Traductor - translate

Passió per les plantes

Benvinguts al món del coneixement de les plantes silvestres i les seves propietats. A través del seu coneixement podem descobrir noves formes d'alimentació, de menjar bo i divers, de gaudir amb nous sabors, nous plats i nous ingredients. És una aventura diària, un pretext per sortir al camp, a veure que trobem i com ho cuinem. I el més important, quins beneficis ens aporta. Els que volgueu seguir el Blog, coneixereu què podem menjar cada mes i cada temporada... Som-hi doncs?

dimarts, 20 de desembre de 2011

Un bolet d'hivern: el fredolic

El Fredolic és dels bolets que creix avançada ja la temporada. És un bolet  gris, a vegades quasi negre,  amb la pinta i la cama de color blanc.  El podem trobar sol o formant "estovades". És un bolet senzill, delicat i trencadís. Ha de ser consumit aviat, perquè no aguanta molts dies. 

Els fredolics novells tenen una aparença menuda però consistència  forta, i amb el capell en forma de cúpula, perquè encara no han acabat el creixement, són ideals per fer truites, i fins i tot per posar en algun suquet estofat.

En canvi els fredolics més "vells", que ja tenen el barret pla i molt trencadís són els que podem aprofitar millor per fer sopes, ja que cuinats d'altra  manera se'ns trencaran fàcilment i la seva presentació a taula no serà idònia.

El fredolic és molt fibrós, té una textura cruixent, sobretot els més joves i un gust de bolet molt pronunciat. Al meu parer, una de les maneres  de gaudir millor del gust d'aquest bolet és en sopa: una manera ben senzilla de cuinar-lo, i el resultat és una sopa amb un sabor molt i molt intens de bolet.
(Vegeu la recepta en el receptari)

diumenge, 27 de novembre de 2011

Fruits de novembre: les cireres de pastor


L'Arboç (Arbutus unedo), és un arbust molt comú de trobar pels boscos. I en aquests moments de l'any, ens regala els seus fruits: les cireres de pastor, ideals per picar quan anem a passejar pel bosc o per matar la gana quan anem a buscar bolets.
Cireres de pastor i mermelada 

La planta por arribar a tenir fins a dos metres o més d'alçada, generalment amb forma d'arbre petit, i molt ramificat, i fa unes flors en forma de  campanetes menudes i blanquinoses, que l'any sobre, es convertiran en fruits. És molt comú trobar un arboç que a la vegada tingui fruits madurs i flors. I és que la flor d'ara, serà la cirera de l'any vinent: 12 mesos de maduració¡¡¡

Quan l'arboç no té flor ni fruit, es pot confondre amb el llorer, perquè les seves fulles són quasi iguals, però  les de llorer són aromàtiques i les de l'arboç no.



Les cireres de pastor són comestibles quan són vermelles del tot i toves. Tenen una consistència farinosa i pastosa, i un granet minúscul que no es desfà a la boca, però són molt dolces. Les més madures arriben a tenir un 0,50% d'alcohol. Es per això que no s'aconsella abusar-ne. De fet, el seu nom llatí unedo significa "només una".

Són ideals per menjar amb compota, melmelada o per barrejar-les en la confecció de la massa d'un pastís.

Podeu trobar la recepta a l'apartat El meu receptari silvestre

diumenge, 30 d’octubre de 2011

La cuina de la Llenega

Article publicat a LA VANGUARDIA, el dia 21.10.11, a la secció de gastronomia.


L'article en qüestió fa referència a aquest llibre: LA CUINA DE LA LLENEGA, tot el que un vol saber sobre aquest bolet, però sobre tot, com cuinar-lo per gaudir-ne a taula: 70 receptes diferents que ens ensenyen com aprofitar la Llenega, sigui amb carn, amb peix, com entrant, com  farciment, guisada, fregida, amb suc, al forn, ... Més que un llibre de cuina, és un llibre de com viure la Llenega...


Si esteu interessats en adquirir-lo us podeu adreçar a:
el seu preu és de 12 euros, més despeses d'enviament, si cal.



dimarts, 18 d’octubre de 2011

Phisalis alkekengi

El Physalis serveix per decorar pastissos, és molt comú

La planta de Phisalis alkekengi no es pot dir que sigui pròpiament una planta salvatge. Però si que pot ser perfectament una planta asilvestrada, que s'ha escapat d'algun jardí o que per l'acció humana (a l'hora de llençar la brossa de la poda del jardí en llocs no apropiats), s'ha aconseguit involuntàriament sembrar Phisalis en llocs on tota sola no hauria crescut mai. 

