pelar els porros ben menuts i ben aprofitats
Posar-ho tot en una paella o cassola, amb oli i llorer, per anar-se coent, tapat i foc mig, ha de quedar ben ofegat.
Mentrestant  pelar la  patata  i fer-les a trossos o làmines. Afegir-la a la cassola, posar-hi un litre d’aigua i quan arrenqui el bull, hi tirem les ortigues.  Es deixa bullir 10 minuts i es treu del foc.
S’ha d’haver guardat  un  bon grapat  d’ortiga crua pel final. Quan ja està la sopa cuita, afegim l’ortiga crua i ho passem per la batedora.
Aleshores ho amanirem amb la salsa de soja i rectificarem de sal i pebre. Si voleu ho serviu amb formatge ratllat per sobre.

dimarts, 29 de maig de 2018

El Mercat de les Espècies

Enguany el Mercat de les Espècies d'Argençola va de Farigola, de Timó, de l'herba aromàtica i medicinal més popular i més utilitzada. 
La cita és el dissabte 9 de juny durant tot el dia, amb un munt d'activitats de caire lúdic, cultural i gastronòmic,  així  com també de tipus més tècnic, sobre temàtica exclusivament relacionada amb la  Farigola i les seves aplicacions i virtuts: Botànica a la cuina. 

Serà una diada que promet. També és una ocasió per  conèixer el poble i el seu entorn. Podreu dinar a la fira, ja que nosaltres serem allí per donar-vos a tastar la Farigola.

Aquí teniu el programa de la jornada. Us recordem que cal inscriure's prèviament a certes activitats.

Podeu accedir al programa  clicant aquí.

Ens veiem doncs a Argençola...
Fins aviat¡¡



dilluns, 23 d’abril de 2018

Calèndules, petites i grans

Els dos tipus de calèndula
En el nostre país trobem de manera abundant dues varietats de Calèndules, una planta de la família de les Compostes..

  • La més coneguda és la de jardí, (Calendula officinalis).
  • L'altra varietat és la silvestre (Calendula arvensis).
La Calèndula de jardí és la varietat que té les flors més grans, amb una tonalitt que pot anar del groc llimona fins al taronja intens. Tot i ser una planta de jardi, sovint s'escapa i per això la trobem també  als horts, o asilvestrada en llocs propers a hàbitats humans, runes, o marges...,
La calèndula petita, silvestre, se l'anomena també boixac i té la flor més tirant a groc i més petita que l'altra varietat. Es reprodueix molt fàcilment i creix també en llocs de runam, vores de camins, horts i llocs propers a hàbitats humans, sovint formant extenses colònies.
Les calèndules obren les flors i es mantenen esclatades quan hi ha sol. Després es tanquen i solen albergar nombrosos insectes que es protegeixen de la baixada de temperatura quan marxa el sol.

Propietats de les calèndules

Les Calèndules són comestibles, però també són plantes amb moltes propietats medicinals i curatives. Es fan servir per moltes aplicacions externes i fins i tot s'havien utilitzat per falsificar el safrà. Es una planta molt indicada pels trastorrns femenins, com antisèptica i antiinflamatòria. Té un alt contingut d'aigua i  resisteix molt be la sequera i l'insolació  gràcies als nombrosos olis essencials que conté i que  protegeixen la planta de l'acció solar. Per això els seus olis estan especialment indicats contra les cremades.

Boixac, planta que creix formant colònies

Com consumir les calèndules

Podem consumir-les totes indistintament,  tant la Calèndula Officinalis com la Calèndula  arvensis. Encara que la primera cundeix molt més.
Básicament n'aprofitarem les flors perquè els seus pètals ens fan una  funció decorativa i ens acoloreixen les amanides.
Però també podem utilitzar els pètals de Calèndula per decorar un formatge tendre, un puré de patates, una truita, un remenat o uns postres. Fins i tot un pa amb tomàquet amb un bon oli i pètals de calèndula escampats pel damunt, ens ajuda a trencar la monotonia.

