Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

dimarts, 8 de desembre de 2015

Com aprofitar les ortigues

La climatologia que patim d'enguany, amb una llarga tardor lleugerament regada,  i un hivern que no acaba d'arribar, ha fet que les ortigues hagin tingut una segona reviscolada llarga i profitosa que ens ha permès (i permet encara, en alguns llocs) un aprofitament d'aquesta planta.

Sense cap mena de dubte l'ortiga és una de les millors -o la millor- de les plantes silvestres comestibles per la seva gran quantitat i diversitat de nutrients, entre els que destaca molta fibra, antioxidants i minerals.

És altament recomanable consumir-la amb assiduïtat, i durant tot l'any. Però quan la climatologia no ens ho permet, o la planta encara no ha brotat, podem recórrer a  consumir les ortigues seques, i així menjar-ne  al llarg de tot l'hivern.
fulles d'ortiga assecades

Com cuinar amb ortiga seca?

Ara estem encara a temps per aprofitar els brots tendres que creixen en aquesta llarga tardor, per assecar aquestes ortigues i tenir-ne reserva per tot l'hivern. Sense cap mena de dubte, un pessic d'ortiga seca en els guisats, ens complementarà la nostra alimentació amb  nutrients molt necessaris per passar l'hivern.
Truita de patata amb ortiga seca


Com aprofitar les Ortigues de cara a l'hivern?
Collirem el capdamunt dels brots tendres de les ortigues i les posem a assecar en un lloc sec i fosc, ben esparpillades. En 3-4 setmanes estaran seques.

Les esmicolem fregant-les amb les mans, intensament, per tal que es converteixin en pols. Aquesta pols d'ortiga la guardarem en un pot de vidre i ja la podrem fer servir per tirar-ne una cullerada sopera a cada plat que cuinarem: a l'arròs, al la pasta, als llegums estofats, al guisat, al caldo, a la truita, ... ... en podem posar a tot arreu. El seu sabor és neutre, no alterarà el gust de cap plat, però si que l'enriquirà a nivell nutricional.

L'ortiga assecada, actuarà com un complement alimentari més.

La proporció de l'ortiga seca és de 5 a 1. És a dir, que per 500 gr. d'ortiga fresca us en quedaran 100 gr. d'ortiga seca. A més, el polsim d'ortiga en els plats dóna un toc de color molt viu. No sols és l'efecte nutricional, sinó també el resultat decoratiu.

Ahhh¡¡¡ L'ortiga seca no pica, no us faci por esmicolar-la amb les mans¡¡¡

dijous, 8 d’octubre de 2015

Alimentació i Gastronomia Salvatge

Heu intentat mai de fer una llista de la gamma de verdures verdes i de fulla que mengem habitualment?

Cols, bledes, espinacs, enciam, escarola, api, ...o flors com la coliflor, la carxofa o el bròquil... I la llista s'acaba aquí, poca cosa més podríem afegir a la cistella de la compra habitual del mercat. Ara bé, si amb la mateixa cistella fem una sortida de camp, collirem tot un seguit de verdures de fulla verda que ens aporten una extraordinària diversitat: blet, amarant, dent de lleó, borratja, malva, xicoia, créixems, dolceta, plantatge, cosconilles, vinagrella, pimpinella, llicsons... i moltes més.

En altres paraules, endinsar-se en la cuina del consum de plantes silvestres comestibles és eixamplar  la quantitat d'ingredients a que estem acostumats. És doblar i fins i tot, triplicar, la diversitat d'aliments i de  nutrients respecte al que mengem habitualment. Es menjar "bio" i de km0.

Herbes per amanir


Ara que totes les tendències de l'alimentació sana tenen en compte també la salut dels aliments (a més de la nostra), les plantes silvestres comestibles són aliments amb la garantia de que no han estat tractades, creixen esporàdicament i sense additius.

Per la seva diversitat i concentració de nutrients, són el complement ideal per a la nostra dieta. Per alimentar-se be i nodrir-se correctament cal tenir present tot el que les plantes silvestres comestibles ens poden aportar. La nostra salut ho notarà.

Gratinat de malves i borratja

dilluns, 14 de setembre de 2015

Figues de Moro, ara és el moment



Com collir les Figues de Moro sense punxar-se?
Com aprofitar les Figues de Moro?