A resultes d'això, ara puc dir que he trobat Phisalis en estat salvatge, creixent al costat  de la bardissa, en un lloc humit i ombrívol, aprop  de la vinagrella, del blet i a sota els saücs. La sorpresa ha estat agradable i he aprofitat per collir-ne una bona bossa.

La Phisalis és una planta de la família de les solanàcies. N'hi ha moltes varietats, però una de les més habituals, i concretament la que he pogut trobar, és la varietat alkekengi, originària del Japó, i utilitzada aquí sobretot com a planta decorativa de jardineria.  

Se n'aprofita el fruit, que és comestible i altament nutritiu. En climes atemperats, pel  que he pogut comprovar, la planta s'aclimata be si té un mínim de frescor i humitat i pot arribar a invadir ella sola una àrea de terreny, convivint amb altres plantes.  És a dir, que es pot convertir prefectament en una planta salvatge.

Fa una flor similar a la de la patata, que després, quan madura, durant tot l'estiu, dóna un fruit que està  cobert  per un  calze de color verd, i es va tornant vermell del tot. Aquest calze amaga a dins com una petita cierera comestible, molt rica en vitamina C, i diürètica. La "càpsula" que conté el fruit es guarda molt be (fa un mes que les vaig collir i encara es poden anar menjant i es converven be fora de la nevera).

És un fruit que segurament haureu vist com a element decoratiu dels pastissos. I posats a parlar de pastissos, he volgut imitar les arts dels pastissers professionals, per aprofitar el cistellet de Phisalis que he trobat.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Alta Cuina amb Plantes Silvestres

Des de fa un temps, les fulles i flors de caputxina es
poden trobar a les amanides de grans restaurants
com el Tickets o el Bulli, del Ferran Adrià.
Les Plantes Silvestres Comestibles estan de moda, a pesar de ser aliments tan antics com la mateixa humanitat.

Des de ja fa temps, alguns dels grans xefs de la Cuina Internacional de vanguàrdia han apostat per aquests ingredients per diversificar, experimentar i donar un toc d'originalitat als seus plats. Cuinar amb plantes salvatges dóna un toc de distinció i crea diferència, novetat i notorietat.

Sense anar , en el centre de Coopenhague, el restaurant NOMA, amb dues estrelles Michelin i considerat el millor restaurant del món en el  2010 i 2011, destaca per la seva investigació i presentació de plats  realitzats amb plantes salvatges. Entre el seu personal col.laborador hi ha la figura del "collidor de plantes", que cada dia s'encarrega de fer la corresponent collita pels plats de la carta.

Als Alps francesos trobem la Maison de  Marc Veyrat, un prestigiós xef que fa pocs anys va ser guardonat amb tres estrelles Michelin. En el seu historial professional  l'ús de les plantes salvatges és una constant. Es un dels precursors de la incorporació de plantes salvatges a la cuina, fins el punt de fusionar la flora alpina amb els aliments quotidians habituals per aconseguir una cuina realment extraordinària.

Hervé Busset, xef francès que treballa a  l'Aveyron, i posseïdor d'una  estrella Michelin, regenta Le moulin de Cambelong, a Conques, localitat envoltada de verdor, cosa que li possibilita poder oferir en el seu restaurant nombroses plantes i flors  acabades de collir.


De ben segur hi ha més xefs que de manera progressiva i habitual incorporen plantes salvatges i flors als menús i als plats quotidians, però aquí només vull destacar aquests tres "estrellats Michelin" per demostrar que el consum de plantes silvestres  és un aspecte de l'alimentació humana que cal potenciar, i per sort, aquesta funció està a mans dels millors experts, els especialistes de la cuina que són els que millor  poden ajudar a  orientar el gran públic en el seu consum i divulgar-lo.


dissabte, 24 de setembre de 2011

Propietats nutritives de les figues de moro.

La figa de moro és un fruit que destaca sobretot pel seu alt contingut en magnesi i riboflavina, apart dels altres molts nutrients que té.

La majoria de fruites i verdures de conreu domèstic tenen baixos continguts de magnesi, degut segurament a l'esgotament dels sòls o a l'ús de fertilitzants. En canvi, en les plantes i fruits silvestres, per regla general, els continguts de magnesi són molt més elevats, i cal aprofitar-ho.

El magnesi és un regenerador cel·lular, està molt present sobretot en les cèl·lules nervioses i actua com a tonificador de l'organisme i com antisèptic. Regula l'absorció de calci i té a veure també amb el bon estat de les artèries, i per tant, el bon funcionament del ritme cardíac.

La manca de magnesi produeix sensació de casament i també de manca de memòria. Per tant, és un mineral indispensable pels estudiants. Els experts situen la dosi diària de magnesi entre 250 i 350 mg. per persona.