Les fulles tendres crues són molt bones barrejades a l'amanida. Són cruixents i tenen una textura fresca i suau i un sabor fort. Barregeu-les amb l'enciam i l'escarola i amb una bona vinagreta. 
Una altra suggerència, és consumir les fulles i els pètals amb la truita, queda molt bona.

Calèndules seques

Si teniu moltes calèndules, les podeu assecar: traieu els pètals i els deixeu  una setmana en un lloc fosc i sec.
Després els poseu en un pot i els teniu sempre a punt per decorar un formatge, uns postres, un pa amb tomàquet, unes magdalenes,...

dijous, 12 d’abril de 2018

Per Sant Jordi, Herbes a la Carta

Teniu pensat quin llibre comprar per Sant Jordi?

Ara teniu l'ocasió d'adquirir directament  a les autores el llibre  "HERBES a la CARTA"

Us l'enviarem per correu postal, directament a casa vostra o de les persones  a qui volgueu sorprendre o felicitar per Sant Jordi.
I si el voleu dedicat, només cal que ens ho demaneu.

Per  saber més coses sobre el contingut del llibre, podeu visitar l'apartat del blog, on hi trobareu l'index  amb tota la relació de temes i amb la llista de receptes, elaborades totes amb plantes silvestres, Només cal que cliqueu aquí

El preu del llibre i enviament a domicili és de 15€.
Per a comandes i més informació:  

naturacomestible@gmail.com




dilluns, 9 d’abril de 2018

Les receptes d'Eixarcolant

Ja hem penjat totes les receptes del Menú que vam elaborar i vau tastar a Eixarcolant 2018.
Les podeu trobar en la pestanya de MENUS del blog, o clicant aquí.


Peres amb moscatell i ginebró


medallons de mill i fonoll
Gràcies a tot l'equip de voluntariat del Col·lectiu Eixarcolant, va ser possible elaborar el menjar per a tots els que vau assistir.

Podeu trobar més informació imimatges de la jornada a: Eixarcolant.cat/jornada 



trinxat amb salsa de ravenissa






dimecres, 4 d’abril de 2018

3a Jornada de les Plantes Oblidades

No us oblideu la cita del proper dissabte a Igualada ¡¡.
Gran diversitat d'activitats gastronòmiques, culturals, comercials, lúdiques i per a tots els públics. Baixeu-vos el programa d'activitats. No us avorrireu, paraula.
No hi podeu faltar¡¡¡
Per tal que us hi pogueu estar tot el dia, des de Gastronomia Salvatge, us hem preparat el Menú silvestre de la Jornada,  que podreu tastar al midia, prèvia inscripció
Més informació a: eixarcolant.cat

Us hi esperem.¡¡
Ens veiem per dinar...


divendres, 9 de març de 2018

Propera estada de plantes silvestres

El proper mes de maig organitzem un curs d'estada rural a la muntanya per descobrir, conèixer, collir i cuinar amb plantes silvestres comestibles. Es farà el cap de setmana del 25-26-27 de maig, en plena primavera i enmig d'un indret natural preciós, a Ribes de Freser. L'estada estaria pensada per arribar divendres al vespre, passar tot el dissabte, i tornar la tarda del diumenge.

TEMES QUE VEUREM EN EL TALLER
  • Aprendre a reconèixer les plantes comestibles més habituals i en el seu entorn.
  • Com collir-les i quines parts de les plantes són bones.
  • Com distingir-les de les tòxiques.
  • Metodologia i receptes per cuinar-les i combinar-les amb altres ingredients.









Els menús seràn vegans i ovolactovegetarians i elaborats amb les plantes que collirem. Cal reservar plaça amb antel·lació.  Per a més informació sobre les activitats, horaris i preus, envieu-nos un correu a: naturacomestible@gmail.com

diumenge, 4 de març de 2018

EIXARCOLANT, la festa de les plantes silvestres

Un any més, us volem  convidar a la gran Festa de les Plantes Silvestres;
La 3a. Jornada de les Plantes Oblidades, que tindrà lloc a Igualada el proper dissabte 7 d'abril.