Figues de moro


Les Figues de Moro són un aliment altament nutritiu però els inconvenients per collir-les i menjar-les, netes de punxes, són un element dissuasori moltes vegades.

La millor manera de collir-les és, evidentment, amb guants gruixuts, de goma o de cuir.
Després, procedirem a eliminar les minúscules espines:

- Posem sorra fina en un cubell, i anem refregant les figues a la sorra
- Tot seguit, les posem en un cubell amb aigua per esbandir-les i amb la part rugosa d'un fregall dels plats, les acabem de fregar.

D'aquesta manera aconseguim treure totes les punxes i poder-les pelar tranquilament, llevant només el tel de pell exterior, sense cap perill. 

A partir d'aquí ja podrem elaborar la Melmelada de Figues de Moro que trobareu a l'apartat El meu Receptari Silvestre,

diumenge, 6 de setembre de 2015

Com aprofitar les Serves


Les Serves (Sorbus domestica) són fruites amb un alt poder nutritiu: contenen àcids i  glúcids en abundància, provitamina A i vitamina C, i una proporció de 7g.  de proteïnes per cada 100gr. de pes.

És una fruita que val la pena de  conèixer i aprofitar. El seu alt contingut en pectina fa que sigui molt apte per fer compotes, barrejada amb altres fruits del moment.

Avui hem  sortit de collita i hem trobat un bon grapat de Serves i de Pomes silvestres, que són molt més gustoses que les de compra. També hem collit un bon grapat de Phisalis i raïm  de la parra.

Aquí us deixo la meva recepta de Compota de Serves i Poma, que com podeu observar a la foto, el resultat és més semblant a un flam que una compota, i això és degut a que tant la Serva com la Poma tenen molta pectina.







COMPOTA DE SERVES I POMES SILVESTRES 

  • Serves madures 
  • Pomes silvestres
  • ambdues fruites a parts iguales
  • Sucre integral no refinat, la meitat del pes net de la fruita
  • llimona

Tallem les pomes a trossos, amb la pell inclosa, ja que no han estat tractades. Afegim les Serves més madures, a les quals prèviament els tallarem la punteta de la base. (Les Serves tenen dos petits pinyols que amb paciència es poden treure al tallar-les per la meitat, però si es deixen,  al menjar la compota quasi no es noten).

Posem tota la fruita en una olla amb una cullerada de ratlladura de llimona i el sucre, tapat i a foc molt lent, fins que el sucre es fongui. Remenarem sovint i ho tindrem una hora al foc, fins que estigui tot desfet.


Si cal ho acabem de trinxar amb la batedora al final de la cocció.
Ho posem en motllos i ho deixem refredar mínim 8 hores. Passat aquest temps, es pot desemmotllar i ja tenim la compota en forma de flam.

Si no voleu tenir tanta feina, podeu consumir les serves ben madures. Es pot saber el moment òptim de maduresa prement-les: veureu que és tova,  la pell es trenca i ja podeu xuclar la polpa. En la foto de l'esquerra  podeu distingir les Serves madures, de color marró, de les Serves  encara verdes, de colors més vius

dimarts, 1 de setembre de 2015

Les Serves, una fruita desconeguda

Les Serves  són el fruit de la Servera (Sorbus domestica), un arbre de la família de les Rosàcies que en les nostres latituds pot arribar a tenir  alçades de més de 10 mts., la qual cosa fa que els seus fruits quedin allunyats de la nostra vista, a no ser que sapiguem rastrejar el terra i trobar les serves madures que han caigut.
Es tracta doncs d'una planta, un arbre concretament, la Servera,  que creix en estat salvatge i del qual en podem aprofitar els seus fruits. El trobem sovint a la vora de camins, carreteres  o en vinyes perdudes, generalment aïllat, ja que no li agrada la companyia d'altres arbres. 