Els aliments que contenen més magnesi són els fruits secs: pipes, ametlles, avellanes, nous, pinyons,...tots ells amb continguts superiors a 200 mg/100 gr.  Dels fruits habituals que mengem, trobem el magnesi en els préssecs, prunes, tomàtecs, cireres, peres, ... però només en petites proporcions, entre 6-11 mg/100 gr,.
En canvi, les figues de moro tenen un contingut en magnesi  de 85 mg/100 gr, cosa que les converteix en  un aliment a tenir en compte i fàcil d'obtenir.

De tota manera, cal saber que l'aliment més ric en magnesi, és el cacau ¡¡ (visca la xocolata).

Pel que fa el contingut en Riboflavina el seu valor és de 0,3 mg/100 gr, la meitat que les pastanagues, però el doble que els tomàtecs, els préssecs, les peres, ... Aquesta vitamina de tonalitats grogues, és el que li dóna el color a la figa de moro, i com en les pastanagues,  també fa que tingui efectes beneficiosos per la vista.
Per  tant, no ens deixem perdre aquests excel·lents fruits en els darrers dies d'estiu¡¡¡

Més informació sobre les figues de moro aquí: http://www.botanical-online.com/higo_chumbera_opuntia_ficus_indica_valor_nutricional.htm

dimecres, 14 de setembre de 2011

El mes de les confitures

Plantes silvestres comestibles de tardor

Fruits de gavarrera (Rosa canina) per fer mermelada
Setembre marca la fi de l'estiu, l'hora de collir els fruits i fer-ne confitura per tot l'hivern. La Natura ens brinda tot un seguit de fruits silvestres que podem aprofitar per fer unes bones confitures i gelees per tenir uns esmorzars hivernals ben dolços o per fer pastissos casolans amb fruits propis.

Fruits silvestres per fer confitura aquest mes:
  • móres
  • figues de moro
  • serves
  • grataculs

Confitura de Figues de Moro:

La collita de les figues es pot considerar com "activitat d'alt risc", les conseqüències d'una caiguda damunt de les plantes poden ser serioses i empipadores. Compte doncs¡ Cal collir les figues de moro amb unes pinces de la carn, per no haver-les de tocar, i pelar-les amb uns guants.

Les trinxem a daus i les posem en una cassola amb sucre de canya no refinat, res d'aigua. La mida és 750 gr. de Figues i 250 gr. de sucre. Es tapa, es deixa a foc lent, i poc a poc el sucre es desfà i els fruits perden l'aigua. Es deixa bullir uns 20 minuts i es passa pel passapurés, per tal que el suc i la carn del fruit quedin separats dels múltiples pinyolets que té aquest fruit.

A partir d'aquí  ja es pot consumir o posar en pots i bullir-los al bany maria abans de guardar.
Es una melmelada molt dolça, transparent i viscosa i amb un sabor nou molt peculiar.

Una altre recepta ideal és la Mermelada de fruits de gavarrera

dimarts, 13 de setembre de 2011

Setembre: l'hora de collir els fruits

Gra de Pastanaga Salvatge (Daucus carota). Un excel·lent i desconegut condiment, un sabor fort, aromàtic, penetrant i alhora, fresc. Aquesta planta és molt abundant, gairebé invasora. La trobem arreu i la podem distingir per les seves flors blanques, disposades  en forma d'umbel·la, que floreixen des de maig i juny fins a final d'agost. A partir d'aquí l'umbel·la es contrau com per protegir els minúsculs granets que fa. És el moment de collir-les, assecar-les i passada una setmana, les podem desfer-les amb les mans, per separar el gra dels minúsculs tronquets. Podem guardar aquests granets en un pot de vidre i ens serviran per condimentar les llenties, les amanides, el puré, etc. 
Jo he volgut provar de fer pa amb gra de Daucus carota, i a l'hora de pastar la massa hi vaig posar dues cullerades de gra. El resultat, un sabor penetrant, desconegut, però que convida a menjar. En definitiva, un pa per sorprendre.

dimarts, 30 d’agost de 2011

Agost: temps de móres

Recepta confitura de Móres

A l'agost ens maduren les móres. És el moment de fer-ne confitura, coulis, o xarop. Recollir-les és tot un entreteniment, i cal subratllar que no totes les móres tenen el mateix gust.  En uns esbarzers són més dolces que en d'altres... Generalment, la dolçor va associada també a la mida, com més grosses i sucoses, més dolces. L'inconvenient que tenen a l'hora de fer-ne melmelada és que el diminut pinyolet que té cada boleta del fruit, es troba en la textura final, però això té solució i amb paciència, us pot quedar una confitura molt fina i delicada. Vet aquí una recepta per fer una confitura de móres deliciosa:

Ingredients per la confitura de móres:

- un quilo de móres
- 250 grs. de sucre no refinat
- un pessic de ratlladura de llimona

Preparació de la confitura de mores: 

Rentem les móres, per tal que marxin els possibles insectes i brosses. Les posem a la cassola, juntament amb el sucre, res d'aigua. Tapem i les posem al foc baix, afegim la llimona i anem remenant fins que veiem que han tret la seva pròpia aigua i el sucre s'ha fos. Mantenim tapat i ho deixem bullir a foc lent uns 40 minuts, vigilant que no s'agafin.