Nosaltres hi serem, com a responsables de la confecció del Dinar Silvestre.
Recordeu que, si voleu,  us podeu inscriure com a voluntaris per ajudar-nos i que també cal inscripció  prèvia per assistir al Dinar.

Aquí teniu totes les dades de contacte dels organitzadors, per tal de fer les inscripcions.

Teniu assegurada una jornada plena d'activitats interessants relacionades amb la terra i les plantes: Sortida de reconeixement, tallers, demostracions de cuina, xerrades tècniques, exposicions, fira de productes silvestres i de la terra. Tot això i molt més a  eixarcolant.cat    

No us ho perdeu ¡¡¡

diumenge, 11 de febrer de 2018

Els pèls dels Grataculs, parlem-ne clar¡

Grataculs en ple hivern,
quan ja comencen a deshidratar-se

Els falsos fruits de la Gavarrera (Rosa canina) són un dels regals de la natura més abundants durant tota la tardor i ben entrat l'hivern. 

Són també una de les fonts de Vitamina C més interessants que podem trobar. No hi ha cap altra fruita que tingui una concentració tan alta de  Vitamina C com els Grataculs, així és com es denominen els ovaris madurs i fructificats de la Gavarrera. Aquest "fruit de tardor" ens aporta una proporció d'uns 2000 mg de Vitamina C per cada 100 gr de fruit. Podeu trobar totes les propietats i aplicacions dels grataculs  en un altra apartat d'aquest  blog, clicant aquí

Què és un Gratacul?


Un cop la flor de la Gavarrera ha madurat,  el seu ovari s'ha inflat per allotjar les llavors de la planta, uns granets petits, irregulars, molt durs, incomestibles, i que els trobem allà dins, en un nombre variable, entre els 15 o 20, aproximadament, col·locats molt juntets i aprofitant l'espai com en un puzzle.
Entremig d'aquests minúsculs pinyolets, i per tal que no es toquin uns als altres, la natura hi ha volgut posar uns pels finíssims, sedosos, gairebé microscòpics, que embolcallen i protegeixen cada llavor, fent com una mena de coixinet individual.

Dels Grataculs consumim només la paret d'aquest ovari, ric en polpa, la qual esdevé tova a  principi d'hivern, després d'alguna glaçada que l'estova. A partir d'aquest moment, aquesta polpa va perdent aigua, fins que ja no té utilitat comestible, perquè s'ha assecat i ennegrit.


Com consumir els Grataculs?


Dos Grataculs oberts per la meitat. Observeu que l'un té una vintena de pinyols.
L'altra, un cop obert i espinyolat, li resten encara alguns pels minúsculs a la polpa.

Per consumir els Grataculs en cru, cal treure'n els pinyols, cosa que es pot fer o be directament a la boca, com quan es menja una oliva, o be, agafar-los d'un amb un, tallar-los pel mig i amb la punta del ganivet, netejar be els pinyolets. Ens quedarà la polpa neta, i apetitosa, amb uns quants pels, això si.


I aquí hem arribat al mite dels Grataculs: a allò que preocupa més algunes persones, és a dir,  saber si el consum de Grataculs pot perjudicar-los en el pas d'aquest fruit pel seu aparell digestiu. O dit d'altra manera: si la denominació de Grataculs és un indicador de les seves conseqüències.

Després dels que porto menjats, puc afirmar que No. I manifesto també que no acabo d'entendre el per què d'aquesta denominació.

Consideracions sobre els pèls dels Grataculs


Quan els Grataculs es mengen en cru, aquests  pels són tan minúsculs que  no es poden triturar amb la masticació. Els engolim i poden quedar-se com encallats a les parets de la  gola si no ensalivem de manera suficient. Aquest petit inconvenient s'arregla amb un trago o menjant alguna altra fruita tot seguit, que netegi.