La  Serva  és petita, arrodonida,   i amb un baix contingut en aigua. Tant pel color com per la textura, ens recorda la poma i la pera, o  totes dues  alhora, ja que la seva polpa fa com un granet que es nota en el paladar, i és una fruita àcida i  aspre. Per això cal esperar que sigui ben madura per poder-la consumir. Quan és a l'arbre, malgrat el seu color groc i/o vermellós, encara és verda per menjar. Esperarem  que caiguin i les guardarem  dos o tres dies, fins el moment en que agafen un color torrat i són toves: aquest és el "punt de menja". Si les tasteu en aquest moment, veureu que és com menjar una compota de poma-pera, molt dolça i amb un punt d'àcid. 
Si algú s'atreveix a menjar les  Serves  acabades de collir, li deixaran una boca aspre i àcida per tot el dia. No li desitjo pas¡  Molt important doncs: que les  Serves  tombin a marró i siguin un pel toves.
Hi ha una dita catalana que diu "és eixut com una serva", fent referència a aquell que és molt reservat i poc tractable. Així són les  Serves  quan encara no estan en el seu punt de maduració, eixutes i aspres.


Una mica d'història

Les Serveres són arbres de fusta molt dura, que al llarg de la història s'ha utilitzat per moltes coses. Acostumen a viure molts anys, fàcilment podem trobar Serveres de 100 anys, però hi ha països mediterranis que tenen Serveres monumentals que superen i doblen aquesta edat.
Alguns autors afirmen que els romans les plantaven en les vinyes i avui el que ens queda són les reminiscències d'aquells antics conreus de Serveres. Es diu que en feien una fermentació que anomenaven "serevisa", mot que ha donat nom a un altre fermentació totalment diferent, que tots coneixem actualment, la cervesa.
Trobem una breu referència a les Serves en una obra de Plató: El Banquet, quan Aristopahes diu: "... tallava cada individu en dues meitats, com els que tallen les Serves i les posen en conserva..."  Deixa entreveure per tant, que les Serves són un fruit que ja a l'antiguitat clàssica era popular, apreciat i útil.

Consum de les serves:

El més pràctic és consumir-les crues, però en alguns països mediterranis en fan maceracions i destil·lats. Per aquells que els agraden els sabors nous i atrevits, jo us recomano tastar les Serves ben madures. Ara ja es poden collir, però sobretot, abans de menjar-les, les heu de guardar a casa uns quants dies, que madurin i s'estovin. Per menjar-les crues, han de ser ben farinoses i aleshores, es mengen d'una sola mossegada, no cal pelar-les. L'altra alternativa és la  confitura de Serves. 





dilluns, 24 d’agost de 2015

Móres a totes hores


Qualsevol moment del dia és bo per fer una passejada i aprofitar l'immens tresor dolç que la natura ens ofereix aquestes setmanes: Les Móres. Podem menjar Móres a totes hores. Pels que poden passejar pel camp tot és collir i menjar. I si en podem fer una bona collita,  aleshores les congelem en petits recipients, per adornar els  postres al llarg de l'hivern.

Podem fer confitura de Móres, xarop de Móres  per confeccionar gelats de Móres, coulís,  i fins i tot un pastís de Móres. Aquest estiu solen ser grosses i molt sucoses gràcies a les últimes pluges que hi  han ajudat

Una acurada  administració i distribució de les Móres que collim, ens permet poder-ne menjar fins ben entrat l'hivern. No oblidem que és un fruit que conté molts anti-oxidants, per tant, molt convenient, .
Això si, cal posar-hi paciència i sofrir alguna esgarrapada, ja que els esbarzers no ens no posen fàcil.
No desaprofiteu l'ocasió de fer una bona provisió de Móres. A l'apartat de receptes us poso la recepta del Pastís de Móres.



I si voleu saber com fer la confitura en un post antic, cliqueu a la imatge següent. Sort i ànims!:

http://www.gastronomiasalvatge.com/2013/09/mores-delicies-destiu.html

diumenge, 21 de juny de 2015

Ratafia, el licor català

La Ratafia és el licor català per antonomàsia. Però al meu entendre i després d'haver buscat costumaris, de llegir bibliografia sobre aquest licor i analitzat receptes, he arribat a la conclusió que és el licor més eclèctic del món, ja que sobre la manera de fer-lo, cadascú hi diu la seva o hi fa la seva... És tan versàtil, que tothom en pot fer, ja que els ingredients són ben a l'abast i fàcils d'obtenir.

He tastat Ratafies boníssimes i molt difícilment una Ratafia pot ser dolenta. Serà més dolça, més seca, més perfumada, més forta o més fluixa, però totes són excepcionals.