Finalment ho passem per la batedora, que quedin ben desfetes. El pas següent és el definitiu per aconseguir una textura sense pinyols: quan encara està calent, anem passant la confitura pel colador xinés, ajudant-la amb una mà de morter per premsar. Veureu que el suc i la polpa es desprenen, i dins del colador hi queda una massa compacta, que són els pinyolets. Cal anar fent aquesta operació fins acabar amb tota l'olla.

Per un quilo de móres us sortiran uns dos pots de confitura.



diumenge, 17 de juliol de 2011

De nou el Saüc, ara els fruits




Les umbel·les de flor de saüc s'han convertit ara ja en ramells de minúscules cireretes comestibles.  

El període de maduració és breu, és una fruiteta delicada i es malmet aviat, a més,  els ocells s'encarreguen de collir-los tan bon punt maduren, els encanta aquesta fruita.  Per tant, cal no arribar tard!

Els fruits del Saüc tenen un alt contingut de vitamina C, són comestibles i podem fer-ne melmelades, xarops, gelea, coulis... Collir-les i esmicolar-les és una feina entretinguda, però el resultat val la pena. Els fruits del saüc tenen el mateix sabor que les seves flors, però molt més concentrat i suau.

dijous, 7 de juliol de 2011

Plantes de Km. 0

Aliments de kilòmetre 0

Fotografia de poncelles de dent de lleó en vinagre,
com si fossin tàperes (alcaparras).
El meu aperitiu de kilòmetre 0.
Consumir hortalisses de collita pròpia, comprar aliments de producció local i, en definitiva, alimentar-nos amb tot allò que es cull aprop nostre i que pot arribar amb rapidesa al mercat i a les nostres llars, és l'objectiu que es persegueix amb la cultura de l'anomenat "km 0". 

Darrera hi ha tota una filosofia basada en consumir productes sans, si poden ser ecològics millor, que no hagin  perdut el gust i les propietats a causa d'hores de transport ni de l'estada en càmeres frigorífiques, ... Productes que arribin a la nostra cuina sense haver malgastat hores de vol o litres de benzina per poder-hi ser.


Consum local i responsable 

En definitiva, la doctrina del KM 0, recull idees com:

  • l'estalvi (de carburant en el transport, d'envasos, de costos, ja que la proximitat abarateix...),
  • l'ecologia (productes sans, frescos, acabats de collir i madurats a la planta o l'arbre,...)
  • l'economia sostenible (el seu consum afavoreix els productors locals i els pagesos i ajuda a mantenir aquesta estructura de conreu, de propietat i d'explotació familiar).
  • la salut (menjar el més sa, repercutirà a favor del nostre cos i els nostres sentits)
... I tot plegat es tradueix en un canvi de vida, d'hàbits per poder millorar la nostra relació amb la terra, l'entorn i la salut corporal i espiritual.

Quin paper hi  juguen les plantes silvestres comestibles?

Donades les seves característiques  podem afirmar que les plantes silvestres són els Aliments de KM 0  més a l'abast. És més, són aliments de KM 0 i de Cost 0. Quan parlem d'alimentació amb verdures, no cal pensar sempre un un  hort, sinó que podem pensar també en un camp, per exemple, o en una ribera, un prat, un bosc...

Després d'una passejada relaxant, durant la qual podem collir tot tipus d'herbes comestibles, passem a la cuina, les preparem i ens les mengem tranquilament, gaudint dels seus gustos, dels seus nous sabors que fins ara ens eren desconeguts... El nostre cos aprofitarà al màxim la seva alta qualitat i quantitat de nutrients,  i al final, ens sentirem millor. D'això se'n pot dir  Slow Food.

dimarts, 5 de juliol de 2011

El Fonoll, planta de l'estiu

Propietats del fonoll

Planta de fonoll
El Fonoll gairebé no necessita presentació, ja que se'l troba a tot arreu i en abundància, tant, que no se li dóna la importància que es mereix. El fonoll és una planta molt ufanosa, només veure-la ja denota que es tracta d'una planta que creix amb una gran potència, és alta amb fulles i brots que arranquen d'arran de terra i pot arribar a tenir més alçada  que una persona.