L'acumulació massiva d'aquests minúsculs pèls de textura sedosa en el tracte digestiu, potser podria comportar alguna molèstia. Ara be, per aconseguir aquesta acumulació se n'haurien de menjar molts i molts. Vaja, fer-se'n un bon tip. I dubto molt que ningú tingui tanta paciència com per esberlar un quilo de grataculs i cruspir-se'ls. En cas de consumir-ne un excés, qui sap si podria tenir alguna molèstia intestinal¡¡ Si algú decideix provar-ho,  que m'expliqui el resultat.

Quan els Grataculs es consumeixen en més quantitat, sobretot, al fer confitures i gelees, hem de pensar que haurem bullit el fruit i per tant, la turgència dels minúsculs pels haurà perdut eficàcia. De tota manera, hi ha qui un cop bullits i triturats els Grataculs, cola la barreja per un sedàs molt fi, encara que amb aquest mètode es perd una part de polpa.

Un  consum moderat i responsable, tant de Grataculs com de tot, no ha de comportar cap perill ni molèstia.




dilluns, 5 de febrer de 2018

TALLERS DE PLANTES SILVESTRES COMESTIBLES

Ja hem publicat el calendari de caminades-taller per descobrir, conèixer i collir les plantes comestibles de fulla verda, que ja han començat a créixer.

Per a més informació  o si us hi voleu inscriure, ho podeu fer clicant aquí, al web de www.naturacomestible.com


Barretets de bisbe, ara es poden trobar en moltes parets de vinya a l'ombra.

dilluns, 22 de gener de 2018

Sopes de Farigola

Les  Sopes de Farigola són encara avui dia, un dels plats senzills i casolans que formen part de l'alimentació de moltes llars, i crec que mai se n'ha parlat prou, per tractar-se justament d'un plat humil i senzill, vinculat a la cultura de l'aprofitament dels aliments, un tema que sempre està present, de manera més o menys manifesta, en l'actualitat de la nostra alimentació. Les Sopes de Farigola han fet créixer molta gent. Són realment profitoses i nutritives? Jo crec que si, potser per això aquella vella dita: "qui menja sopes, se les pensa totes"

Sopes de Farigola, Sopes de Timó


Fa uns dies vaig publicar en la meva pàgina del Facebook Plantes silvestres comestibles/farigola , una entrada relativa a la recepta de Sopes de Farigola i he de dir que he quedat gratament sorpresa de la quantitat de likes que ha tingut, però també,  per la quantitat de comentaris rebuts, els quals m'han impulsat a fer aquesta entrada de blog, relativa  a les Sopes de Farigola, perquè he pogut constatar que és un plat força habitual. Per fer Sopes de Farigola  hi ha diverses variants, encara que totes tinguin un denominador comú, però en aquest cas, tractant-se d'un plat nacional, d'un plat que forma part de la cultura gastronòmica catalana més elemental, crec que val la pena dedicar una entrada del blog a totes les persones que encara practiquen  aquesta deliciosa i sana tradició i contribueixen a divulgar-la.
.
Gràcies als comentaris del Facebook es pot constatar com la recepta de Sopa de Farigola és un plat habitual i la gent la prepara sovint, més del que jo imaginava. Per tant, crec que es pot afirmar amb rotunditat, que malgrat tot, la Sopa de Farigola és un plat actual i molt estès, en la nostra cuina casolana.

La seva composició i metodologia bàsica no pot ser més simple: pa, oli, aigua calenta i farigola per donar gust. Per aquest motiu, molta gent l'anomena i la coneix com Sopa Escaldada.

Anàlisi nutricional de la Sopa de Farigola

Des de l'òptica energètica i nutricional, la Sopa de Farigola és equilibrada i ens aporta:
  • Hidratació pel cos.
  • Energia i escalfor, perquè és un plat que es menja calent.
  • Glúcids, perquè aprofitem el pa, derivat d'un cereal (millor si és integral).
  • Greixos: sempre s'hi posa el raig d'oli (millor d'oliva verge).
  • Sabor i digestibilitat: el Tymol dóna sabor, és antisèptic i  un potent digestiu i antibiòtic. .
  • Proteïnes: si hi afegim un ou, creix el seu valor en proteïna i també en vitamines.
  • Més defenses: l'all és bactericida, i sobretot, té molta vitamina C i  vitamina B6. 
La  Recepta  seguida per aquesta foto: Pa torrat, ben prim. Un gra d'all untat pel damunt i un bon raig d'oli. La resta de l'all, escampat pel plat. Tot plegat es banya amb una infusió potent de farigola. Es deixa reposar una estona abans de començar per tal que el pa s'estovi i es desfaci.