Val a dir, abans de seguir, que la Ratafia és un licor alcohòlic, per tant, no podem dir que sigui un producte molt dietètic ni aconsellable, però precisament per això, la copeta de Ratafia es guarda per a les  grans ocasions, ja que un cop, molt de tant en tant, no és tan perjudicial, i dóna presència i prestigi a aquest licor tradicional.

La Ratafia no té cap propietat que en poguem destacar, és millor beneficiar-se de les plantes directament sense l'alcohol. Tradicionalment utilitzada com a digestiva. 



Què és la Ratafia?
La Ratafia és un festival de plantes aromàtiques banyades en alcohol. M'agrada dir-ho així ¡¡ En tota bona Ratafia trobem uns ingredients base imprescindibles, que són els que li donen el nom i l'etiqueta: l'alcohol, el sucre i les nous tendres. Tota la resta depèn de la imaginació de cadascú o del gust que li volem donar. Ja podeu imaginar doncs quantes classes diferents de ratafia podeu fer ¡¡¡ Tantes com d'herbes,.
  • L'alcohol és el que li dóna grau i sabor perquè absorbeix els diferents gustos de les herbes o espècies que volem posar-hi, apart de fer també de conservant.
  • El sucre, que actua també de conservant,  és el que li dóna el toc de dolçor, que fa que la Ratafia sigui perillosa, perquè  baixa que no te n'adones...
  • Les nous tendres  partides aporten el color,   tenyeixen la barreja fins a deixar-la  de color marró molt fosc. Ara, pels volts de Sant Joan i Sant Pere és quan s'han de collir, perquè per dins encara són toves,  no tenen closca i es poden partir be.
  • Resumint: la Ratafia es defineix doncs per: Sabor, dolçor i color.
  • Davant la dificultat de trobar alcohol, jo proposo fer-ho  també amb anís, que ja porta el sucre incorporat. I per aquells que vulguin una Ratafia més suau, s'hi pot afegir un mica d'aigua dolça, o fins i tot, també mel.
A partir d'aquests tres ingredients bàsics, ja hi podem anar sumant tot el que vulguem, això si, ingredients que tinguin aroma. Jo sóc partidària de posar-hi tot tipus de plantes aromàtiques, aprofitant la generositat de la naturalesa. La Ratafia ens permet de poder-ne gaudir de totes elles en un sol glop. Però també podem fer Ratafia d'una sola planta. En aquest sentit, jo recomano la Ratafia de Salvia sclarea, un privilegi¡
Per perfumar i donar sabor a la Ratafia hi podem posar:
  • espècies (canyella, clau, ginebró, nou moscada, ...)
  • fulles tendres aromàtiques, de tot tipus.
  • fulles seques aromàtiques, de tot tipus
  • determinades flors (calèndula, camamilla, ...)
  • alguna fruita verda partida
  • pells de taronja i/o llimona


Com fer la Ratafia?  una recepta fàcil

És una recepta que l'anomeno així: Ratafia 3/24,  perquè  hi poso  24 ingredients (apart del líquid), a raó de 3 unitats de cadascun.

La següent preparació és per a dos litres de líquid:

Ingredients base:
- Dues ampolles d'anís del país, una de dolç i una de sec. Cadascuna són 750 ml.
- Aigua: 1/2 litre amb 3 cullerades soperes  de mel autòctona, desfeta.
- Una branca de canyella, partida en tres.
- Tres nous verdes, partides
- Tres tires de pell d'una llimona.
- Tres peres verdes, obertes

Herbes: branquetes de Maria Lluïsa, farigola, espígol, sàlvia, romaní, menta, calamenta, fonoll, sajolida, tarongina, agrimònia,  fulles de calèndula, fulles de milflors, flors de melilot, flors d'orenga, Sàlvia sclarea, Artemisia vulgaris, til·la seca, camamilla seca i llavors de ginebró.

Tot això es deixa dins d'un recipient de vidre, tapat, amb el volum d'ingredients suficient perquè el líquid els cobreixi i es deixa un mes a les fosques, remenant de tant en tant el recipient, per moure el líquid.