Se la considera més aviat una planta dins de la gamma de les aromàtiques, ja que el seu sabor és molt fort i penetrant, sobretot si es menja crua. Té més usos com a condiment que com a verdura, però tanmateix, si la coem, sigui bullida o en un estofat, deixa anar part de la seva fortor i és molt més suau.



Parts consumibles i aprofitables del fonoll:

Les arrels, però queden descartades. (Personalment, no acostumo a consumir cap planta salvatge per les seves arrels, ja que equival a matar-la i va en contra dels meus principis. Consumir plantes silvestres està  molt be sempre que poguem respectar el creixement de la planta).

Les fulles: les podem coure, bullides, com a verdura. Cisellades, per barrejar amb una vinagreta aromàtica d'herbes, amb una truita, una amanida de cigrons, una esqueixada, a l'amanida, ...

Les tiges: si les agafem quan són tendres o  prenem les del capdamunt de la planta, talladetes com si fossin  cebollí, decoren plats o s'escampen per l'amanida. (realment, passen per cebollí i ningú no ho nota)

Les flors: el capdamunt de les sumitats florides decoren i donen sabor a les amanides de llegum, sobretot, però també a les verdes, i al peix.

Les
llavors: un cop assecades les flors, en la mateixa umbel·la recollim els fruits minúsculs, aptes per guardar secs i per aromatitzar el peix, les imfusions d'hivern, ...  

Totes les parts del Fonoll es poden assecar i guardar en pots per condimentar plats diversos o per imfusins al llarg de l'any. De fet. una de les aplicacions de la planta és també la conserva d'olives. Hi ha qui hi posa els troncs, però també les flors o els fruits.

En els mesos de juny i juliol el Fonoll fa l'estirada, comença a treure flors i es fa notar enmig dels camps.

dilluns, 20 de juny de 2011

Usos i propietats de l'espígol

L'espígol (Lavandula spica) és una planta relaxant,  digestiva i estimulant de l'activitat de l'organisme. Té un sabor fort i potent. A part de ser relaxant pels seus components químics, també ho és si fem aquesta recepta, ja que requereix arrancar les petites flors de l'"espiga" una per una, una activitat de molta paciència que també ens relaxa.
Flors d'espígol

Recepta de Galetes "Espigolades"


  • 100 grs de farina, 
  • 80 grs de sucre, 
  • 50 grs de mantega, 
  • dos ous, 
  • una tasseta de flors d'espígol

Procediment:
Barregem la mantega (que estigui tova) i el sucre, afegim els ous ben batuts, remenem, afegim la farina, remenem i remenem, fins que quedi una pasta ben cremosa, llavors hi tirem les flors i seguim remenant,  que quedi tot ben barrejat.

Haurem de tenir el forn engegat a 200º, ben calent.

Preparem  una safata amb un paper sulfuritzat i hi anem posant cullerades de la pasta resultant, escampades perquè no s'ajuntin unes amb les altres. Ho deixem coure al forn uns 8-10 minuts i ja està.
Són ideals per acompanyar el cafè o una infusió.

Hem publicat la recepta a: http://www.botanical-online.com/receta-galletas-lavanda.htm

L'espígol està al seu punt

L'espígol està en el seu punt. Ho corroboren les abelles i les papallones que no paren de tastar el seu nèctar. Però al final, de la preciosa mata que he trobat, la millor part me l' he quedada jo. I què n'he fet...? 


Doncs moltes coses bones:
- un litre d'infusió per tot el dia. Cal que l'espígol no romangui a l'aigua calenta més de dos minuts, ja que sinó amarganteja.

- Un flam aromatitzat amb espígol (seguint el mateix procediment que per la recepta del flam de saüc, detallada més avall).

-Unes galetes "espigolades", que amb la imfusió i el flam, formen un espectacular berenar/esmorzar de bosc.

-Bossetes d'espígol per perfumar l'armari, amb les sumitats sobrants de fer les galetes.

-I una tintura d'espígol, per fer fregues,  que  l'he feta amb alcool i flors i l'he posada, de moment, 40 dies a sol i serena.

dimarts, 14 de juny de 2011

Què ens aporten les Plantes Silvestres Comestibles?

Quins beneficis té menjar plantes silvestres comestibles?
Vitalitat i energia, per les seves altes concentracions de nutrients.
Salut: moltes d'elles són àmpliament depuratives. No tenen greixos saturats.
Algunes tenen alt contingut de proteïnes
Creativitat a la cuina, perquè multipliquem el nombre d'ingredients emprats.
Coneixement de l'entorn, perquè ens obliguen a sortir al camp i interessar-nos per la natura.
Planta de Milflors (Achillea milleflorum). 
L'arqueologia ens ha demostra que en la prehistòria ja la consumien.