Com es fan les Sopes de Farigola? la sopa de Timó? la Sopa escaldada?


Doncs mireu, he pensat que cadascú hi digui la seva. És  molt senzill de fer-la. Per això us transcriuré a continuació els comentaris públics de l'entrada del Facebook Plantes silvestres comestibles/farigola, en relació a aquest tema. Crec que apart de tenir un valor estrictament culinari també tenen un interès etnològic molt revelador.  Queda molt clar que és un dels plats senzills més populars.

Comentaris  extrets del FB de gener 2018:


Montserrat Prats La meva iaia posava llesquetes fines de pa sec o torrat amb oli i sal al plat i despres hi posava la infusió de farigola. Bonissima!
Maria Teresa Rojo El meu pare en menjava cada nit. Llesquetes de pa finissimes, una mica torradetes, un raig de oli d'oliva, i l'infusio d'aigua amb farigola per sobre. Li encantaba.
Tresa Prats Farre Jo en vaig menjar ahir, hi poso l´aigua colada de fer bullir la frigola . 3 alls i un raig de oli de oliva i els trossos de pà, desprès un ou i ho passo tot per al minipimer, quan ha bullit un bon rato
Trese Bosch Roca Ami m'agrada molt, i també i fico ou 👏👏

Rosa Maria Tous Minguell Una manera molt bona d' aprofitar el pa sec
Susana Fernandez Bonissima,reconfortant ,desinfectant , antibiotica...!!
Josepa Sole Queda boníssima si fregiu una mica el pa junt amb uns grans d'all, quant està ben fregidet, es posa als plats i es tira l'infusio de timó ben calenta per sobre!

Dolors Palau Sancho Jo simplement escaldo el pa amb un raixet d'oli del rax, verge sense refina, un polcet de sal i apa ha menja

Trese Bosch Roca T'ens k esclafa el ou al centre del plat, al moment k treus la hollá del foc... Mmmmmmmm👍
Manage


Abraham Simon Tant de bo fos veritat que la gent la cuina sovint , no crec pas que sigui així. Només aportar que la sopa de farigola forma part de les "sopes escaldades" juntament amb la sopa d'all, de menta, de pa, etc ... que també es feien amb el suc de bullir llegums o verdures. Gairebé sempre amb pa. De fet dir "sopa de pa" és una redundància doncs en origen "sopa" vol dir pa sucat en un líquid. Són ideals després d'un dia d'exessos de menjar o de beure, per l'estomac. No només són habituals al Principat sinó també a la Catalunya Nord i país Valencià i a la resta de la península on hi solen afegir altres herbes i pebre vermell. També crec que en diuen sopes de pastor. I en diuen també "sopa d'afaitar" crec que és a la Garrrotxa o més amunt a muntanya cap al Ripollès. Hi ha una llegenda recollida per Joan Amades que explica que el Rei Jaume, es va perdre pel bosc tot anant de cacera, van anant passant les hores i va trobar una caseta, , allà vivia una dona pobra i gran, el rei li va demanar menjar, ella li va fer una sopa d'all amb pa en un tupí, doncs no tenia res més. Va preparar-li la millor sopa d'all que mai el rei havia menjat. Mai més en va menjar una d'igual feta pels seus cuiners. 

Cati Salamià A casa l’escaldem amb el suc o brou q ha quedat de bullir verdura o mongeta seca. A la base del plat hi posem pa torrat fregat amb all oli i sal i menta o farigola. És contundent! Però a l’hivern è mel!


I amb la farigola o Timó, d'altres éssers vivents, en fan altres coses, també molt bones:  fent mel....



Cursos de plantes silvestres

Arxiu del blog