Finalment, quan arriba el gran dia de fer el tastet de la Ratafia nova, el cola en  una ampolla ben maca, perquè el licor be s'ho mereix, i bona celebració.

dimarts, 16 de juny de 2015

Vinagre d'herbes. Vinagre dels Quatre Lladres


De Vinagre d'Herbes se'n poden fer de molts tipus, varietats i sabors. En realitat es tracta de fer una maceració d'herbes aromàtiques amb un alcohol, concretament el vinagre. Però avui vull parlar del Vinagre dels Quatre Lladres, perquè apart de ser molt bo i molt sa, té una curiosa història.  Maurice Messegué, el gran savi  francès de les plantes medicinals,   relata  la història d'aquest vinagre  en el seu llibre "La Natura té raó" (títol original: C'est la nature qui a raison).

La gran epidèmia de Pesta que  afectà Europa, en el 1630,  va acabar amb pobles i famílies senceres. A la zona de Toulouse les autoritats de l'època anaven de bòlid amb una banda de quatre  lladres que saquejaven les cases de famílies moribundes i  de persones que havien sucumbit a la pesta.. Finalment les autoritats  els van atrapar tots, van tenir un judici i la justícia els va condemnar a mort.
Però hi havia una cosa que intrigava a les autoritats: el fet que els lladres, tot i haver entrat a totes i cadascuna de les cases de gent portadora de la pesta, d'estar-hi en contacte, i per tant, exposats també a contraure-la,  cap d'ells  es va veure afectat. 
Les autoritats van preguntar els lladres per aquesta "casualitat", però ells no van voler delatar el seu secret sense haver pactar abans el perdó. Se'ls va  commutar la pena a canvi de la fórmula del líquid misteriós que amb el qual es fregaven i es rentaven per tal d'immunitzar-se, cada vegada que feien una actuació delictiva.

Així va ser com els Quatre Lladres van salvar la seva vida, però també la de moltes més  persones que van seguir utilitzant aquesta base de plantes bactericides, un cop divulgada.  El secret: el Vinagre d'Herbes, en el qual hi havien fet una maceració de quatre plantes bàsiques: Farigola, Romaní, Sàlvia i Espígol.
Vet aquí com les propietats  d'aquestes quatre plantes aromàtiques,   no només van salvar la vida dels Quatre Lladres, sinó que van donar nom a un tipus de Vinagre d'Herbes: el Vinagre dels Quatre Lladres,  un poderós desinfectant i bactericida. Però també  un potent i deliciós vinagre per donar gust  d'herbes a l'amanida i  fàcil de fer.


Com fer el Vinagre dels Quatre Lladres?

Col·loqueu un bon brot de cada herba aromàtica bàsica (Farigola, Romaní, Sàlvia i Espígol) dins d'un recipient de vidre, El romaní i la farigola cal que siguin secs, les altres dues poden ser tendres. Cobriu-les totes amb el vinagre que més us agradi. Jo prefereixo el vinagre clar, perquè amb les plantes ja s'enfosquirà. Guardeu-lo en maceració i en un lloc fosc, mínim un mes, passat el qual ja el podeu colar i embotellar.

dilluns, 18 de maig de 2015

La Jonça, "caramels de bosc"



Quan era petita i  la meva mare  em portava pel bosc, sempre  em feia collir les floretes de la Jonça i tastar el seu gotim secret, que em recordava el sabor de la mel. Era realment com menjar un caramelet, un  "caramel de bosc", com jo anomeno sempre a les flors de la Jonça.  Encara ara, quan em passejo per boscos i els seus llindars i terrenys de secà abandonats, tinc el costum d'anat collint aquestes floretes  blaves, a vegades liloses,  i mossegar-les.
A la base de la flor  s'emmagatzema un punt de dolçor, en el fons del seu ovari. 


La Jonça  (Aphillantes monspeliensis) és una planta de la família de les Asparagàcies i és l'única espècie del gènere Aphillantes, que significa "planta sense fulles", ja que a cop d'ull només percebem la tija i la flor. 
Es una planta herbàcia amb tiges que surten arran de terra i ens recorden els joncs. Sol créixer formant colònies, però també la trobem escampada en motes separades. Floreix intensament ara a partir de l'abril i poc o molt va donant flors durant tot l'estiu. La trobarem sobretot en llocs secs i calcaris.  