Per què és bo consumir Plantes Silvestres Comestibles?

Beneficis de menjar plantes silvestres comestibles

Per eixamplar el nostre ventall habitual de productes per la nostra alimentació.
Per consumir una major diversitat de nutrients.
Per conèixer i degustar nous sabors i noves textures.
Perque són aliments que no tenen cost econòmic.
Per alimentar-nos millor, ja que són aliments amb altes concentracions  d'elements (vitamines, minerals, ...)

dijous, 26 de maig de 2011

Reflexions sobre gastronomia històrica

Plantes silvestres comestibles en l'història

Les modes i l'exotisme han condicionat, al llarg de la Història, la gamma de productes que formen part de la nostra alimentació. 

Ja a l'Edat Mitjana, les classes benestants tenien el sucre refinat com un ingredient  molt comú en la seva alimentació. Prova d'això la trobem en els receptaris del Renaixement: els dolços els encantaven i el sucre el feien anar a dojo. 

Un dels plats més famosos i reputats era el "menjar blanc",  un guisat llarg, a base de gallina i ametlla, i que tenia també molt de sucre en la seva elaboració, com molts d'altres menjars medievals i del Renaixement.

No és que el sucre fos un ingredient abundós a l'època, sinó que el seu ús distingia les classes benestants de les que no s'ho podien permetre. Era un ingredient "de moda" per les economies privilegiades.



Segurament les classes menys afavorides -i que no tenien cronistes oficials per divulgar la seva cuina-s'havien de limitar a menjar més farina i verdures, molt probablement, herbes salvatges, com ara la vinagrella o l'anet, plantes molt abundoses, a l'abast de tothom, i que van tenir una importància i un protagonisme en els mercats de la majoria de ciutats.

Però vingueren els Espinacs, procedents del continent asiàtic i com a tota novetat, van aterrar directament a la taula de les classes benestants, que eren les poques que es podien permetre menjar productes nous i d'importació. Els espinacs es van posar de moda i mica en mica van acabar amb les altres fulles similars, de herbes silvestres,  que consumia el poble ras. Perquè aquest, quan millorava la seva condició econòmica, el que feia era accedir als productes que acostumaven a consumir les classes altes adinerades, deixant de banda els productes que havien consumit fins aleshores.

Si mirem fredament, sempre ha estat així. No cal anar més lluny en el temps. Mirem només com les pomes golden i estarking han tret del mercat aquelles pometes del ciri, petitones i dolcetes, o moltes altres varietats locals, que han quedat en l'oblit. Així ha passat amb nombrosos productes, entre ells, les plantes silvestre comestibles.



Els aliments que són novetat, acaben sovint per eliminar del consum habitual aquells més similars, que sempre han estat consumits i que ja no tenen atractiu. Sovint aquesta tendència va lligada a una evolució social i econòmica amb una seqüència que sempre es repeteix:
  1. el producte exòtic atrau,
  2. és més car que els productes locals
  3. i per això, de primer, només s'ho poden permetre les classes socials benestants.
  4. Un cop el producte ha entrat en el circuit de mercat, consumir aquell producte exòtic o importat, esdevé un repte per a les economies familiars en el moment que s'ho poden permetre.   
Així és com molts dels productes que consumim actualment han entrat en la nostra dieta occidental procedents d'altres àrees del planeta, i han pres la plaça a algun altre producte similar que ja existia. El primitiu producte autòcton, sigui per raons comercials, o perquè el nou condeix més, o per simple moda, ha quedat en l'oblit.



Això és el que ha passat amb moltes plantes silvestres comestibles. Aliments en tota regla que històricament sempre s'han consumit, però que el mercat les ha deixades fora dels circuits habituals, fins el punt d'ignorar-les totalment com  aliments.



Recuperar el  seu consum equival a triplicar el nombre d'ingredients de la nostra dieta habitual. Per tant, equival també a ingerir molta més diversitat de components alimentaris i sobretot, a gaudir de la vitalitat i la força d'aquestes plantes, completament ecològiques i biològiques, ja que al ser salvatges o silvestres, han crescut sense components químics i en total harmonia amb l'entorn.

diumenge, 15 de maig de 2011

Roses per acompanyar

De roses n'hi ha milers de varietats, però per  mi, la millor i més perfumada i més Rosa rosa, és aquesta, una varietat de rosa que es troba en totes les cases de pagès antigues, en els jardins vells, en els horts de sempre.

Roses milfulles

És la Rosa de tota la vida, i per això, com deia la meva mare, són "Roses antigues", ja no se'n crien, però són les que fan més olor, i són ideals per fer licors i gelees. 

Ara estan en plena floració!