La Jonça és una flor per collir i menjar, és a dir, per picotejar... Molt delicada perquè es fa malbé de seguida, però si aconseguiu collir-la i conservar-la amb molta cura, dins d'un tupper, queda preciosa per decorar un pastís de xocolata. 



dimarts, 7 d’abril de 2015

Violes o violetes, perfum i sabor

Les  violes o violetes apareixen a finals de febrer i duraran fins a finals d'abril. Són prou conegudes pel seu delicat aroma, però cal primerament aclarir que hi ha diverses varietats de violes. El gènere de les violes comprèn també diverses plantes herbàcies, moltes d'elles de jardí, com ara els pensaments.
La viola o violeta que ens interessa és la violeta boscana (com la defineix en Fabra per diferenciar-la de les de jardí), és a dir, la Viola odorata, la que creix en estat salvatge i que té un agradable perfum (no totes les violes són perfumades...¡).

La Violeta és doncs una planta que la podem trobar en els marges humits,  a les vores de rieres i rierols o inclús al mig del bosc frondós. Li agradem els llocs ombrívols. La podem distingir fàcilment per les seves tonalitats, que van des del blau-cel fins el lila morat, i pel seu delicat perfum.Aquestes són les violetes que aprofitarem per collir ara que és l'època i els alegraran els nostres àpats.


Receptes que podem fer de violetes:

- posar-les a l'amanida, crues.
- glaçejar-les.
- fer-ne licors, xarops, i begudes aromatitzades.

També les fulles del violers són comestibles i les tenim a disposició durant tot l'any. Són altament mucilaginoses, amb una gran dosi de vitamina C i vitamina A. Són ideals per posar en qualsevol crema de verdures (carbassó, carbassa, ...) perquè els dóna un toc de cremositat molt agradable.

Altres propietats de les violetes:

Tota la planta està indicada per a la tos i els refredats i és sudorífica. Ara és doncs el moment d'assecar-ne les flors, en un lloc fosc i sec per gaudir-ne tot l'any. Aquesta infusió de flors de violeta és una autèntica delícia,

Podeu trobar molta més informació, completíssima,  sobre la violeta a:
http://www.botanical-online.com/medicinalsvioleta.htm



Recepta: Xarop de violetes

Per un  pot de 1 litre de líquid:
- 1/3 de vi blanc (millor sec)
- 2/3 d'aigua fresca
- violetes per omplir (sense cues)
- una cullerada de sucre no refinat
- un pessic de sal.


Es posa tot dins del pot, es tapa be i es deixa a la nevera, remenant a diari, durant una setmana,

Veurem aleshores que les violes han perdut el seu tint i l'han passat al líquid. és el moment de colar-ho tot, ben escorregut.

Ho posem en una olla, juntament amb la meitat de sucre  respecte del seu pes. Es deixa bullir just fins que el sucre estigui fos, i es deixa refredar. I ja ho podem embotellar. El sucre i el vi fan que es conservi bé.

Aconsello sempre el sucre biològic no refinat per un tema de salut, però si es fa amb sucre blanc, el color queda més lilós i més autèntic, però menys saludable.

diumenge, 8 de març de 2015

La Minúscula Cardàmina

Parlem avui de la Cardàmina (Cardamina hirsuta), una planta de la família de les Brassicàcies (la mateixa família  de la col), que creix en forma de roseta, generalment molt arran de terra, formant una bonica forma circular, en ocasions quasi perfecta, amb les seves fulles esteses cap enfora i amb un eix central molt pronunciat. Floreix a partir d'ara, i les seves flors blanques són minúscules.

La Cardamina suporta molt be el fred hivernal

la planta és petitona, no més grossa que la mà

On trobar la Cardàmina - Hàbitat


 És una planta tan petitona com deliciosa, que en la seva fase adulta ens cap a la palma de la ma. És molt abundant en marges, escletxes de parets, al mig de les feixes llaurades, però al ser tan petita, no li parem atenció i costa de veure perquè està barrejada enmig de plantes més vistoses i voluminoses. Li agraden, això si, els llocs una mica ombrívols i millor si tenen un punt d'humitat. Però també és una planta que la trobem a vegades enmig del jardí i en alguna torreta. Doncs no l'arrenqueu, poseu-la a l'amanida¡¡.


Quin gust té la planta?