Pètals en amanida

Recepta de Flam de Saüc

Donat que le flors de Saüc duren poc, és qüestió d'aprofitar-les el màxim durant aquest mes per gaudir-ne.
Un dels plats que podem preparar és el Flam de Saüc:

Ingredients:
  • Un litre de llet de soja
  • 250 gr. de sucre no refinat bio
  • un plat ben ple de flors de saüc
  • una cullerada sopera generosa d'agar-agar
Procediment:
Posem la llet de soja en un gran bol i hi submergim les flors.
Ha de quedar que la llet no es vegi.
Ho deixem durant tota la nit a la nevera. L'endemà ho portem a punt d'ebullició. Quan comença a bullir treiem les flors, ho colem, hi posem el sucre i l'agar-agar i es deixa bullir mitja hora.
Es cola de nou i es posa en recipients per poder-ho abocar posteriorment a l'hora de servir. Cal deixar-ho refredar i que es prengui, ben be calen unes 6-8 hores.
Es pot servir regat amb licor de rosa o amb confitura.

divendres, 13 de maig de 2011

El Saüc

El Saüc o Sauquer (Sambucus nigra) és un arbre que sol créixer aprop de les cases o en llocs frescos i frondosos. El veiem sovint al costat de les velles masies i a les vores de rieres. 

L'escorça i les fulles no són comestibles, sinó que tenen cert grau de toxicitat, però les flors són delicioses.
Flor de saüc
 El seu sabor és intens, amb molta personalitat i acaba per agradar. Es una de les flors més delicioses que hi ha, la llàstima és que són molt efímeres. Cal collir-les en el moment de la floració, que dura aproximadament una setmana. Durant el mes de maig és quan trobem més saüquers florits, ara és doncs quan cal aprofitar-ne les flors, només duren uns dies.
  • Podem menjar les flors arrebossades com si fossin bunyols, amb un polsim de canyella per damunt.
  • Podem usar-les també per infusionar la llet i fer-ne un flam a l'aroma de saüc.
  • Les podem barrejar amb poma, per infusinar la compota i fer una gelea de saüc... 
    A la foto, pastís de poma i gelea de flor de saüc          

dimecres, 11 de maig de 2011

Benvinguda Primavera (Primula officinalis)

Primavera doble: pel temps que som, i per la planteta que ens saluda cada any aquesta temporada, la Primavera (Primula officinalis). La podem trobar en zones de muntanya, per sobre dels 1000-1200 mts.

És una planta d'un pam d'alçada, fulles arran de terra i una tija amb la flor al capdamunt, amb forma de campaneta, de color groc. No té aroma, però si una forma original i un color groc molt viu.


Utilització:
les flors de la Primavera ens proporcionen  una decoració original per una amanida


Les fulles, arrebossades amb farina, queden tieses i són molt bones i cruixents.
També les podem utilitzar per fer una sopa vegetal, una sopa de... primavera.


Podeu veure una recepta: http://www.botanical-online.com/hojas_primavera_rebozada.htm

dimecres, 20 d’abril de 2011

Flors comestibles, vitalitat i color

Una recollida selectiva d'aquelles flors que esclaten amb les primeres pluges de  la primavera ens permetran decorar els nostres plats, fer-los més vistosos, més apetitosos, més nutritius i ens aportaran tota l'energia i la vitalitat pròpia de la Naturalesa en aquesta estació.


Exemple de flors per l'amanida:
Pètals de Calèndula
Flor de Borratja
Flor de Malva
Pètals de Pipiripip
Flor de Romaní
Flor de Sàlvia
Sumitats de Farigola


dimarts, 19 d’abril de 2011

El Pixallits, planta diürètica per excel.lència

Hi ha estudis fets que testimonien que la Dent de Lleó és altament diürètica, enforteix el fetge i ajuda en l'eliminació del colesterol. De fet, el seu nom de Pixallits, fa referència a la seva funció depurativa i diürètica.
Les poncelles de dent de lleó les he fet com si fossin tàperes.

La dent de lleó té més magnesi, ferro i magnesi que les bledes o els espinacs. I a més a més, conté més betacarotens que les pastanagues!!! 

En l'aspecte nutricional, la Dent de Lleó destaca perquè ens aporta, principalment:

  • Vitamina A, és de les plantes que en té més alta proporció
  • Calci, en abundància
  • Ferro, Potasi i Proteïnes
  • les fulles, com a verdura
  • les poncelles, per confitar amb vinagre i menjar en amanida
  • les flors, per decorar i fer confitura

Plantes que ens depuren

Seguint amb les propietats de la dent de lleó, proposo una collita de fulles tendres per fer un àpat depuratiu complet.



Menú:



Sopa Verda
Una crema vegetal a base de:
una ceba,
un nap
un porro
un carbassó i un plat ple de dent de lleó.



Primer confitem la ceba i el porro en molt poc oli, a foc molt lent. Quan estigui cuit, afegim aigua, deixem arrencar el bull i li tirem el nap, al cap de 5 minuts, afegim el carbassó i la dent de lleó i una mica de sal.
Al final, ho passem per la batedora i regulem la cremositat amb una mica de crema de soja.



Amanida Variada
Escarola  (que ara a la primavera està molt tendre i maca), amb fulles de dent de lleó pel damunt i esquitxada de pètals de la mateixa flor, per donar-li color, i una pluja de sèsam pel damunt.



De postres... gelea d'or en forma de gelatina

divendres, 8 d’abril de 2011

Flors del pixallits o dent de lleó

Ja comencen a florir els pixallits!!!

Flors de dent de lleó
Flors de la dent de lleó (Taraxacum officinale), per ser més exactes. Podem trobar grans espais de feixes cobertes d'aquesta planta, en ple procés de floració. Cada flor és com un petit sol, que enlluerna de color. Ens podem aventurar a collir-los, cuinar-los i menjar-los.

Es diuen pixallits perquè són molt diurètics, que estimulen la micció d'orina.

Però aquesta planta dóna molt de si i podriem escriure'n molt més.


Neteja de flors de dent de lleó


Per això us animo a llegir aquest article que li vaig dedicar més endavant: 

- Propietats de la dent de lleó
- Recepta amb flors de dent de lleó

Informació sobre receptes amb pixallits: http://www.botanical-online.com/diente-leon-recetas.htm

Gelea d'or (recepta amb dent de lleó)


Ara és un bon moment per collir les flors de la Dent de Lleó, anomenada també pixallits. La planta està en el punt fort de la seva floració primaveral. El groc de les flors dóna llum, vitalitat i alegria: Si les ingerim, d'alguna manera estem integrant aquesta llum, vitalitat i alegria al nostre organisme, al nostre estat d'ànim.


Netejant les flors de dent de lleó per cuinar-les



Com fer-ho? vet aquí la recepta: una deliciosa gelea de flors de pixallits i taronja:

Ingredients:
  • 300 flors de pixallits
  • dues taronges
  • una llimona
  • 100 gr.  de sucre no refinat bio
  • una cullerada sopera d'agar-agar



Procediment:
Tallem les taronges a daus menuts, amb pell i tot. Fem el mateix amb la llimona. Ho posem en una olla, juntament amb les flors i ho cobrim d'aigua (uns 3/4 de litre). Es deixa bullir uns 40', ho passem pel passapurés i posteriorment, pel xino, prement be, perquè la barreja deixi anar tot el suc. Finalment, es torna el suc resultant  a la olla, amb el sucre i es deixa bullir uns 10', amb l'agar-agar, per espessir-ho.

Queda una gelea de color daurat, fluïda, ...
S'aboca en recipients per guardar, o per adornar un flam, un pastís, o senzillament, per menjar amb torradetes. És realment deliciós!!


Gelea de dent de lleó

dijous, 24 de març de 2011

Flors i violes

Flors i violes


Podríem començar per aqui, per les flors, i ara que és el temps, per les violes, més concretament.
A qui no li agrada un ram de flors magnífic en el centre de la taula, o un jardí ple de flors de tots colors, o una planta florida en el racó del saló, ...? 

I per què no anar més lluny atrevir-se amb  unes flors al plat, decorant els postres, damunt d'un pastís, barrejades amb una amanida o una crema...? Tot és qüestió d'imaginació, de provar, i d'engrescar-s'hi.

Menjar flors pot ser el principi d'un canvi d'hàbits en l'alimentació.

D'entrada incorporem color als nostres plats. Comsumim més varietats de nutrients. Obtenim presentacions originals i vistoses. I el nostre paladar coneix gustos i sabors nous.
Planta de violer  abans de florir

Acostumar-se al consum de flors és un primer pas per la gran aventura gastronòmica salvatge
No és gens difícil de començar, perquè com diria la meva mare, (que ja en menjava),  és una cosa bona i no té cap complicació, tot plegat, ... això són flors i violes...¡¡  Quina expressió més bonica per designar les coses agradables i senzilles. Menjar flors, és la cosa més agradable i senzilla que podem fer.

En aquest Blog que enceto avui, coincidint amb l'entrada de la Primavera, parlaré molt i molt de menjar flors, plantes silvestres i fruits de la terra.

I vull dedicar-lo a la meva mare, que va ser qui em va ensenyar a identificar cada planteta que veia. Gràcies mama. Això és per tu¡. amb motiu del teu Sant i del teu aniveresari. Març de 2011.

Cursos de plantes silvestres

Arxiu del blog