Trobareu que té un lleuger gust com de mostassa i un suau punt de picant, però precisament per això, li dóna un molt bon gust a les amanides d'herbes. 
Ens recorda molt als créixens, que són també de la mateixa família. Des de l'òptica nutricional,  ens  aportarà molta vitamina C, clorofil·la i betacarotens, tots ells antioxidants. Ens la podem menjar tota, tan les fulles com les flors.

Ara ja la podem trobar arreu, i en podrem gaudir ben be fins a finals de primavera. La seva forma sempre arrodonida fa que ens sigui fàcil de localitzar-la, si ens hi fixem be. Aprofiteu-la¡
(Nota: la mida, tal com la veieu a la foto, és la seva mida real¡¡)

diumenge, 8 de febrer de 2015

El plantatge, petit però valent

Al Plantatge  de fulla estreta no li espanta l'hivern. El sobreviu gràcies a la seva gran vitalitat i fortalesa. Es d'aquelles plantes que sempre sobreviu, hivern i estiu, amb sequera o sense... Amb poca terra o amb molta... Creixerà més o menys, però és una planta de les que sempre en trobem una mostra.
Ara, amb el fred, la neu i les gelades, el podem trobar en petites mates, més aviat esquifides, però que creixen amb gran fortalesa i amb unes rosetes basals amb fulles molt tendres, apropiades per barrejar amb una amanida. A la primavera les trobarem formant grans rosetes atapeïdes de fullam i ufanoses.


Tots els plantatges són comestibles si són ben tendres.Hi ha tres tipus de Plantatges: Plantago major, plantago media i plantago lanceolata, que és el que té les fulles més estretes i és el que més abunda ara, al mig de l'hivern. En aquests moments, les seves fulles són menudes, arronsades, com si estesin espantades pel fred, però molt tendres.  Més endavant, les fulles s'estiraran i creixeran  fins a un pam d'alçada, en forma de llança,  i del mig de la roseta, en sortiran les flors. 

El  Plantago lanceolata (que veieu en les fotografies adjuntes), és una planta herbàcia perenne i la més  resistent de totes les del seu gènere,  ja que tant el trobem en llocs humits, com en camps secs o al mig d'un camí, on malgrat que el trepitgin, segueix resistint i creixent.
La manera de reconèixer el plantatge és a través dels 5 nervis que recorren les seves fulles, de dalt a baix, formant una mena de fils.

Comestibilitat dels plantatges:

Dels Plantatges n'aprofitarem les fulles en el seu estat més tendre, ja que sinó ens faran fils. Es poden consumir bullits com a verdura, però també crus en amanides,  o trinxats i barrejats amb altres verdures. No és una planta gustosa ni aromàtica, sinó bastant neutra, però té un gran interès pel seu contingut en vitamina C: per 100 gr de fulles fresques, s'obtenen 70 gr. de vitamina C. Conté també mucílag i àcid silícic. Per tant, des del punt de vista medicinal, és una planta apropiada pels refredats.    

Altres usos dels plantatges:

El suc dels plantatges tenen propietats astringents, hemostàtiques i vulneràries,  això els fa indicats per guarir o calmar petites ferides externes. En cas de picada d'una abella o d'ortigues o similar, agafeu unes fulles de plantatge, matxuqueu-les perquè treguin suc i us fregueu la part irritada: l'efecte calmant és immediat i eficient.


Recepta: Boletes de formatge i plantatge

Un plat petit ple de fulles tendres de plantatge, unes branquetes de fonoll, una rodanxa de formatge de cabra tipus "rulo", llimona, nous i oli d'oliva. (us hi sortiran unes 6-8 boletes)

Amb una forquilla aixafeu el formatge. Talleu les herbes (el plantatge i el fonoll) ben menudes i barregeu-les amb el formatge, unes gotes de llimona i un raig d'oli. Aixafeu aquesta barreja fins que quedi ben barrejada. Feu unes boletes amb la ma (si  la barreja és  massa pastosa, poseu-la  a la nevera i quan estigui freda, podreu fer les boles sense problema).
Torreu les nous en una paella, piqueu-les nous ben fines, i  "enfarineu"  les boles per aquest trinxat de nous, que quedin ben cobertes.
El resultat és una bola de formatge,  tova, amb regust d'herbes i cruixent de nou torrada.





Cursos de plantes silvestres

Arxiu del blog